Benaurats els somniadors

Comentari a la paraixà de Xmot

Contacte latent

Aquí, per primera vegada podem veure un fenomen especial, que fins ara era completament desconegut.

Era ja sabut que persones especials vivien experiències peculiars, algunes les vivien de bon de veres i altres, per influència de les primeres, creien, o feien creure, que les vivien. En poques paraules: el món sabia que el Creador inspirava les persones humanes, que l’Univers no estava desconnectat de son Creador: existia la profecia.

La profecia, segons el que ens llegaren els Profetes mateixos, és un estat en què la persona, després de preparar-se conscienciosament, són capaços de rebre missatges divins. Els missatges eren personals i normalment es referien a coneixements trascendentals que atenyien únicament el profeta. Missatges que representaven principalment el simple fet d’existir un contacte latent entre el Creador i la Creació.

La profecia personal, particular, era una experiència coneguda. Però a la nostra paraixà apareix un nou tipus de profecia. Ara apareix una profecia nova, que afecta no tan sols el profeta sinó també, i de vegades principalment, el proïsme.

Missatge imperatiu

El Creador envia una persona, el profeta, amb un missatge destinat a una altra persona, o a un grup de gent que ja no és un missatge senzillament informatiu: «ha arribat l’hora de sortir de l’Egipte», sinó imperatiu: «deixa partir el meu Poble!».

És inconcebible que una persona obeeixi les ordres d’una altra que no ha demostrat tenir potestat sobre ella: un pare, un mestre, un oficial militar. I més quan aquesta persona pretén parlar en nom del Creador, un missatge que les meves orelles no han sentit! Si el Creador vol res de mi, ja m’ho dirà directament!

L’aparició d’aquest nou tipus de profecia no fou gens senzill. El primer en rebre’l fou el Faraó: «deixa partir el meu Poble!», i la reacció fou en conseqüència: «no conec aquest D. i, per tant, no deixaré partir el Poble».

El Faraó aprendrà pel camí més dur que el missatge és vertader. Deu plagues són moltes plagues i això demostra que, amb tot que se mereixien els càstigs per tot el que havien fet als Fills d’Israel, el seu seny no acceptava així per les bones, que una persona estranya, Moixé, els imposàs ordres divines, i més d’un D. completament desconegut pels egipcis fins aquell moment.

Vivència pròpia

Tampoc fou senzill pel recén nascut Poble d’Israel el fet que un Profeta pugui imposar ordres divines. Hauran d’arribar al Mont Sinai, cinquanta dies després de la seva Sortida d’Egipte, i viure cadascun d’ells personalment l’experiència profètica per poder creure, d’aquell dia endavant, que existeix una cosa així.

No, la profecia no és un somni abstracte, no és una iŀlusió patològica d’un calent mental; és una vivència tan forta que el que la viu no se’n pot desdir. I, per contra, no es pot crititzar el qui, no havent-la viscut, no creu en la seva existència.

Benaurats els somniadors

De totes maneres, la majoria de la gent ha viscut un estat anímic, una sensació visceral, que el força fer un acte determinat. Una sensació que no és més que una ombra feble i difusa del que era la profecia. I gràcies a aquestes experiències personals podem noltres també acceptar la tradició profètica que hem rebut dels nostres pares i mestres.

Rabí Iehudà Haleví implica que aquells que no han tengut mai una sensació d’aquest tipus, no és lògic que acceptin la tradició de la profecia. No hem de ser rucs i creure tot el que ens conten, com no ho foren els nostres avantpassats fa tres mil trescents vint i dos anys quan no volgueren acceptar cegament les paraules de Moixé. No és un pecat! Però és una manca desastrosa. El Talmud diu que el qui no té un somni (i es refereix a un somni d’aquests) durant set dies seguits, és un malvat...

Benaurats som, els qui hem somniat i podem reconèixer la veritat de les profecies!