Mòmies

Comentari a la paraixà de Waihí (Gènesi 47:28 – 50:26)

Els enterraments

Poca cosa hi ha a la Torà sobre els enterraments. Només sabem que els Patriarques, i no tots, foren enterrats a la Cova de Makhpelà.
La Cova de la Makhpelà és un lloc venerat tant pels jueus com pels cristians i els musulmans com lloc en què foren enterrades quatre parelles: Adam i Hawà (Eva); Avraham i Sarà; Içhaq (Isaac) i Rivcà (Rebeca); Ia'qóv (Jacob) i Lea.
La Torà descriu els enterraments de tres d'ells: el de Sarà (Gèn 23 1-20), el d'Avraham (id. 25, 9) i el de Ia'qóv (id. 50, 13). Però senyala també que hi estan enterrats Içhaq, Rivcà i Leà (id. 49, 31).
Sobre Adam i Hawà només en tenim la Tradició que senyala aquesta cova com lloc del seu enterrament.
La Torà només indica a un lloc l'obligació d'enterrar els morts: el Llibre del Deuteronomi (Cap. 21, verset 23). La Torà parla allà d'un reu de mort que, després de penjar-lo per uns moments, és obligatori enterrar-lo aquell mateix dia.
Els Savis aprenen d'aquest verset l'obligació d'enterrar i la de fer-ho el mateix dia.

Mort o viu?

Hi ha llocs al Món, com Austràlia, en què no permeten els enterraments en el mateix dia de la mort. Crec que el motiu és que algunes vegades ha arribat a la tomba una persona que no era morta i que en el moment que l'aficaven dins la fossa, "ressuscità". Ja sabem que quan no se comprova a bastament, se pot prendre un alè molt fluix per manca de respiració i si tampoc no saben comprovar el pols de la 'víctima', podria arribar al fossar abans d'hora.
No ho sé, tal vegada hi hauria altres motius, com per exemple el d'evitar que se pogués comprovar la mort d'una persona o d'altra i que, fent un enterrament precipitat, conseguirien eliminar les proves…
De totes maneres, tot això no existeix en els enterraments jueus, ja que hi ha obligació de comprovar la mort.
Això causa problemes seriosos a l'hora de voler donar membres per trasplantar a altres persones. Quina és la definició d'una persona morta? Sobretot quan se tracta d'una persona malalta o que ha estat en coma, o una persona que la mantenen viva artificialment: amb aparells respiració artificial, monitors i infusions. La mort és, en teoria, el resultat de l'interrupció del procés homeostàtic en el qual mor l'organisme però encara hi ha moltes cel·lules i òrgans que romanen vius i poden servir per trasplants. Però les persones que estan internades i reben vigilància intensiva són precisament aquelles en què l'organisme ha arribat a un punt irreversible des del punt de vista homeostàtic i així mateix segueixen funcionant els aparats respiratori i cardíac. Per tant la definició se converteix en 'mort cerebral'. Però això també no està clar del tot, ja que molts pensen que no basta la manca d'activitat elèctrica a l'escorça cerebral, sinó que és necessària la mort del tronc de l'encèfal.
I encara no és a bastament clar. Per això molts de jueus no volen donar els seus òrgans després de la mort sense una vigilància rabínica molt estricta, que dificulta la funció dels metges, i malgrat que reconèixen l'importància dels trasplants. A més a més, alguns hospitals, després de comprovar que el trasplant no és necessari, decideixen emprar l'orgue per noves investigacions, i això ja és un altre problema…

Fossars o crematoris?

Encara no hem arribat al moment en què la persona pugui viure infinitament, i per tant són necessaris els fossars. Però hi ha moltes ciutats al Món on ja no hi ha lloc per enterrar els morts.
Els Hindús practiquen la cremació dels morts, i després escampen les cendres damunt el riu Ganges. Aquesta tècnica fou adoptada a gran escala pels nazis, que volien defer-se'n dels cadàvers dels jueus als campaments d'extermini de l'Europa Oriental.
El judaisme clàssic no parla directament sobre aquesta tècnica, sinó d'una altra semblant: se tracta d'enterrar el mort fins que tota la carn se torna cendra, llevat dels ossos, i després d'introdueixen la cendra i els ossos dins una capsa petita que pot ser col·locada dis un lloc molt més petit. Així hi havia tombes familiars que ocupaven un lloc mínim, i a més, els enterraven dins catacumbes on els podien posar un damunt l'altre.
La nostra paraixà parla de la famosa tècnica egípcia de la dissecació i embalsamament que fou practicada tant amb Ia'qóv com amb Iossef mateix, i per tant sembla acceptable. En realitat, els nostres Savis critiquen Iossef pel fet d'haver tractat el cos de son pare d'aquesta manera, vull dir que no hauria d'haver-lo embalsamat, ja que els cadàvers de les persones Justes i Santes no se corrompen. I d'aquí volen deduir que no ha de practicar-se l'embalsament; però d'altres diuen que, al contrari, la falta fou que ho practicà amb son pare, que no ho havia de mester i per ell era una manca de respecte, però altres persones que el seus cosos si se corrompen – tal vegada estigui permès convertir-los en mòmies.
De totes maneres, la gran majoria dels Savis opinen que el que compta al cap i a la fi és el verset del començament del Llibre del Gènesi (3, 19) que diu "pols ets i pols tornaràs". I les mòmies no tornen pols. En canvi les cendres poden esser considerades com pols, com diu el Talmud[1] en relació al manament de cobrir la sang de les bèsties i de les aus on, malgrat el verset que diu "pols" (Levític 17, 13), les cendres estan permeses.Però la controvèrsia encara no està decidida, i la majoria prefereixen esser enterrats davall un colze(=48 cm) de terra.

[1] Al Tractat de Hul·lín 88b