Això comença a l’hora de treballar pels altres. Com ja hem vist a la paraixà anterior, Yaacov no desaprofita el temps: de dia i de nit cuida i vigila el ramat del seu sogre.
Al final de la paraixà anterior, quan Lavan el persegueix i protesta perquè li han robat el seu ídol, Yaacov contesta declarant el que ha passat durant els vint anys que ha fet a casa seva: cada vegada que moria un animal, ell el pagava del seu sou, tant si era a causa de una negligència per part de Yaacov, com si era per cas inevitable, com per exemple un atac nocturn de llops, un robatori tant de dia com de nit, etc. Yaacov declara que havia engegat la son dels seus ulls per tal de guardar millor el ramat del seu sogre.
Per suposat que no se prenia la llibertat de menjar un dels animals del ramat quan tenia fam, encara que tengués la intenció de pagar-lo.
El Talmud es pregunta si l’estàndard de Yaacov és un exemple a seguir obligatòriament, o sia si es converteix en estàndard nacional per als jueus, o si era un comportament extraordinari que no ens obliga a nosaltres. La conclusió és que el seu comportament era massa elevat com per convertir-lo en modus vivendi, però que, de totes maneres, si tenim l’obligació d’intentar acostar-nos a aquest tarannà ideal, adoptant com bonament puguem tantes normes com en siguem capaços. Hi ha una base, que ja de per si és molt elevada, i que és obligatòria per llei, però després, sobre aquesta base, hem de fer tots els possibles per millorar encara més.
Aquesta consciència prové del coneixement cert de que tot té una meta, que qualsevol detall és important, que el temps és sagrat i no podem permetre que passi sense fer quelcom positiu: el és positiu que puguem. No tan sols no podem permetre que es malgastin el temps o els materials que estan a la nostra disposició, sinó que hem de trobar el millor ús per cadascun d’ells.
El llibre de “messilat Ieixaarim” (el Camí dels Justos) de rabí Moixé Haim Luzzatto, diu (citant el Tractat Baba Batra del Talmud) que la prohibició de perdre el temps durant el treball és tan greu, que fins i tot l’obrer està exempt de rentar-se les mans abans de menjar pa, o de recitar tota l’acció de gràcies després d’haver menjat. També ha de fer una oració ‘acurçada’ per no perdre el temps de l‘amo que paga el sou. I també relata el cas de rabí Hilquià que quan estava treballant per altres persones, no volia tan sols contestar els saluts que li feien, per no estafar l’amo que li pagava per treballar.
BOTELLETES
La Torà relata que després de haver fet travessar tota la seva família i els seus ramats el riu de Yaboc, Yaacov tornà enrere i es quedà tot sol. La Torà no diu què feia allà tot sol, però els Savis diuen que havia tornat per recollir unes botelletes d’argila que havien quedat al campament abandonat, significant que feia un esforç especial fins i tot per no malgastar o no abandonar uns utensilis de poc preu, ja que per a ell, cada utensili té la seva importància i està prohibit fer-los malbé.
La Torà diu que un dels pecats de la generació del Diluvi era que destruïen el seu camí, o sia, que destrossaven el que tenien, no feien cap esforç per conservar les seves pertinences, i molt menys les del seu proïsme. Ho malgastaven tot i destruïen pel gust de destruir. En un altre lloc (Deut. 20:19), la Torà converteix en prohibició formal la destrucció sense motiu de les coses. En hebreu, la prohibició es diu “bal taixhít”, i els pares i mestres tenen l’obligació d’educar la nova generació (i també la seva pròpia) a fer bon ús de tot el que el Creador posà a la nostra disposició.
És veritat que dins aquest Món hi ha diferents nivells, i que no és el mateix una persona humana que la fulla d’un arbre, però això no significa que aquesta no tengui la seva importància relativa. I el primer Gran Rabí d’Israel a l’època moderna (Rabí Avraham HaCohen Kook) amonestà un company seu quan vegé que arrencava una fulla d’un arbre sense cap motiu.
Però no tan sols els utensilis, les plantes i els recursos, sinó també el temps en si està prohibit malgastar-lo. La pèrdua de temps és tan greu com la destrossa de les pertinences. I fer perdre el temps a les altres persones és com un robatori, tant si en aquell temps tenien pensat fer qualque cosa com si volien descansar.
Fins i tot a l’hora d’estudiar, hem de saber programar el nostre dia: no podem dedicar el temps a uns estudis que estan per davall del nostre nivell intel•lectual.
Igualment, ja sabem que tenim hores en què estam més desperts i més xalests. Aquestes hores les hem d’aprofitar per aquells estudis més complicats i deixar per les hores ‘fluixes’ els repassos i les repeticions, o els temes que no necessiten tanta concentració.
Si, ja sé que tot això està un poc per damunt el nostre ‘status’, però no tenim més remei que avesar-nos a aquests punts de vista, familiaritzar-nos amb ells i anar adoptant-los paulatinament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada