Començament de l'Exili

Comentari a la paraixà de Waigàix (Gènesi 44:18 – 47:27)

En Terra Estranya

Arribant a l'exili d'Egipte es compleix la profecia que havia rebut Avraham 190 anys abans: "els teus descendents han de viure en terra estranya durant 400 anys" (Gèn 15:13).
La veritat és que els Savis diuen que "l'exili" ja havia començat des del moment en què havia nascut el primer descendent d'Avraham: Içhaq, ja que tant Avraham com el seu fill, i el seu nét, es comportaven com estrangers: "Som un foraster i un hoste enmig vostre" (Gèn 23:4). En realitat, haurien pogut continuar d'aquesta manera fins passats els quatre cents anys.
El problema començà quan els fills de Ia'aqov decidiren que ja havien assolit un grau més alt que llurs avantpassats.
En cert aspecte, tenien raó.
Fins ara, només personatges particulars havien arribat a la profecia, el contacte directe amb el Creador. No era res nou: Adam fou profeta, Hanokh i Metuixélah (Matusalem), Nóah (Noè) i Éver, també.
I les tres darreres generacions, Avraham, Içhaq i Ia'aqov, és clar.
Però encara no s'havia format un "ens" nou, que superàs el status dels primers profetes: tant Avraham com Içhaq havien tengut fills "ineptes", inadequats. Ia'aqov és el primer que consegueix "construir" una família de profetes.

La Profecia

I, ja que hi som, convé aclarir el concepte de la profecia. La profecia és la connexió entre el Creador i la criatura que es prepara moralment i espiritualment per aquest contacte. Té moltes fases, i les més baixes es denominen "inspiració divina" per les quals el profeta pot assolir uns coneixements que per vies normals no podria arribar a aprendre. Més enllà hi ha la profecia personal, en què el profeta arriba a una connexió especial amb el Creador que li proporciona un canvi radical de la seva identitat. Després tenim els profetes "enviats", als quals el Creador els dóna un missatge profètic que han de comunicar a un públic determinat. La profecia més alta és la de Moixé, que arribà al punt de rebre la Torà Eterna mentres romania a dalt del Mont Sinai durant quaranta dies i quaranta nits sense menjar ni beure, convertint-se realment en un "super-home", per damunt dels clàssics "mineral, vegetal, animal i humà".
Els fills de Ia'aqov es consideraven ja una "Assemblea Santa". Com tal, havia de complir-se en ells la profecia que el Creador havia atorgat a Avraham, de rebre en heretat la Terra Promesa. No havien de fer res en especial, més que "considerar-se" ja els amos del país.
Iossef era l'únic que discrepava. El pas d'un status a l'altre havia de ser molt més clar, molt més assenyalat. I, sobretot, per indicació del Creador.
En aquell moment, perdia la família de Ia'aqov l'oportunitat de seguir habitant en aquella Terra, i necessitava traslladar-se a un lloc on se sentissen "estrangers", per força.
Això explica el canvi de posició entre la profecia que havia rebut Içhaq, en què el Creador li havia prohibit emigrar a Egipte malgrat la fam que patia (Gèn. 26:2-5) i la que rep Ia'aqov a B'er Xéva on li diu que per convertir-se en un Gran Poble ha d'anar justament a l'Egipte (Gèn 46:3).

Gran Poble

Aquesta nova entitat de Gran Poble necessita ésser explicada. La definició de "Gran Poble" la podem veure al Llibre del Deuteronomi 4:7-8, on ens dóna dos parametres: 1. que té un D-éu propà, que contesta cada vegada que el cridam; i 2. que té uns decrets i unes prescripcions tan justos com aquesta Llei.
Vol dir: que pot "dialogar" amb el Creador: les oracions del Poble són escoltades per Ell, i el Poble pot llegir les Seves Paraules a la Torà. És un vincle tan fort que entra dins la "personalitat" dels membres del Poble, dins els gens, a l'àcid desoxiribonucleic, i que ja no es pot desfer pus mai més.
La llarga estància dels Fills d'Israel en aquell país "desenvolupat" que era Egipte, amb totes les característiques que coneixem en la terminologia moderna: capdavanter en totes les ciències i en totes les innovacions, i també en totes les depravacions i corrupcions, - havia de catalitzar la personalitat espiritual dels components del Poble d'Israel fent-los aptes a rebre la Paraula Divina i convertint-se, així, en un Poble de Profetes.
Els setanta personatges que formen el nucli instituïdor del Poble es multipliquen en quantitat i en qualitat. L'estrès de la vida en captivitat que s'esdevé a continuació, enforteix els lligams amb el Creador i els fa molt més ferms.
Un estrès com el de la siderúrgia del ferro a la farga (Deut 4:20), on el separen de les gangues nocives.
El record d'aquella estància en captivitat, i sobretot de l'Eixida que els dóna la Llibertat corporal i espiritual, és una de les bases de la vida quotidiana dels jueus. Ens donarà la base moral del nostre comportament amb els nouvenguts i amb els estrangers, de convertir l'esclavitud en un "ofici" molt menys cruel fins que puguem arribar a una configuració socioeconòmica que l'anul∙li. Ens donarà igualment un valor molt més alt de la Llibertat, de l'aprofitament del temps i dels recursos.