Els danys causats per les nostres propietats.

Comentari a la paraixà de Mixpatim (Èxode 21:1 – 24:18)

El bou, el foc i el clot

Cinc motles o matrius de danys podem trobar a la nostra paraixà, que vénen descrits al tractat talmúdic de Bavà Qammà: tres del bou: la banya, la dent i el peu; i altres dos: el foc i el clot.

Hem d’explicar que hi ha, en teoria, quatre possibilitats de danys en el que es refereix a les relacions entre dues o més persones: en primer lloc les relacions home-home i després les que es refereixen a llurs propietats: home-propietat, propietat-home i propietat-propietat.

Les primeres, que es refereixen a home-home (homicidis, ferides i ofenses [físiques o emocionals]) les podem veure al capítol 21 de l’Èxode, des del verset 1 fins al 27. D’aquí endavant i fins el capítol 22 verset 12, es parla dels que tenen relació amb les propietats i els cinc motles dels que vull parlar es refereixen només a les dues possibilitats propietat-home i propietat-propietat.

La banya

De les tres possibilitats de damnatge del bou, la primera, com ja hem dit, es tracta de la banya. Tant en els versets 28-32 com en els 35-36 podem veure que parlen de l’atac d’un bou que fitora una persona (en el primer exemple) o un altre bou (en el segon).

Els dos grups de versets parlen de la possibilitat de que el bou, en casos determinats, sigui considerat perillós, ja que ha demostrat que està avesat a atacar la gent o altres bous. Aquesta possibilitat implica que existeixi, igualment, la possibilitat que el bou no sigui perillós. En aquest cas, com podem veure en el verset 35, no li feim pagar tot el damnatge que ha causat, sinó tan sols la meitat.

El Talmud fa dues preguntes, sobre el cas en què el bou encara no és considerat ‘oficialment’ perillós, que estan interconnectades: podem confiar que no causi cap dany de manera que no exigeixi un esment especial, o ja des del principi l’hem de considerar perillós? I la segona pregunta: el fet d’haver de pagar només la meitat del dany que ha causat, significa que no és més que una multa (i en realitat no hauria de pagar res) o ‘un favor’ que li feim (i que en realitat hauria de pagar el dany complet), ja que no sabia que fos tan perillós? La connexió entre les preguntes és òbvia: en cas de poder confiar en el bous que no causin danys sense cap motiu especial, li feim pagar a l’amo una multa per tal que, de totes maneres, vagi alerta amb els seus animals, malgrat que fins ara no hagin comès cap mal; mentres que en l’altre cas li feim un favor a l’amo i ha de pagar només la meitat, ja que fins ara el seu animal no havia demostrat ser tan brau.

El que té d’especial la baya és que ‘té intenció de danyar’, mentres que en les altres possibilitats (el peu o la dent) no té cap intenció especial de causar estralls. Per tant, no cal embullar-se i dir que una potada es consideri com un tipus de dany del peu, ja que la dóna amb intenció de danyar, i per tant pertany al dany de ‘la banya’; igualment una mossegada d’un cavall, no pertany al dany de la dent, sinó que és un altre exemple de ‘la banya’, ja que ho fa amb intenció de danyar...

Sense mala intenció

El dany de la dent, per exemple, és quan l’animal entra al sembrat del veïnat i menja les espigues o els pebrots, sense cap altre intenció que la de calmar la seva fam. Però també en cas de gratar-se a un arbre i malmenar-lo, serà un aspecte de ‘la dent’.

El peu no tan sols no té cap intenció en especial, sinó que ‘està de pas’ per un indret i, sense voler, trepitja la collita d’altri. Aquí hi podrem aficar qualsevol damnatge que es faci ‘sense voler’, mentres l’animal fa son camí.

En aquests dos casos, de la dent i del peu, l’amo dels animals està obligat a pagar tot el dany que el seu bestiar ha causat, però només quan aquest és al camp del damnat (tal i com diu el verset 4 del capítol 22), o sia, a un lloc on l’animal no té permís d’entrar-hi; però si el causa al camí comú, per exemple si menja de dins la senalla d’una altra persona, no estarà obligat a pagar res.

Sense vida pròpia

Els altres dos models de danys, com ja hem dit, són el foc i el clot.

La característica del foc és que, malgrat no tenir ‘vida pròpia’, es pot moure d’un lloc a l’altre i per tant el que l’encèn ha de tenir en compte que pot ser que el foc comenci aquí, dins el meu jardí, però amb un vent ‘normal i corrent’ pot arribar al paller del veïnat, i no podrà dir que ‘no tenia intenció’ de cremar-li el paller. De totes maneres, no podem fer-li pagar coses que ‘no és normal’ que estiguin amagades dins el paller. Per cert que si una persona provoca una inundació, obrint una presa o una resclosa, es considerarà un derivat del ‘foc’, ja que es pot moure d’un lloc a l’altre.

Finalment el clot, que és un accident que hom fa a un lloc on pot causar damnatge a altres persones o propietats, i que no té vida pròpia ni tampoc es pot moure d’un lloc a l’altre. I quan diu un clot, serà el mateix que si digués un obstacle, un vidre llençat al camí, etc. Aquí la Torà ens sorprèn diguent que només en serà responsable en cas de matar un animal (un bou o una ovella, diu el verset 33 del capítol 21), o ferir un animal o una persona, però no un utensili o una roba. I per tant, si un xiclet fa malbé els calçons del mestre, no podrà fer-los pagar a l’alumne entremaliat que l’ha aferrat a la cadira.

Explicacions de la regla

Diu el Talmud que un prosèlit anà a veure el Rabí Aquiva i li digué que es volia convertir al judaisme, a condició que li ensenyàs tota la Torà mentres s’aguantava sobre un peu. El Rabí li digué: “el que no vols que et facin a tu, no ho facis als altres; tot el demés no són més que explicacions d’aquesta regla – vés a estudiar-les”.

I la base de totes les normes de comportament que tracten de les relacions entre les persones humanes, aquest ‘el que no vols que et facin a tu’, el tenim concentrat a la paraixà de Mixpatim.

Les relacions socials, la vida que està fora de l’ego circumscrit de la persona humana, són la base de les lleis de la Torà, la qual està enfocada en primer lloc a fer el bé amb els que estan al teu voltant. El gran problema de la vida és que, moltes vegades, volguent fer un favor a una persona, volguent ajudar-la, resulta que li causes un dany que no en tenies intenció; com una persona que, amb tota la seva bona intenció, dóna un xec a un amic que està en indigència, però que a ell li fa tanta vergonya que el vegin rebre aquest xec en públic que més s’estimaria morir de fam...

I només l’estudi de la Torà, amb tots els seus matisos i les seves implicacions i explicacions, ens pot atorgar la seguretat d’haver entès correctament quin és el vertader bé, que no implica cap repercusió no desitjada. Ens dóna l’oportunitat de comprendre les repercussions dels nostres fets, grans o petits, i de saber triar el millor camí per no tan sols no danyar, sinó poder fer el millor bé al nostre proïsme.