L'home llop

Comentari a la Paraixà de Lekh-Lkhà (Gènesi 12, 1 – 17, 27)

El Terror dels déus

Ja ha viscut ja Humanitat una època fosca i terrible. Ja ha viscut baix el terror del llibertinatge nat d'una llibertat mal parida i mal educada que en lloc de donar alegria i obrir els horitzonts, ens engruna com una armella inquisitorial.
La fosca més negra és quan l'esperit no coneix cap esperança, quan l'ànima està tancada dins l'incertitut de la lluita folla dels déus.
El Món de l'idolatria pagana presentava un panteó anàrquic, on els déus lliuraven una lluita infinita i impredecible, on Posidó es barallava amb Zeus, o Bà'al amb Moth, o Ra amb Osiris, o Tutatis amb Belenos, i mai no sabien quin d'ells guanyaria...
Això posava l'home en una posició impossible, ja que no sabia mai aqui li "convenia" adorar o presentar ofrenes. En cas d'equivocar-se i demanar el favor del déu perdedor, el déu guanyador podria enfadar-se amb ell i fer-li perdre la collita o enviar-li una malaltia inesperada. La disbauxa arribava a tots nivells, individuals i socials. Les normes de comportament ja no depenien de les directrius morals: en tot cas depenien del déu que havies pres com patró i protector – el déu de la guerra o de la fecunditat; moltes vegades el pobre home no sabia què fer i vagava d'un déu a l'altre, segons el clima. El lema era: "cadascú amb la seva veritat personal". Una perspectiva esquizofrènica, d'escissió mental.

L'home llop

El politeïsme proclamava la disseminació de les idees: cadascú amb la seva teoria, cadascú amb la seva veritat, i no els preocupava en absolut la idea d'un món esmicoiat, on cada home es converteix en un llop envers de l'altre, per tal de protegir les seves pertinences o les seves veritats. Una lluita infinita entre els déus patrons i els homes patrocinats. Impossible saber qui guanyarà.
Era la materialització del càstig que van rebre a la Torre de Babel: o el càstig ho era de l'idea que els havia conduït a construir la Torre. Déu és una idea humana mal∙leable segons les necessitats personals, flexible i adaptable segons les més modernes idees de la societat de consum. Divinitats personals que podies penjar al coll com l'estampa d'un sant, o que podies posar a dalt del prestatge, com els pancracis que asseguren l'èxit dels negocis.
Com és possible que un sol déu hagi creat tant el foc com el gel? Per força han de ser déus diferents.

Llum llevantí

Davant aquesta corrent cultural i religiosa s'alçava una figura especial, que declarava que el Creador no és una creació humana, ma∙leable segons les teves necessitats. La Creació té les seves directrius, les seves metes. El Creador no és un artista avorrit que construeix móns pe manca d'altre ocupació. Ni tampoc és un Big Bang cec que feu un món rodó per tal que pogués rodolar tot solet, sense més ajuda de les matèries primordials, sense un Frederic Hoyle que li digui com expandir-se i sense un Sigmund Xlomó Freud que li digui com evol∙lucionar.
La figura d'Avraham s'alçava per proclamar que el Creador segueix connectat al món, que atorga corda llarga a l'home per tal que arribi a la gran meta: a ses conclusions per evolució llarga i penosa, no per coacció sinó per convenció. Avraham explica que tenim l'obligació de trescar i trobar les connexions de totes les criatures i de tots els fenòmens universals amb el Creador i amb aquesta meta que Ell hi ha implantat. Els Savis Jueus ho denominen el "ihud" – la Unicitat del Creador, o sia, demostrar que tota la Creació, tot l'Univers, és una "empresa" enfocada a una meta única.

Manaments intrusius.

Si podem acceptar el principi del "ihud", de demostrar que tot l'Univers està enfocat cap una meta determinada, no hi ha més remei que reconèixer que són necessàries unes pautes de comportament que ho abarquin tot.
Els Manaments de la Torà abarquen, efectivament, tots els aspectes de la vida humana. Moltes vegades això sembla massa intrusiu, massa impertinent. Efectivament, pot afirmar-se que no hi ha tema de la vida en què la Torà no hi expressi la seva opinió i hi dicti el comportament adequat. No, no és una llista de lleis seques i antiquades: és una xarxa de debats sobre les condicions socials, sicològiques, personals, etc, amb la corresponent constel∙lació de possibilitats d'actuació segons les normes morals, socials, iàtriques, religioses compreses en el Talmud i en la compilació jurídica jueva.
L'home se confronta amb els reptes de la vida, i quan no té a bastament clara la "jerarquia" dels valors, quan no coneix les possibilitats d'acció i de reacció, quan no controla les seves forces físiques i psíquiques, - roman desesperat, i "resa" que "qualcú" li mostri la solució, que "qualcú" li desfaci l'embull.
Això és la vida. Això és la Torà, el Talmud... Tot surt d'aquestes premisses, d'aquest descobriment d'Avraham, en contra de l'actitut i del concepte esquizofrènic de la resta del món.
És el començament d'un nou tipus de vida, i el judaisme el denomina amb el nom de nostra Paraixà: Lekh-lkhà – vés te'n!, comença a caminar!