dimecres, 7 de desembre del 2011

BOTELLETES

COMENTARI A LA PARAIXÀ DE WAÏXLÀH (GÈNESI 32:3 – 36:43)

LA IMPORTÀNCIA DELS BÉNS QUE TENIM AQUÍ.

Yaacov treballa dur per tal de tenir el necessari per la seva família, i per tant no vol desaprofitar el que té.

Això comença a l’hora de treballar pels altres. Com ja hem vist a la paraixà anterior, Yaacov no desaprofita el temps: de dia i de nit cuida i vigila el ramat del seu sogre.

Al final de la paraixà anterior, quan Lavan el persegueix i protesta perquè li han robat el seu ídol, Yaacov contesta declarant el que ha passat durant els vint anys que ha fet a casa seva: cada vegada que moria un animal, ell el pagava del seu sou, tant si era a causa de una negligència per part de Yaacov, com si era per cas inevitable, com per exemple un atac nocturn de llops, un robatori tant de dia com de nit, etc. Yaacov declara que havia engegat la son dels seus ulls per tal de guardar millor el ramat del seu sogre.

Per suposat que no se prenia la llibertat de menjar un dels animals del ramat quan tenia fam, encara que tengués la intenció de pagar-lo.

ESTÀNDARDS DE TREBALL

El Talmud es pregunta si l’estàndard de Yaacov és un exemple a seguir obligatòriament, o sia si es converteix en estàndard nacional per als jueus, o si era un comportament extraordinari que no ens obliga a nosaltres. La conclusió és que el seu comportament era massa elevat com per convertir-lo en modus vivendi, però que, de totes maneres, si tenim l’obligació d’intentar acostar-nos a aquest tarannà ideal, adoptant com bonament puguem tantes normes com en siguem capaços. Hi ha una base, que ja de per si és molt elevada, i que és obligatòria per llei, però després, sobre aquesta base, hem de fer tots els possibles per millorar encara més.

Aquesta consciència prové del coneixement cert de que tot té una meta, que qualsevol detall és important, que el temps és sagrat i no podem permetre que passi sense fer quelcom positiu: el és positiu que puguem. No tan sols no podem permetre que es malgastin el temps o els materials que estan a la nostra disposició, sinó que hem de trobar el millor ús per cadascun d’ells.

El llibre de “messilat Ieixaarim” (el Camí dels Justos) de rabí Moixé Haim Luzzatto, diu (citant el Tractat Baba Batra del Talmud) que la prohibició de perdre el temps durant el treball és tan greu, que fins i tot l’obrer està exempt de rentar-se les mans abans de menjar pa, o de recitar tota l’acció de gràcies després d’haver menjat. També ha de fer una oració ‘acurçada’ per no perdre el temps de l‘amo que paga el sou. I també relata el cas de rabí Hilquià que quan estava treballant per altres persones, no volia tan sols contestar els saluts que li feien, per no estafar l’amo que li pagava per treballar.

BOTELLETES

La Torà relata que després de haver fet travessar tota la seva família i els seus ramats el riu de Yaboc, Yaacov tornà enrere i es quedà tot sol. La Torà no diu què feia allà tot sol, però els Savis diuen que havia tornat per recollir unes botelletes d’argila que havien quedat al campament abandonat, significant que feia un esforç especial fins i tot per no malgastar o no abandonar uns utensilis de poc preu, ja que per a ell, cada utensili té la seva importància i està prohibit fer-los malbé.

La Torà diu que un dels pecats de la generació del Diluvi era que destruïen el seu camí, o sia, que destrossaven el que tenien, no feien cap esforç per conservar les seves pertinences, i molt menys les del seu proïsme. Ho malgastaven tot i destruïen pel gust de destruir. En un altre lloc (Deut. 20:19), la Torà converteix en prohibició formal la destrucció sense motiu de les coses. En hebreu, la prohibició es diu “bal taixhít”, i els pares i mestres tenen l’obligació d’educar la nova generació (i també la seva pròpia) a fer bon ús de tot el que el Creador posà a la nostra disposició.

LA IMPORTÀNCIA DE CADA DETALL DE LA CREACIÓ

La gent no vol o no pot comprendre que cada petit detall que el Creador ha posat al seu Món té la seva importància, té el seu lloc i el seu moment.

És veritat que dins aquest Món hi ha diferents nivells, i que no és el mateix una persona humana que la fulla d’un arbre, però això no significa que aquesta no tengui la seva importància relativa. I el primer Gran Rabí d’Israel a l’època moderna (Rabí Avraham HaCohen Kook) amonestà un company seu quan vegé que arrencava una fulla d’un arbre sense cap motiu.

Però no tan sols els utensilis, les plantes i els recursos, sinó també el temps en si està prohibit malgastar-lo. La pèrdua de temps és tan greu com la destrossa de les pertinences. I fer perdre el temps a les altres persones és com un robatori, tant si en aquell temps tenien pensat fer qualque cosa com si volien descansar.

Fins i tot a l’hora d’estudiar, hem de saber programar el nostre dia: no podem dedicar el temps a uns estudis que estan per davall del nostre nivell intel•lectual.

Igualment, ja sabem que tenim hores en què estam més desperts i més xalests. Aquestes hores les hem d’aprofitar per aquells estudis més complicats i deixar per les hores ‘fluixes’ els repassos i les repeticions, o els temes que no necessiten tanta concentració.

Si, ja sé que tot això està un poc per damunt el nostre ‘status’, però no tenim més remei que avesar-nos a aquests punts de vista, familiaritzar-nos amb ells i anar adoptant-los paulatinament.


dilluns, 28 de març del 2011

El dubte del Savi

Comentari a la paraixà de Trumà i de Teçavé

La destrucció del Temple

Fa 1937 anys i mig, el curs de la vida jueva canvià per complet amb la destrucció del Segon Temple de Jerusalem. El canvi fou tan gran que, quasi dos mil anys més tard, ens resulta molt difícil comprendre com era la vida jueva en temps del Temple.

És veritat que no hi havia cap obligació d'anar a Jerusalem més que les tres dates assenyalades a la Torà, per les tres grans festivitats de Péssah (Pasqua), Xavuot (Setmanes = Pestecosta) i Succot (Cabanes).

Tanmateix, el pès i la influència que tenien aquestes tres visites en la vida del Poble era tan gran que marcava son tarannà convertint-lo en el centre de la seva existència. Ja se sap que les sinagogues ja existien en temps del Temple, però tenien altre funció, com es pot veure a la làpida trobada a la ciutat vella de Jerusalem, la làpida de Teodot, ja que només era per estudiar-hi la Llei i fer-hi les lectures setmanals de la Torà. Encara així, el Temple era el lloc on es reunia diàriament el Gran Tribunal, el Sanedrí, per tal de solucionar les questions legals, fiscals i teològiques.

El Sanedrí, mentres seia a la Cambra de "Gazit", i després de dur a terme els debats i votacions adequats, es considerava infalible pel fet d'estar ubicat a l'àrea del Temple.

Quaranta anys abans de la destrucció del Temple, el Tribunal fou traslladat a un altre lloc, fins que arribà a la ciutat litoral de Yavné, i més tard a Galilea.

El dubte del Savi

El Tractat talmúdic de Brakhot (pàg 28) relata que quan estava a punt de morir Rabban Yohanan ben Zakkai, els seus alumnes van veure que plorava.

Quan li pregutaren per la causa d'aquells plors els digué: "tenc dos camins al davant; un que va al Jardí d'Éden i l'altre que va al Gehenna, i no sé per quin dels dos em porten..."

Tots els intèrprets es pregunten com és possible que un dels majors rabins del judaisme es faci aquesta pregunta.

Una possible resposta és que, per la seva gran modèstia, es posava en el lloc de les persones més senzilles, minvant el valor de les seves virtuts i exagerant el de les seves faltes.

Tenguent en compte la gran crisi que sofrí el Poble d'Israel amb la destrucció del Temple i el paper que hi prengué Rabban Yohanan, crec que el dubte raïa en la decisió que prengué durant el setge de Jerusalem.

El Tractat de Guittin (56) diu que Rabban Yohanan conseguí fugir de la ciutat, que estava en mans dels zelotes que no s'avenien a raons, i tengué una entrevista amb Vespasià que era el comandant de l'exèrcit romà. El saludà diguent-li "Ave Caesar!", cosa que posava a Vespasià en perill imminent de traïció,

Rabban Yohanan li explicà que el Temple pot caure només en mans d'un rei.

Efectivament, durant l'entrevista li comunicaren a Vespasià que Nerò s'havia suïcidat, i el comandant viatjà ràpidament a Roma on començà la Guerra dels Quatre Emperadors que acabà amb la proclamació de Vespasià com Emperador.

L'últim favor

De totes maneres, abans de partir, atorgà Vespasià un favor a Rabban Yohanan.

Aquest dubtà si li convenia demanar que no destruís Jerusalem, ja que d'aquesta manera podia preder-ho tot. Decidí demanar el favor de salvar el Sanedrí, que havia estat traslladat a Yavné, cosa que li fou concedida.

Tanmateix, Rabban Yohanan no estava segur fins el mateix moment de la seva mort, si la decisió que havia pres, la del Sanedrí, havia estat la més adequada, o si hauria d'haver provat la de Jerusalem.

El pes del Judaisme recaigué a partir d'aquell moment en els Savis de Yavne i no en el Sacerdots de Jerusalem que ja eren morts. Rabban Yohanan reconstruí el Judaisme, per una banda possibilitant la vida jueva sense el Temple, i per l'altra banda posant el Record del Temple en els moments, trivials o fonamentals, de la vida jueva.

Després de dos mil anys, el Judaisme té temps per preparar-se pel nou canvi, ja que tots esperam la Recostrucció del Temple, amb unes característiques que segurament seran molt diferents de les que tenien els dos anteriors.

Totes les dilacions i les demores que tenim actualment, polítiques i socials, ens permeten preparar-nos intel∙lectualment i espiritual per aquest gran canvi que haurem de passar.

La lectura de les porcions setmanals de Trumà i Teçavé són indispensables per començar el trajecte.

El diví jutjat

Comentari a la paraixà de mixpatim (Èxode 21:1 – 24:18)

Els déus del jutjat

Una de les expressions més estranyes, a mon parer, és la que la Torà empra per designar els jutges, al capítol 22 del Llibre de l'Èxode. Tant és així que alguns traductors cristians l'han deixat amb el significat "normal".

Vegem: La Torà parla d'una persona que ha confiat objectes o diners per a guardar en mans d'altre. La Torà parla del cas en què l'objecte o els diners han desaparegut i creuen que han estat robats, però no troben el lladre. Aleshores, l'amo de la casa on es guardava l'objecte es presenta davant els jutges per declarar si ha posat la mà en l'obra del proïsme. (Èxode 22 6-7).

El problema és que el mot "jutges" no és el normal "xoftim", que es pot trobar a altres indrets, sinó el d'"elohim", que normalment està reservat a 'déus', tant si es refereix al Creador com si es refereix als ídols.

L'expressió torna repetir-se dues vegades al verset 8.

Com he dit ja, els traductors cristians deixen el sentit "normal" de Déu, o sia, que l'acusat es presenta davant el Creador per declarar...

Consagració del Nom

Els escribes són els encarregats d'escriure la Torà damunt làmines de pergamí i segons la tradició trimilenària jueva. Quan comencen a escriure el primer verset ja diuen que el consagren per a Torà, i cada vegada que escriuen el Nom del Totpoderós (el Tetragramma) o el mot "Déu", tornen consagrar l'escriptura d'aquell mot. En cas de no fer-ho, es considera que tot el Llibre de la Torà està desqualificat, i no es pot fer servir.

I heus ací que en aquests dos versets no ha de consagrar-se en nom del Creador, ja que només es tracta dels jutges.

El que tenen d'especial aquests jutges per a donar-los aquest nom és que en el moment en què seuen a la Tribuna de Justícia reben una potestat que els permet decidir a favor o en contra de l'acusat, fins el punt de poder decidir sobre la seva pròpia vida. Una potestat d'aquest caire és "divina". És divina en el sentit que la responsabilitat que recau sobre les seves espatlles és tremenda. És divina en el sentit que, si, com diuen els traductors, l'acusat es presenta davant el Totpoderós per declarar. I que no es pensi ningú que el judici és una senzilla funció destinada a restablir l'ordre; ben al contrari, els jutges estan en funció de representants del Creador.

diumenge, 27 de març del 2011

Els danys causats per les nostres propietats.



Comentari a la paraixà de Mixpatim (Èxode 21:1 – 24:18)

El bou, el foc i el clot

Cinc motles o matrius de danys podem trobar a la nostra paraixà, que vénen descrits al tractat talmúdic de Bavà Qammà: tres del bou: la banya, la dent i el peu; i altres dos: el foc i el clot.

Hem d’explicar que hi ha, en teoria, quatre possibilitats de danys en el que es refereix a les relacions entre dues o més persones: en primer lloc les relacions home-home i després les que es refereixen a llurs propietats: home-propietat, propietat-home i propietat-propietat.

Les primeres, que es refereixen a home-home (homicidis, ferides i ofenses [físiques o emocionals]) les podem veure al capítol 21 de l’Èxode, des del verset 1 fins al 27. D’aquí endavant i fins el capítol 22 verset 12, es parla dels que tenen relació amb les propietats i els cinc motles dels que vull parlar es refereixen només a les dues possibilitats propietat-home i propietat-propietat.

La banya

De les tres possibilitats de damnatge del bou, la primera, com ja hem dit, es tracta de la banya. Tant en els versets 28-32 com en els 35-36 podem veure que parlen de l’atac d’un bou que fitora una persona (en el primer exemple) o un altre bou (en el segon).

Els dos grups de versets parlen de la possibilitat de que el bou, en casos determinats, sigui considerat perillós, ja que ha demostrat que està avesat a atacar la gent o altres bous. Aquesta possibilitat implica que existeixi, igualment, la possibilitat que el bou no sigui perillós. En aquest cas, com podem veure en el verset 35, no li feim pagar tot el damnatge que ha causat, sinó tan sols la meitat.

El Talmud fa dues preguntes, sobre el cas en què el bou encara no és considerat ‘oficialment’ perillós, que estan interconnectades: podem confiar que no causi cap dany de manera que no exigeixi un esment especial, o ja des del principi l’hem de considerar perillós? I la segona pregunta: el fet d’haver de pagar només la meitat del dany que ha causat, significa que no és més que una multa (i en realitat no hauria de pagar res) o ‘un favor’ que li feim (i que en realitat hauria de pagar el dany complet), ja que no sabia que fos tan perillós? La connexió entre les preguntes és òbvia: en cas de poder confiar en el bous que no causin danys sense cap motiu especial, li feim pagar a l’amo una multa per tal que, de totes maneres, vagi alerta amb els seus animals, malgrat que fins ara no hagin comès cap mal; mentres que en l’altre cas li feim un favor a l’amo i ha de pagar només la meitat, ja que fins ara el seu animal no havia demostrat ser tan brau.

El que té d’especial la baya és que ‘té intenció de danyar’, mentres que en les altres possibilitats (el peu o la dent) no té cap intenció especial de causar estralls. Per tant, no cal embullar-se i dir que una potada es consideri com un tipus de dany del peu, ja que la dóna amb intenció de danyar, i per tant pertany al dany de ‘la banya’; igualment una mossegada d’un cavall, no pertany al dany de la dent, sinó que és un altre exemple de ‘la banya’, ja que ho fa amb intenció de danyar...

Sense mala intenció

El dany de la dent, per exemple, és quan l’animal entra al sembrat del veïnat i menja les espigues o els pebrots, sense cap altre intenció que la de calmar la seva fam. Però també en cas de gratar-se a un arbre i malmenar-lo, serà un aspecte de ‘la dent’.

El peu no tan sols no té cap intenció en especial, sinó que ‘està de pas’ per un indret i, sense voler, trepitja la collita d’altri. Aquí hi podrem aficar qualsevol damnatge que es faci ‘sense voler’, mentres l’animal fa son camí.

En aquests dos casos, de la dent i del peu, l’amo dels animals està obligat a pagar tot el dany que el seu bestiar ha causat, però només quan aquest és al camp del damnat (tal i com diu el verset 4 del capítol 22), o sia, a un lloc on l’animal no té permís d’entrar-hi; però si el causa al camí comú, per exemple si menja de dins la senalla d’una altra persona, no estarà obligat a pagar res.

Sense vida pròpia

Els altres dos models de danys, com ja hem dit, són el foc i el clot.

La característica del foc és que, malgrat no tenir ‘vida pròpia’, es pot moure d’un lloc a l’altre i per tant el que l’encèn ha de tenir en compte que pot ser que el foc comenci aquí, dins el meu jardí, però amb un vent ‘normal i corrent’ pot arribar al paller del veïnat, i no podrà dir que ‘no tenia intenció’ de cremar-li el paller. De totes maneres, no podem fer-li pagar coses que ‘no és normal’ que estiguin amagades dins el paller. Per cert que si una persona provoca una inundació, obrint una presa o una resclosa, es considerarà un derivat del ‘foc’, ja que es pot moure d’un lloc a l’altre.

Finalment el clot, que és un accident que hom fa a un lloc on pot causar damnatge a altres persones o propietats, i que no té vida pròpia ni tampoc es pot moure d’un lloc a l’altre. I quan diu un clot, serà el mateix que si digués un obstacle, un vidre llençat al camí, etc. Aquí la Torà ens sorprèn diguent que només en serà responsable en cas de matar un animal (un bou o una ovella, diu el verset 33 del capítol 21), o ferir un animal o una persona, però no un utensili o una roba. I per tant, si un xiclet fa malbé els calçons del mestre, no podrà fer-los pagar a l’alumne entremaliat que l’ha aferrat a la cadira.

Explicacions de la regla

Diu el Talmud que un prosèlit anà a veure el Rabí Aquiva i li digué que es volia convertir al judaisme, a condició que li ensenyàs tota la Torà mentres s’aguantava sobre un peu. El Rabí li digué: “el que no vols que et facin a tu, no ho facis als altres; tot el demés no són més que explicacions d’aquesta regla – vés a estudiar-les”.

I la base de totes les normes de comportament que tracten de les relacions entre les persones humanes, aquest ‘el que no vols que et facin a tu’, el tenim concentrat a la paraixà de Mixpatim.

Les relacions socials, la vida que està fora de l’ego circumscrit de la persona humana, són la base de les lleis de la Torà, la qual està enfocada en primer lloc a fer el bé amb els que estan al teu voltant. El gran problema de la vida és que, moltes vegades, volguent fer un favor a una persona, volguent ajudar-la, resulta que li causes un dany que no en tenies intenció; com una persona que, amb tota la seva bona intenció, dóna un xec a un amic que està en indigència, però que a ell li fa tanta vergonya que el vegin rebre aquest xec en públic que més s’estimaria morir de fam...

I només l’estudi de la Torà, amb tots els seus matisos i les seves implicacions i explicacions, ens pot atorgar la seguretat d’haver entès correctament quin és el vertader bé, que no implica cap repercusió no desitjada. Ens dóna l’oportunitat de comprendre les repercussions dels nostres fets, grans o petits, i de saber triar el millor camí per no tan sols no danyar, sinó poder fer el millor bé al nostre proïsme.

Miracles Normals


Comentari a la paraixà de Bxal•làh (Èxode XIII 17 – XVII 16)

El Mar de la Canya

Tres dies després d'atravessar el Mar de la Canya = Iam Suf (El Mar Roig), els Fills d'Israel arriben a un manantial.

La veritat és que no tenien necessitat d'aigua. Quan atravessaren el mar que s'havia xapat fent dues parets per deixar-los passar, aprofitaren l'oportunitat per omplir les cantimplores, ja que no era aigua salada sinó aigua dolça on hi creixien canyes de papir (segurament se tracta d'un dels dos llacs amargs que foren aprofitats per Ferdinand de Lesseps per construir el canal de Sues, on hi creixia el papir fins que fou amarat per aigues del Mediterrani i del Golf de Sues que per ser salades martaren les plantes).

Els Fills d'Israel, amb cantimplores plenes, viatjaren durant tres dies sense que minvàs el nivell de l'aigua, ja que el miracle continuava dins les cantimplores. Per tant no tenien cap necessitat de trobar manantials per reomplir les cantimplores.

Miracles Cohibidors

Però, la veritat, és molt difícil viure de miracles, ja que no saps mai quan s'acabarà. Vull dir, que si que ho saps: s'acabarà quan no t'ho mereixis més. I com que potser que a qualsevol moment deixis de mereixer-t'ho... No, això és inacceptable: com és possible que "deixis de mereixer-t'ho"? De qui depèn això? Vols dir que "no tens forces per seguir comportant-te correctament per temps indefinit"? Has de mester "una pausa" en el teu bon comportament?

Sense bromes, el fet és que quan una persona viu continuament baix vigilància estreta, el seu esperit se sent coaccionat i, encara que comprengui perfectament quins actes són els correctes i els vulgui fer, el fet de estar coaccionat a fer-los en aquell moment li pren part del mèrit.

Aquesta premisa tampoc no és exacta, ja que en realitat complim els Manaments pel fet d'estar obligats pel Senyor, i sabem que ens remunerarà o castigarà en conseqüència. O sia, que reconeixem la Seva Omnisciència. Ell ho sap i ens vigila.

La diferència resideix en el fet de "sentir-se cohibit" per la vigilància, o no.

Aigua "Normal"

Els Fills d'Israel se sentien cohibits pel fet de que tota l'aigua que tenien era 'aigua miraculosa'. Volien 'aigua normal'.

Hi heus ací que veuen un manantial en la llunyania. En aquell precís moment deixen de desitjar l'aigua 'miraculosa' que tenen dins les cantimplores i comencen a córrer en direcció al manantial per omplir-les d'aigua 'veritable'. I en aquell precís moment, sense necessitat de buidar la cantimplora, resulta que fa ja dos o tres dies que és buida, ja que l'aigua 'normal' s'havia acabat molt abans, i la que seguien bevent era la 'miraculosa'. Si no la vols pus, se'n va.

Però el Senyor feu tornar l'aigua del manantial en amarga, que no ho era abans, i quan arriben al manantial s'en duen la gran desil•lusió de no trobar-hi 'aigua normal'. I a demés, les cantimplores buides. Ja no és desil•lusió, ja és desesper!

El Senyor ordena a Moixé que tiri la branca d'un arbre amarg dins l'aigua del manantial, i l'aigua torna dolça.

Llei i Judici

"Allà els imposà Llei i Judici, i allà els posà a prova" (Èxode 15, 25). Diuen els Savis que les lleis que els imposà foren, entre d'altres, les del dia de Xabbat.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que el Món no és 'natural'. Hi ha un 'director', un 'amo', que ho dirigeix, que ho 'alimenta' tot diàriament, i si en un moment determinat no 'alimenta' el manantial, les aigues deixen de ser dolces i potables. Tota la Creació és un miracle, cada moment que el cor segueix bategant i fent circular la sang, que el fetge segueix produint la bilis i metabolitzant les glucoses i el colesterol i eliminant l'insulina, cada moment que l'ull segueix captant llum i color, forma i perspectiva… tot és un miracle diari que passa inapercebut; fins que un dia, D-éu no ho vulgui, un sistema falla i ens adonam de la meravella que hem tengut fins ara.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que tot el que ens sembla normal, no és més normal que els miracles, o que els miracles no són més miraculosos que els fets normals.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que tot el Món funciona a causa d'unes normes dictades pel Creador, per voluntat seva, que 'així creà el Món'; testimoniatge que la Vida espiritual dirigeix la Vida material; testimoniatge que totes les malalties són, en realitat, 'psicosomàtiques' – la 'psiquè' = l'ànima, causa que la malaltia apareixi damunt el 'soma' = la pell. Fins i tot els costipats, que semblen ser malalties físiques 'normals' (has sortit desabrigat i per això t'has refredat), en realitat són conseqüència d'un acte 'espiritual' – d'haver descurat el cos.

Col∙lisió entre Principis


Paraixà de Waiaqhel (Éx. XXXV 1 – XXXVIII, 20)

Què té que veure?

Què té que veure la Xabbat (en hebreu és femeni!, i no és 'el dissabte') amb la construcció del Tabernacle?

Aquesta pregunta és formulada a causa dels 3 versets que encapçalen una paraixà que continua parlant únicament de la construcció del Tabernacle.

El treball de l'ànima

La Xabbat és el dia de descans, el dia de repòs del cos humà, després de sis dies de treballs i nervis, de problemes i maldecaps [el seny, el cervell, és part del cos, i no de l’ànima, encara que sigui el que hi està més clos]

Arriba la Xabbat i vé el descans. El cos està obligat a reposar, a anul•lar-se, per tal de donar possibilitat a l’ànima a compareixer i fer la seva tasca.

I el treball de l’ànima és feixuc. Per què ha de guiar un cos que és feixuc i l’ha de fer arribar a les metes que el Creador li ha posat des d’un començ. Ha d’analitzar les dades presents i el lloc i la direcció que la persona ocupa en la constel•lació actual. Ha de revisar la pròpia actuació, en cadascuna de les matèries de sa vida, per a classificar-la en la casella corresponent: bona, millorable, excel•lent, pèssima, decaiguent, acceptable… Ha d’omplir les bateries amb l’ambrosia sabàtica per tal de poder enfrentar-se amb la pròxima setmana sense sufrir pèrdues, sense perdre el nord, cobrant terreny al caos i al desesper.

Construccions

La construcció del Tabernacle és paral•lela a la construcció del cos humà. Té les seves metes i les seves condicions. I té la seva ànima, que és la Presència Divina, la Xekhinà.

La construcció és importantíssima, que sense ella no hi ha res. Però l’ànima és molt més important, i no es pot embullar amb el desenvolupament del cos.

Diuen els Savis que els 39 treballs creatius (“melakhà”) que són necessaris per a la construcció del Tabernacle, són els mateixos que emprà el Creador per a cristal•litzar el Món (i que no tenen res que veure amb llur dificultat o feixugor). I si el Senyor s’aturà de tot treball creatiu en Xabbat, vol dir que tots aquelles feines són les prohibides en el dia sant. Mirant la construcció del Tabernacle podrem arribar a concloure quins treballs estan prohibits en Xabbat.

Però per servar la Xabbat no basta amb abstenir-se de fer feina. La Xabbat és un dia d’acció positiva que comença amb la santificació del dia [que es fa tant a l’oració de la sinagoga com a la taula, recitant el “quidduix” (vegeu: “Els xuetes de Mallorca” B. Braunstein . Curial, Barcelona 1976, pàg 112)]. És obligatori!! disfrutar en xabbat del treball fet durant la setmana: no tan sols en l’àpat festiu sinó girant l’ullada cap enrere i contemplant l’èxit de l’empresa, i aficant l’esperit, el significat espiritual, en nostre treball. Així es santifica no tan sols la Xabbat mateixa sinó tota la setmana. Tot es reuneix al davall d’un sòtil, davall un propòsit, fent la voluntat Divina.

Col∙lisió

Tanmateix, podem veure un altre punt molt interessant. El fet que dos factors importantíssims, dos principis fundamentals, poden col∙lidir o contradir-se en un moment determinat no significa que un dels dos sigui errat o negatiu.

La construcció del Tabernacle era, sens dubte, una missió importantíssima, com es pot veure del fet insòlit que li dediquen una quarta part del Llibre de l'Èxode. Però aquesta missió està subjugada al descans setmanal de la Xabbat, que aquí es mostra molt més fort, molt més ferm i imperturbable que la més sublim de les accions.

El treball infinit de l'estudi de la Torà i del Talmud està destinat bàsicament a trobar l'escala de valors que ha d'ordenar les nostres preferències en totes aquestes col∙lisions de fonaments i de principis.

Personalitat coherent



Comentari a la paraixà de Waiaqhél i Pqudé


Taula i Canelobre

Un dels detalls de la construcció del Tabernacle parla del lloc de cadascun dels "mobles" o utensilis que hi havia. Voldria concentrar-me en dos dels mobles, que estan connectats entre si.

Se tracta de la taula i el canelobre.

Damunt la taula hi col•locaven dotze pans àzims durant tota una setmana, de xabbat a xabbat, i els repartien entre els sacerdots que hi servien. A demés hi havia un platet amb encens, que feien cremar damunt l'altar quan retiraven els pans. La taula era feta de fusta d'acàcia recoberta d'or, amb anelles per on hi passaven uns bastons que servien per transportar-la. Tot voltant la post de la taula hi havia com una diadema d'or.

El canalobre tenia set braços. Bé, en realitat en tenia sis, ja que el central és el cos, i en sortien tres braços de cada costat. Cadascun d'ells tenia un llumet, un petit depòsit, on posaven l'oli que havia de cremar tota la nit. El canelobre estava fet tot d'or massís.

Missatge

Els Savis ens ensenyen que cada utensili, a part de la missió que tenia al Tabernacle, està destinat a transmetre un missatge molt més personal, més directe.

La taula és la taula, el lloc on es depositen els menjars, el lloc on hem de seure per consumir-los. No és una analogia o un símbol, és exactament el mateix: una taula. Una taula que està col•locada "davant el Totpoderós".

No és el mateix menjar a la taberna que menjar en el Palau del Rei, en el Tabernacle. La taula del Tabernacle no és una taula especial, és la nostra taula quotidiana.

El Canelobre és el llum de la ciència, del coneixement. La ciència se subdivideix en diferents temes, que ens poden semblar molt diferents: astronomia, medicina, música (no vos embulleu amb les muses gregues). El Canelobre era tot d'una peça, per mostrar la unitat del pensament, la unitat de l'Univers.

Or massís i xapes d'or

Però ens podem fixar en un detall interessant: la taula és de fusta recoberta d'or, mentres que el Canelobre és d'or massís. Els Savis ens diuen que la essència de la persona humana no és la panxa, la possibilitat que té d'alimentar-se, encara que sigui de forma molt sublim i educada.


Això no és més que fusta folrada d'or.

La essència humana resideix en el pensament. Una acció desprovista de raonament, manca el valor d'acció humana. Quan una persona menja d'adormit no se pot dir que sigui ell que estigui menjant: és com si l'alimentassin amb sèrum una persona en coma: és una cosa "que passa" però no podem dir que "ell la fa". El pensament, la voluntat, són els que donen el valor a les accions.

Per tant, aquests pensaments són importantíssims des del punt de vista de la persona. En hebreu, l'arrel del verb "pensar" és idèntica de la d'"important". Podem fixar-nos que els artistes que varen construir el tabernacle eren persones que sabien "pensar", que sabien atorgar a cada utensili la missió corresponent: van fer una taula per tal cosa, i un canelobre per tal altra, per tal que no fossin utensilis "sense missió, que apareixeren del no-res".

Els Savis ens ensenyaren a pronunciar una benedicció abans de cada acció d'importància. La benedicció expressa que aquesta acció té una missió 'divina', una missió sublim, i que no és un fet insignificant.

I pel fet que el pensament sigui tan important, és necessari que sigui tot d'or, de la millor qualitat.

Davant la taula

La Torà diu que el canelobre ha d'estar col•locat davant la taula. El pensament no és una cosa abstracta i desconnectada; el pensament està destinat a dirigir el nostre comportament 'corporal'. Mentres el pensament visqui experiències "individuals" que no pot connectar-les amb la vida pràctica, hi ha perill greu que se converteixi en un esquizofrènic. Igualment, una persona que actua sense la direcció del pensament serà considerada com "bifurcada", "incoherent".

Referint-se a la construcció del Tabernacle, la Torà repeteix la instrucció que ha d'esser 'unificat'.


La missió d'unificar i fer coherent la nostra vida, sembla la més urgent que ens poguéssem proposar.

Pedagogia opcional


Comentari a la paraixà de Bó (Èxode 10:1 – 13:16)

Progressió

Un dels aspectes menys simpàtics de la Sortida d'Egipte és, segurament, el de les deu plagues que reberen els egipcis.

En primer lloc, podríem dir que el Creador podria trobar camins menys violents per treure els Fills d'Israel de l'Egipte. Com és possible que la Paraula del Creador no sigui a bastament convincent com per causar que el Faraó deixi partir el Poble? I si no, al manco acabar amb l'assumpte com més breument possible: una plaga i prou! Tanmateix, ja des del primer moment en què li dóna les instruccions a Moixé, ja li diu que ha d'avisar el Faraó que si no els deixa partir, matarà el seu primogènit. Que li doni aquest càstig i prou.

De totes maneres, el Creador avisa el seu missatger Moixé que no serà gens fàcil convèncer el Faraó, ja que Ell està interessat en "multiplicar els prodigis i les meravelles al país d'Egipte".

Aquest principi de fer les coses a poc a poc, gradualment, l'hem après ja en el primer capítol de la Torà, quan el Creador "necessita" sis dies per completar la Creació. Hi ha un procés de gradació a priori en tota l'Obra Divina, de manera que l'home hi pugui participar d'una manera conscient i voluntària. Els "bots" intel∙lectuals en què l'home es troba en una posició que no ha treballat per tal d'aconseguir-la, segurament li causaran una caiguda més que un avanç.

De tres en tres

Els Savis agrupen les deu plagues en tres grups de tres plagues cadascun, deixant la dels Primogènits independent.

Cadascun d'aquests tres grups de plagues segueix un mateix ordre: la primera plaga de cada grup comença amb "la presència" de Moixé davant el Faraó. La segona comença amb l'ordre d'"anar" al Faraó, i la tercera és un atac sense avís. Així es repeteix tres vegades.

El primer grup està destinat a fer conèixer l'existència del Creador. A la primera trobada de Moixé amb el Faraó, aquest s'excusa diguent que "no coneix" el Creador. Tenia una enciclopèdia amb els noms i els atributs de tots els déus existents i per existir, però no hi trobava el Tetragramma del Nom del Creador que Moixé li anunciava. Aquestes tres primeres plagues venien a "ensenyar-li" que el Creador existeix. Així ho podem llegir als versets 7:17 i 8:6. A la tercera plaga, els mags reconeixen que és "el dit Diví", i no un conjur màgic.

Però encara podríem pensar, com efectivament pensaven els filòsefs grecs, que el Creador feu el món rodó per tal que pogués rodar tranquil∙lament sense preocupar-se'n més. Aquí vé el segon grup de plagues, destinat a demostrar que el Creador roman present dins la Creació, interessat en el que s'hi desenvolupa. "Així sabràs que jo, el Totpoderós, som al mig de la Terra" (8:18). En aquest grup podem veure una nova intenció, la de mostrar que el Creador fa distinció entre els egipcis i els Fills d'Israel (id. id. i 9:4).

I encara el Faraó pot declarar que la Presència Divina en el Món encara no significa que hi hagi cap intervenció en el que s'esdevé. Hi ha unes lleis còsmiques immutables, que no distingeixen entre "els bons i els dolents", i no hi ha cap Força ni cap Entitat que pugui modoficar aquestes lleis a favor d'un o en contra de l'altre. El tercer grup de plagues està destinat a demostrar que el Totpoderós pot actuar dins la trama de les constants universals. "A fi que sàpigues que no hi ha com jo a tota la terra" (9:14).

Plagues pedagògiques

Les plagues no estaven destinades tan sols pels obstinats egipcis, sinó també, o principalment, pels Israelites, per tal d'ensenyar-los aquests mateixos principis de fe. "Vés a trobar el Faraó, que els he fets obstinar, a ell i els seus cortesans, a fi d'obrar enmig d'ells els meus prodigis. Així podràs contar als teus fills i als teus néts com m'he burlat dels egipcis i els prodigis que he obrat enmig d'ells, i sabreu que jo som el Totpoderós" (10: 1-2).

Parlant de la plaga del calabruix (calamarsa), els Savis diuen que els trons espantaven tant els egipcis com els israelites. Tant és així que els Savis sublimen la por instintiva que els trons ens causen, a condició que sapiguem "orientar-la" al Totpoderós i no a les Forces Naturals, ja que el Temor, o el Respecte, al Creador, que no minva en absolut l'Amor a Ell, és una de les premisses indispensables per poder servir-lo correctament.

El Manament anual de relatar la Sortida d'Egipte la Vespra de Péssah (Pasqua), està destinat a emfatitzar totes aquestes ensenyances als cors dels infants jueus que les escolten reiteradament durant el Séder. L'obligació dels pares, principalment en aquesta nit, és la d'inculcar aquests principis de fe que són la base de la nostra vida espiritual.

La particular elecció entre el que està dispost a aprendre el missatge "teorèticament" i el que no el vol aprendre més que "de viu en viu" sofrint les conseqüències de la seva tossudesa, és la diferència entre els egipcis que sofriren les plagues i els Fills d'Israel que els veren de lluny.


L'opció està sempre oberta.

Vestidures


Comentari a la paraixà de Tçawé (Èxode 27, 20 – 30, 10)

Màscares

Cada any, quan arriba la festa de Purim, se desperta de bell nou la pregunta de les vestidures, ja que és costum, un poc semblant al carnaval dels cristians, de desfressar-se en el dia de Purim.

La questió principal és: quin és la funció de la roba, dels vestits.

Normalment la Festa de Purim cau prop de la paraixà de Tçawé que, justament, parla de les vestidures dels sacerdots al Tabernacle. Molts de versets estan dedicats a explicar el 'model' de la roba i els materials que han d'emprar per fer-la, i contats mots que parlen del seu sentit.

Desprès del primer pecat, l'home decidí tapar la seva nuesa que fins aquell moment no tenia cap importància. Per què aquest càstig reflexiu fou adoptat pel Creador? Sembla com si la roba se convertís en un atribut intrínsec, imprescindible per l'home.

Cultures i anti-cultures

És cert que hi ha certes cultures on han convertit la roba en supèrflua, no tan sols a la platja sinó com una nova-vella cultura natural o naturista. Una voluntat, diguem, de retornar a les arrels, a la natura, a la simplicitat. Una voluntat de 'prescindir' de la vergonya que tenim del nostre propi cos.

La reacció natural de la majoria de la gent és de repulsió i de rebuig. I n'estic absolutament d'acord. Però vull comprendre el perquè. No vull que la meva reacció sigui senzillament emocional, sinó que li vull trobar el sentit racional.

La Torà no en dóna massa explicacions: és així, i prou.

Però en podem trobar traces implícites.

La Torà empra el mot 'erwà (i en plural 'araiót) per indicar els òrgans sexuals, tenguent en compte que l'arrel significa vessar, fer fluir. Però aquest mateix mot és emprat a la mateixa Torà com sinònim de les persones amb qui no ens podem casar. També és emprat per denominar els punts fluixos, les vergonyes, no tan sols personals sinó àdhuc nacionals, com és el cas de Iossef que quan reb els seus germans, sense revelar qui és, els diu "veniu a veure el punt fluix ('erwà ) del país".

Antagonisme

La majoria de les cultures del Món presenten un antagonisme entre les forces físiques i les espirituals. Les solucions són molt diverses, molt interessants i… molt esquizofrèniques.

La Torà declara que la persona humana és un cos i una ànima que han de viure plegats. Són diferents, és veritat, però han d'avesar-se a conviure. I aquesta convivència ha quedat trencada d'ençà que Adam no reaccionà correctament al primer repte que el Creador li presentà per poder progressar. El progrés havia de ser, efectivament, en el sentit que l'ànima fos la que dictàs les pautes de convivència, mentres que el cos no havia de ser més que l'òrgan que complís les ordres. Quan Adam permeté que el cos obràs sense la direcció de l'ànima, no hi hagué més remei que tapar aquest cos per demostrar que era 'inferior' en el sentit que he expressat; que aquest és el 'punt fluix' de la nostra personalitat, la vergonya del nostre comportament.

Convivència

La solució és educar-se a conviure correctament. I educar no és 'imposar' dictatorialment un tarannà, no és domar o domesticar com podria fer-se amb una fera. El nostre cos no és una fera salvatge sinó un ens educable.

És clar que no sempre l'ànima sap el que vol. Normalment això passarà quan de jove ha estat 'educada' pel cos, o sia que el cos ha començat a actuar 'sense el permís' de l'ànima fins que ambdós s'han acostumat al tipus de vida, que no és racional sinó emocional o el que normalment se denomina 'instintiu' – per denotar la voluntat corporal en contraposició a l'espiritual –, encara que no m'agrada la definició.

De totes maneres, mentres no haguem arribat a una convivència correcta a nivell humano-universal entre el cos i l'ànima, no hi ha més remei que tapar el cos.

Tanmateix, ja en les nostres dates, podem convertir la roba en un mitjà per realçar les relacions entre cos i ànima. En aquest sentit la roba se converteix no en un simple tapall sinó en una mena de majestuositat que ens ajudi a donar el veritable sentit a les relacions animo-corporals.

Turistes?


Comentari a la paraixà de Mixpatim (Èxode XXI 1 – XXIV 18)

La Realització Personal-Social

La persona humana, per definició, és un ser social. Això vol dir que si no pot posar en pràctica aquesta, diguem, qualitat no pot acabar de desenvolupar la seva pròpia identitat.

Quasi la meitat de la nostra paraixà tracta dels manaments que tenen la relació més directe amb aquestes connexions socials indispensables.

I aquí no hi ha més remei que posar en clar un punt cardinal que és el tractament de la primera persona: jo. Si hem definit que l'home és bàsicament social per força haurem d'arribar a la conclusió que el qui s'ocupi i preocupi de la seva pròpia veneranda persona no és més que un egoista, i en la major part dels casos tendrem tota la raó.

D'altra banda, com podrem arribar a ser socials si no ens ocupam de noltres mateixos, de la nostra educació?

Efectivament, l'educació personal ha de ser en vistes de la nostra actuació en societat; no basta dir que hem d'arribar a la nostra realització personal per tal de poder fer les nostres funcions socials, sinó que la nostra realització personal és quan duim a terme les nostres funcions socials.

El valor dels fets

La paraixà de "mixpatim" s'ocupa, per tant, tant dels manaments 'socials' com dels 'personals', però hem de tenir en compte que tots ells s'ocupen de les relacions socials.

El gran problema dels 'manaments' és que no se pot obligar una comunitat o una persona dins la comunitat a 'treure tot el suc' de si mateixa diàriament, constantment. No sempre se pot donar una definició 'positiva' dels manaments: no hi ha més remei que cercar unes definicions 'negatives' que ens estableixin un nivell determinat mínim en què hem de viure.

No podem viure en un nivell de vida en què estigui permès assassinar. És tan greu que la Torà ho defineix diguent que el que assassina se mereix que ell mateix mori, mentres que el robatori, amb tota la seva gravetat i rigor, no mereix pena de vida. L'assassí mereix esser assassinat! Això no vol dir que el matin, ja que poden haver-hi atenuants, pot ser que no hi hagi testimonis o que no l'hagin amonestat correctament. En aquests manaments, quan la Torà decreta els càstigs de cadascuna de les infraccions, no fa més que determinar el 'valor' de cadascun dels manaments, ja que les funcions del Tribunal són tan complicades que poques vegades podien dur a terme una execució, fins al punt que un Tribunal que matà dues persones en setanta anys l'anomenaren "el Tribunal sangonós".

La Torà afegeix que no tan sols quan l'assassinat fou intencionat, sinó també quan fou per accident, l'assassí se mereix pena de mort. Però en aquest cas l'assassí pot anar, i qui no ho farà?, a una Ciutat de Refugi habitada per Levites, on li ensenyaran a ser més prudent.

O en cas que un animal de la seva propietat, un bou, per exemple, s'acostumi a atacar la gent i arribi a tres morts, l'amo se mereix igualment la pena de mort. I també en aquest cas pot baratar, i qui no ho farà?, la mort per un multa pecuniària.

Pareix mentida! I què no podria dir directament que li posen una multa?! Quina necessitat té de dir que merix pena de mort si tanmateix no li han de donar sinó que li canvien per una multa?

Oh! Exactament! La meta de la Torà és la de mostrar la gravetat del fet, de la manca de prudència: ha causat, indirectament, la mort d'una persona humana!

Accidents criminals

Per cert que la majoria dels accidents mortals, segurament, no els podriem classificar com una simple 'manca de prudència'. La majoria dels xòfers que causen accidents mortals són criminals, no tan sols imprudents! Imprudència és quan un pot dir que 'no pensava que se llençàs davall les rodes del cotxe' i noltres li deim que hauria d'haver anat més viu quan s'acostava a un pas de peatons. Però quan circula a cent per hora i s'ocupa en sincronitzar la ràdio en lloc de vigilar la carretera, no pot dir-se que fos per imprudència que atropellà el peató: això és un crim!

La persona construeix la seva personalitat, se cuida de millorar les seves actuacions, de convertir-se en una persona positiva. Aquesta personalitat positiva és principalment interior, espiritual, però ha de manifestar-se en cadascuna de les seves accions. És necessari posar en ordre els diferents temes, veure l'importància i la responsabilitat de l'actuació humana en totes les seves manifestacions.

Hi ha moltes persones que menyspreen la seva pròpia entitat, la força que el Creador els ha atorgat; la força que tenen llurs paraules i accions, i àdhuc llurs pensaments. Viuen com els turistes, sense que el que s'esdevé al seu voltant, o al seu interior, els incumbeixi personalment.


Desperten del llarg somni només quan arriben a la residència geriàtrica, i llavors ja és massa tard.

La Torà ens ensenya que no som turistes sinó ciutadans en el Món de la nostra pròpia personalitat, en el Món de la nostra societat: hem de complir els projectes que el Creador ens ha posat per la nostra vida. La paraixà de Mixpatim ens mostra la direcció general que hem de prendre per tal de poder complir aquest projecte: cadascú té el seu camí particular – ja que té la seva personalitat particular – per complir-lo.

Ja és tard i el projecte encara no està acabat…

divendres, 25 de març del 2011

Un llumeneret blau d’alluny

Comentari a la paraixà de Teçawé

La contestadora automàtica

Fa devers un any i mig varen traslladar l’ajuntament del meu poble a la zona industrial, per tal d’estalviar el lloguer de l’edifici que està ubicat al centre del poblet.

Però resulta molest per tots aquells que necessiten el seu servei diàriament, o encara que sigui en ocasions determinades: per entregar documentació, etc., no hi ha més remei que anar a la zona industrial, a les afores, per tal de fer-ho.

També han posat un contestador automàtic, d’aquells que diuen: si voleu parlar amb el batle, pitjau l’u; si voleu el secretari, pitjau el dos; etc., i amb una musiqueta metàl•lica estrident de mozart o de led zeppelin per omplir el buit quan esperes que el destinatari contesti. I si t’embulles, quasi sempre, desconnecta i torna començar...

Tan bé com ho teníem quan l’ajuntament era a prop, i podíem veure la gent cara a cara, o quan contestava una veu amiga i ens explicava pacientment tot el que volíem (moltes vegades amb una tassa de cafè i tot...)

Omplir les piles

Fa més de dos mil anys ens desconnectàrem del Creador. Tenia un lloc, el Temple, on el podíem connectar directament. Podíem veure els sacerdots, els profetes, els savis. Prodigis i miracles diaris i permanents. T’omplies d’una sensació especial que t’omplia les piles per setmanes i mesos, te millorava la personalitat amb la sola presència en el lloc més sagrat.

El contacte amb el Creador és una de les necessitats més bàsiques de l’home. Fa ja dos mil quatre-cents anys que aquest contacte no és directe, des de la destrucció del Primer Temple.

Hi ha contacte! Faltaria més! Però ja no és un contacte directe, sinó per mitjà d’intermediaris: la Torà, els savis, els llibres de sabiduria. Com la secretària electrònica: molt de pip-pip i música estrident, molts d’intermediaris que no ens entenen o que noltres no els entenem. Això ho poden testimoniar els milions que han perdut l’esperança de poder trobar el Creador. Els milions i milions que senten que el Creador està allà, a dalt del Cel, que no ens escolta ni ens veu. Si és que existeix...

Un llumeneret blau

Les paraixàs de Trumà i Teçawé, i a continuació fins al final del Llibre de l’Èxode i quasi tot el Levític, ens proporcionen un botó de mostra del que era el Temple, amb les seves condicions especials, amb la gent especial que hi treballava: els Savis del Sanedrí, els profetes que hi rebien l’inspiració, els sacerdots que donaven instruccions als pelegrins confosos, que no sabien quin era el comportament correcte a casa o al camp, a la ciutat o al Temple, que venien precisament per això, per estar en contacte amb el Creador i necessitaven indicacions per posar-s’hi a frec de roba correctament.

No, els sacerdots i els profetes no eren intermediaris sinó guies, mentors, instructors, que facilitaven el procés de cadascú per trobar aquest contacte directe, que no tothom sap trobar per compte propi.

Aquests capítols de la Torà ens ajuden a comprendre el significat de cadascuna d’aquestes condicions indispensables: les vestidures dels sacerdots, la seva consagració, els altars, la taula i la làmpara. I l’Arca.

Fa tants d’anys que no els hem vist que ja hi ha gent que dubta de la seva necessitat, que els considera superflus, supersticions de gent primitiva. I no hi ha ningú que ens ho pugui explicar correctament! Només ens queden les insinuacions dels Savis que ens mostren un pessic de sabiduria, un llumeneret blau d’alluny.

Redreçar el Dret

Comentari a la paraixà de mixpatim (Èxode 21:1 – 24:18)

Els déus del jutjat

Una de les expressions més estranyes, a mon parer, és la que la Torà empra per designar els jutges, al capítol 22 del Llibre de l'Èxode. Tant és així que alguns traductors cristians l'han deixat amb el significat "normal".

Vegem: La Torà parla d'una persona que ha confiat objectes o diners per a guardar en mans d'altre. La Torà parla del cas en què l'objecte o els diners han desaparegut i creuen que han estat robats, però no troben el lladre. Aleshores, l'amo de la casa on es guardava l'objecte es presenta davant els jutges per declarar si ha posat la mà en l'obra del proïsme. (Èxode 22 6-7).

El problema és que el mot "jutges" no és el normal "xoftim", que es pot trobar a altres indrets, sinó el d'"elohim", que normalment està reservat a 'déus', tant si es refereix al Creador com si es refereix als ídols.

L'expressió torna repetir-se dues vegades al verset 8, després d'haver sortit ja al cap. 21:6.

Com he dit ja, els traductors cristians deixen el sentit "normal" de Déu, o sia, que l'acusat es presenta davant el Creador per declarar...

Consagració del Nom

Els escribes són els encarregats d'escriure la Torà damunt làmines de pergamí i segons la tradició trimilenària jueva. Quan comencen a escriure el primer verset ja diuen que el consagren per a Torà, i cada vegada que escriuen el Nom del Totpoderós (el Tetragramma) o el mot "Déu", tornen consagrar l'escriptura d'aquell mot. En cas de no fer-ho, es considera que tot el Llibre de la Torà està desqualificat, i no es pot fer servir.

I heus ací que en aquests tres versets no ha de consagrar-se en nom del Creador, ja que només es tracta dels jutges.

El que tenen d'especial aquests jutges per a donar-los aquest nom és que en el moment en què seuen a la Tribuna de Justícia reben una potestat que els permet decidir a favor o en contra de l'acusat, fins el punt de poder decidir sobre la seva pròpia vida. Una potestat d'aquest caire és "divina". És divina en el sentit que la responsabilitat que recau sobre les seves espatlles és tremenda. És divina en el sentit que, si, com diuen els traductors, l'acusat es presenta davant el Totpoderós per declarar. I que no es pensi ningú que el judici és una senzilla funció destinada a restablir l'ordre; ben al contrari, els jutges estan en funció de representants del Creador.

Ja tres capítols abans, quan el sogre de Moixé li fa la proposició d'elegir jutges, aquest li havia explicat la particularitat del judici segons el concepte jueu: «És que la gent ve a mi per consultar D-éu. Sempre que tenen un plet acuden a mi. Jo llavors sentenciï entre l'un i l'altre i els enseny els estatuts de D-éu i les seves lleis» (Èx. 18:15-16).

Vol dir que quan hi ha una discusió entre dos homes i cadascú d'ells està convençut de tenir la raó, vénen a consultat el jutge per aclarir quina és la voluntat del Creador en un cas així, "ve a mi per consultar D-éu". El jutge és el representat de la Voluntat del Creador, i la potestat que té és la Divina.

Ús i abús

Això ho han sabut aprofitar més que bé els jutges de totes les èpoques i de tots els pobles, qui més, qui manco. El representant del Totpoderós s'autoconsidera totpoderós a si mateix, amb potestat infinita i indiscutible de fer tot el que li ve o li convé. I torç el Dret.

Aquest conflicte ha donat tela a molts de capítols en els llibres dels Profetes, que amonesten els jutges i els amenacen amb càstigs molt severs per haver profanat la funció i la confiança que els han delegat. No tan sols pel desordre que han establert, pel frau i el robatori, per haver aprofitat el càrrec per fer-se rics, sinó, principalment, per haver profanat la representació divina en el tribunal que estava depositada en ells.

Homes valents

Quan el sogre de Moixé li fa la proposició, li diu que ha de trobar "homes valents, temorosos del Senyor, homes veraços, que odien la cobdícia" (Èx. 18:21).

La gent pregunta: per què 'valents'? No seria millor posar el 'temor del Senyor' com primera condició?

La tasca no és gens senzilla, tant pels electors com pels elegits. La galeria política, com la del Dret, està plena de gent convençuda de ser la més apta pel càrrec. Jo crec que la frustració no és tan sols dels electors, que descobreixen de bell nou que els elegits no són tan bons com deien o com ens pensàvem. Crec que moltes de les persones que començaren aquestes carreres, ho feren per complir un somni positiu, una il∙lusió que havien sentit, de canviar el món, de fer-lo molt millor. I quan arriben a la posició que els permet fer els canvis, es senten molt frustrats veient que estan encadenats a les "normes" establertes, que els són tan favorables... i que estan tan lluny dels ideals! Per això són necessaris "homes valents"! valents per fer el canvi, valents per mantenir l'il∙lusió i els ideals que els van empènyer quan eren joves i poder redreçar el Dret!

Benaurats els somniadors



Comentari a la paraixà de Xmot

Contacte latent

Aquí, per primera vegada podem veure un fenomen especial, que fins ara era completament desconegut.

Era ja sabut que persones especials vivien experiències peculiars, algunes les vivien de bon de veres i altres, per influència de les primeres, creien, o feien creure, que les vivien. En poques paraules: el món sabia que el Creador inspirava les persones humanes, que l’Univers no estava desconnectat de son Creador: existia la profecia.

La profecia, segons el que ens llegaren els Profetes mateixos, és un estat en què la persona, després de preparar-se conscienciosament, són capaços de rebre missatges divins. Els missatges eren personals i normalment es referien a coneixements trascendentals que atenyien únicament el profeta. Missatges que representaven principalment el simple fet d’existir un contacte latent entre el Creador i la Creació.

La profecia personal, particular, era una experiència coneguda. Però a la nostra paraixà apareix un nou tipus de profecia. Ara apareix una profecia nova, que afecta no tan sols el profeta sinó també, i de vegades principalment, el proïsme.

Missatge imperatiu

El Creador envia una persona, el profeta, amb un missatge destinat a una altra persona, o a un grup de gent que ja no és un missatge senzillament informatiu: «ha arribat l’hora de sortir de l’Egipte», sinó imperatiu: «deixa partir el meu Poble!».

És inconcebible que una persona obeeixi les ordres d’una altra que no ha demostrat tenir potestat sobre ella: un pare, un mestre, un oficial militar. I més quan aquesta persona pretén parlar en nom del Creador, un missatge que les meves orelles no han sentit! Si el Creador vol res de mi, ja m’ho dirà directament!

L’aparició d’aquest nou tipus de profecia no fou gens senzill. El primer en rebre’l fou el Faraó: «deixa partir el meu Poble!», i la reacció fou en conseqüència: «no conec aquest D. i, per tant, no deixaré partir el Poble».

El Faraó aprendrà pel camí més dur que el missatge és vertader. Deu plagues són moltes plagues i això demostra que, amb tot que se mereixien els càstigs per tot el que havien fet als Fills d’Israel, el seu seny no acceptava així per les bones, que una persona estranya, Moixé, els imposàs ordres divines, i més d’un D. completament desconegut pels egipcis fins aquell moment.

Vivència pròpia

Tampoc fou senzill pel recén nascut Poble d’Israel el fet que un Profeta pugui imposar ordres divines. Hauran d’arribar al Mont Sinai, cinquanta dies després de la seva Sortida d’Egipte, i viure cadascun d’ells personalment l’experiència profètica per poder creure, d’aquell dia endavant, que existeix una cosa així.

No, la profecia no és un somni abstracte, no és una iŀlusió patològica d’un calent mental; és una vivència tan forta que el que la viu no se’n pot desdir. I, per contra, no es pot crititzar el qui, no havent-la viscut, no creu en la seva existència.


Benaurats els somniadors


De totes maneres, la majoria de la gent ha viscut un estat anímic, una sensació visceral, que el força fer un acte determinat. Una sensació que no és més que una ombra feble i difusa del que era la profecia. I gràcies a aquestes experiències personals podem noltres també acceptar la tradició profètica que hem rebut dels nostres pares i mestres.


Rabí Iehudà Haleví implica que aquells que no han tengut mai una sensació d’aquest tipus, no és lògic que acceptin la tradició de la profecia. No hem de ser rucs i creure tot el que ens conten, com no ho foren els nostres avantpassats fa tres mil trescents vint i dos anys quan no volgueren acceptar cegament les paraules de Moixé. No és un pecat! Però és una manca desastrosa. El Talmud diu que el qui no té un somni (i es refereix a un somni d’aquests) durant set dies seguits, és un malvat...


Benaurats som, els qui hem somniat i podem reconèixer la veritat de les profecies!