Emigracions

Comentari a la paraixà de Lekh-lkhà (Gènesi XII 1 – XVII 27)

Pasteres i barcasses

Aquest darrer estiu l'imatge dels banyistes que intentaven ajudar els immigrants exhausts que acabaven d'arribar en una de les barcasses "negreres" a la platja de les Canàries va recórrer tot el món. Les consciències comencen a despertar-se.
Arriben en pasteres o en altres tipus de vaixells immigrants del Senegal, Guinea, Costa d'Ivori, Mali i Gàmbia. A part dels Marroquins que ja no poden travessar la tanca de Melilla i proven d'arribar a Menorca o a diferents costes llevantines d'altra manera.
El Consorci d'Entitats per a l'Acció Integral dels Immigrants, junt amb la Creu Roja, la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, l'Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migracions i el Moviment per a la Pau el Desarm i la Llibertat, fan tots els possibles per tal de facilitar l'arribada i l'estància dels subsaharians a Europa.

Els africans, desesperats amb l'estat de pobresa i de dictatura en els països en què naixeren i espantats davant la possibilitat que la vigilància se faci més i més estreta i "o ara o mai", s'embarquen en vaixells dins l'Atlàntic per tal d'evitar les rondes de la policia i arriben a les Canàries amb la seguretat que al cap d'algunes semanes arribaran a la Península i aquells que no siguin repatriats per manca de papers segurament podran començar una nova vida al Continent Europeu.

La fam de les patates

Hi ha dos tipus principals d'Emigració: la dels poderosos i la dels pobres.
La dels poderosos com els Gots que invadiren l'Imperi Romà, o els Musulmans que invadiren la Península Ibèrica, o l'Horda Blava de Batú que arribava fins a les murades de Viena. Aquests volien ampliar la seva egemonia, per tal de trobar noves fonts de riqueses, nous llocs d'expansió.
La dels pobres, com els irlandesos i els italians que omplien els Estats Units d'Amèrica a finals del segle denou i començaments del vintè i els mexicans d'avui, o els jueus russos i polonesos que emigraven al Nou Continent (USA i Argentina) fugint dels pogroms de casa seva, i d'altres que no són tan conegudes.
Més d'un milió d'irlandesos morien de fam a l'Éire, en el gran desastre de la fam de les patates, entre el 1845 i 1849, i altres milió i mig fogiren al continent americà per guanyar uns pocs dòlars que salvassin la vida als familiars que romanien a la pàtria verda.
Els països rics tanquen les fronteres per evitar que els nous immigrants causin una explosió demogràfica que faci devallar el nivell de vida i que transtorni el tarannà local. Els organismes que defenen els drets humans recolzen la nova emigració declarant que els milions d'euros o de dòlars que s'inverteixen en evitar l'emigració els podrien invertir en amillorar l'economia dels països africans (o de Mèxic) de manera que els habitants no tenguin necessitat d'emigrar en massa.

La paraixà de Lekh-lkhà parla de dues emigracions. Quan la Torà diu que Avram abandona la seva terra nadal de Haran per establir-se en el País que el Senyor li atorga, parla igualment dels cananeus i hittites que en el mateix temps s'estan assentant en el mateix lloc.

Els Hittites

Aquí no se tracta d'una emigració com la dels subsaharians ni tampoc una invasió com la dels tàrtars. Era una emigració pacífica al país que el Senyor li havia destinat.
Els Savis diuen que després del Diluvi Nóah havia repartit els tres continents del Vell Món entre els seus tres fills, atorgant Europa als fills de Iéfet (Jafet), Àfrica als fills de Ham (Cam) i Àsia als fills de Xem (Sem). El mateix Xem, fent via, ja havia adelantat el seu viatge i s'havia establert a Jerusalem que en aquell temps era denominada Xalem (Salem) – és el famós Rei Malkicédeq (Rei de Justícia) que cel·lebrà la victòria d'Avram sobre els quatre exèrcits que atacaren les ciutats de la Vall (al capítol 14). Xem s'havia assentat just davora la Base de la Creació, la Pedra de Xtià (que actualment esà custodiada baix la cúpula daurada i que era la base del Temple de Jerusalem) i allà havia fundat la ciutat de Xalem.

Emigració espiritual

L'emigració d'Avram era una emigració religiosa, espiritual. La Torà ens ensenya que el Món no és igualitari: ni en el temps, ni en els habitants ni en el lloc. Hi ha llocs més sants que els altres, hi ha gent més santa i hi ha dies més sants. En part, aquesta santedat és imposada pel Creador, però en part també depèn de l'obra humana. El Creador santificà el dia setè, Xabbat; l'home pot santificar els dies festius, ja que el Tribunal té el poder de decidir quan comença el mes i per tant quin dia serà el festiu. El Creador decidí quin lloc és més sagrat que l'altre, on és la Terra Santa; l'home pot santificar un edifici declarant que d'aquí endavant serà dedicat al Culte del Senyor. El Creador consagrà la família d'Avraham, però qualsevol persona pot, per voluntat pròpia, adherir-se al Poble Jueu. Anant a la Terra Promesa, Avram se convertia en Avraham, rebia el Manament de la circumcisió i fundava el Poble del D-éu d'Avraham (Salm 47, 10).
L'elecció d'Avraham per aquesta tasca depenia fundamentalment del comportament d'aquest "aspirant", que venia acompanyat del seu nebot i cunyat, Lot. Lot hagués pogut ser un dels Patriarques, si no hagués abandonat la carrera a mitjan curs. Igualment Essàu, que era fill legítim de Içhaq (Ixmael era fill de l'esclava, però pot ser que ell també hagués pogut formar part del Poble Elegit, com se pot veure del cap. 17, vers. 20). No era pel fet de viure en aquest lloc determinat el que els convertia en elegits, sinó el seu comportament, que estava sotmès a una duríssima crítica divina. Tres generacions foren necessàries per tal de formar el nucli fundador d'aquest Poble.

Intrusos i ciutadans

Els cananeus i el hittites i les altres famílies de Cnà'an, que eren descendents de Ham i havien d'anar a Àfrica, "aparcaren" a la Terra Santa i la convertiren en la Terra de Cnà'an. Just en el mateix temps en què Avram hi arribava – era una de les "proves" que li feia el Senyor – els estrangers se convertien en ciutadans d'una manera il·lícita.

En aquesta primera prova Avram havia de comportar-se com un immigrant, malgrat que no feia més que prendre possessió de la seva heretat. Havia d'acoplar-se a les lleis del país, que no sempre concordaven amb les seves normes de conducta i àdhuc les contradeien.
I més que els altres eren tan immigrants com ell mateix. Quin dret "humà" tenia ell que no tenguessen els cananeus? Com explicar el dret "diví" a una gent que no entenen el llenguatge del Senyor, de la santedat i del crèdit?
Avraham se comporta amb els immigrants cananeus i amb els "intrusos" ([Plixtim] Filisteus = usurpadors o invasors) com si fossin els amos del país que el Creador li havia atorgat a ell, fins que aconsegueix que ells mateixos el considerin digne i creditor de ser ciutadà del país.