Vestidures

Comentari a la paraixà de Tçawé (Èxode 27, 20 – 30, 10)

Màscares

Cada any, quan arriba la festa de Purim, se desperta de bell nou la pregunta de les vestidures, ja que és costum, un poc semblant al carnaval dels cristians, de desfressar-se en el dia de Purim.

La questió principal és: quin és la funció de la roba, dels vestits.

Normalment la Festa de Purim cau prop de la paraixà de Tçawé que, justament, parla de les vestidures dels sacerdots al Tabernacle. Molts de versets estan dedicats a explicar el 'model' de la roba i els materials que han d'emprar per fer-la, i contats mots que parlen del seu sentit.

Desprès del primer pecat, l'home decidí tapar la seva nuesa que fins aquell moment no tenia cap importància. Per què aquest càstig reflexiu fou adoptat pel Creador? Sembla com si la roba se convertís en un atribut intrínsec, imprescindible per l'home.

Cultures i anti-cultures

És cert que hi ha certes cultures on han convertit la roba en supèrflua, no tan sols a la platja sinó com una nova-vella cultura natural o naturista. Una voluntat, diguem, de retornar a les arrels, a la natura, a la simplicitat. Una voluntat de 'prescindir' de la vergonya que tenim del nostre propi cos.

La reacció natural de la majoria de la gent és de repulsió i de rebuig. I n'estic absolutament d'acord. Però vull comprendre el perquè. No vull que la meva reacció sigui senzillament emocional, sinó que li vull trobar el sentit racional.

La Torà no en dóna massa explicacions: és així, i prou.

Però en podem trobar traces implícites.

La Torà empra el mot 'erwà (i en plural 'araiót) per indicar els òrgans sexuals, tenguent en compte que l'arrel significa vessar, fer fluir. Però aquest mateix mot és emprat a la mateixa Torà com sinònim de les persones amb qui no ens podem casar. També és emprat per denominar els punts fluixos, les vergonyes, no tan sols personals sinó àdhuc nacionals, com és el cas de Iossef que quan reb els seus germans, sense revelar qui és, els diu "veniu a veure el punt fluix ('erwà ) del país".

Antagonisme

La majoria de les cultures del Món presenten un antagonisme entre les forces físiques i les espirituals. Les solucions són molt diverses, molt interessants i… molt esquizofrèniques.

La Torà declara que la persona humana és un cos i una ànima que han de viure plegats. Són diferents, és veritat, però han d'avesar-se a conviure. I aquesta convivència ha quedat trencada d'ençà que Adam no reaccionà correctament al primer repte que el Creador li presentà per poder progressar. El progrés havia de ser, efectivament, en el sentit que l'ànima fos la que dictàs les pautes de convivència, mentres que el cos no havia de ser més que l'òrgan que complís les ordres. Quan Adam permeté que el cos obràs sense la direcció de l'ànima, no hi hagué més remei que tapar aquest cos per demostrar que era 'inferior' en el sentit que he expressat; que aquest és el 'punt fluix' de la nostra personalitat, la vergonya del nostre comportament.

Convivència

La solució és educar-se a conviure correctament. I educar no és 'imposar' dictatorialment un tarannà, no és domar o domesticar com podria fer-se amb una fera. El nostre cos no és una fera salvatge sinó un ens educable.

És clar que no sempre l'ànima sap el que vol. Normalment això passarà quan de jove ha estat 'educada' pel cos, o sia que el cos ha començat a actuar 'sense el permís' de l'ànima fins que ambdós s'han acostumat al tipus de vida, que no és racional sinó emocional o el que normalment se denomina 'instintiu' – per denotar la voluntat corporal en contraposició a l'espiritual –, encara que no m'agrada la definició.

De totes maneres, mentres no haguem arribat a una convivència correcta a nivell humano-universal entre el cos i l'ànima, no hi ha més remei que tapar el cos.

Tanmateix, ja en les nostres dates, podem convertir la roba en un mitjà per realçar les relacions entre cos i ànima. En aquest sentit la roba se converteix no en un simple tapall sinó en una mena de majestuositat que ens ajudi a donar el veritable sentit a les relacions animo-corporals.