Mòmies

Comentari a la paraixà de Waihí (Gènesi 47:28 – 50:26)

Els enterraments

Poca cosa hi ha a la Torà sobre els enterraments. Només sabem que els Patriarques, i no tots, foren enterrats a la Cova de Makhpelà.
La Cova de la Makhpelà és un lloc venerat tant pels jueus com pels cristians i els musulmans com lloc en què foren enterrades quatre parelles: Adam i Hawà (Eva); Avraham i Sarà; Içhaq (Isaac) i Rivcà (Rebeca); Ia'qóv (Jacob) i Lea.
La Torà descriu els enterraments de tres d'ells: el de Sarà (Gèn 23 1-20), el d'Avraham (id. 25, 9) i el de Ia'qóv (id. 50, 13). Però senyala també que hi estan enterrats Içhaq, Rivcà i Leà (id. 49, 31).
Sobre Adam i Hawà només en tenim la Tradició que senyala aquesta cova com lloc del seu enterrament.
La Torà només indica a un lloc l'obligació d'enterrar els morts: el Llibre del Deuteronomi (Cap. 21, verset 23). La Torà parla allà d'un reu de mort que, després de penjar-lo per uns moments, és obligatori enterrar-lo aquell mateix dia.
Els Savis aprenen d'aquest verset l'obligació d'enterrar i la de fer-ho el mateix dia.

Mort o viu?

Hi ha llocs al Món, com Austràlia, en què no permeten els enterraments en el mateix dia de la mort. Crec que el motiu és que algunes vegades ha arribat a la tomba una persona que no era morta i que en el moment que l'aficaven dins la fossa, "ressuscità". Ja sabem que quan no se comprova a bastament, se pot prendre un alè molt fluix per manca de respiració i si tampoc no saben comprovar el pols de la 'víctima', podria arribar al fossar abans d'hora.
No ho sé, tal vegada hi hauria altres motius, com per exemple el d'evitar que se pogués comprovar la mort d'una persona o d'altra i que, fent un enterrament precipitat, conseguirien eliminar les proves…
De totes maneres, tot això no existeix en els enterraments jueus, ja que hi ha obligació de comprovar la mort.
Això causa problemes seriosos a l'hora de voler donar membres per trasplantar a altres persones. Quina és la definició d'una persona morta? Sobretot quan se tracta d'una persona malalta o que ha estat en coma, o una persona que la mantenen viva artificialment: amb aparells respiració artificial, monitors i infusions. La mort és, en teoria, el resultat de l'interrupció del procés homeostàtic en el qual mor l'organisme però encara hi ha moltes cel·lules i òrgans que romanen vius i poden servir per trasplants. Però les persones que estan internades i reben vigilància intensiva són precisament aquelles en què l'organisme ha arribat a un punt irreversible des del punt de vista homeostàtic i així mateix segueixen funcionant els aparats respiratori i cardíac. Per tant la definició se converteix en 'mort cerebral'. Però això també no està clar del tot, ja que molts pensen que no basta la manca d'activitat elèctrica a l'escorça cerebral, sinó que és necessària la mort del tronc de l'encèfal.
I encara no és a bastament clar. Per això molts de jueus no volen donar els seus òrgans després de la mort sense una vigilància rabínica molt estricta, que dificulta la funció dels metges, i malgrat que reconèixen l'importància dels trasplants. A més a més, alguns hospitals, després de comprovar que el trasplant no és necessari, decideixen emprar l'orgue per noves investigacions, i això ja és un altre problema…

Fossars o crematoris?

Encara no hem arribat al moment en què la persona pugui viure infinitament, i per tant són necessaris els fossars. Però hi ha moltes ciutats al Món on ja no hi ha lloc per enterrar els morts.
Els Hindús practiquen la cremació dels morts, i després escampen les cendres damunt el riu Ganges. Aquesta tècnica fou adoptada a gran escala pels nazis, que volien defer-se'n dels cadàvers dels jueus als campaments d'extermini de l'Europa Oriental.
El judaisme clàssic no parla directament sobre aquesta tècnica, sinó d'una altra semblant: se tracta d'enterrar el mort fins que tota la carn se torna cendra, llevat dels ossos, i després d'introdueixen la cendra i els ossos dins una capsa petita que pot ser col·locada dis un lloc molt més petit. Així hi havia tombes familiars que ocupaven un lloc mínim, i a més, els enterraven dins catacumbes on els podien posar un damunt l'altre.
La nostra paraixà parla de la famosa tècnica egípcia de la dissecació i embalsamament que fou practicada tant amb Ia'qóv com amb Iossef mateix, i per tant sembla acceptable. En realitat, els nostres Savis critiquen Iossef pel fet d'haver tractat el cos de son pare d'aquesta manera, vull dir que no hauria d'haver-lo embalsamat, ja que els cadàvers de les persones Justes i Santes no se corrompen. I d'aquí volen deduir que no ha de practicar-se l'embalsament; però d'altres diuen que, al contrari, la falta fou que ho practicà amb son pare, que no ho havia de mester i per ell era una manca de respecte, però altres persones que el seus cosos si se corrompen – tal vegada estigui permès convertir-los en mòmies.
De totes maneres, la gran majoria dels Savis opinen que el que compta al cap i a la fi és el verset del començament del Llibre del Gènesi (3, 19) que diu "pols ets i pols tornaràs". I les mòmies no tornen pols. En canvi les cendres poden esser considerades com pols, com diu el Talmud[1] en relació al manament de cobrir la sang de les bèsties i de les aus on, malgrat el verset que diu "pols" (Levític 17, 13), les cendres estan permeses.Però la controvèrsia encara no està decidida, i la majoria prefereixen esser enterrats davall un colze(=48 cm) de terra.

[1] Al Tractat de Hul·lín 88b

Començament de l'Exili

Comentari a la paraixà de Waigàix (Gènesi 44:18 – 47:27)

En Terra Estranya

Arribant a l'exili d'Egipte es compleix la profecia que havia rebut Avraham 190 anys abans: "els teus descendents han de viure en terra estranya durant 400 anys" (Gèn 15:13).
La veritat és que els Savis diuen que "l'exili" ja havia començat des del moment en què havia nascut el primer descendent d'Avraham: Içhaq, ja que tant Avraham com el seu fill, i el seu nét, es comportaven com estrangers: "Som un foraster i un hoste enmig vostre" (Gèn 23:4). En realitat, haurien pogut continuar d'aquesta manera fins passats els quatre cents anys.
El problema començà quan els fills de Ia'aqov decidiren que ja havien assolit un grau més alt que llurs avantpassats.
En cert aspecte, tenien raó.
Fins ara, només personatges particulars havien arribat a la profecia, el contacte directe amb el Creador. No era res nou: Adam fou profeta, Hanokh i Metuixélah (Matusalem), Nóah (Noè) i Éver, també.
I les tres darreres generacions, Avraham, Içhaq i Ia'aqov, és clar.
Però encara no s'havia format un "ens" nou, que superàs el status dels primers profetes: tant Avraham com Içhaq havien tengut fills "ineptes", inadequats. Ia'aqov és el primer que consegueix "construir" una família de profetes.

La Profecia

I, ja que hi som, convé aclarir el concepte de la profecia. La profecia és la connexió entre el Creador i la criatura que es prepara moralment i espiritualment per aquest contacte. Té moltes fases, i les més baixes es denominen "inspiració divina" per les quals el profeta pot assolir uns coneixements que per vies normals no podria arribar a aprendre. Més enllà hi ha la profecia personal, en què el profeta arriba a una connexió especial amb el Creador que li proporciona un canvi radical de la seva identitat. Després tenim els profetes "enviats", als quals el Creador els dóna un missatge profètic que han de comunicar a un públic determinat. La profecia més alta és la de Moixé, que arribà al punt de rebre la Torà Eterna mentres romania a dalt del Mont Sinai durant quaranta dies i quaranta nits sense menjar ni beure, convertint-se realment en un "super-home", per damunt dels clàssics "mineral, vegetal, animal i humà".
Els fills de Ia'aqov es consideraven ja una "Assemblea Santa". Com tal, havia de complir-se en ells la profecia que el Creador havia atorgat a Avraham, de rebre en heretat la Terra Promesa. No havien de fer res en especial, més que "considerar-se" ja els amos del país.
Iossef era l'únic que discrepava. El pas d'un status a l'altre havia de ser molt més clar, molt més assenyalat. I, sobretot, per indicació del Creador.
En aquell moment, perdia la família de Ia'aqov l'oportunitat de seguir habitant en aquella Terra, i necessitava traslladar-se a un lloc on se sentissen "estrangers", per força.
Això explica el canvi de posició entre la profecia que havia rebut Içhaq, en què el Creador li havia prohibit emigrar a Egipte malgrat la fam que patia (Gèn. 26:2-5) i la que rep Ia'aqov a B'er Xéva on li diu que per convertir-se en un Gran Poble ha d'anar justament a l'Egipte (Gèn 46:3).

Gran Poble

Aquesta nova entitat de Gran Poble necessita ésser explicada. La definició de "Gran Poble" la podem veure al Llibre del Deuteronomi 4:7-8, on ens dóna dos parametres: 1. que té un D-éu propà, que contesta cada vegada que el cridam; i 2. que té uns decrets i unes prescripcions tan justos com aquesta Llei.
Vol dir: que pot "dialogar" amb el Creador: les oracions del Poble són escoltades per Ell, i el Poble pot llegir les Seves Paraules a la Torà. És un vincle tan fort que entra dins la "personalitat" dels membres del Poble, dins els gens, a l'àcid desoxiribonucleic, i que ja no es pot desfer pus mai més.
La llarga estància dels Fills d'Israel en aquell país "desenvolupat" que era Egipte, amb totes les característiques que coneixem en la terminologia moderna: capdavanter en totes les ciències i en totes les innovacions, i també en totes les depravacions i corrupcions, - havia de catalitzar la personalitat espiritual dels components del Poble d'Israel fent-los aptes a rebre la Paraula Divina i convertint-se, així, en un Poble de Profetes.
Els setanta personatges que formen el nucli instituïdor del Poble es multipliquen en quantitat i en qualitat. L'estrès de la vida en captivitat que s'esdevé a continuació, enforteix els lligams amb el Creador i els fa molt més ferms.
Un estrès com el de la siderúrgia del ferro a la farga (Deut 4:20), on el separen de les gangues nocives.
El record d'aquella estància en captivitat, i sobretot de l'Eixida que els dóna la Llibertat corporal i espiritual, és una de les bases de la vida quotidiana dels jueus. Ens donarà la base moral del nostre comportament amb els nouvenguts i amb els estrangers, de convertir l'esclavitud en un "ofici" molt menys cruel fins que puguem arribar a una configuració socioeconòmica que l'anul∙li. Ens donarà igualment un valor molt més alt de la Llibertat, de l'aprofitament del temps i dels recursos.

Camins de compromís

Comentari a la paraixà de Waïgàix (Gènesi 44:18 – 47:27)

Sense bregues

Els germans de Iossef, després d'una trobada espectacular, se preparen per tornar a casa i per anunciar a llur pare que han trobat a Iossef viu a l'Egipte.
La missió no és tan senzilla com pugui semblar a primera vista, ja que fa vint i dos anys que el tenen per mort i el seu descobriment posa en evidència els fets que causaren aquesta desparició. Què li diran al pare? Com podran explicar llur comportament?
La veritat és que Iossef sembla no donar massa importància al fet que els seus germans l'hagin venut als egipcis, tal com els diu que, en realitat, tot és una 'jugada' del Creador per tal de fer arribar Iossef a l'Egipte i convertir-lo en el Virrei. Iossef puntua per tres vegades explicar-los que fou el Senyor, i no ells, el que el feu arribar a l'Egipte, i tot, per tal d'assegurar que durant els set anys d'abundància estalviassin el gra pels anys de fam.
Per tant, poden esquivar el fet de la venda i senyalar tan sols el fet que el germà que havia desaparegut s'ha convertit ara en l'amo dels magatzems i convida tota la família a anar a viure amb ell.
Però els fills de Ia'qóv coneixen el seu pare, i comprenen que els interrogarà fins que la seva culpa quedi al descobert. No és d'extranyar que, abans d'arribar, vulguin posar entre ells les coses en clar per definir els graus de responsabilitat de cadascú, i la manera com exposar els fets davant llur pare.
Per tant Iossef, abans de deixar-los partir, els encomana: "No vos enfadeu pel camí" (Gèn. 45, 24).
Aquest verset ens fa cavil•lar. 'No vos enfadeu pel camí'. I si no és pel camí, ja es poden enfadar?
Quina diferència hi ha entre 'el camí' i… i què? La casa? La ciutat? El camp?
Els Savis[1] ens expliquen que els camins són perillosos en si, sense tenir en compte els lladres, els accidents de tràfic. Millor diriem que els lladres i els accidents de tràfic tenen molt que veure amb el fet d'ocórrer al camí.

El camí

El camí és el lloc que uneix, o separa, dos llocs habitats.
L'expressió vulgar que diu que "això sembla una selva!" quan la gent no obeeix unes normes de comportament que permetin la coexistència, podria ser 'traduïda' aquí per "això sembla un camí". El camí manca l'establiment humà que el converteixi en un lloc regit per normes socials-sociables. I no, les normes de tràfic poden donar una resposta tècnica però no poden resoldre del tot aquesta manca.
La 'halakhà' [= les lleis jueves de comportament] diu que l'única manera de salvar aquesta manca és amb una arma poderosa: l'estudi de la Torà. Tant si és individualment com si és en parella o en grup, aquell que surt d'un poble, d'una ciutat, de qualsevol lloc habitat i entra dins el reialme de l'abandó, convé que prengui les armes que li proveeix un llibret de Torà o de Mixnà, o una conversa sobre un d'aquests temes que, molt millor que les regles de tràfic, l'ajudaran a transformar l'abandó i la deixadesa en un lloc habitable.
El sedentarisme és mot perillós: fa que les persones se tornin mandroses i peresoses. El sedentarisme, en el sentit més ample de la paraula, s'entén; però també en el sentit estricte de no voler prendre camí, per por del camí, que com ja hem vist està justificat. No hem de permetre que la gent visqui estancada dins l'ambient en el què s'ha criat. Per bo que sigui, sempre podrà ser millor. El camí que separa l'ambient actual de l'ambient millor que ens espera – aquest camí és perillós, ja que en lloc de portar-nos cap a una banda ens pot portar, per descuit, cap a l'altra, i ens pot fer caure.

Canvi d'ambient

Els Fills d'Israel que tornen a casa també estan passant d'un ambient, bastant dificultós i compromés, a un que pot ser molt millor, com diu el Senyor a Ia'qóv que només "a l'Egipte et convertiré en un gran Poble" (Gèn. 46, 3). De mentres hi ha un bon tros de camí, molt perillós, en el qual un curtcircuit en les relacions entre els germans poden enviar-ho tot en orris. 'No vos enfadeu pel camí'. És necessari reforçar les relacions fraternals segons les pautes d'una Torà que encara no han rebut però que poden conjecturar, amb el que han après de llur pare. Més que més quan estan preparant la formació del Poble d'Israel.
Amb el rapte simulat del germà petit, Iossef volia provocar els sentiments del seu germans, que no havien reaccionat amb la desaparició de Iossef. Per tal de formar el Poble d'Israel és necessari fomentar l'unitat familiar, ja que cada 'gram' d'unitat que manqui en aquesta fase, se convertirà en 'tonelades' quan arribi a la fase 'nacional'.
Els plors de Iossef en el moment de la seva epifania davant els germans estan enfocats a fer desaparèixer la por i el recel. Per desgràcia, ja veurem que, al capítol 50è, verset 15, el recel encara està en vigor.

[1] Pirke Avot, Rabí Ihudà Leib de Praga, etc.

La Sibil·la

Comentari a la paraixà de Waiéixev (Gèn. 37:1 – 40:22)

No se vol consolar

Després de la desaparició del seu fill en circumstàncies molt greus, son pare Ia'qóv, desesperat, plora pel seu fill i no se vol consolar. Vénen tots els seus fills per comfortar-lo, però ell no se vol consolar.
No és d'extranyar: Iossef és el fill de la seva esposa predilecta, és un fill que ha nascut quan ja pensava que tot s'havia acabat (encara que n'hi ha un altre més tard), i és un fill que en si mateix era excepcional. Havia posat en ell tantes esperances i tants de somnis – a part dels somnis que el mateix Iossef havia somiat!
Els Savis diuen que el significat de la camisa retxada que li feu al seu fill tenia aquest significat: cada un dels fills tenia un color, un ofici, un tema que n'era experte, que li agradava més; un tenia el verd i l'altre el groc o el vermell. Iossef els tenia tots, en sabia de tot, tenia totes les qualitats, tenia tots els colors de l'arc.
No és d'extranyar que son pare estigui tan trist i decebut amb la seva desaparició: "una fera dolenta l'ha devorat; Iossef ha estat rapinyat!" (Gèn. 37,33).

Com ho sap?

I aquí ens hauriem de preguntar: com sap Ia'qóv que una fera l'ha rapinyat? Podia ser qualsevol altre cosa!
És ver que en els seus primers plans, quan decidiren matar-lo (Gèn 37, 20) tenien pensat dir que una fera l'havia rapinyat, però no se veu que quan li presenten la camisa tacada de sang li diguin quin és el motiu i ell tot sol ho decideix. La veritat és que qualsevol pare, i sobretot mare, poden pressentir si li passa res al seu fill estimat, sobre tot quan són accidents o malalties greus. Però crec que el poder decidir si li ha passat tal cosa o tal altra, ja és més del que podem esperar, a no ser que hi hagui una intervenció "especial"-profètica.
Però si se tracta d'una profecia, és més extrany, ja que la veritat era altra!
Els Savis diuen que Ia'qóv havia vist, efectivament, que una fera el rapinyava!
És clar que les profecies tenen el seu trajecte, i que normalment el profeta les reb en forma de visió, que ha de saber "traduir" d'una manera adequada – la fera se referia a la muller de Potifar! i l'esglai fou tan ferest que Ia'qóv se desvetllà sense veure 'el final' de la profecia – que la fera no conseguia rapinyar-lo…

Profecies Elàstiques…

L'arribada de Iossef a l'Egipte és part integral de la formació del Poble d'Israel; no és cap sorpresa, no és causa d'un fracàs ni d'un mal pas.
Ja quan el mateix Ia'qóv tornava del país de Haran i retrobava el seu germà, havia posat en clar aquest tema. Essau volia la seva heretat a la Terra Promesa, però Ia'qóv li digué que per rebre els drets primer han de pagar els deutes, i el deute més greu és el de l'exili a terres extranyes, com li profetitzà el Senyor a son avi Avraham "sàpigues que la teva descendència viurà en un país que no els pertany, i els esclavitzaran i els mortificaran, per quatre cents anys. … i retornarà la quarta generació…" (Gèn 15, 13-15).
Com ja hem dit, les profecies poden ser interpretades de maneres molt diferents, ja que en realitat són "elàstiques". Vull dir que depenen en gran part del comportament de les persones que les protagonitzen.
Per exemple, podriem interpretar aquesta profecia d'Avraham diguent que "la terra que no els pertany" és la mateixa Terra Promesa, que en aquell moment només era "promesa" i encara no els pertanyia. Si tots els descendents d'Avraham,fins que arribàs l'hora adequada, s'haguéssen comportat com "turistes" i no com els amos del país, hagués bastat amb això per 'complir' la primera fase de la profecia – i una interpretació així hagués estat completament correcta. I diuen els Savis que aquest era un dels motius de les queixes de Iossef, que veia que els seus germans majors se comportaven com si el país fos ja propietat seva, i amb això auto-decretaven la seva pròpia expulsió del país per arribar a una altra "terra que no els pertanyi"! és veritat que altres termes de la profecia no se poden explicar tan fàcilment en aquest sentit, però aquest és el poder del profeta: el de poder interpretar el significat de les visions.

La Sibil·la

El poder d'interpretar les profecies abans que se compleixin, no és cosa de berbes! No se tracta d'una sibil•la que canta unes paraules fosques, amb significat equívoc i que, sigui com sigui, sempre tendrà la raó.
L'elasticitat de les profecies té un limit molt clar: el de l'autenticitat del missatge, que es pot captar a diferents nivells i que depèn del comportament del subjecte per tal de verificar-la en un sentit més lleu o més greu.
El llegat jueu dels vint-i-quatre Llibres que formen el 'Tanakh' – la Bíblia Jueva – comprèn moltes profecies que foren interpretades durant secles per les sibil·les romanes, els teòlegs cristians, en contra del Poble d'Israel. Les apariències durant dos mil anys els donaven la raó.
Al cap i a la fi, tanmateix, la realitat és la que dóna la raó a l'intèrpret.
Les profecies que parlen del retorn del Poble d'Israel a la seva Pàtria després d'un llarg exili, no necessiten cap intèrpret per tal de ser enteses en els darrers cent anys i sobretot d'ençà l'any 5708 (1948), en què rebé l'independència l'estat format pels veritables jueus, Fills d'Israel, i no els pseudo-"fills d'Israel", com els agrada denominar-se els cristians.

Falsos Conceptes

No ens ha d'extranyar gens que els costi molt als cristians desfer-se'n d'aquesta concepció bi-mil·lenària que s'els ha esmicolat en mans d'aquells parracs de la Humanitat, d'aquelles pelleringues de Poble, escampats arreu del planeta, perseguits i torturats per tots els altres pobles, que compleixen la profecia al peu de la lletra en el moment en què funden l'Estat d'Israel. I el Vaticà no sap com comportar-se amb aquest nou estat, i senyala el fet de ser un estat llec i procura fer la traveta a qualsevol possibilitat de seguir duguent a terme aquelles profecies que encara no ens ha llegut complir.
Una de les característiques d'Israel, contraposat a l'actitud de son germà bessó Essau, és la de la paciència. Els anys i els segles que van passant no ens fan perdre l'esperança. Al contrari, a la trobada entre els dos germans, a la paraixà anterior (Gèn 33, 13), Ia'qóv li diu al seu germà que no pot anar al mateix pas d'ell, ja que els infants són tendres i si els vols fer marxar a pas de soldat moriran tots. Essau té pressa, no sap esperar que les coses estiguin a son bon punt: les pren quan té gana, com feu amb el plat de llenties de Ia'qóv. Per això quan li envia els missatgers, diuen els Savis que li envià un mantell porprat, significant que Essau podia prendre el regnat abans; que el torn de Ia'qóv ja vendrà més tard, quan "pugin els salvadors al Monti-Sion per a jutjar la Muntanya d'Essau, i el regnat serà del Senyor" (Ovadià [Abdies] I, 21). I Rabí Içhaq Abrabanel cita la traducció de Ionatan ben-Uziel, que se tracta de la Gran Ciutat d'Essau, i Radaq afegeix diguent que és la ciutat de Roma (el turó vaticà).

Favoritisme i manca de comunicació

Comentari a la paraixà de Waiéixev (Gènesi 37:1-40:23)

Enveges i calúmnies

Els nostres savis es trobren en la necessitat de recalcar que tots els fills de Ia'qóv eren bones persones. Tots i cadascun d'ells.
Ja que el qui llegeixi la nostra paraixà podria arribar a altres conclusions.
El problema principal sembla ser el de la gelosia. Quan els germans veuen que en Iossef ha rebut de son pare una túnica de franges de colors, se posen gelosos i decideixen matar-lo. Ah, i els somnis que els relata.

Uf! Quina novel∙la tan barata!

Convendria tornar llegir tota la novel∙la des del començament, per tal d'entendre-ho millor.
La Torà no ens explica de quin color eren les túniques dels germans. No perquè no ens interessi, sinó per una altra causa. Cada germà tenia la seva especialitat en la vida. Un era bo en botànica i l'altre en astronomia. Per això un vestia una túnica roja i l'altra verda o groga.
En Iossef tenia tots els colors; era bo en totes les assignatures.
Això no és motiu de cap enveja, a que la gent no té enveja d'aquells que reconeix que són millors, sinó d'aquells que reben favors sense cap motiu especial.
Sembla que el tema de les calúmnies ja és molt més seriós. La Torà diu que en Iossef visitava els seus germans que pasturaven les ovelles, i quan tornava a casa, li contava son pare les males accions que aquells feien.
Els savis expliquen que no se tractava de males accions, sinó de discusions filosofals.
M'explicaré.

Degollat i viu

El judaisme no és una religió proselitista, en el sentit que tothom tengui l'obligació de complir els 613 Manaments de la Torà, però sí en el sentit que tothom ha d'arribar a reconèixer la Potestat Divina, i complir, o millor dit, evitar la transgressió dels 7 Manaments Noaics (dels Fills de Nóah = Noè). Un dels manaments és el de no menjar un animal, o el membre d'un animal, que encara és viu. Aquest manament existeix, com és clar, també en el judaisme. Però hi ha una gran diferència. Pels Noaics, el significat de "viu" és el que donen els metges, i actualment crec que significa que el tronc encefàlic ha deixat de funcionar. En canvi, pels jueus el que compta és el moment de la degolladissa, encara que l'animal encara estigui "viu". Ja coneixeu, segurament, els relats dels caps guillotinats que segueixen declarant que són innocents. Pels jueus això no importa: el fet que estigui degollat ja basta, en un animal, per poder menjar la seva carn.
I això és el que feien els germans de Iossef: degollaven els animals i ràpidament tallaven un tros de carn del coll, el rebetjaven per llevar la sang, i el menjaven cruu, cosa que està perfectament permesa segons la Halakhà (Legislatura Rabínica). Ho feien perquè, així ho asseguraven, el menjar carn d'un animal viu dóna més força que la d'un animal mort.
Iossef no n'estava d'acord. És veritat que els Patriarques complien tots els Manaments de la Torà per voluntat pròpia, abans que fos entregada a Moixé al Mont Sinai, però això, deia Iossef, no els permetia alleugerar de les condicions dels Noaics. El fet de complir voluntàriament unes normes més altes encara no els convertia en "Fills d'Israel" en contraposició als "Fills de Nóah". Aquest títol el rebrem només al Mont Sinai.
Segons Iossef, el que feien els germans era menjar carn "trifa", carn que no està "rabinada" (és l'expressió que usaven els jueus mallorquins de l'Edat Mitjana per dir que era "caixer", o "kosher", o sia 'apte').
Per tant Iossef apel∙lava a la instància superior, a son pare, per tal que pronunciï son veredicte. Pels germans, no eren més que calúmnies.

El "favorit"

De totes maneres, crec que el que els germans sentien cap a Iossef no era enveja sinó por. Una por cerval.
Fixau-vos: Avraham arribà amb el seu cunyat Lot a la Terra Promesa, però quan es trobà que no n'era apte, es separà d'ell. Dels fills d'Avraham, Ixma'el, Içhaq i els fills de Qturà (Cètura), només romangué el fill de Sarà. Dels dos fills de Içhaq, Ia'qóv i Essau, només un rebé la benedicció i la herència.
Ara Ia'qóv té dotze fills, i sembla com si Iossef, pel fet de ser fill de Rahel, la "favorita", vulgui engegar a dida els altres onze.
Tot concorda: ell és el "favorit", té una túnica especial, calumnia els seus germans, té somnis megalòmans...
En Iossef, creuen, els vol prendre la seva identitat, la seva herència i, així, la seva pròpia vida. I per tant, en defensa pròpia, no tenen més remei que eliminar-lo: matar-lo, llençar-lo al pou o vendre'l a la caravana que davalla a l'Egipte.
Un error fatal, tot mirant l'actuació dels germans. Això encara no els converteix en criminals, en assassins o en traficants d'esclaus.
Un error basat en una horrorosa manca de comunicació entre els membres de la família, deguda a uns recels i uns estigmes infundats.

Una persona compromesa

Comentari a la paraixà de Waïxlàh (Gènesi 32:3 – 36:43)

Una figura mundana

La figura de Ia'qóv és una de les més interessants de la Torà. Tant son pare com son avi eren personatges més "espirituals", que no s'aficaven en les intrigues mundanes.
El seu avi Avraham era un personatge tan "gran", tan "gegantí", que acaparava tota la humanitat dins la seva personalitat. El Senyor podia dir que "totes les famílies del Món se beneïen en ell" (cf. Gèn. 12, 3). Els Savis diuen que si un vaixell que viatja de Gàlia a Hispània i no naufraga, és gràcies a les oracions d'Avraham. La gent de Hevron diu que ell és el "príncep del Senyor" entre ells (Gèn 23, 6).
Son pare Içhaq era un personatge tan espiritual que estava molt per damunt la problemàtica d'aquest Món. Tot era massa "petit" per a la seva atenció. He sentit a dir de persones que han passat un accident greu, sobretot aquells que han tengut 'mort clínica', que quan s'en recuperen, ja no tornen ser les mateixes persones que eren abans: ja les coses prenen un altre caire, molt més seriós i responsable; s'ha acabat el temps de berbes! El pare Içhaq, també, tengué un "accident" greu, quan son pare Avraham el fermà de mans i peus i el col•locà sobre l'Altar, i no és d'extranyar que, a més de tota la seva personalitat responsable que ja poseïa abans, se li afegí un nou caire després de l' "Aquedà" – el 'sacrifici'.

Esquivar els problemes

Ia'qóv és molt diferent. És una persona que no 'esquiva' els problemes, i pot ser i tot que els desitja… És un personatge "involucrat" en el que s'esdevé al seu voltant.
La veritat és que començà la seva 'carrera' com persona molt casolana, en comparació amb el seu germà, que era caçador ja des de petit. Però en aquells anys que feu a casa tengué pemps per aprendre coses que els altres no aprenen ni amb llargs anys d'experiències. Els Savis diuen que en aquells primers anys no feu més que estudiar. Això el posà en condicions d'enfrentar-se amb els reptes que la vida li presenta. Entre parèntesi direm que foren molts d'anys d'estudis: segons la tradició dels Savis, que se pot comprovar si ens fixam en el que diu el texte, Ia'qóv tenia 77 anys quan arribà a Haran, i fins aquell moment no havia fet més que estudiar!
Talmud i "halakà"[1] encara no n'hi havia. El que Ia'qóv estudià eren estudis que venien de l'experiència humana o que havia heretat dels seus avantpassats (en realitat diuen els Savis que estudià amb Xem, un dels tres fills de Nóah[2] , que coneixia el món d'abans del Diluvi, i que havia rebut 'lectures' de Metuixélah[3] , el qual havia conegut a Adam…). Una preparació d'aquest caire sens dubte el pot preparar per qualsevol esdeveniment, i no sé si una persona de la nostra era podria arribar a tal quantitat iqualitat de coneixements en 'tan poc' temps.
En el Llibre dels Proverbis el Rei Xlomó comença diguent que està programat per tal de "donar astúcia als inexperts, al jove, coneixement i cautela" (Prov. 1, 4). I les males llengues poden pensar i dir que se tracta d'un llibre maquiavèlic, destinat a convertir la persona en un astut i sagàç, digne representant dels "protocols dels Savis de Sió", que trama mil teranyines per tal d'apoderar-se del Món.
Res més lluny de tal cosa!

Acampar o millorar?

Una petita mostra ens la dóna el mateix Ia'qóv quan torna de son exili forçat i arriba a la ciutat de Xkhem. El text emprat en hebreu "waíhan et pné ha'ir" pot tenir significats diversos, ja que l'arrel "het" "nun" "he" significa 'acampar', i vol dir que Ia'qóv acampà en front de la ciutat (=et pné ha'ir – 'a la cara de la ciutat'). Però se pot considerar que l'arrel és només "het" i "nun" (= Hen, gràcia, favor), i si és així significarà que 'embellí', millorà, l'aspecte de la ciutat (= la cara de la ciutat). Els Savis ho interpreten diguent que els establí un mercat, una moneda i uns banys. Mil anys més tard els romans convertiren els banys en el símbol de la civilització, ja que no se tractava tan sols de fomentar l'higiene sinó que se convertí en un club on se trobaven els ciutadans i discutien els temes d'actualitat.
Jo crec que la ciutat de Xkhem, com les altres ciutats cananees, era una ciutat d'egoïstes, que cadascú se preocupava només del seu cercle més propà. Jo els imagin llençant els fems al carrer, si és que hi havia carrers per unir una casa amb l'altra. Les monedes de canvi i el mercat tenen també una meta semblant, ja que quan el canvi se fa a commutació resulta molt difícil, i més si no hi ha un mercat fixe, i la societat queda atrofiada a un nivell primitiu – a un nivell cananeu.
És clar que els cananeus podran convertir qualsevol societat en un lloc perillós pels visitants i pels propis habitants, com ja en verem la mostra a Sdom i 'Amorà (Sodoma i Gomorra), però de totes maneres la persona humana és bàsicament sociable, i quan aquesta qualitat està atrofiada senyal que la malaltia és radical i necessita cura immediata. Tots els estudis de Ia'qóv, tota l'astúcia i sagacitat que ha après, no poden esser emprats tan sols per l'ús personal-individual.
El compromís d'un individu com Ia'qóv amb la societat en què viu implica que se llevi la son dels ulls i trobi els llocs en els que pot ajudar: tant en la millora del medi ambient, com en l'higiene, l'art, la vida social, la medicina, etc, etc…

[1] Les normes de conducta segons la legislatura judaica.
[2] Noè
[3] Matussalem

Cal que neixin flors a cada instant

Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28:10 – 32:2)

Somnis

El relat de la paraixà de Waiecé comença amb una imatge surrealista: Ia'qóv jeu en un bres de pedres i somia en escales i en àngels.
Se tracta d'un fugitiu, d'una persona perseguida pel seu germà, a qui ha estafat i que ara el vol matar.
Tot el que té és un bastó a la mà.
I els seus somnis.

Descarrilat

Segons la Tradició jueva, que es bassa principalment en els versets escampats arreu el relat de la vida de Ia'qóv, aquest tenia ja 77 anys quan arribà a ca el seu oncle i futur sogre Lavan.
El text no ho diu. Bé, ho diu, però d'amagat.
Anys més tard, quan el Faraó li pregunta quina edat té, just el moment en què ell arriba a l'Egipte, Ia'qóv li diu que en té 130. En Iossef en tenia 30 quan començà el seu càrrec de virrei, i n'han passat set d'abundància i dos de fam, o sia que ara en té 39. I per tant, Ia'qóv en tenia 91 quan naixé Iossef (130 – 39 = 91). I també sabem que Iossef naixé al final dels catorze anys que Ia'qóv treballà per casar-se amb Rachel (i Leà), per tant podem dir que en tenia 77 quan arribà a Haran.
En el moment en què arriba aquest vellet a casa de Lavan, podríem esperar, com de fet esperava l'amfitrió, que passàs una temporadeta de vacances de franc i després se'n tornàs a ca seva.
Però no. El comportament de Ia'qóv no anava pels rails mundans. Ell n'era el continuador i sustentador d'unes idees, d'uns ideals, que suposaven un outbid, una millor oferta.
El seu oncle el pren per betzol i per descarrilat. És clar.

Fe no és somiar

L'endemà de bon matí, s'aixeca Ia'qóv i surt amb el ramat del seu oncle cap a les millors pastures, alliberats ja del jou que restringia l'ús del pou d'aigua, i poc a poc el converteix en el millor ramat de la comarca.
Al cap d'un mes de feina "de franc", el seu oncle, avergonyit, li diu: "no pel fet de ser familiars has de treballar de franc; digués-me quin és el teu sou". Vol dir, que durant un mes el deixa treballar sense piular.
El nebot vol casar-se amb la pubil∙la. Bé, no amb l'hereva, sinó amb la filla més joveneta. Aquest és el sou que demana. L'oncle espavilat en vol treure profit i el deixa treballar set anys i al cap del temps acordat donar-li gat per llebre. Ho fa, sabent que el nuvi no se n'afluixarà, i farà altres set anys de bon profit per l'hisenda de Lavan.
Efectivament.
No, no és que Ia'qóv sigui tan betzol que no ho entengui. Però ell no lluita amb les mateixes armes. L'estafa i l'engany són armes ultimatives, que s'usen només quan no hi ha més remei, i només per salvar-se d'aquells que les empren com arma bàsica.
Ia'qóv té fe, primerament en ell mateix. Les armes de Ia'qóv són l'espolsar-se la son de bon matí i anar a fer feina. La seva fe no és somiar, sinó vint anys de glaç hivernal, d'insolació estiuenca, d'insomni nocturn...

-tips

El Talmud presenta l'hipòtesi que podríem exigir aquests estàndards de qualsevol obrer llogat a una possessió o masia, així com els hem vists amb Ia'qóv. Però el Talmud diu que el Patriarca obrava segons unes pautes i uns arquetips efectivament outbids. No es pot convertir en estereotip que obligui tota la societat. De totes maneres, si que es pot convertir en una mostra, en un prototip al qual podem (hauríem d')aspirar.
D'aquesta manera el nostre Patriarca vol construir la seva família i el Poble que n'ixi.
Els somnis van convertint-se en realitat; poc a poc, a cada instant, van naixent les flors.
Cal que neixin flors a cada instant. A força de suor i de mal d'esquena i d'arrugues al front i de mans seques i de nits en vetla. I de somnis i d'outbids.
Quan torna a casa, el bastó que era tot el seu cabal s'ha convertit en dos campaments: "Mahanaïm".

L'Ovella Dolly

Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28, 10 – 32, 2)

6LL3

El dia 5 de juliol de 1996 naixia a l'Institut Roslin d'Edimburg, Escòcia, l'ovella 6LL3, millor coneguda com l'Ovella Dolly. El que tenia d'especial era el fet d'esser el primer mamífer clonat satisfactòriament a partir d'una cèl·lula adulta.
Els científics escocesos, dirigits pel doctor Ian Wilmut, van transferir el nucli d'una cèl·lula somàtica (d'una gràndula mamària) en un oòcit denucleat que fou fusionat i esdevengut en un embrió. Els científics esperaven poder reproduir animals modificats genèricament per a produir proteïnes terapèutiques en la seva llet.
El mètode de clonació consisteix en aïllar la seqüència d'ADN que se vol clonar i implantar-la en un microorganisme emprat com vector de la clonació (normalment en una bactèria) de manera que quedi com el seu nucleoide. Si s'injecten aquestes bactèries, clonades d'insulina per exemple, a una persona diabètica, podran produir la proteïna d'insulina humana.

ADN

L'àcid desoxiribonucleic (ADN) conté quatre bases nitrogenades: La timina, l'adenina, la guanina y la citosina, i constitueix el material genètic dels organismes juntament amb l'àcid ribonucleic, que conté les mateixes quatre bases, només que canvia la timina amb l'uracil. Aquests dos són els components químics primaris dels cromosomes i el material del qual estan formats els gens.
La herència i la variació constitueixen la base de la genètica. En l'investigació moderna, l'estudi de la genètica ens proporciona les eines més importants per poder investigar la funció dels gens i l'anàlisi de les interaccions genètiques. L'informació genètica dels organismes resideix generalment en els cromosomes, en els quals està emmagatzemada en la seqüència de les molècules de l'àcid desoxiribo-nucleic (ADN).
Tot això, aquestes ciències tan modernes i futuristes, ja eren conegudes i practicades en temps dels Patriarques, (l'any 2199 de la Creació) fa tres mil cinc cents seixanta vuit anys.
El nostre Pare Ia'qóv treballa amb els ramats del seu oncle i sogre Lavan. La retribució al seu treball és, en primer lloc, la mà de la seva filla Rahel. Però resulta que aquest Lavan és un trampós i que en lloc de donar-li na Rahel li donà na Leà, que segons la tradició jueva era la germana bessona major de Rahel. En poques paraules, com ja sabem, es casà Ia'qóv amb les dues germanes, cosa que en aquells temps encara estava permès (abans de l'entrega de la Torà), i d'elles dues, junt amb les seves dues esclaves Bilhà i Zilpà (que segons la tradició jueva eren igualment germanes bessones, filles de Lavan i d'una esclava), van nèixer els dotze fills que es convertiren en pares i dirigents de les dotze tribus d'Israel.
Després d'haver complit el seu deute amb Lavan, set anys per Rahel-Leà i altres set anys per Rahel, començà altres sis anys de treball per guanyar un sou que li permetés tornar al seu país, a la Terra Promesa, amb un capital que li abastàs per alimentar la seva família.

Les tècniques de Ia'qóv

Ia'qóv té una tècnica especial per a produir uns ramats saludables i forts que se reprodueixin de manera correcta: segons els colors que havia acordat amb l'oncle-sogre. O bé clapat o tacat entre les cabres, o bé brun entre els moltons. Les clapes i les taques poden ser grans o petites, i poden ser a llocs especials, com davora les potes.
Per aconseguir-ho, Ia'qóv col·loca troncs de castanyer, d'àlber i d'ametler, segons el color que desitja, i els escorxa segons el dibuis que vol aconseguir en els seus ramats, i els col·loca justa davant els abeuradors, amollant els mascles a l'hora que les femelles van abeure, de manera que en el moment en que elles bevien els mascles s'apariaven i elles alçaven el cap i veien els trocs escorxats: això els feia impacte just en el moment de l'acoblament. I aquest impacte era tan fort que repercutia en els fills, que sortien dels dibuixos i dels colors que desitjava.
Els Savis diuen que la persona humana, i valguen totes les diferències, convé que tenguin a l'hora d'acoblar els pensaments en el que desitgen: no en els colors o en les condicions físiques dels fills, sinó en les capacitats morals i espirituals. Que per això el text que parla del naixement dels dotze fills de Ia'qóv va acompanyat del text que parla de les tècniques que emprà per aconseguir un ramat, per ensenyar-nos que l'ADN humà pot esser influenciat pels pensaments dels pares en el moment de la creació d'un nou fill.

Ajut o molèstia?

Això ens pot ajudar… i també ens pot desanimar, ja que una persona pot arribar a la conclusió que, si ja està classificat segons el seu ADN, ja no pot fer res per rectificar-lo en cas de no ser un dels més afavorits…
Per tant ens convé fixar-nos en un detall molt important de la paraixà. Quan Ia'qóv crida les seves dones per consulta, abans de tornar a la seva pàtria (Gèn 31, 4), els conta que després d'haver fet tots els possibles per aconseguir que les cabres i ovelles surtin del color que desitjava, de sobte tenia un somni en què un àngel li deia que les cries no sortirien així com ell volia, sinó d'un altre color i forma, ja que el Senyor "veu el que Lavan fa" (Gèn. 31, 12), que canvia les condicions del pacte. Segons el que diu la Torà, resulta que en sis anys li canvià les condicions cent vegades! (Gèn. 31, 7). O sia, que el Senyor ja sabia que Lavan li canviaria les condicions i, malgrat els esforços que Ia'qóv feia per tal que les cries fossin, diguem, amb taques grans, el Senyor feia que sortissin amb taques petites, ja que la darrera condició en vigor seria aquesta.
Això ens ensenya, entre altres coses, que al cap i a la fi, tots aquests esforços humans, amb tota la seva importància, no resten en absolut el poder que té el Senyor de fer els canvis necessaris per tal que una persona que s'ho mereix tengui totes les possibilitats genèriques per assolir els resultats més òptims en la seva vida.
Això va principalment per aquelles persones que comencen el trajecte des d'un punt desafavorit, familiar, social, religiós o espiritual. No hi ha res perdut. Se pot arribar tan o més lluny que els que han començat "més amunt". Tot depèn de si la persona, pels seus fets i esforços, s'ho mereix o no.

L'home llop

Comentari a la Paraixà de Lekh-Lkhà (Gènesi 12, 1 – 17, 27)

El Terror dels déus

Ja ha viscut ja Humanitat una època fosca i terrible. Ja ha viscut baix el terror del llibertinatge nat d'una llibertat mal parida i mal educada que en lloc de donar alegria i obrir els horitzonts, ens engruna com una armella inquisitorial.
La fosca més negra és quan l'esperit no coneix cap esperança, quan l'ànima està tancada dins l'incertitut de la lluita folla dels déus.
El Món de l'idolatria pagana presentava un panteó anàrquic, on els déus lliuraven una lluita infinita i impredecible, on Posidó es barallava amb Zeus, o Bà'al amb Moth, o Ra amb Osiris, o Tutatis amb Belenos, i mai no sabien quin d'ells guanyaria...
Això posava l'home en una posició impossible, ja que no sabia mai aqui li "convenia" adorar o presentar ofrenes. En cas d'equivocar-se i demanar el favor del déu perdedor, el déu guanyador podria enfadar-se amb ell i fer-li perdre la collita o enviar-li una malaltia inesperada. La disbauxa arribava a tots nivells, individuals i socials. Les normes de comportament ja no depenien de les directrius morals: en tot cas depenien del déu que havies pres com patró i protector – el déu de la guerra o de la fecunditat; moltes vegades el pobre home no sabia què fer i vagava d'un déu a l'altre, segons el clima. El lema era: "cadascú amb la seva veritat personal". Una perspectiva esquizofrènica, d'escissió mental.

L'home llop

El politeïsme proclamava la disseminació de les idees: cadascú amb la seva teoria, cadascú amb la seva veritat, i no els preocupava en absolut la idea d'un món esmicoiat, on cada home es converteix en un llop envers de l'altre, per tal de protegir les seves pertinences o les seves veritats. Una lluita infinita entre els déus patrons i els homes patrocinats. Impossible saber qui guanyarà.
Era la materialització del càstig que van rebre a la Torre de Babel: o el càstig ho era de l'idea que els havia conduït a construir la Torre. Déu és una idea humana mal∙leable segons les necessitats personals, flexible i adaptable segons les més modernes idees de la societat de consum. Divinitats personals que podies penjar al coll com l'estampa d'un sant, o que podies posar a dalt del prestatge, com els pancracis que asseguren l'èxit dels negocis.
Com és possible que un sol déu hagi creat tant el foc com el gel? Per força han de ser déus diferents.

Llum llevantí

Davant aquesta corrent cultural i religiosa s'alçava una figura especial, que declarava que el Creador no és una creació humana, ma∙leable segons les teves necessitats. La Creació té les seves directrius, les seves metes. El Creador no és un artista avorrit que construeix móns pe manca d'altre ocupació. Ni tampoc és un Big Bang cec que feu un món rodó per tal que pogués rodolar tot solet, sense més ajuda de les matèries primordials, sense un Frederic Hoyle que li digui com expandir-se i sense un Sigmund Xlomó Freud que li digui com evol∙lucionar.
La figura d'Avraham s'alçava per proclamar que el Creador segueix connectat al món, que atorga corda llarga a l'home per tal que arribi a la gran meta: a ses conclusions per evolució llarga i penosa, no per coacció sinó per convenció. Avraham explica que tenim l'obligació de trescar i trobar les connexions de totes les criatures i de tots els fenòmens universals amb el Creador i amb aquesta meta que Ell hi ha implantat. Els Savis Jueus ho denominen el "ihud" – la Unicitat del Creador, o sia, demostrar que tota la Creació, tot l'Univers, és una "empresa" enfocada a una meta única.

Manaments intrusius.

Si podem acceptar el principi del "ihud", de demostrar que tot l'Univers està enfocat cap una meta determinada, no hi ha més remei que reconèixer que són necessàries unes pautes de comportament que ho abarquin tot.
Els Manaments de la Torà abarquen, efectivament, tots els aspectes de la vida humana. Moltes vegades això sembla massa intrusiu, massa impertinent. Efectivament, pot afirmar-se que no hi ha tema de la vida en què la Torà no hi expressi la seva opinió i hi dicti el comportament adequat. No, no és una llista de lleis seques i antiquades: és una xarxa de debats sobre les condicions socials, sicològiques, personals, etc, amb la corresponent constel∙lació de possibilitats d'actuació segons les normes morals, socials, iàtriques, religioses compreses en el Talmud i en la compilació jurídica jueva.
L'home se confronta amb els reptes de la vida, i quan no té a bastament clara la "jerarquia" dels valors, quan no coneix les possibilitats d'acció i de reacció, quan no controla les seves forces físiques i psíquiques, - roman desesperat, i "resa" que "qualcú" li mostri la solució, que "qualcú" li desfaci l'embull.
Això és la vida. Això és la Torà, el Talmud... Tot surt d'aquestes premisses, d'aquest descobriment d'Avraham, en contra de l'actitut i del concepte esquizofrènic de la resta del món.
És el començament d'un nou tipus de vida, i el judaisme el denomina amb el nom de nostra Paraixà: Lekh-lkhà – vés te'n!, comença a caminar!

La base de la família

Comentari a la paraixà de Haié Sarà (Gènesi 23:1 – 25:18)

L'atenció pel fill

L'enterrament de Sarà fou un aconteixement clau a la vida del nou Poble que s'estava forjant.
Sarà moria sense veure continuïtat a la seva família. Havia esperat moltíssim fins que havia nascut aquell fill tan desitjat no tan sols per ella sinó per tota la Humanitat. Havia crescut rebent la millor educació que els seus pares li podien haver donat.
La seva mare, en un acte dràstic, havia allunyat les persones que haurien pogut desviar el bon camí d'aquell fill: l'esclava Hagar que havia estat entregada al seu marit per tal que, criat sobre el breç de la senyora, obrís el fill la possibilitat que la senyora rebés l'embaràs que tant desitjava, havia estat expulsada junt amb aquell fill que li havia nascut. Sarà no volia que el petit esclau que havia nascut en circumstàncies tan especials, no discutís en cap moment la primacia del fill de la senyora ni provàs tampoc d'usurpar un lloc que no li pertocava. El veritable primogènit d'Avraham creixia dins un hivernacle, protegit de mals vents i de l'intempèrie.
Segons la tradicio jueva, el sacrifici de Içhaq [Isaac] fou quan aquest ja tenia trenta set anys. No era un mocós que no comprenia l'actuació del pare, ni era emportat per un progenitor sanguinari que, enfoscat per una visió apocalíptica, estava decidit a degollar un infantó indefens. La tradició jueva segueix diguent que en el moment en que el pare agafava el ganivet, la mare "veia" en directe el que passava i rebia un infart. Lògic.
Sense tenir temps de recuperar-se'n del trauma del (quasi-)sacrifici de Içhaq, Avraham arriba a Hevron per arranjar l'enterrament de la seva esposa.
En poques paraules, el pare Avraham se trobava que la mare única que podia dur al Món un fill com el que ell esperava – era morta, i el fill que d'ella havia nascut – havia estat molt a prop de ser mort igualment.
Quins pensaments li vengueren en aquells moments tan crucials? El futur del seu treball vitalici havia estat a punt d'anar en orris!
No és d'extranyar que li passàs pel cap que la terrible prova del Sacrifici de Içhaq fos també un càstig per no haver cuïdat de trobar-li una companya que estàs al seu nivell. En un curt parèntesi de cinc versets al final de la paraixà anterior, la Torà ens revela que aquesta companya efectivament ja era al Món: Rivcà [Rebeca].

Com trobar la parella?

De totes maneres, tampoc no és cosa de posar un anunci damunt el diari diguent que ha de mester una nora que sigui la mare dels seus néts. Ja en el relat de l'enterrament podem veure que Avraham estava molt ben considerat entre els habitants del país, i si posàs bandereta en alt significant que esperava la visita d'una alcavota o d'una matrimoniera, segurament no el farien esperar massa per tenir una llarga cua de pretendentes.
Avraham no espera un matrimoni així.
Ah, si. Podrieu dir que, tammateix, l'emparellament vé del Senyor, tal i com van dir els familiars de Rivcà un poc més tard (Gèn. 24, 50). I què més li fa si això vé després d'un llarg viatge de l'administrador de la casa d'Avraham amb deu camells carregats de regals, o si vé de mans d'una vella arrugada que fa els tràmits entre el fill del rei i Na Ventafocs? I la veritat és que des del moment en què la persona decideix casar-se amb la parella que ha trobat – ha de referir-se a ella com si no hi hagués cap altra possibilitat al Món. Però de totes maneres tenim l'obligació de fer tots els possibles per trobar la persona més adequada. Aquelles, o aquells, que s'enamoren 'a primera vista' i se casen sense mirar més prim, que no se queixin més tard si resulta que s'han casat amb un desgraciat o amb un que les fa desgraciades. Per lo vist, s'ho mereixen. I no ho dic per mala llet, sinó perquè si efectivament s'han casat amb una persona negativa, això vol dir que ells mateixos, al manco en aquell moment, estaven en posició negativa.
De totes maneres puc dir que he vist parelles que han començat molt malament i han conseguit com parella sortir-ne i viure feliçment en un estat molt millor. No és necessari 'rompre' quan un dels dos comença una vida millor. El verset que diu que l'emparellament vé del Senyor és vàlid tant si se tracta de bona gent com si no, tant si comença un procés d'amillorament com si al contrari.

Carrera folla

És mal d'entendre, i més mal de complir: l'institució del matrimoni és molt més important que no la carrera política d'un dels cònjuges, o la carrera social i àdhuc la "carrera" espiritual. Això no vol dir que la gent no tengui més remei que 'estancar-se', sinó que ha de dirigir molta energia en el sentit de conservar i fomentar la seva vida familiar de manera que, com família i no com individu, pugui seguir la seva "carrera". Que massa vegades aquesta "carrera" és una carrera folla en què no importa si s'atropella els altres que no 'comprenen' la meva importància.
El matrimoni és el primer pont que la persona construeix fora de la seva pròpia personalitat en direcció a la resta de la Humanitat. Moltes vegades la persona creu que podrà rectificar la societat, però no és capaç de viure una vida constructiva i construïda amb la seva parella. No és ridícul?
Quan Içhaq, que no ha fet res en absolut per "guanyar-se" la dona que arriba de l'estranger, veu que ella se comporta igualment que la seva difunta mare, la reconeix com la seva parella estimada. Ja que, tammateix, ell si que s'ha esforçat en rebre una dona així, encara que no la conegués personalment. I així com ella també, és clar, s'havia esforçat per merèixer-se un marit d'aquesta envergadura.

Emigracions

Comentari a la paraixà de Lekh-lkhà (Gènesi XII 1 – XVII 27)

Pasteres i barcasses

Aquest darrer estiu l'imatge dels banyistes que intentaven ajudar els immigrants exhausts que acabaven d'arribar en una de les barcasses "negreres" a la platja de les Canàries va recórrer tot el món. Les consciències comencen a despertar-se.
Arriben en pasteres o en altres tipus de vaixells immigrants del Senegal, Guinea, Costa d'Ivori, Mali i Gàmbia. A part dels Marroquins que ja no poden travessar la tanca de Melilla i proven d'arribar a Menorca o a diferents costes llevantines d'altra manera.
El Consorci d'Entitats per a l'Acció Integral dels Immigrants, junt amb la Creu Roja, la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, l'Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migracions i el Moviment per a la Pau el Desarm i la Llibertat, fan tots els possibles per tal de facilitar l'arribada i l'estància dels subsaharians a Europa.

Els africans, desesperats amb l'estat de pobresa i de dictatura en els països en què naixeren i espantats davant la possibilitat que la vigilància se faci més i més estreta i "o ara o mai", s'embarquen en vaixells dins l'Atlàntic per tal d'evitar les rondes de la policia i arriben a les Canàries amb la seguretat que al cap d'algunes semanes arribaran a la Península i aquells que no siguin repatriats per manca de papers segurament podran començar una nova vida al Continent Europeu.

La fam de les patates

Hi ha dos tipus principals d'Emigració: la dels poderosos i la dels pobres.
La dels poderosos com els Gots que invadiren l'Imperi Romà, o els Musulmans que invadiren la Península Ibèrica, o l'Horda Blava de Batú que arribava fins a les murades de Viena. Aquests volien ampliar la seva egemonia, per tal de trobar noves fonts de riqueses, nous llocs d'expansió.
La dels pobres, com els irlandesos i els italians que omplien els Estats Units d'Amèrica a finals del segle denou i començaments del vintè i els mexicans d'avui, o els jueus russos i polonesos que emigraven al Nou Continent (USA i Argentina) fugint dels pogroms de casa seva, i d'altres que no són tan conegudes.
Més d'un milió d'irlandesos morien de fam a l'Éire, en el gran desastre de la fam de les patates, entre el 1845 i 1849, i altres milió i mig fogiren al continent americà per guanyar uns pocs dòlars que salvassin la vida als familiars que romanien a la pàtria verda.
Els països rics tanquen les fronteres per evitar que els nous immigrants causin una explosió demogràfica que faci devallar el nivell de vida i que transtorni el tarannà local. Els organismes que defenen els drets humans recolzen la nova emigració declarant que els milions d'euros o de dòlars que s'inverteixen en evitar l'emigració els podrien invertir en amillorar l'economia dels països africans (o de Mèxic) de manera que els habitants no tenguin necessitat d'emigrar en massa.

La paraixà de Lekh-lkhà parla de dues emigracions. Quan la Torà diu que Avram abandona la seva terra nadal de Haran per establir-se en el País que el Senyor li atorga, parla igualment dels cananeus i hittites que en el mateix temps s'estan assentant en el mateix lloc.

Els Hittites

Aquí no se tracta d'una emigració com la dels subsaharians ni tampoc una invasió com la dels tàrtars. Era una emigració pacífica al país que el Senyor li havia destinat.
Els Savis diuen que després del Diluvi Nóah havia repartit els tres continents del Vell Món entre els seus tres fills, atorgant Europa als fills de Iéfet (Jafet), Àfrica als fills de Ham (Cam) i Àsia als fills de Xem (Sem). El mateix Xem, fent via, ja havia adelantat el seu viatge i s'havia establert a Jerusalem que en aquell temps era denominada Xalem (Salem) – és el famós Rei Malkicédeq (Rei de Justícia) que cel·lebrà la victòria d'Avram sobre els quatre exèrcits que atacaren les ciutats de la Vall (al capítol 14). Xem s'havia assentat just davora la Base de la Creació, la Pedra de Xtià (que actualment esà custodiada baix la cúpula daurada i que era la base del Temple de Jerusalem) i allà havia fundat la ciutat de Xalem.

Emigració espiritual

L'emigració d'Avram era una emigració religiosa, espiritual. La Torà ens ensenya que el Món no és igualitari: ni en el temps, ni en els habitants ni en el lloc. Hi ha llocs més sants que els altres, hi ha gent més santa i hi ha dies més sants. En part, aquesta santedat és imposada pel Creador, però en part també depèn de l'obra humana. El Creador santificà el dia setè, Xabbat; l'home pot santificar els dies festius, ja que el Tribunal té el poder de decidir quan comença el mes i per tant quin dia serà el festiu. El Creador decidí quin lloc és més sagrat que l'altre, on és la Terra Santa; l'home pot santificar un edifici declarant que d'aquí endavant serà dedicat al Culte del Senyor. El Creador consagrà la família d'Avraham, però qualsevol persona pot, per voluntat pròpia, adherir-se al Poble Jueu. Anant a la Terra Promesa, Avram se convertia en Avraham, rebia el Manament de la circumcisió i fundava el Poble del D-éu d'Avraham (Salm 47, 10).
L'elecció d'Avraham per aquesta tasca depenia fundamentalment del comportament d'aquest "aspirant", que venia acompanyat del seu nebot i cunyat, Lot. Lot hagués pogut ser un dels Patriarques, si no hagués abandonat la carrera a mitjan curs. Igualment Essàu, que era fill legítim de Içhaq (Ixmael era fill de l'esclava, però pot ser que ell també hagués pogut formar part del Poble Elegit, com se pot veure del cap. 17, vers. 20). No era pel fet de viure en aquest lloc determinat el que els convertia en elegits, sinó el seu comportament, que estava sotmès a una duríssima crítica divina. Tres generacions foren necessàries per tal de formar el nucli fundador d'aquest Poble.

Intrusos i ciutadans

Els cananeus i el hittites i les altres famílies de Cnà'an, que eren descendents de Ham i havien d'anar a Àfrica, "aparcaren" a la Terra Santa i la convertiren en la Terra de Cnà'an. Just en el mateix temps en què Avram hi arribava – era una de les "proves" que li feia el Senyor – els estrangers se convertien en ciutadans d'una manera il·lícita.

En aquesta primera prova Avram havia de comportar-se com un immigrant, malgrat que no feia més que prendre possessió de la seva heretat. Havia d'acoplar-se a les lleis del país, que no sempre concordaven amb les seves normes de conducta i àdhuc les contradeien.
I més que els altres eren tan immigrants com ell mateix. Quin dret "humà" tenia ell que no tenguessen els cananeus? Com explicar el dret "diví" a una gent que no entenen el llenguatge del Senyor, de la santedat i del crèdit?
Avraham se comporta amb els immigrants cananeus i amb els "intrusos" ([Plixtim] Filisteus = usurpadors o invasors) com si fossin els amos del país que el Creador li havia atorgat a ell, fins que aconsegueix que ells mateixos el considerin digne i creditor de ser ciutadà del país.

Vegetarianisme

Comentari a la paraixà de Nóah (Gèn. VI 9 – XI 32)

Els omnívors

Hi ha una sèrie d'animals, com són els óssos, els porcs, alguns rosegadors, com les rates, ratolins i esquirols, les guineus, molts dels primats, l'estruç, les gavines i les gallines, els corbs i els coloms domèstics, que tenen una propietat especial en comú: són omnívors.

Això significa que són capaços de menjar (quasi) qualsevol cosa. Ja que n'hi ha que són carnívors, que només mengen carn i no li faran cas a la fruita, i n'hi ha que són frugívors (que només mengen fruita), herbívors (menjadors d'herbes), insectívors, detritívors (que s'alimenten de desperdicis, o d'organismes en descomposició), i àdhuc hematòfags (que s'alimenten de sang, com són les famoses anòfels, les caparres, les puces, les sangoneres i els vampirs). Així, doncs, els omnífers són capaços, en teoria, de menjar l'aliment de qualsevol altre grup.
En teoria l'home sembla estar dins el grup dels primats omnívors. No és necessari explicar que la majoria de les persones humanes, i sobretot els xinesos, els tailandesos i alguns francesos, són capaços de menjar tota casta d'animalons, a part de les verdures i les fruites. No tan sols el comte Dràcula s'alimenta de sang: són molts els productes en els què la sang n'és ingredient important, com són les butifarres i les sobrassades. També n'hi ha molts que gusten de menjar la sang frita, i tant les sectes satàniques i els "homes-llops" com els cristians catòlics a la missa (quan converteixen el vi en sang, segons ells diuen) fan servir la sang com ingredient de culte.

L'home vegetarià

Els vegetarians afirmen que no, que l'home no és omnívor sinó vegetarià. I que si avui en dia menja de tot, això va en contra de la seva natura. Altres diran que no, que la natura humana exigeix menjar carn amb l'arròs i la lletuga, i que per tant l'home és omnívor.
I la Torà, què en diu de tot això? On es pot trobar la seva opinió?
Els partidaris dels bistecs segurament citaran els sacrificis que s'oferien al Temple de Jerusalem i que els Cohanim [=Sacerdots], després de cremar-ne part damunt l'Altar, n'havien de menjar tota la resta.
Els vegetarians segurament aportaran els primers versets de la Torà (Gènesi I, 29) que diuen que, quan el Senyor creà l'home li donà "totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters que fan llavor". I en aquest capítol no en diu res de la carn…
Com poden compatir aquests dos texts?
Els Savis expliquen que, efectivament, l'home no fou creat com omnívor sinó com vegetarià. Estava planetjat que menjàs "herbes que fan llavors" i "arbres fruiters". Però el Món és actiu, i l'home està destinat a desenvolupar-lo. I pot passar que, en lloc d'anar cap envant, de vegades fa marxa enrere.

La primera caiguda

El segon capítol explica la primera "caiguda". Quan era al Jardí d'Éden, al Paradís, el Senyor el col•locà allà per cultivar-lo i guardar-lo. I li atorgà els fruits de tots els arbres per menjar, llevat dels fruits de l'Arbre de la Sabiduria del Bé i del Mal. De moment l'home és frugívor = menjador de fruita.
El que té d'especial la fruita d'entre la resta del regne de la Flora, és que l'home el pot fruir sense necessitat d'acalar-se: basta que alci la mà i agafi la fruita, mentres que per menjar la verdura és necessari que "baixi" a l'altura de les herbes.
Efectivament, després del "pecat original", i per demostrar que amb el que havia fet havia davallat del nivell en què havia estat creat, el Senyor li diu que a partir d'aquell moment "menjaràs l'herba de la terra" (Gèn. II, 18). El Midràix diu que quan sentí això, l'home es va commoure profundament: "jo i l'ase hem de menjar de la mateixa pastera?". Quan sentí això, significant un nivell mínim de penediment, el Senyor li digué: "amb la suor del teu front menjaràs el pa" (id. id. 19).
Els Savis donen dos significats, que depenen de l'exegesi de l'Arbre de la Sabiduria del Bé i del Mal. Una interpretació diu que aquest "arbre" era una espiga de blat; hi ha altres interpretacions que diuen que era una figa, un gra de rem… Segons aquestes darreres interpretacions (que no consideren que el blat sigui un "arbre") podem dir que la "rectificació" significava que tanmateix romania amb el decret de menjar "herba de la terra", el blat, però no juntament amb l'ase sinó que després d'una llarga sèrie d'onze treballs [= la suor del teu front] el podia "alçar" i convertir en pa, que ja no és un aliment d'animals. Segons la primera interpretació, que diu que el blat és un "arbre", la "rectificació" significa que, per mor de l'home, el blat "davalla" al nivell d'herba de la terra i l'home el treballa per tal de fer-lo retornar al nivell d'arbre.
Aquí entra el motiu del "pecat de la Terra", ja que en el primer capítol, versets 11-12, el Senyor diu a la Terra que "produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit que té llavor a la terra». I fou així. La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit que tenen llavor". El Senyor volia "arbres fruiters", que vol dir que l'arbre mateix és fruita, i no tan sols que produeix fruita = que en podem fruir no tan sols dels resultats (la fruita) sinó també "del camí" (l'arbre). El càstig fou que de la terra en sortirien espines i cards, o que el blat davallàs al nivell d'herba.

La segona caiguda

El final de la paraixà de Breixit, al capítol sisè del Gènesi, ja parla de la decadència del gènere de l'"Homo". La Torà no dóna massa exemples. Però més endavant, dins la paraixà de Nóah (Gèn. Cap. IX, 3) el Senyor permet als supervivents del diluvi que mengin "tot allò que es mou i té vida vos servirà d'aliment, com la verdura…"
Aquest permís, diuen els Savis, prové de la "segona caiguda" en què l'home "havia corromput la seva conducta a la terra" (Gèn. VI, 12). La corrupció consistia en fer mal ús del Món: tudaven els materials (talant arbres "perquè si"), tudaven l'esperma (masturbant-se o fent el coit monosexual o amb animals), tudaven els animals (matant-los per menjar-ne la carn, que ho tenien prohibit, en lloc d'usar-los només pel treball)…
Per tal de corregir aquesta caiguda, el Senyor permet que l'home mengi la carn dels animals, però hi posa condicions. Està prohibit menjar carn d'un animal que encara no és mort, i està prohibit menjar-ne la sang.

Els Sacrificis

Més tard, quan els Fills d'Israel construeixen el Tabernacle i el Temple, la sang de les ofrenes és la part més important del sacrifici, és el moment del perdó, en el moment en què la sang és vessada damunt l'Altar. En realitat, els sacrificis apareixen molt abans del Temple, en temps d'Avraham (Gèn. XII, 7), o abans, en temps de Nóah (Gèn. VIII, 20) i, si voleu, ja en temps dels primers sers humans (Gèn. IV, 4). Però en aquells temps eren tots els sacrificis eren Olà = "holocausts", o sia que els cremaven completament sobre l'Altar, mentres que al Tabernacle apareixen els sacrificis Xlamim = "de comunió", que l'home participa en el consum de la carn de l'ofrena. Menjar la carn se converteix en una "miçvà" – un precepte, un acte positiu.
Després de la destrucció del Temple, diuen els Savis que la taula pren el lloc de l'Altar. Sobretot quan se tracta de l'àpat de Xabbat o de les festivitats. Però també quan una persona se comporta… com una persona, i no com un animal. Quan sap que l'acte de menjar significa transformar els membres del regne de la Flora o de la Fauna en part de la Persona Humana i en fa ús correcte i no els tuda. Quan alça l'aliment al nivell humà i no quan davalla ell al nivell dels animals o de les plantes.

El Futur

Sabem que l'home acabarà rectificant totes les caigudes. No sabem exactament quan serà, ni com. És de suposar que primer serà eliminada la necessitat de menjar carn i més envant acabarem essent frugívors. Però, quan?
Hi ha una gran polèmica sobre el funcionament del Temple en el futur. Hi haurà sacrificis d'animals o no? Els que recolzen la tesi dels sacrificis animals consideren que la rectificació, en què l'home se re-convertirà en vegetarià, serà només després de la reconstrucció del Temple. Els altres diuen que l'home pot arribar al Vegetarianisme per compte propi, abans de la venguda del Messies i de la reconstrucció del Temple.
Segons la primera tesi, no serveix de res ser vegetarià o veganià: tanmateix a les verdures els manquen aminoàcids. Quan arribi el moment adequat ho podrem fer sense problemes. La segona tesi opina que podem fer el camí caminant: hi ha tofu i el seità que ens proveïran dels aminoàcids essencials. És un fet consumat que hi ha milers de vegetarians que viuen bé i per molts d'anys…

La prohibició és al llibre del Deuteronomi, cap. XX, verset 19: "no tudis [els arbres]". I d'aquí s'aprèn a tots els altres materials.

Quina diferència hi ha entre l'home i l'animal?

Comentari a la paraixà de Breixít (Gèn. I 1 – VI 8)

Fugir de la responsabilitat

Quina diferència hi ha entre l'home i l'animal? Els científics s'han plantejat aquesta pregunta més d'una vegada, tal com també ho han fet els filòsofs. La resposta a aquesta pregunta reflexa normalment la tendència del que la formula, ja que aquells que no volen prendre gaire responsabilitats sobre els propis actes, preferiran dir que la diferència és marginal, mentres que aquells que reconeixen l'importància dels fets humans s'estimaran més dir que la diferència és substancial.
Tant uns, els científics, com altres, els filòsofs, han fet mil experiments per demostrar les seves conclusions; experiments per demés interessants amb resultats sorprenents, sens cap dubte.
A l'hora de legir els primers capítols de la Torà per força ha de tornar surgir aquesta pregunta, ja que no són pocs aquells que actualment posen per model de conducta els instints animals, o que se permeten fer tot allò que el seu cos (animal) els exegeix.

Tot és fútil

La veritat és que la resposta que ens dóna el gran Savi, el Rei Xlomó (Salomó) ens ressulta completament inesperada: "la superioritat de l'home per sobre l'animal és nul·la, ja que tot és fútil" (Cohélet [Eclesiastés] 3, 19).
No és aquest l'únic lloc en què el Rei Xlomó ens deixa bocabadats. Així mateix sembla que aquí s'ha passat una mica!
Els Savis (posteriors) d'Israel ja s'han afanyat per rectificar la mala impresió d'aquest verset i, incloent-lo en l'oració matinal, li afegiren una conclusió que és mala de veure a l'original: "…tot és fútil; a part de l'ànima pura, que retrà comptes davant el Rei de Reis".
Però la veritat és que el Rei Xlomó se refereix, en els versets anteriors, als esdeveniments o als incidents que els poden ocórrer. Els homes, com els animals, poden caure malalts, reben l'influència del fred o de la calor, i al final se converteixen en pols, del que provenen. El fet que una persona se comporti perfectament des del punt de vista ètic o moral (seguint els dictats de l'ànima), no el salvarà ni de la mort ni del grip (quasi-)anual.
L'ànima pertany a un altre estrat. Tant, que pot ser no tenim els mots adequats per parlar-ne. No són miracles el que l'ànima ha de fer pel cos; vull dir, que si l'home se comporta segons els dictats de l'ànima no hem d'esperar que pugui caminar per damunt la mar o que pugui entrar dins el foc sense cremar-se. No són els atributs de l'ànima.

Dues "iod".

La Creació de l'home fou doble: la Creació del cos i la de l'ànima, representades en el text hebreu en dues "iod" en el verb "waiícer" (= formà), mentres que en el que es refereix als animals hi ha una sola "iod"; el significat bàsic no canvia, però l'esotèric és quasi oposat. L'animal té un sol instint, mentres que la persona humana en té dos: un instint animal i un instint espiritual.
Per desgràcia el vocabulari català és equívoc, ja que "ànima" sembla més a "animal" que no a "esperit". En aquest sentit els animals no tenen ànima. En hebreu hi ha mots diferents pels diferents significats: la "néfeix" és l'esperit de vida comú tant pels animals com per les persones humanes. Els homes tenen, a demés, altres quatre tipus d'"esperits": "rúah", "nxamà", "haià" i "iehidà", cadascun més alt que l'anterior, de les que s'en ocupa la ciència cabbalística.
Els Savis expliquen que aquestes dues "iod" representen les dues creacions: la del cos i la de l'ànima. A demés, l'arrel del verb "waiícer" [="iod", "çàdi", "reix"] crea el mot "iécer" que és l'emprat per significar els 'instints'. En realitat significa que l'home té dos instints: "iécer tov" i "iécer ra" – el bon instint i el dolent.
El "iécer ra" és el que causa l'inclinació humana al comportament que actualment es denomina 'natural', 'lliure': és el mal instint, que no ens permet diferenciar-nos dels animals, que no permet que l'ànima, l'esperit, influeixi sobre la persona. Creu que l'esperit és una gran molèstia i que viuria millor sense ell.
El "iécer tov" és el que ens encoratja a fer conviure el cos amb l'ànima, l'esperit amb la matèria. L'esperit no vol anul·lar la matèria, ja que sense ella no podrà fer res. Tampoc no la vol ofegar ni restringir, sinó que la vol guiar per tal que pugui desenvolupar-se al màxim. Ho podem comparar als exercicis que fa un atleta per tal de poder arribar a acompliment més perfecte. És clar que si fa els exercicis i les dietes sense recordar el motiu, li poden causar gran molèstia, però quan té la meta clara, no li ha de saber greu abstenir-se de menjar greix…
L'entrenament començà, segons el compte jueu, fa cinc mil set cents seixanta set anys i encara no l'hem acabat. A vegades sembla que tot el que hem fet fins ara no ha servit de res i que l'enemistat entre el cos i l'ànima és cada vegada més forta. Jo crec que, al contrari, la matèria se n'adona que no pot funcionar sense l'esperit i està fent els darrers intents de viure "independentment" d'ell. Tant a nivell particular com a nivell universal. La formació està a punt d'acabar; a continuació començarà un Altre Món, el de la pràctica en que funcionen, com haurien d'haver fet de tot d'una, ambdós en plena harmonia.