El naixement d’un poble

Paraixà de Xmot (Èxode, Cap 1:1 – 6:1)

Del nucli al Poble

El primer llibre de la Torà, el Llibre del Gènesi, ens donava a conèixer els individus que, gràcies a llur personalitat i als mèrits que havien assolit en la seva vida, mereixien ésser senyalats especialment com aquells que marcaven la pauta els canvis que esdevendrien més tard.

Els Patriarques, Avraham, Içhac i Ia’qóv, posaren els fonaments del Poble. Cadascú hi aportava un aspecte, un enfoc diferent, ja que tenien mètodes d’acció particulars, però tots ells anaven a una mateixa direcció i tenien una mateixa meta: el coneixement del Creador, la consciència de que la persona humana té una meta espiritual en la seva vida en aquest Món, la facultat de trescar infatigablement per tal de trobar els vincles que conectin totes i cadascuna de les coses d’aquest Món, començant per un mateix, amb la meta que el Creador els donà. La descomunal intensitat de les obres dels Patriarques feren efecte en l’esperit que transmetien als fills.

L’identitat, la personalitat, dels fills que d’ells en sortien, estava fortament marcada per les essències que els Patriarques els donaren.

El nucli fonamental dels dotze fills fou eixamplat fins al nombre de setanta, que abarcaven tots els aspectes bàsics necessàris per la creació d’una nova identitat que esclatava dels límits dels “individus” per formar un nou conglomerat independent que pren el nom de “Poble”.

Identitat nacional

Però no n’hi ha prou amb tenir la quantitat adequada d’individus que comencin el Poble, encara que tenguin les metes definides. Obviament el nombre s’ha de multiplicar per deixar d’ésser una tribu i convertir-se en una nació. Tanmateix per assolir l’independència ha de marcar les diferències que la distingeixin de les altres nacions, que fan que, per exemple, un nordamericà no sigui un anglès nascut al nou continent. De vegades és la guerra d’independència la que fa el tall cirúrgic que separa la nova entitat de l’antiga on s’hi ha creat. Clar que la separació no ha d’ésser justament per mitjà de guerra, igual que l’independència adolescent d’un fill no ha de senyalar forçadament la ruptura amb la seva família.

L’existència de les nacionalitats diferents començà molt abans dels naixement de l Poble d’Israel i continua fins als nostres dies. I ens podem donar compte que com més s’accentua el globalisme internacional, més se reclamen els drets de les nacions, com la catalana i la vasca, que havien estat sotmeses a altres nacions conqueridores. El nacionalisme empapa la majoria de les persones que composen una nació, sobretot quan se posen en contacte amb membres d’altres nacions. El diàleg entre les persones de diferentes nacions, i la convivència entre races i cultures no significa que les diferències s’esborrin.

Forn siderúrgic

La Torà, al Llibre del Deuteronomi (Cap. IV, verset 20), diu que el Senyor “ens va treure del forn siderúrgic” d’Egipte.

En els forns industrials siderúrgics se calenta el ferro a una temperatura altíssima de 1400° per fondre’l, per tal de poder separar-lo de les escòries del níquel o de les brutors sulfúriques.

El Poble d’Israel passà per un trajecte semblant per tal d’arribar al Món com un Poble digne de rebre en les seves mans el manual bàsic d’operació al planeta Terra, la Torà.

La Torà ens dóna les indicacions per dirigir correctament les necessitats nacionals d’un Poble. El contacte amb el Creador no s’ha d’aturar al nivell personal ni ha de passar directament al nivell internacional, ecumènic, deixant desamparat el nivell de unes societats humanes, de les nacions, que des de sempre han constituït un cercle importantíssim, per bé o per mal, de les relacions humanes.

Comerç diví

Com se forma una societat comercial que no vagi en contra de les directrius morals i espirituals que el Creador ens inculca? Com se constitueixen associacions culturals, acadèmiques, esportives, industrials…? Basten les directrius humanes, o són necessàries les divines? N’hi ha que pensaran, la frase immoral del cristianisme, que hem de “donar al Cèsar el que és del Cèsar, i a D. el que és de D”.

El Judaisme no pot acceptar aquest punt de vista de cap manera. No podem abandonar aquests aspectes importantíssims de la vida humana, que abasten la gran part de les activitats de l’home, desemparades de les directrius divines. És necessari formar una societat a nivell nacional que demostri que no són utopies, un Poble que mostri la manera de solventar els problemes (clar que n’hi ha, de problemes!) que surten en tots aquests aspectes de la vida social, nacional.

Ha nascut un Poble, el Poble d’Israel.

El primer que ens dóna el títol no és altre que el Faraó. No som un aplec d’esclaus que vénen d’un mateix orígen racial: és un Poble independent, definit per les seves aspiracions nacionals i espirituals, pel seu contacte directe amb el Creador. El Poble d’Israel.