La Llum

 

Comentari a la paraixà de Bo (Èxode 10:1-13:16) 

La Fosca

La penúltima plaga d’Egipte fou la de la fosca. 

Varen ser uns dies de fosca absoluta. Però només per als egipcis, ja que els Fills d’Israel tenien llum. 

El midraix intenta explicar-nos què era aquesta fosca que sofriren els egipcis. Si era ambiental o si tenia el gruix d’una moneda damunt la retina. 

L'òbol de Coront

Aquesta segona possibilitat em fa recordar la llegenda grega, per la que col·locaven una moneda sobre cada un dels dos ulls (o davall la llengua) per poder pagar al psicopomp Caront, que els permetia travessar l’Estígia. 

Per fer-li cas a aquesta possibilitat, podria pensar que els Savis ens diuen que s’estaven preparant per a la mort incipient, que vendria als primogènits al cap de dues setmanes o a tots els soldats un poc més tard quan fossin ofegats a la Mar de la Canya (mal denominada Mar Roja). 

 I també em fa pensar en la imatge del cobdiciós, que l’or li fa perdre la visió moral del món. 

Segons aquesta possibilitat, podríem pensar en què la cobdícia dels egipcis els feu perdre la possibilitat de fer partir llurs esclaus, els Fills d’Israel, per por de perdre la mà d’obra gratuïta que els proporcionaven. 

Això els feu arribar de plaga en plaga, fins a la darrera fase, on ja no podrien alliberar-se del tràgic final. 

Dicotomia Universal

Un altre midraix parla d’una dicotomia universal entre la llum i la fosca: tota la fosca per als egipcis, i tota la llum per als Fills d’Israel, sense deixar lloc per a les mitges ombres. 

Per això, el tractat talmúdic de P’sahim, que parla de tot el que està relacionat amb la festa de Péssah, comença amb la noció de la llum en tots llurs aspectes, dedicant-li les tres primeres pàgines. Perquè l’eixida d’Egipte és l’arribada de la llum al món. 

 En el primer dia de la Creació llegim sobre l’aparició de la llum, que no era llum solar. Era la llum de l’ètica, la llum de l’ordre que ha de regnar dins l’Univers, la llum de la Torà. 

I el midraix diu que aquesta llum fou amagada pel Creador, ja que la gent, en la primera fase de la Història, no era capaç d’usar-la correctament: l’intel·lecte encara no s’havia desenvolupat a bastament com per a fer ús correcte dels coneixements que ens donaria. 

El Retorn de la Llum

Però en el moment en què el Poble d’Israel surt d’Egipte, a punt de rebre la Torà al Mont Sinai, és quan aquesta llum fa el seu camí de tornada al món. És clar que no basta amb l’acció de ‘rebre la Torà’ en un moment determinat. 

És necessari desenvolupar els coneixements que ens hi arriben, amagats encara en històries verídiques de les que hem de saber extreure la lliçó moral, l’ensenyança, el bon camí a prendre, i també el concepte transcendental. 

 Tanmateix, el fet de la Sortida d’Egipte significa que ja estam preparats per rebre la noció de la llum sense que ens cegui o sense deformar-la o fer-ne un mal ús. Ara comença la feina de treure’n el suc.

És el nostre treball, d'estudiar la Torà en tots els seus aspectes, des del més senzill i captable fins al més arcà i cabalístic. Dedicar hores i hores a l'estudi de nostra Torà, omplir-se de les seves nocions i posar en practica tot el que en som capaços.

10 o 613?

Comentari a la paraixà de Itró (Èxode XVIII 1 – XX 23)

Litúrgia jueva

La litúrgia jueva ha canviat molt. En temps del Temple hi havia unes oracions que no tenim actualment. D'ençà la destrucció del Temple, abans de la Diàspora, els Savis ja concretaren unes oracions, en part basades en les que ja hi havia en temps del Temple i d'altres noves. La dispersió dels jueus arreu del Món causà una nova subdivisió.

De totes maneres, hi ha oracions i lectures que són bàsiques en la litúrgia, i d'altres que no ho són. N'hi ha que se reciten tant en públic, quan hi ha "minyan" [=quòrum de 10 adults] com en particular, i d'altres que només poden recitar-se en públic.

Les diferents comunitats han anat afegint capítols de Salms, oracions noves per diferents ocasions, etc.

Antigament la lectura dels Deu Manaments formava part de la "litúrgia" jueva, en les oracions diàries fetes a la sinagoga. La raó que dóna el Talmud és que els Deu Manaments inclouen tots els altres manaments que hi ha a la Torà i que són en total 613, com ja és sabut.

Compendi dels 613 Manaments

Tots els manaments que se refereixen a la fe en el Creador i en el seu culte, estan concretats en el primer manament; tots els que tracten de la prohibició de la idolatria es veuen reflectits en el segon. Els manaments que parlen del valor immens del Nom del Senyor, dels juraments i la cura que ha de tenir-se en el moment de formular-los i complir-los són el desenvolupament del tercer manament. El compliment de les festivitats, l'ordre del calendari, les pujades i davallades de les dates destinades a "carregar les nostres bateries", en el quart; el respecte pels pares, pels mestres i per les ensenyances transmeses per tradició, en el cinquè. Els crims dels assassinats, de les fornicacions, dels furts, de la infidelitat i de la cobdícia, estan concentrats en els altres cinc manaments.

La lectura diària dels Deu Manaments, fent un repàs dels actes diaris per veure si n'hem vulnerat algun d'ells, pot resultar molt profitós per tot el qui vol millorar permanentment la seva actuació.

Com és lògic, és necessari conèixer tots els manaments, amb totes les seves condicions, per tal que el repàs dels Deu Manaments tingui algun valor. El llegir que hem de 'recordar el dia de Xabbat per santificar-lo' no ens fa saber que estigui prohibit escriure en Xabbat, o que estigui prohibit menjar pa fermentat en Péssah [=Pasqua], o l'obligació d'escoltar el so del xofar [=corn de moltó] el dia de Cap d'Any. Però en el moment en què coneixem les característiques de les Festes, ens pot bastar una lectura ràpida per fer el balanç diari.

L'Exclusió dels Deu Manaments

De totes maneres, actualment els Deu Manaments no formen part de la litúrgia. I el Talmud n'explica la raó.

El rebombori del dia sisè de Siwan de l'any 2448, cinquanta dies després de la Sortida d'Egipte, quan el Senyor ens feu sentir els Deu Manaments, fou tan ferest! Llamps i trons i terratrèmol! Tot el Poble veu les veus. Moixé pujà al Mont Sinai i davallà al cap de quaranta dies amb les dues Taules de la Llei on hi havia escrits els Deu Manaments.

"Només" Deu Manaments.

Ai, ai, ai, ai ai!

Començà la gent, dos mil anys més tard, a pensar que només els Deu Manaments foren entregats pel Senyor a son Poble. Tota la resta, els altres 603 Manaments, foren "inventats" pel Gran Mestre. No és que no tinguin cap importància, deien. Però són del Mestre humà i no del Mestre Diví.

En poques paraules: se començà a estendre l'idea que la Torà no sigui la Paraula del Senyor sinó una "invenció" genial, o àdhuc una compilació modelada i modulada per un Savi educat en el Palau dels faraons d'unes lleis que ja existien bàsicament en la legislatura egípcia o caldea.

I la "prova" la trobaven en el "fet" que "només" els Deu Manaments formaven part de la litúrgia diària. Senyal que "només ells" eren realment importants.

Una nova religió

Aquesta idea s'escampà amb el començament del cristianisme, quan els seus seguidors se plantejaren el problema dels neòfits no-jueus (que n'estaven farts de la idolatria romana, però n'estaven amarats d'ella), si han de convertir-se al judaisme del qual el cristianisme n'és una secta, o si se tracta d'una religió a part i els neòfits hi ingressen d'altre manera. Ambdues idees acceptaven el fet que el cristianisme se basava en el judaisme, en la Torà d'Israel. El problema era el pes que havia de donar-se als 613 Manaments: eren 'particulars' dels jueus, o eren 'internacionals'? Els neòfits eren part d'Israel o formaven cos a part?

L'idea dels Deu Manaments, més o manco 'abstractes', ja que no davallaven als detalls, a les 'minúcies' i als detalls 'trivials', els semblà fantàstica.

Els Savis d'Israel havien de lluitar contra aquesta idea perniciosa i destructiva, i decidiren, en primer lloc, eliminar la lectura dels Deu Manaments de la litúrgia pública.

En el cristianisme, els jueus seguien complint tots els manaments, seguien assistint als Sacrificis del Temple, mentre que els neòfits vivien més 'abstractament'. No passaren massa dècades fins que les restes dels manaments desaparegueren del tot i els pocs jueus que formaven part del cristianisme se van fondre dins la gran massa de neòfits (llevat d'una secta que per segles, a Jerusalem, encara se consideren jueus i segueixen practicant les lleis de la Torà, i a part de noves sectes de jueus 'messiànics' que han traduït els seus complexos de minoria menyspreada en una nova secta jueva, o cristiana). Com ja sabem, en el cristianisme van desaparèixer per complet tots els altres Manaments.

Noltres, els 'anussim', els descendents dels jueus conversos, hem passat per aquest embut i, gràcies a D'éu, n'hem sortit sans i estalvis.

El camí encara és llarg, ja ho sabem, però al manco hem pres la bona direcció.

La dieta jueva

Comentari a la paraixà de Vaïxlah

Els jueus no mengen porc

Una de les característiques de la vida jueva és la que es refereix a la dieta que imposa la Torà. Qui no ha sentit mai parlar del menjar “kosher”? O, qui no ha sentit dir que els jueus no poden menjar carn de porc?

Segons la Torà, no tots els animals es poden consumir, i també aquells que si són aptes (“caixer” = ‘kosher’) estan delimitats per una llarga llista de condicions en la forma de degollar-los i de preparar-los abans que puguin arribar al nostre plat. Només una persona adequada podrà degollar-los i després la carn haurà de ser salada o rostida per tal de llevar-li tota la sang.

Però encara hi ha una altra condició que molts desconeixen, una condició un tant ‘exòtica’: la prohibició de menjar el tendó ciàtic.

La lluita amb l’”home”

La història d’aquesta prohibició la podem llegir a la nostra paraixà: quan el nostre Patriarca Ia’acov torna a sa pàtria i abans de trobar-se amb son germà Essau, ha de lluitar amb ‘un home’ durant tota la nit fins que trenca l’alba. Quasi al darrer moment, aquell ‘home’ li dóna un mal cop a l’anca, més precisament a un tendó, el ciàtic, que el deixa coix durant setanta minuts, fins que ix el sol. “I per això, fins el dia d’avui, els Fills d’Israel no mengen el tendó ciàtic que hi ha sobre l’anca, ja que Ia’acov fou ferit a l’anca, al tendó ciàtic” (Gènesi 32:33).

Malgrat el cop, Ia’acov consegueix neutralitzar l’home, que li prega que l’amolli, “ja que ha trencat l’alba”; i Ia’acov li diu: “t’amollaré només després que em beneeixis”. La benedicció que aquell ‘home’ li dóna és el canvi de nom, de Ia’acov a Israel. Ia’acov connota misèria i deslluïment, ja que vé del mot ‘équev’ que significa ‘taló’ – la part més baixa de l’home. En canvi Israel significa grandesa i esplendor, ja que significa ‘haver lluitat amb àngels i amb homes i haver triomfat’.

Canvi d’identitat

De qualque manera, la prohibició de menjar el tendó ciàtic està relacionada amb aquest canvi d’identitat del nostre Patriarca. I si tenim en compte que aquesta pohibició és el prototip de la resta de les lleis dietètiques que vénen a altres Llibres de la Torà, podem començar a captar el missatge que el Creador ens envia tot exposant aquestes normes.

Anem per parts: en primer lloc, està clar que el fet de menjar és una acció que els homes compartim amb els animals, i quasi podríem dir que també amb les plantes. Podríem ben bé deduir que, a l’hora de menjar, ‘retrocedim’ de nostra alta condició d’”homo-sàpiens” a la dels cucs i dels porcs. Una posició que podríem denominar ‘miserable’ i ‘deslluïda’, una posició de ‘taló’ ple de pols i brutor. La benedicció de l’àngel que imposa el nom de ‘Israel’, de ‘grandesa i esplendor’, implica que no hi ha cap  retrocés de la condició d’”homo-sàpiens”, ben al contrari: hi ha una nova ascensió que ens col.loca no tan sols per damunt la de la majoria dels homes, que no reconeixen cap diferència entre el mejar humà i l’animal, sinó fins i tot per damunt la condició angelical, ja que els àngels no tenen aquest conflicte intern de “saber menjar com una persona humana i no com un animal”.

Si ets un home de seny...

El rei Xlomó (Salomó) al Llibre dels Proverbis (23:1-3), diu: “Si t'asseus a la taula d'un governador, vés amb compte amb el que hi ha davant teu, i posa't un ganivet a la boca, si ets un home de seny. No et facin denteta les seves llepolies, perquè això és un pa que enganya”.

Tan fàcil és seguir la rutina animal, i menjar com fan els animals, sense copsar l’aventatge de les accions humanes! Només una dieta que ens obliga a recapacitar cada vegada que posam el plat al davant nostre, pot ajudar-nos a discernir quin és el nostre lloc dins l’Univers i en què es revela no tan sols quan tenim un ordinador en mans, sinó també, o principalment, quan es tracta d’aquells actes compartits amb l’animàlia i la flora.

La dentadura d’Essau

Comentari a la paraixà de Toldot (Gènesi 25:19 – 28:9)

Magdiel

La Torà diu que Essau és Edom, i segons el Midràix un dels darrers reis d’Edom, de nom Magdiel, fou rei de Roma, i això és el que dóna peu a la tradició jueva que podem veure a diversos passatges del Talmud exposant la figura d’Essau com a representant del cristianisme, i per tant també de la cultura occidental (vegeu Ialkut Xim’oni, Midràix Rabà i Rabenu Bahià).

Essau és un personatge interessant. La etimologia del seu nom implica que “naixé fet”, o sia que ja des del primer moment posseïa tot el necessari per a cumplir la seva missió a la Terra, i això significa que no necessita evolucionar. Ja està tot fet. El Midràix ho plastifica diguent que naixé amb tot el cabell, barba i mostatxo, i amb tota la dentadura (què ferest! ja que amb ella, segons el mateix Midràix, deixà estèril a sa mare per impedir que tengués més descendència).

La dentadura

En el tractat de Babba Camma 3b del Talmud, hom presenta els prototipus dels diversos danys que una persona pot causar a son proïsme i quan arriba al prototipus dels danys causats directament per l’home, la peça de mostra és la dentadura d’Essau, que simbolitza en el verset d’Ovadià (Abdies 1:6) la seva tendència a danyar. Segons el verset, és l’essència de les seves intencions.

Això és una afirmació molt greu, tant si està dirigida únicament al personatge bíblic, fill de Içhac, i més si el projectam a tota sa descendècia i pitjor encara si el volem fer representant del cristianisme i de la cultura occidental.

Els jueus en tenen la culpa, com sempre. Els Savis diuen que tota aquesta violència innata d’Essau procedeix de la seva enveja. Hi ha una competició latent entre els dos germans, Ia’acov i Essau, que de tant en tant, i a temporades molt sovint, es fa patent. Al capítol 33:4 del Gènesi, que narra la trobada d’Essau i Ia’acov, diu que Essau el besà i plorà. Damunt el verb “el besà” hi ha vuit puntents que indiquen que ho feu sense cap bona intenció, ja que en realitat el volia mossegar però s’hi rompé les dents en l’intent i per això el besà, i plorà del dolor, com diu el verset dels Salms (3:8): “has romput les dents dels malvats”.

La glòria d’aquest Món

Malgrat que Edom ha rebut tota la glòria d’Aquest Món: el poder de l’Esglèsia i de les monarquies, que no permet que el seny jueu rebi tota la consideració que es mereixeria, es sent apoquit i vexat pels roíns jueus que sap que tenen avantatge per damunt ell. Així es converteix en un amargat, ja que no té forces per evolucionar espiritualment i moralment. Ell és massa superficial, massa trivial, no és capaç d’arribar a les arrels de les accions, perquè no creu en les accions: l’únic important és la intenció; però creure que només amb bona intenció por arribar a fer i a entendre coses el condemna a romandre superficial i trivial.

Ia’acov treballa poc a poquet. Cada passa és vital, cada condició és crucial. Tot té importància, malgrat que no tot té la mateixa importància, mentres que quan Essau compara dues posicions i decideix que una d’elles és la més important, per ell això ja significa que l’altra no té cap importància i pot ésser anul·lada: fora noses!

No hi ha presses

La veritat és que la cultura occidental, moltes vegades anomenada judeo-cristiana, no té quasi res del vertader judaisme. El Poble d’Israel té paciència, una paciència infinita, perque sap que és un Poble Etern: no hi ha presses! Més val fer les coses poc a poc i bé, que no amb dues grapades i de qualsevol manera.

La perfecció inicial d’Essau no fa més que destinar-lo a l’impotència, i per conseqüència, a la frustració i la violència.

Noltres seguim les passes de Ia’acov, molt més lentes però també més segures. I això ens permet arribar molt més lluny. No per quedar amb la glòria d’aquest Món, sinò la d’un Altre que val més.

La Sagrada Família

Comentari a la paraixà de Waïxlah (Gènesi 32:4 – 36:63)

Tres solucions

Iaacov torna d'una llarga estada a Haran on li han nascut onze fills i una filla. Un darrer fill li ha de néixer al cap de poc temps.

Els perills que ha passat a casa del seu sogre semblen petits devora els que l'esperen a la seva pàtria. Només arribar, ja se troba amb un germà rancorós que no vol oblidar que el seu germà ha sabut aprofitar la seva feblesa per recuperar una primogenitura que, tanmateix, li pertanyia, i unes benediccions que ell, Essau, hauria emprat per fer més mal que bé. El germà s'acosta amb quatre cents homes i males intencions.

Per a aplacar-lo, Iaacov té tres solucions: l'oració, la adulació i presentar batalla.

Ja d'entrada ens sorprèn que l'ordre de les tres solucions és: primerament preparar-se per la batalla; després, l'oració; i finalment la adulació. Jo hauria posat l'oració en primer lloc. Però la Torà ens ensenya que l'home ha de fer primerament tot el que està en les seves mans abans d'implorar ajut diví. Pot ser que hagi d'invocar l'ajut per tal que les seves obres tinguin èxit, això si. Però l'ajut ‘sobrenatural’, per aquelles empreses que ens semblen impossibles, això només després d'haver-nos-hi ‘romput les banyes’.

La Sagrada Família

En tota la paraixà anterior, Iaacov ha construït tota una família que serà la base del Poble d'

Israel, el Poble del Profetes i de Sacerdots, el Poble que rebi la Torà. En aquesta paraixà ha de conservar aquesta família i defensar-la dels perills que sobrevenen.

Com tot en aquest món, hi ha rangs, nivells, escalons, nuclis i clovelles. També dins el Poble d'Israel, i ja en la Sagrada Família de Iaacov, hi ha rangs. Els fills de Zilpà i de Bilhà, són menys importants i van davant. Els fills de Leà són més importants i van més enrere. I els fills (un al descobert i l'altre encara a l'embaràs) de Rachel, que són els més importants de tots, van al final.

En aquest sentit hauríem d'entendre les ‘baralles’, les gelosies, que vàrem veure a la paraixà anterior entre les dues dones, Leà i Rachel, que se disputaven la primacia espiritual. No se tracta en absolut d'una primacia honorífica, d'uns títols altisonants. Se tracta de qui és capaç de dur al món un fill més preparat per complir les missions impostes pel Creador.

Els dos messies

Se van destil·lant dues imatges en la pròxima paraixà, la de Iehudà i la de Iossef. En la nostra paraixà només podem veure les mares. I podem veure ja el ‘gallet’ Iossef que, mentre tots els seus germans han deixat passar a llurs mares al davant (vegeu 33:6-7), ell, amb sos sis anys mal complits, s'alça entre Essau i sa mare. I no podem veure a Biniamin, que encara no ha nascut i que per tant no se postra davant Essau, tal i com el seu descendent, Mordechai, no se postrà davant el descendent de Essau, Haman (vegeu Ester 3:2).

Iaacov arriba carregat amb dos campaments, com ja diu al començament de la paraixà (32:11) i potser li passa pel cap que ja pot començar la seva influència al Món. Necessita la cruel trobada amb el seu germà per comprendre que no pot passar el carro davant de l'ase.

Colzes!

El fill major, Reuven, ja deu tenir vint-i-un anys, però encara és massa fràgil. Quan Essau li a Iaacov ofereix (33:12) una companyia de quatre cents soldats per fer el seu camí, la resposta de Iaacov és jacobina, jueva. Una resposta que tal vegada els altres pobles no seran mai capaços d'entendre, que el Poble Immortal no té por d'un camí llarg.

“Monsenyor sap que els infants són fràgils, i he de vetllar per les ovelles i les vaques lleteres, i si les empenyem un sol dia, morirà tot el bestiar” (33:13)

Hem de mester molt de temps per preparar-nos correctament per les nostres tasques. La educació dels nostres fills no és res que se pugui fer en dos dies. Les recerques científiques demostren avui dia que el desenvolupament del cervell en els anys de l'adolescència és importantíssim, i el que el jove pot estudiar en aquest temps li ajudarà a poder estudiar molt millor en el futur. I després ve l'experiència, el convertir-se en un expert, que també són hores i hores d'entrenament fins que se converteix en part integral de la nostra personalitat.

En totes les èpoques de la Història han sabut, reis i governadors, acudir als jueus en busca d'una saviesa que ells no tenien la paciència de desenvolupar en ells mateixos i la volien trobar ‘feta’ i que els la vessem dins la seva gola, com demanà Essau de son germà (Gèn. 25:30).

Per això les escoles han estat sempre en el primer lloc d'importància pels jueus arreu del Món. Així ens convertim en Llum del Món. ‘Colzes!’ – com deia la meva àvia: aplicar-se en els estudis.

Gheto i Humanisme

Comentari a la paraixà de Miqeç (Gènesi 41:1 – 44:17)

Hanuccà i Iossef

Normalment la paraixà de Miqeç cau en la festa de Hanuccà. I això és molt significa que les històries de Iossef estan sempre relacionades amb les victòries dels Macabeus i la seva lluita contra l’Hel·lenisme.

Per tant ens convé revisar la problemàtica dels grecs que arribaren a Israel amb Alexandre Magne en relació a la cultura jueva.

Els primers contactes amb els hel·lens no presentaven cap problema. Tanmateix el regne de Judea havia estat sotmès pels Perses, i passar d’un Imperi a l’altra no era un gran desastre.

La crisi del Poble d’Israel

Els jueus estaven en una gran crisi. Pocs anys abans, unes dècades potser, o poc més, havia desaparegut una característica que ens havia acompanyat d’ençà l’aparició del nostre Poble i que ens feia únics en el Món. Es tracta de la Profecia, el contacte directe amb el Creador. Amb la construcció del Segon Temple de Jerusalem no havíem aconseguit restaurar la Presència Divina ja que mancava l’Arca de l’Aliança, i els tres profetes que ens havien acompanyat en el retorn ja eren morts sense ningú que prengués llur lloc. Una crisi vital.

La Mà del Creador havia desaparegut. Els sacrificis del Temple no podien complir la meta per la que eren oferts i el Creador era inaccessible. Els Cohanim, els Sacerdots, complien uns ritus que no significaven més que nostàlgia d’un passat esplendorós: quan el Creador no es presenta gràcies als Sacrificis, el treball és de bades.

Els científics

I arriben els grecs.

 Els grecs, tan humanistes, tan oberts a totes les cultures, no poden suportar que els jueus creguin en “forces sobrenaturals” i que n’estiguin convençuts que estiguin sempre del seu costat.

Però els grecs tenen, precisament, un treball molt important per dur a terme: construir la ciència en el Món. Sorgint de la natura, descobrir les forces que la mouen, arribant així al la Força Superior, de l’Etern, alabat sia. Tenen l’esperit inquiet del científic que ho vol entendre tot, que tot ho examina a fons i que no dóna res per sobreentès.

Però els manca aquella seguretat que té el Poble del Creador de saber exactament cap a on han de dirigir les seves perquisicions, de saber què és el que volen entendre.

El pont

Iossef és, en la Història jueva, el pont entre les cultures, entre el judaisme i l’hel·lenisme.

La figura de Iossef és la del virrei d’Egipte que se sent capaç de dirigir una superpotència com era l’Egipte d’aquells dies, segons uns criteris d’ètica i de proto-socialisme. Convé estudiar a fons els vertader significat dels canvis socials que fa a Egipte per entendre el gran treball que comença Iossef al país nord-africà.

Anys més tard, la connexió que tenien les tribus del Regne del Nord, Israel, que moltes vegades són denominades “les Tribus de Iossef” o d’Efraïm, amb les cultures que els voltaven fins al punt d’aprendre ells dels mals camins de la idolatria, ens presenten els grans dilemes de la coexistència amb les altres nacions.

Ghetto  i Humanisme

La figura de Iehudà és la del jueu auto-marginat que, per por de ‘contaminar-se’ dels mals costums de les nacions enmig de les quals viu, passa la seva vida ‘especialitzant-se’ en l’estudi de la Torà, que és la font de tota la energia i la vitalitat que la Humanitat necessita, dins un ‘laboratori esterilitzat’ i per això se tanca dins el ghetto i fa tots els possibles per marcar les diferències i fomentar l’ostracisme, per una banda.

I per l’altra banda la figura de Iossef que és el jueu integrat i implicat en la política dels països, universalista, activista, anarquista, conseller dels reis, intermediari, traductor, escriptor i poeta. Com una cèl·lula primitiva, que encara no està ‘especialitzada’, que és capaç de convertir-se en qualsevol teixit orgànic, que aporta vitalitat al lloc on es troba. Amb el perill de contaminar-se, de consumir la vitalitat en problemes massa locals i laterals, el perill d’assimilar-se sense deixar veure i sentir l’enorme potencial que té i fins i tot corrompent-se en un ambient hostil.

Els llumets de Hanuccà són precisament els llums de Iossef que, malgrat totes les ‘expedicions’ lluny de la Pàtria, totes les aventures humanistes que l’allunyen dels valors específics jueus, sempre conserva el llumet sagrat de la Menorà del Temple, el llumet que està dirigit al Sant dels Sants, que el converteix un individu tan diferent dels altres, per molt que se’ls vulgui semblar.

BOTELLETES

COMENTARI A LA PARAIXÀ DE WAÏXLÀH (GÈNESI 32:3 – 36:43)

LA IMPORTÀNCIA DELS BÉNS QUE TENIM AQUÍ.

Yaacov treballa dur per tal de tenir el necessari per la seva família, i per tant no vol desaprofitar el que té.

Això comença a l’hora de treballar pels altres. Com ja hem vist a la paraixà anterior, Yaacov no desaprofita el temps: de dia i de nit cuida i vigila el ramat del seu sogre.

Al final de la paraixà anterior, quan Lavan el persegueix i protesta perquè li han robat el seu ídol, Yaacov contesta declarant el que ha passat durant els vint anys que ha fet a casa seva: cada vegada que moria un animal, ell el pagava del seu sou, tant si era a causa de una negligència per part de Yaacov, com si era per cas inevitable, com per exemple un atac nocturn de llops, un robatori tant de dia com de nit, etc. Yaacov declara que havia engegat la son dels seus ulls per tal de guardar millor el ramat del seu sogre.

Per suposat que no se prenia la llibertat de menjar un dels animals del ramat quan tenia fam, encara que tengués la intenció de pagar-lo.

ESTÀNDARDS DE TREBALL

El Talmud es pregunta si l’estàndard de Yaacov és un exemple a seguir obligatòriament, o sia si es converteix en estàndard nacional per als jueus, o si era un comportament extraordinari que no ens obliga a nosaltres. La conclusió és que el seu comportament era massa elevat com per convertir-lo en modus vivendi, però que, de totes maneres, si tenim l’obligació d’intentar acostar-nos a aquest tarannà ideal, adoptant com bonament puguem tantes normes com en siguem capaços. Hi ha una base, que ja de per si és molt elevada, i que és obligatòria per llei, però després, sobre aquesta base, hem de fer tots els possibles per millorar encara més.

Aquesta consciència prové del coneixement cert de que tot té una meta, que qualsevol detall és important, que el temps és sagrat i no podem permetre que passi sense fer quelcom positiu: el és positiu que puguem. No tan sols no podem permetre que es malgastin el temps o els materials que estan a la nostra disposició, sinó que hem de trobar el millor ús per cadascun d’ells.

El llibre de “messilat Ieixaarim” (el Camí dels Justos) de rabí Moixé Haim Luzzatto, diu (citant el Tractat Baba Batra del Talmud) que la prohibició de perdre el temps durant el treball és tan greu, que fins i tot l’obrer està exempt de rentar-se les mans abans de menjar pa, o de recitar tota l’acció de gràcies després d’haver menjat. També ha de fer una oració ‘acurçada’ per no perdre el temps de l‘amo que paga el sou. I també relata el cas de rabí Hilquià que quan estava treballant per altres persones, no volia tan sols contestar els saluts que li feien, per no estafar l’amo que li pagava per treballar.

BOTELLETES

La Torà relata que després de haver fet travessar tota la seva família i els seus ramats el riu de Yaboc, Yaacov tornà enrere i es quedà tot sol. La Torà no diu què feia allà tot sol, però els Savis diuen que havia tornat per recollir unes botelletes d’argila que havien quedat al campament abandonat, significant que feia un esforç especial fins i tot per no malgastar o no abandonar uns utensilis de poc preu, ja que per a ell, cada utensili té la seva importància i està prohibit fer-los malbé.

La Torà diu que un dels pecats de la generació del Diluvi era que destruïen el seu camí, o sia, que destrossaven el que tenien, no feien cap esforç per conservar les seves pertinences, i molt menys les del seu proïsme. Ho malgastaven tot i destruïen pel gust de destruir. En un altre lloc (Deut. 20:19), la Torà converteix en prohibició formal la destrucció sense motiu de les coses. En hebreu, la prohibició es diu “bal taixhít”, i els pares i mestres tenen l’obligació d’educar la nova generació (i també la seva pròpia) a fer bon ús de tot el que el Creador posà a la nostra disposició.

LA IMPORTÀNCIA DE CADA DETALL DE LA CREACIÓ

La gent no vol o no pot comprendre que cada petit detall que el Creador ha posat al seu Món té la seva importància, té el seu lloc i el seu moment.

És veritat que dins aquest Món hi ha diferents nivells, i que no és el mateix una persona humana que la fulla d’un arbre, però això no significa que aquesta no tengui la seva importància relativa. I el primer Gran Rabí d’Israel a l’època moderna (Rabí Avraham HaCohen Kook) amonestà un company seu quan vegé que arrencava una fulla d’un arbre sense cap motiu.

Però no tan sols els utensilis, les plantes i els recursos, sinó també el temps en si està prohibit malgastar-lo. La pèrdua de temps és tan greu com la destrossa de les pertinences. I fer perdre el temps a les altres persones és com un robatori, tant si en aquell temps tenien pensat fer qualque cosa com si volien descansar.

Fins i tot a l’hora d’estudiar, hem de saber programar el nostre dia: no podem dedicar el temps a uns estudis que estan per davall del nostre nivell intel•lectual.

Igualment, ja sabem que tenim hores en què estam més desperts i més xalests. Aquestes hores les hem d’aprofitar per aquells estudis més complicats i deixar per les hores ‘fluixes’ els repassos i les repeticions, o els temes que no necessiten tanta concentració.

Si, ja sé que tot això està un poc per damunt el nostre ‘status’, però no tenim més remei que avesar-nos a aquests punts de vista, familiaritzar-nos amb ells i anar adoptant-los paulatinament.