Turistes?

Comentari a la paraixà de Mixpatim (Èxode XXI 1 – XXIV 18)

La Realització Personal-Social

La persona humana, per definició, és un ser social. Això vol dir que si no pot posar en pràctica aquesta, diguem, qualitat no pot acabar de desenvolupar la seva pròpia identitat.

Quasi la meitat de la nostra paraixà tracta dels manaments que tenen la relació més directe amb aquestes connexions socials indispensables.

I aquí no hi ha més remei que posar en clar un punt cardinal que és el tractament de la primera persona: jo. Si hem definit que l'home és bàsicament social per força haurem d'arribar a la conclusió que el qui s'ocupi i preocupi de la seva pròpia veneranda persona no és més que un egoista, i en la major part dels casos tendrem tota la raó.

D'altra banda, com podrem arribar a ser socials si no ens ocupam de noltres mateixos, de la nostra educació?

Efectivament, l'educació personal ha de ser en vistes de la nostra actuació en societat; no basta dir que hem d'arribar a la nostra realització personal per tal de poder fer les nostres funcions socials, sinó que la nostra realització personal és quan duim a terme les nostres funcions socials.

El valor dels fets

La paraixà de "mixpatim" s'ocupa, per tant, tant dels manaments 'socials' com dels 'personals', però hem de tenir en compte que tots ells s'ocupen de les relacions socials.

El gran problema dels 'manaments' és que no se pot obligar una comunitat o una persona dins la comunitat a 'treure tot el suc' de si mateixa diàriament, constantment. No sempre se pot donar una definició 'positiva' dels manaments: no hi ha més remei que cercar unes definicions 'negatives' que ens estableixin un nivell determinat mínim en què hem de viure.

No podem viure en un nivell de vida en què estigui permès assassinar. És tan greu que la Torà ho defineix diguent que el que assassina se mereix que ell mateix mori, mentres que el robatori, amb tota la seva gravetat i rigor, no mereix pena de vida. L'assassí mereix esser assassinat! Això no vol dir que el matin, ja que poden haver-hi atenuants, pot ser que no hi hagi testimonis o que no l'hagin amonestat correctament. En aquests manaments, quan la Torà decreta els càstigs de cadascuna de les infraccions, no fa més que determinar el 'valor' de cadascun dels manaments, ja que les funcions del Tribunal són tan complicades que poques vegades podien dur a terme una execució, fins al punt que un Tribunal que matà dues persones en setanta anys l'anomenaren "el Tribunal sangonós".

La Torà afegeix que no tan sols quan l'assassinat fou intencionat, sinó també quan fou per accident, l'assassí se mereix pena de mort. Però en aquest cas l'assassí pot anar, i qui no ho farà?, a una Ciutat de Refugi habitada per Levites, on li ensenyaran a ser més prudent.

O en cas que un animal de la seva propietat, un bou, per exemple, s'acostumi a atacar la gent i arribi a tres morts, l'amo se mereix igualment la pena de mort. I també en aquest cas pot baratar, i qui no ho farà?, la mort per un multa pecuniària.

Pareix mentida! I què no podria dir directament que li posen una multa?! Quina necessitat té de dir que merix pena de mort si tanmateix no li han de donar sinó que li canvien per una multa?

Oh! Exactament! La meta de la Torà és la de mostrar la gravetat del fet, de la manca de prudència: ha causat, indirectament, la mort d'una persona humana!

Accidents criminals

Per cert que la majoria dels accidents mortals, segurament, no els podriem classificar com una simple 'manca de prudència'. La majoria dels xòfers que causen accidents mortals són criminals, no tan sols imprudents! Imprudència és quan un pot dir que 'no pensava que se llençàs davall les rodes del cotxe' i noltres li deim que hauria d'haver anat més viu quan s'acostava a un pas de peatons. Però quan circula a cent per hora i s'ocupa en sincronitzar la ràdio en lloc de vigilar la carretera, no pot dir-se que fos per imprudència que atropellà el peató: això és un crim!

La persona construeix la seva personalitat, se cuida de millorar les seves actuacions, de convertir-se en una persona positiva. Aquesta personalitat positiva és principalment interior, espiritual, però ha de manifestar-se en cadascuna de les seves accions. És necessari posar en ordre els diferents temes, veure l'importància i la responsabilitat de l'actuació humana en totes les seves manifestacions.

Hi ha moltes persones que menyspreen la seva pròpia entitat, la força que el Creador els ha atorgat; la força que tenen llurs paraules i accions, i àdhuc llurs pensaments. Viuen com els turistes, sense que el que s'esdevé al seu voltant, o al seu interior, els incumbeixi personalment.

Desperten del llarg somni només quan arriben a la residència geriàtrica, i llavors ja és massa tard.

La Torà ens ensenya que no som turistes sinó ciutadans en el Món de la nostra pròpia personalitat, en el Món de la nostra societat: hem de complir els projectes que el Creador ens ha posat per la nostra vida. La paraixà de Mixpatim ens mostra la direcció general que hem de prendre per tal de poder complir aquest projecte: cadascú té el seu camí particular – ja que té la seva personalitat particular – per complir-lo.

Ja és tard i el projecte encara no està acabat…