Miracles Normals

Comentari a la paraixà de Bxal•làh (Èxode XIII 17 – XVII 16)

El Mar de la Canya

Tres dies després d'atravessar el Mar de la Canya = Iam Suf (El Mar Roig), els Fills d'Israel arriben a un manantial.

La veritat és que no tenien necessitat d'aigua. Quan atravessaren el mar que s'havia xapat fent dues parets per deixar-los passar, aprofitaren l'oportunitat per omplir les cantimplores, ja que no era aigua salada sinó aigua dolça on hi creixien canyes de papir (segurament se tracta d'un dels dos llacs amargs que foren aprofitats per Ferdinand de Lesseps per construir el canal de Sues, on hi creixia el papir fins que fou amarat per aigues del Mediterrani i del Golf de Sues que per ser salades martaren les plantes).

Els Fills d'Israel, amb cantimplores plenes, viatjaren durant tres dies sense que minvàs el nivell de l'aigua, ja que el miracle continuava dins les cantimplores. Per tant no tenien cap necessitat de trobar manantials per reomplir les cantimplores.

Miracles Cohibidors

Però, la veritat, és molt difícil viure de miracles, ja que no saps mai quan s'acabarà. Vull dir, que si que ho saps: s'acabarà quan no t'ho mereixis més. I com que potser que a qualsevol moment deixis de mereixer-t'ho... No, això és inacceptable: com és possible que "deixis de mereixer-t'ho"? De qui depèn això? Vols dir que "no tens forces per seguir comportant-te correctament per temps indefinit"? Has de mester "una pausa" en el teu bon comportament?

Sense bromes, el fet és que quan una persona viu continuament baix vigilància estreta, el seu esperit se sent coaccionat i, encara que comprengui perfectament quins actes són els correctes i els vulgui fer, el fet de estar coaccionat a fer-los en aquell moment li pren part del mèrit.

Aquesta premisa tampoc no és exacta, ja que en realitat complim els Manaments pel fet d'estar obligats pel Senyor, i sabem que ens remunerarà o castigarà en conseqüència. O sia, que reconeixem la Seva Omnisciència. Ell ho sap i ens vigila.

La diferència resideix en el fet de "sentir-se cohibit" per la vigilància, o no.

Aigua "Normal"

Els Fills d'Israel se sentien cohibits pel fet de que tota l'aigua que tenien era 'aigua miraculosa'. Volien 'aigua normal'.

Hi heus ací que veuen un manantial en la llunyania. En aquell precís moment deixen de desitjar l'aigua 'miraculosa' que tenen dins les cantimplores i comencen a córrer en direcció al manantial per omplir-les d'aigua 'veritable'. I en aquell precís moment, sense necessitat de buidar la cantimplora, resulta que fa ja dos o tres dies que és buida, ja que l'aigua 'normal' s'havia acabat molt abans, i la que seguien bevent era la 'miraculosa'. Si no la vols pus, se'n va.

Però el Senyor feu tornar l'aigua del manantial en amarga, que no ho era abans, i quan arriben al manantial s'en duen la gran desil•lusió de no trobar-hi 'aigua normal'. I a demés, les cantimplores buides. Ja no és desil•lusió, ja és desesper!

El Senyor ordena a Moixé que tiri la branca d'un arbre amarg dins l'aigua del manantial, i l'aigua torna dolça.

Llei i Judici

"Allà els imposà Llei i Judici, i allà els posà a prova" (Èxode 15, 25). Diuen els Savis que les lleis que els imposà foren, entre d'altres, les del dia de Xabbat.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que el Món no és 'natural'. Hi ha un 'director', un 'amo', que ho dirigeix, que ho 'alimenta' tot diàriament, i si en un moment determinat no 'alimenta' el manantial, les aigues deixen de ser dolces i potables. Tota la Creació és un miracle, cada moment que el cor segueix bategant i fent circular la sang, que el fetge segueix produint la bilis i metabolitzant les glucoses i el colesterol i eliminant l'insulina, cada moment que l'ull segueix captant llum i color, forma i perspectiva… tot és un miracle diari que passa inapercebut; fins que un dia, D-éu no ho vulgui, un sistema falla i ens adonam de la meravella que hem tengut fins ara.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que tot el que ens sembla normal, no és més normal que els miracles, o que els miracles no són més miraculosos que els fets normals.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que tot el Món funciona a causa d'unes normes dictades pel Creador, per voluntat seva, que 'així creà el Món'; testimoniatge que la Vida espiritual dirigeix la Vida material; testimoniatge que totes les malalties són, en realitat, 'psicosomàtiques' – la 'psiquè' = l'ànima, causa que la malaltia apareixi damunt el 'soma' = la pell. Fins i tot els costipats, que semblen ser malalties físiques 'normals' (has sortit desabrigat i per això t'has refredat), en realitat són conseqüència d'un acte 'espiritual' – d'haver descurat el cos.