La dentadura d’Essau

Comentari a la paraixà de Toldot (Gènesi 25:19 – 28:9)

Magdiel

La Torà diu que Essau és Edom, i segons el Midràix un dels darrers reis d’Edom, de nom Magdiel, fou rei de Roma, i això és el que dóna peu a la tradició jueva que podem veure a diversos passatges del Talmud exposant la figura d’Essau com a representant del cristianisme, i per tant també de la cultura occidental (vegeu Ialkut Xim’oni, Midràix Rabà i Rabenu Bahià).

Essau és un personatge interessant. La etimologia del seu nom implica que “naixé fet”, o sia que ja des del primer moment posseïa tot el necessari per a cumplir la seva missió a la Terra, i això significa que no necessita evolucionar. Ja està tot fet. El Midràix ho plastifica diguent que naixé amb tot el cabell, barba i mostatxo, i amb tota la dentadura (què ferest! ja que amb ella, segons el mateix Midràix, deixà estèril a sa mare per impedir que tengués més descendència).

La dentadura

En el tractat de Babba Camma 3b del Talmud, hom presenta els prototipus dels diversos danys que una persona pot causar a son proïsme i quan arriba al prototipus dels danys causats directament per l’home, la peça de mostra és la dentadura d’Essau, que simbolitza en el verset d’Ovadià (Abdies 1:6) la seva tendència a danyar. Segons el verset, és l’essència de les seves intencions.

Això és una afirmació molt greu, tant si està dirigida únicament al personatge bíblic, fill de Içhac, i més si el projectam a tota sa descendècia i pitjor encara si el volem fer representant del cristianisme i de la cultura occidental.

Els jueus en tenen la culpa, com sempre. Els Savis diuen que tota aquesta violència innata d’Essau procedeix de la seva enveja. Hi ha una competició latent entre els dos germans, Ia’acov i Essau, que de tant en tant, i a temporades molt sovint, es fa patent. Al capítol 33:4 del Gènesi, que narra la trobada d’Essau i Ia’acov, diu que Essau el besà i plorà. Damunt el verb “el besà” hi ha vuit puntents que indiquen que ho feu sense cap bona intenció, ja que en realitat el volia mossegar però s’hi rompé les dents en l’intent i per això el besà, i plorà del dolor, com diu el verset dels Salms (3:8): “has romput les dents dels malvats”.

La glòria d’aquest Món

Malgrat que Edom ha rebut tota la glòria d’Aquest Món: el poder de l’Esglèsia i de les monarquies, que no permet que el seny jueu rebi tota la consideració que es mereixeria, es sent apoquit i vexat pels roíns jueus que sap que tenen avantatge per damunt ell. Així es converteix en un amargat, ja que no té forces per evolucionar espiritualment i moralment. Ell és massa superficial, massa trivial, no és capaç d’arribar a les arrels de les accions, perquè no creu en les accions: l’únic important és la intenció; però creure que només amb bona intenció por arribar a fer i a entendre coses el condemna a romandre superficial i trivial.

Ia’acov treballa poc a poquet. Cada passa és vital, cada condició és crucial. Tot té importància, malgrat que no tot té la mateixa importància, mentres que quan Essau compara dues posicions i decideix que una d’elles és la més important, per ell això ja significa que l’altra no té cap importància i pot ésser anul·lada: fora noses!

No hi ha presses

La veritat és que la cultura occidental, moltes vegades anomenada judeo-cristiana, no té quasi res del vertader judaisme. El Poble d’Israel té paciència, una paciència infinita, perque sap que és un Poble Etern: no hi ha presses! Més val fer les coses poc a poc i bé, que no amb dues grapades i de qualsevol manera.

La perfecció inicial d’Essau no fa més que destinar-lo a l’impotència, i per conseqüència, a la frustració i la violència.

Noltres seguim les passes de Ia’acov, molt més lentes però també més segures. I això ens permet arribar molt més lluny. No per quedar amb la glòria d’aquest Món, sinò la d’un Altre que val més.