10 o 613?

Comentari a la paraixà de Itró (Èxode XVIII 1 – XX 23)

Litúrgia jueva

La litúrgia jueva ha canviat molt. En temps del Temple hi havia unes oracions que no tenim actualment. D'ençà la destrucció del Temple, abans de la Diàspora, els Savis ja concretaren unes oracions, en part basades en les que ja hi havia en temps del Temple i d'altres noves. La dispersió dels jueus arreu del Món causà una nova subdivisió.

De totes maneres, hi ha oracions i lectures que són bàsiques en la litúrgia, i d'altres que no ho són. N'hi ha que se reciten tant en públic, quan hi ha "minyan" [=quòrum de 10 adults] com en particular, i d'altres que només poden recitar-se en públic.

Les diferents comunitats han anat afegint capítols de Salms, oracions noves per diferents ocasions, etc.

Antigament la lectura dels Deu Manaments formava part de la "litúrgia" jueva, en les oracions diàries fetes a la sinagoga. La raó que dóna el Talmud és que els Deu Manaments inclouen tots els altres manaments que hi ha a la Torà i que són en total 613, com ja és sabut.

Compendi dels 613 Manaments

Tots els manaments que se refereixen a la fe en el Creador i en el seu culte, estan concretats en el primer manament; tots els que tracten de la prohibició de la idolatria es veuen reflectits en el segon. Els manaments que parlen del valor immens del Nom del Senyor, dels juraments i la cura que ha de tenir-se en el moment de formular-los i complir-los són el desenvolupament del tercer manament. El compliment de les festivitats, l'ordre del calendari, les pujades i davallades de les dates destinades a "carregar les nostres bateries", en el quart; el respecte pels pares, pels mestres i per les ensenyances transmeses per tradició, en el cinquè. Els crims dels assassinats, de les fornicacions, dels furts, de la infidelitat i de la cobdícia, estan concentrats en els altres cinc manaments.

La lectura diària dels Deu Manaments, fent un repàs dels actes diaris per veure si n'hem vulnerat algun d'ells, pot resultar molt profitós per tot el qui vol millorar permanentment la seva actuació.

Com és lògic, és necessari conèixer tots els manaments, amb totes les seves condicions, per tal que el repàs dels Deu Manaments tingui algun valor. El llegir que hem de 'recordar el dia de Xabbat per santificar-lo' no ens fa saber que estigui prohibit escriure en Xabbat, o que estigui prohibit menjar pa fermentat en Péssah [=Pasqua], o l'obligació d'escoltar el so del xofar [=corn de moltó] el dia de Cap d'Any. Però en el moment en què coneixem les característiques de les Festes, ens pot bastar una lectura ràpida per fer el balanç diari.

L'Exclusió dels Deu Manaments

De totes maneres, actualment els Deu Manaments no formen part de la litúrgia. I el Talmud n'explica la raó.

El rebombori del dia sisè de Siwan de l'any 2448, cinquanta dies després de la Sortida d'Egipte, quan el Senyor ens feu sentir els Deu Manaments, fou tan ferest! Llamps i trons i terratrèmol! Tot el Poble veu les veus. Moixé pujà al Mont Sinai i davallà al cap de quaranta dies amb les dues Taules de la Llei on hi havia escrits els Deu Manaments.

"Només" Deu Manaments.

Ai, ai, ai, ai ai!

Començà la gent, dos mil anys més tard, a pensar que només els Deu Manaments foren entregats pel Senyor a son Poble. Tota la resta, els altres 603 Manaments, foren "inventats" pel Gran Mestre. No és que no tinguin cap importància, deien. Però són del Mestre humà i no del Mestre Diví.

En poques paraules: se començà a estendre l'idea que la Torà no sigui la Paraula del Senyor sinó una "invenció" genial, o àdhuc una compilació modelada i modulada per un Savi educat en el Palau dels faraons d'unes lleis que ja existien bàsicament en la legislatura egípcia o caldea.

I la "prova" la trobaven en el "fet" que "només" els Deu Manaments formaven part de la litúrgia diària. Senyal que "només ells" eren realment importants.

Una nova religió

Aquesta idea s'escampà amb el començament del cristianisme, quan els seus seguidors se plantejaren el problema dels neòfits no-jueus (que n'estaven farts de la idolatria romana, però n'estaven amarats d'ella), si han de convertir-se al judaisme del qual el cristianisme n'és una secta, o si se tracta d'una religió a part i els neòfits hi ingressen d'altre manera. Ambdues idees acceptaven el fet que el cristianisme se basava en el judaisme, en la Torà d'Israel. El problema era el pes que havia de donar-se als 613 Manaments: eren 'particulars' dels jueus, o eren 'internacionals'? Els neòfits eren part d'Israel o formaven cos a part?

L'idea dels Deu Manaments, més o manco 'abstractes', ja que no davallaven als detalls, a les 'minúcies' i als detalls 'trivials', els semblà fantàstica.

Els Savis d'Israel havien de lluitar contra aquesta idea perniciosa i destructiva, i decidiren, en primer lloc, eliminar la lectura dels Deu Manaments de la litúrgia pública.

En el cristianisme, els jueus seguien complint tots els manaments, seguien assistint als Sacrificis del Temple, mentre que els neòfits vivien més 'abstractament'. No passaren massa dècades fins que les restes dels manaments desaparegueren del tot i els pocs jueus que formaven part del cristianisme se van fondre dins la gran massa de neòfits (llevat d'una secta que per segles, a Jerusalem, encara se consideren jueus i segueixen practicant les lleis de la Torà, i a part de noves sectes de jueus 'messiànics' que han traduït els seus complexos de minoria menyspreada en una nova secta jueva, o cristiana). Com ja sabem, en el cristianisme van desaparèixer per complet tots els altres Manaments.

Noltres, els 'anussim', els descendents dels jueus conversos, hem passat per aquest embut i, gràcies a D'éu, n'hem sortit sans i estalvis.

El camí encara és llarg, ja ho sabem, però al manco hem pres la bona direcció.