Gheto i Humanisme

Comentari a la paraixà de Miqeç (Gènesi 41:1 – 44:17)

Hanuccà i Iossef

Normalment la paraixà de Miqeç cau en la festa de Hanuccà. I això és molt significa que les històries de Iossef estan sempre relacionades amb les victòries dels Macabeus i la seva lluita contra l’Hel·lenisme.

Per tant ens convé revisar la problemàtica dels grecs que arribaren a Israel amb Alexandre Magne en relació a la cultura jueva.

Els primers contactes amb els hel·lens no presentaven cap problema. Tanmateix el regne de Judea havia estat sotmès pels Perses, i passar d’un Imperi a l’altra no era un gran desastre.

La crisi del Poble d’Israel

Els jueus estaven en una gran crisi. Pocs anys abans, unes dècades potser, o poc més, havia desaparegut una característica que ens havia acompanyat d’ençà l’aparició del nostre Poble i que ens feia únics en el Món. Es tracta de la Profecia, el contacte directe amb el Creador. Amb la construcció del Segon Temple de Jerusalem no havíem aconseguit restaurar la Presència Divina ja que mancava l’Arca de l’Aliança, i els tres profetes que ens havien acompanyat en el retorn ja eren morts sense ningú que prengués llur lloc. Una crisi vital.

La Mà del Creador havia desaparegut. Els sacrificis del Temple no podien complir la meta per la que eren oferts i el Creador era inaccessible. Els Cohanim, els Sacerdots, complien uns ritus que no significaven més que nostàlgia d’un passat esplendorós: quan el Creador no es presenta gràcies als Sacrificis, el treball és de bades.

Els científics

I arriben els grecs.

 Els grecs, tan humanistes, tan oberts a totes les cultures, no poden suportar que els jueus creguin en “forces sobrenaturals” i que n’estiguin convençuts que estiguin sempre del seu costat.

Però els grecs tenen, precisament, un treball molt important per dur a terme: construir la ciència en el Món. Sorgint de la natura, descobrir les forces que la mouen, arribant així al la Força Superior, de l’Etern, alabat sia. Tenen l’esperit inquiet del científic que ho vol entendre tot, que tot ho examina a fons i que no dóna res per sobreentès.

Però els manca aquella seguretat que té el Poble del Creador de saber exactament cap a on han de dirigir les seves perquisicions, de saber què és el que volen entendre.

El pont

Iossef és, en la Història jueva, el pont entre les cultures, entre el judaisme i l’hel·lenisme.

La figura de Iossef és la del virrei d’Egipte que se sent capaç de dirigir una superpotència com era l’Egipte d’aquells dies, segons uns criteris d’ètica i de proto-socialisme. Convé estudiar a fons els vertader significat dels canvis socials que fa a Egipte per entendre el gran treball que comença Iossef al país nord-africà.

Anys més tard, la connexió que tenien les tribus del Regne del Nord, Israel, que moltes vegades són denominades “les Tribus de Iossef” o d’Efraïm, amb les cultures que els voltaven fins al punt d’aprendre ells dels mals camins de la idolatria, ens presenten els grans dilemes de la coexistència amb les altres nacions.

Ghetto  i Humanisme

La figura de Iehudà és la del jueu auto-marginat que, per por de ‘contaminar-se’ dels mals costums de les nacions enmig de les quals viu, passa la seva vida ‘especialitzant-se’ en l’estudi de la Torà, que és la font de tota la energia i la vitalitat que la Humanitat necessita, dins un ‘laboratori esterilitzat’ i per això se tanca dins el ghetto i fa tots els possibles per marcar les diferències i fomentar l’ostracisme, per una banda.

I per l’altra banda la figura de Iossef que és el jueu integrat i implicat en la política dels països, universalista, activista, anarquista, conseller dels reis, intermediari, traductor, escriptor i poeta. Com una cèl·lula primitiva, que encara no està ‘especialitzada’, que és capaç de convertir-se en qualsevol teixit orgànic, que aporta vitalitat al lloc on es troba. Amb el perill de contaminar-se, de consumir la vitalitat en problemes massa locals i laterals, el perill d’assimilar-se sense deixar veure i sentir l’enorme potencial que té i fins i tot corrompent-se en un ambient hostil.

Els llumets de Hanuccà són precisament els llums de Iossef que, malgrat totes les ‘expedicions’ lluny de la Pàtria, totes les aventures humanistes que l’allunyen dels valors específics jueus, sempre conserva el llumet sagrat de la Menorà del Temple, el llumet que està dirigit al Sant dels Sants, que el converteix un individu tan diferent dels altres, per molt que se’ls vulgui semblar.