Favoritisme i manca de comunicació

Comentari a la paraixà de Waiéixev (Gènesi 37:1-40:23)

Enveges i calúmnies

Els nostres savis es trobren en la necessitat de recalcar que tots els fills de Ia'qóv eren bones persones. Tots i cadascun d'ells.
Ja que el qui llegeixi la nostra paraixà podria arribar a altres conclusions.
El problema principal sembla ser el de la gelosia. Quan els germans veuen que en Iossef ha rebut de son pare una túnica de franges de colors, se posen gelosos i decideixen matar-lo. Ah, i els somnis que els relata.

Uf! Quina novel∙la tan barata!

Convendria tornar llegir tota la novel∙la des del començament, per tal d'entendre-ho millor.
La Torà no ens explica de quin color eren les túniques dels germans. No perquè no ens interessi, sinó per una altra causa. Cada germà tenia la seva especialitat en la vida. Un era bo en botànica i l'altre en astronomia. Per això un vestia una túnica roja i l'altra verda o groga.
En Iossef tenia tots els colors; era bo en totes les assignatures.
Això no és motiu de cap enveja, a que la gent no té enveja d'aquells que reconeix que són millors, sinó d'aquells que reben favors sense cap motiu especial.
Sembla que el tema de les calúmnies ja és molt més seriós. La Torà diu que en Iossef visitava els seus germans que pasturaven les ovelles, i quan tornava a casa, li contava son pare les males accions que aquells feien.
Els savis expliquen que no se tractava de males accions, sinó de discusions filosofals.
M'explicaré.

Degollat i viu

El judaisme no és una religió proselitista, en el sentit que tothom tengui l'obligació de complir els 613 Manaments de la Torà, però sí en el sentit que tothom ha d'arribar a reconèixer la Potestat Divina, i complir, o millor dit, evitar la transgressió dels 7 Manaments Noaics (dels Fills de Nóah = Noè). Un dels manaments és el de no menjar un animal, o el membre d'un animal, que encara és viu. Aquest manament existeix, com és clar, també en el judaisme. Però hi ha una gran diferència. Pels Noaics, el significat de "viu" és el que donen els metges, i actualment crec que significa que el tronc encefàlic ha deixat de funcionar. En canvi, pels jueus el que compta és el moment de la degolladissa, encara que l'animal encara estigui "viu". Ja coneixeu, segurament, els relats dels caps guillotinats que segueixen declarant que són innocents. Pels jueus això no importa: el fet que estigui degollat ja basta, en un animal, per poder menjar la seva carn.
I això és el que feien els germans de Iossef: degollaven els animals i ràpidament tallaven un tros de carn del coll, el rebetjaven per llevar la sang, i el menjaven cruu, cosa que està perfectament permesa segons la Halakhà (Legislatura Rabínica). Ho feien perquè, així ho asseguraven, el menjar carn d'un animal viu dóna més força que la d'un animal mort.
Iossef no n'estava d'acord. És veritat que els Patriarques complien tots els Manaments de la Torà per voluntat pròpia, abans que fos entregada a Moixé al Mont Sinai, però això, deia Iossef, no els permetia alleugerar de les condicions dels Noaics. El fet de complir voluntàriament unes normes més altes encara no els convertia en "Fills d'Israel" en contraposició als "Fills de Nóah". Aquest títol el rebrem només al Mont Sinai.
Segons Iossef, el que feien els germans era menjar carn "trifa", carn que no està "rabinada" (és l'expressió que usaven els jueus mallorquins de l'Edat Mitjana per dir que era "caixer", o "kosher", o sia 'apte').
Per tant Iossef apel∙lava a la instància superior, a son pare, per tal que pronunciï son veredicte. Pels germans, no eren més que calúmnies.

El "favorit"

De totes maneres, crec que el que els germans sentien cap a Iossef no era enveja sinó por. Una por cerval.
Fixau-vos: Avraham arribà amb el seu cunyat Lot a la Terra Promesa, però quan es trobà que no n'era apte, es separà d'ell. Dels fills d'Avraham, Ixma'el, Içhaq i els fills de Qturà (Cètura), només romangué el fill de Sarà. Dels dos fills de Içhaq, Ia'qóv i Essau, només un rebé la benedicció i la herència.
Ara Ia'qóv té dotze fills, i sembla com si Iossef, pel fet de ser fill de Rahel, la "favorita", vulgui engegar a dida els altres onze.
Tot concorda: ell és el "favorit", té una túnica especial, calumnia els seus germans, té somnis megalòmans...
En Iossef, creuen, els vol prendre la seva identitat, la seva herència i, així, la seva pròpia vida. I per tant, en defensa pròpia, no tenen més remei que eliminar-lo: matar-lo, llençar-lo al pou o vendre'l a la caravana que davalla a l'Egipte.
Un error fatal, tot mirant l'actuació dels germans. Això encara no els converteix en criminals, en assassins o en traficants d'esclaus.
Un error basat en una horrorosa manca de comunicació entre els membres de la família, deguda a uns recels i uns estigmes infundats.