Un llumeneret blau d’alluny

Comentari a la paraixà de Teçawé

La contestadora automàtica

Fa devers un any i mig varen traslladar l’ajuntament del meu poble a la zona industrial, per tal d’estalviar el lloguer de l’edifici que està ubicat al centre del poblet.

Però resulta molest per tots aquells que necessiten el seu servei diàriament, o encara que sigui en ocasions determinades: per entregar documentació, etc., no hi ha més remei que anar a la zona industrial, a les afores, per tal de fer-ho.

També han posat un contestador automàtic, d’aquells que diuen: si voleu parlar amb el batle, pitjau l’u; si voleu el secretari, pitjau el dos; etc., i amb una musiqueta metàl•lica estrident de mozart o de led zeppelin per omplir el buit quan esperes que el destinatari contesti. I si t’embulles, quasi sempre, desconnecta i torna començar...

Tan bé com ho teníem quan l’ajuntament era a prop, i podíem veure la gent cara a cara, o quan contestava una veu amiga i ens explicava pacientment tot el que volíem (moltes vegades amb una tassa de cafè i tot...)

Omplir les piles

Fa més de dos mil anys ens desconnectàrem del Creador. Tenia un lloc, el Temple, on el podíem connectar directament. Podíem veure els sacerdots, els profetes, els savis. Prodigis i miracles diaris i permanents. T’omplies d’una sensació especial que t’omplia les piles per setmanes i mesos, te millorava la personalitat amb la sola presència en el lloc més sagrat.

El contacte amb el Creador és una de les necessitats més bàsiques de l’home. Fa ja dos mil quatre-cents anys que aquest contacte no és directe, des de la destrucció del Primer Temple.

Hi ha contacte! Faltaria més! Però ja no és un contacte directe, sinó per mitjà d’intermediaris: la Torà, els savis, els llibres de sabiduria. Com la secretària electrònica: molt de pip-pip i música estrident, molts d’intermediaris que no ens entenen o que noltres no els entenem. Això ho poden testimoniar els milions que han perdut l’esperança de poder trobar el Creador. Els milions i milions que senten que el Creador està allà, a dalt del Cel, que no ens escolta ni ens veu. Si és que existeix...

Un llumeneret blau

Les paraixàs de Trumà i Teçawé, i a continuació fins al final del Llibre de l’Èxode i quasi tot el Levític, ens proporcionen un botó de mostra del que era el Temple, amb les seves condicions especials, amb la gent especial que hi treballava: els Savis del Sanedrí, els profetes que hi rebien l’inspiració, els sacerdots que donaven instruccions als pelegrins confosos, que no sabien quin era el comportament correcte a casa o al camp, a la ciutat o al Temple, que venien precisament per això, per estar en contacte amb el Creador i necessitaven indicacions per posar-s’hi a frec de roba correctament.

No, els sacerdots i els profetes no eren intermediaris sinó guies, mentors, instructors, que facilitaven el procés de cadascú per trobar aquest contacte directe, que no tothom sap trobar per compte propi.

Aquests capítols de la Torà ens ajuden a comprendre el significat de cadascuna d’aquestes condicions indispensables: les vestidures dels sacerdots, la seva consagració, els altars, la taula i la làmpara. I l’Arca.

Fa tants d’anys que no els hem vist que ja hi ha gent que dubta de la seva necessitat, que els considera superflus, supersticions de gent primitiva. I no hi ha ningú que ens ho pugui explicar correctament! Només ens queden les insinuacions dels Savis que ens mostren un pessic de sabiduria, un llumeneret blau d’alluny.