Llamps i Trons

Comentari a la paraixà de Waerà (Èxode VI 2 – IX 35)

Caparruts

Els egipcis no volien deixar partir els Fills d'Israel, ja que constituïen la mà d'obra de totes les indústries del país. La caparrudesa del Faraó era un reflexe de la posició de tot el poble. No feren demostracions a favor de la seva expulsió o en contra de la política de repressió del Faraó, malgrat que entenien perfectament el sentit de les plagues.

Una mostra especial de la caparrudesa no ja del Faraó sinó del poble, la podem trobar a la plaga del calabruix, o calamarsa.

La sèptima plaga començava la tercera "col·lecció" de plagues que venien de tres en tres.

Aquests trios començaven sempre per la "presentació" davant el Faraó (Èxode 7, 15; 8, 16 i 9, 13), després amb "vés al Faraó" (Id. 7, 26; 9, 1 i 10, 1) i finalment, a la tercera, sense avís (id, 8, 12; 9, 8 i 10, 21). La darrera, la mort dels primogènits, és compte a part.

Grups de tres

Cadascun dels grupets de tres tenia la seva pròpia raó, el seu missatge especial: el primer [sang, granotes i puces[1]] venia a demostrar l'existència del Senyor, i acabava diguent que els mags reconeixien que era el "dit del Senyor" (id, 8, 15).

El segon [mestall[2], peste i úlceres] demostrava la seva omniscència i acabava que els mags no podien romandre davant Ell.

El tercer tercet [calabruix, llagostes i fosca] venia a demostrar que el Senyor intervé en la història, "entra" dins el Món i mou les peces, com si fossin peces d'escacs.

Aquesta intervenció és anormal, ja que el Senyor prefereix que el Món funcioni segons les regles naturals que Ell mateix hi ha imposat. Només en questions molt especials hi ha intervenció divina = miracles. El Rabí Yehudà ha-Leví, en son famós Llibre del Kozari (o del khazar), explica àmpliament les condicions dels miracles.

Favoritisme

A partir de la sèptima plaga se veu una clara diferenciació, una parcialitat a favor del Poble d'Israel, que pren lloc físic: "només a la terra de Góixen, on vivien els Fills d'Israel, no hi hagué calabruix" (id. 9, 26).

Un dels majors problemes de la Humanitat és el de reconèixer que els nostres fets són jutjats per un Jutge Superior, que coneix exactament no tan sols els nostres fets sinó també les nostres expressions i els nostres pensaments. L'homo sàpiens prefereix pensar que ell és el més savi, que ho sap tot i que no necessita ningú que li digui què fer, ni molt menys que el jutgi pels seus fets.

Reconèixer que el Creador "viu" entre noltres, se fixa en els nostres fets i coneix els nostres pensaments, és un pas revolucionari. Acceptar que el Creador no està desconnectat de la seva Creació i continua creant i revivificant les seves criatures significa que l'home no és independent, no és lliure de fer tot el que li passi pel cap. No és d'extranyar que el Faraó no ho vulgui acceptar tan fàcilment.

Llamps i trons

La plaga del calabruix estava composta de tres parts: aigua, foc i renou. Segons els nostres Savis, el foc no era tan sols el dels llamps, sinó que el calabruix estava format d'un nucli de gel embolcat d'una capa de foc dins una altre capa de gel: "i era el calabruix, amb foc que se encenia dins el gel, molt fort, com mai no havia hagut a la Terra d'Egipte d'ençà que era nació"[3].

I, a diferència de totes les altres plagues, els Fills d'Israel també en sofriren 'un poc', malgrat que no hi hagué calabruix a la Terra de Góixen: els trons se sentien perfectament per tot arreu.

En realitat, els trons estaven destinats a 'planxar les arrugues' del cor. Tothom té el cor un poc arrugat, amb racons foscos on no hi deixam entrar la llum del Creador, racons que volem deixar 'personals', 'particulars'. Els trons tenen la facultat d'arribar als racons més obscurs, de fer-nos tremolar de por. Si la por va dirigida només al 'tro' i no a Qui l'ha enviat, això ja és un problema tècnic que hem de solucionar. El Faraó ho va entendre perfectament: "el Senyor és el just, i jo i el meu poble els pecadors. …ja n'hi ha prou de renous de D-éu!"[4]

A això exactament se referia el Senyor quan afirmava, al començament de la plaga: "Perquè aquesta vegada enviaré tots els meus flagells al teu cor"[5].

No li basten els trons

En aquesta plaga hi ha un detall interessant. Diu que hi havia egipcis 'temerosos del Senyor'[6] que quan sentiren l'advertència que els feu Moixé, feren entrar els seus ramats i els seus esclaus als estables i sota coberta.

Els que no eren a bastament temerosos del Senyor foren els que reberen la plaga.

Sembla que el Temor del Senyor és una etapa bàsica, com diu Avraham: "Jo em vaig dir: com que en aquest indret no hi ha cap temor de D-éu, em mataran a causa de la meva dona"[7].

El Faraó encara no ho havia entès a bastament: "Però tu i els teus cortesans, sé prou bé que encara no temeu al Senyor D-éu"[8]

Aquesta paraixà surt sempre (a l'hemisferi nord) en l'hivern, quan podem sentir els trons que el Senyor ens envia. Convé aprofitar l'oportunitat i no esperar a altres plagues, com feu el Faraó.


[1] La traducció grega de la Setuaginta diu σκνιφες, que semblen ser mosquits, i així escriu la Bíblia de Montserrat, però el texte hebreu diu כנים [=kinním] que ha perdurat en la literatura clàssica jueva des del temps del Talmud i fins avui en dia com "polls" o "puces".
[2] La traducció grega de la Setuaginta diu κυνομυια, de κυνο = ca, gos, i μυια = mosca, o sia 'tàvecs', i així escriu la Bíblia de Montserrat, però el texte hebreu diu ערוב [=aróv] que és mestall o mescla de diferents espècies.
[3] Èxode 9, 24.
[4] Id, 9, 27-28.
[5] Id, 9, 14.
[6] Id. 9, 20.
[7] Gènesi 20, 11)
[8] Èxode 9 30.