Cultura global

Comentari a la festa de Hanuccà.

La fosca

Sembla molt paradoxal que justament l’època helenística és la considerada pels Savis d’Israel com “La Fosca”.

Així ho determina una exègesi del Midràix de Breixit Rabà 2,5 que explica el significat de les quatre expressions del Gènesi 1:2, que diu: “I la terra era esglai i desconcert, i fosca per damunt l’abisme...”

L’esglai és el Regne de Babilònia, el desconcert és el Regne de Mèdia, la fosca és el Regne de Grècia i l’abisme és el Regne de Roma.

Què pot tenir de ‘fosca’ la cultura que sublimava el coneixement i l’estudi, la bellesa i l’art ?! El judaisme mateix igualment els sublima !

Quan el Midràix explica la causa per la qual els helenistes són considerats com “la Fosca”, diu: ‘perquè imposaren decrets molt durs i obligaren els jueus a escriure damunt la banya del bou que no tenim participació amb el D-éu d’Israel’.

Els Savis expliquen que el bou era el símbol de Iossef, com diu la benedicció de Moixé (Deut. 33:17) ‘el primogèni del seu bou...’

Cosmopolitisme

Iossef era un cosmopolita. No tan sols pel fet de convertir-se en el Virrei d’Egipte, adoptant el nom de Zafnat Pa’néah que el Faraó li havia imposat, sinó pel fet de voler ser el membre que fa el contacte entre el Poble d’Israel i la resta de la Humanitat.

Quan Ia’acov estava a punt de morir, arribà el seu fill, el Virrei d’Egipte, amb els néts de Ia’acov: Mnaixé i Efraïm. La Torà diu que l’avi no els reconegué, i expliquen els Savis que no era a causa de no haver-los vist mai, sinó pel fet que sempre s’havien presentat davant ell amb la roba tradicional dels hebreus, mentres que aquesta vegada vengueren vestits de prínceps egipcis que eren. I això espantà l’avi.

Com és possible ésser prínceps d’un lloc com l’Egipte i seguir essent fidel a la conducta jueva?

Aquest mateix era el punt de vista dels grecs quan deien que s’havien de desconnectar de la conducta nacional jueva, del contacte incircumscrit amb el D-éu d’Israel.

Cultura global

El judaisme no és una religió en el sentit popular de la paraula. El Poble jueu vol viure el contacte diari, de moment a moment, i amb totes i cadascuna de les seves experiències mundanes, amb el Creador del Món. El reconeix no tan sols a cada paisatge o a cada flor que veu, sinó igualment a cada persona que troba, a cada esdeveniment polític o cultural.

El judaisme és una cultura global. Súperglobal. Ho vol veure tot. La seva mirada ho vol acaparar tot, de dalt a baix, de llevant a ponent, per dedins i per defora. No vol deixar cap racó buit de la connexió amb el Creador.

Això molestava visceralment els grecs. Els déus són per fer orgies al Partenó. Rebran les seves ofrenes i quedaran satisfets. No és possible que els interessin els fets, i molt manco els pensaments, dels humans. Tant els déus com els humans volen llibertat de comportament: tenen uns deures determinats els uns envers els altres, i prou.

Els jueus diuen precisament el contrari: la vertadera llibertat està en donar tant al cos com a l’ànima aquella harmonia que els permeti obrar conjuntament en aquest Món i dur a bon terme la missió que el Creador li ha imposat. L’escissió entre cos i ànima és una malaltia horrorosa que el judaisme vol foragitar.

I la festa de hanuccà és la llum del Temple que obri el camí cap aquesta harmonia, a aquesta cultura global.

Col•lisió Cultural

Comentari a la Festa de Hanuccà

La Septuaginta

La col·lisió entre la cultura israelita i la grega no començà de tot d’una amb l’arribada d’Alexandre Magne a la Terra d’Israel.

Al contrari, semblava que podia regnar una harmonia especial entre aquestes dues cultures, malgrat les grans diferències que hi havia entre elles. La política hel·lenista, en llurs començaments, deia que cada nació podia servar els seus costums i la seva religió i no existia cap casta de coacció per part dels conqueridors grecs.

Els estudiosos occidentals diuen que la cultura grega actuà sobre el pensament israelita, mentres que els savis jueus diuen que, al contrari, fou el contacte amb la cultura del Poble d’Israel i amb llurs Savis el que donà una nova saó a la cultura hel·lenista.

El rei Ptolomeu d’Alexandria fou el que encarregà la traducció de la Torà al grec per tal que tots els pobles la puguessin fruir, i 72 Savis jueus, que per certes circumstàncies quedaren reduïts a 70, en feren una traducció exacta, la clàssica Septuaginta. Per cert que la versió que tenim actualment al prestatge està molt tergiversada per anys i mans que l’han trastocat.

Les nou Muses

El fet de traduir la Torà al grec precisament, es recolza en una de les explicacions exegètiques de la benedicció que donà Nóah (Noè) a son fill Xem (Sem) : Que D-éu dilati Iéfet (Jàfet), que habiti a les tendes de Xem (Sem) (Gènesi 9:27). El verb ‘dilatar’ és molt rar al texte bíblic, i de la forma que està escrit en aquest passatge se sembla molt al verb ‘embellir’, i d’aquí digueren els Savis que ‘la bellesa de Iéfet habitarà a les tendes de Xem’ referint-se a que la Torà traduïda al grec serà competent a les sales d’estudi del Poble d’Israel (semites), ja que el grec era considerada la més hermosa de totes les llengues.

El problema fou que la bellesa dels grecs, manifestada en cadascuna de les nou muses, arribà a punts absurds, i la filosofia que l’acompanyava sublimava la bellesa humana fins a tal punt que ‘humanitzava’ déu i li donava totes les característiques (també les negatives, com enveges i venjances) dels humans. I, sobretot, exalçava el pensament humà fins a tal punt que tot el que no podia ser captat o explicat per l’intel·lect, no tenia dret d’existència. O sia, que la filosofia grega empetitia el déu i engrandia l’home.

La lògica hel·lenística fou adoptada pels pensadors occidentals de generació en generació, i també Moixé ben Maimó el Cordovès usà la taxonomia aristotèlica per les seves deduccions a l’obra de Moré Nvukhim (el Guia dels Perplexes) i fou acusat pels seus contemporanis de contradir les ensenyances dels Savis de la Torà. Però les premises de Ben Maimó divergien bàsicament de les d’Aristòtil, sobretot en el que es refereix a l’Eternitat Divina, contraposada a la transitorietat de l’Univers que Ell creà; el Cordovès usava només la tècnica, i no el contengut ideològic hel·lenístic. Emprava un ‘ingredient’ inacceptable pels grecs: la transcendència divina, col·locada molt per damunt els límits del coneixement i de les possibilitats humanes.

Ethos i Pathos

Per tant els grecs no podien acceptar ‘fal·làcies’ com les presentades en els Manaments ‘irracionals’, que no tenien explicació ni ètica ni patètica (ἠθική i παθητική eren els dos divergents de la lògica aristotèlica) sinó únicament Θεολoγική (‘theo-lògica’) segons la lògica divina i transcendental.

Quan els grecs volgueren anul·lar els manaments que creien irracionals, trobaren la gelosa resistència jueva que, a partir d’aquella confrontació, començà a recelar del pensament grec i de tot el que s’hi refereix directament o indirecta.

La lluita dels Macabeus contra l’opresió hel·lenística, que en principi fou imposada per jueus que havien adoptat l’hel·lenisme, fou una lluita cultural més que bèl·lica, encara que tengué les seves victòries militars. De totes maneres, els jueus celebren l’aspecte ideològic, representat pels llums del Canelobre del Temple (i afegint un vuitè llum per poder encendre’n tots els vuit dies de la commemoració).

Han passat més de dos mil anys des de les victòries macabees, però aquesta col·lisió cultural encara està ben vigent, entre els que recolzen pel materialisme físic i intel·lectual i els que reconèixen l’esperit transcendental, més allà dels límits de l’home.

I encara seguim cercant, amb mil proves més o menys encertades, l’axioma que ens permeti que la bellesa, tant l’objectiva com la subjectiva, pugui retornar a conviure dins les escoles talmúdiques jueves.

Vots i Promeses

Comentari a la paraixà de Waiecé

(Gènesi 28:10-32:2)

Poder creatiu

Quina diferència hi ha entre les persones humanes i els animals? Diferència bàsica, no banal.

A part de l’ànima, que és invisible per a la majoria de la gent, la gran diferència resideix en la facultat que té l’home de parlar. No tan sols de poder emitir sorolls per tal de comunicar un sentiment o una notícia al company, sinó la facultat de raonar.

A la Creació de l’Home, al segon capítol del Gènesi, quan diu que el Creador insuflà Son alè al nas de l’Home, diu que el convertí en un ‘esperit viu’ (=néfeix haià), que el gran rabí Onkelos, el traductor de la Torà a l’arameu, traduí per ‘rúah memal·lelà’, o sia ‘esperit que parla’.

El rabí Haim de Walozhin (Bielorússia) diu que el sentit de que l’Home fou creat ‘a imatge i semblança’ del Creador és que ell també és capaç de crear amb el seu poder de la parla, noves existències. I aquestes noves existències són, per exemple, les promeses i els vots que l’home es pugui proposar. Fins ara no existia la necessitat de, diguem, ‘construir una casa’, i pel fet que l’home promet construir-la, apareix, abans de la seva aparició física, la nova existència de ‘la casa’: una existència ‘en potència’ que ha de convertir en realitat.

Una Planta Nuclear

Vol dir que la facultat de la parla és la principal característica humana. I ja podem suposar que com més important sigui, més perillós serà el seu mal ús. És com tenir un planta nuclear en mà. S’en pot treure molt gran profit, però qualsevol equivocació és desastrosa. Jo conec una persona d’Ucraïna (venia a l’escola de Xiló) que resultà afectada per la pluja radioactiva de Txernòbil.

I conec, igualment, persones que han estat afectades pel mal ús de la facultat de la parla, tant de la pròpia seva com de l’aliena. Persones que per haver parlat de demés han perdut o malmenat gran part de la seva pròpia personalitat.

El Llibre de Cohélet (Eclesiastés), capítol 5:1-6, diu que les promeses trencades són molt perilloses: millor no fer cap promesa, en absolut, que no fer-les i no complir-les i àdhuc fer-les i complir-les. El càstig pot ser terrible.

Rescat en cas de perill

Les promeses són únicament per ocasions especials: quan una persona està en una situació perillosa i demana ajuda del Cel, pot afegir un vot, una promesa, que complirà en sortir del perill. Serveix de mitjà de rescat per sortir del perill.

Aquest és el cas del vot que feu el Patriarca Ia’acov quan fugia de son germà i sortia de la Terra Promesa, com un peix que el treuen de l’aigua. “Aquesta pedra... serà un lloc de Servei Diví i vos oferiré el delme de tot el que guanyi”.

Ia’acov tornà després de vint anys, i el primer que havia de fer era complir el seu vot, però en lloc de complir-lo, trigà devuit mesos a Succot i altres sis a Xechem (Siquem).

El retràs de dos anys que tengué Ia’acov en complir el vot quan tornà del seu viatge li costà dues grans desgràcies: el rapte de la seva filla Dinà i la mort de la seva dona Rachel.

El do de la parla és molt més important del que solem pensar. Convé prestar-li molta més gran atenció.

El "Jo" Gran

Comentari a la paraixà de Nóah

(Gènesi 6:9-11:32)

Veig com tot se crema

Me’n record que quan jo era un poc més jove, fa devers trenta set anys, sortí el disc Catch Bull at Four del cantant anglo-xipriota Stéfanos Dimítrios Geòrgious, millor conegut com Cat Stevens (o ara Yussuf Islam). En aquell àlbum hi havia una cançó en llatí que se deia ‘O Caritas’, i que començava diguent: “Hunc ornatum mundi nolo perdere”, o sia, ‘no vull perdre aquest esplendor del Món’, i continuava cantant que ‘veig com tot se crema, sent els crits dels homes... el dolor de la tristesa i les llàgrimes és greu, el crit de la terra i la mar és gran...’

Efectivament, l’Home Sàpiens en sap a bastament com per destruir el Món en què viu. Ja ho ha demostrat una vegada, aquella vegada amb aigua, no amb foc. Fa 4114 anys el Diluvi Universal esborrà tota la vida damunt la Terra, com càstig a la mala conducta dels homes.

La destrucció que actualment està duguent a terme és molt més intrínseca: les nostres pròpies mans prenen part en aquesta devastació, amb cada bossa de plàstic que tudam, amb cada reomplida de combustible al cotxe, etc., a part de les bestieses fetes a nivell nacional i internacional.

I la gent se pregunta: Com ho podem aturar?! Ho conseguirem?

Sola resurgit vita?

En aquest sentit, la cançó de Cat Stevens no té raó, ja que acaba diguent: ‘sola resurgit vita’ = la vida es restableix per si mateixa. Els Savis d’Israel, i no només ells, no n’estan d’acord: és necessari obrar per tal d’aturar la tragèdia. Hi ha moltes teories sobre el que es pot fer, moltes iniciatives verdes i verdosenques amb més o manco esperances, com les del batle Jaime Lerner a la ciutat brasilenya de Curitiba

Però els Savis ens donen l’antídot més fonamental, quan expliquen què feia el Pare Nóah (Noè) durant aquells dotze interminables mesos de tancament amb tota l’Animàlia dins l’Arca: no tengué més remei que treballar altruísticament dia i nit per tal d’alimentar els altres inquilins. Aquest altruisme havia de quedar gravat a l’ADN dels fills de Nóah, o sia de tota la Humanitat. Gravat en potència; després l’havíem de desenvolupar i mostrar-lo de fet. Això ens està costant, de moment i segons el compte tradicional jueu, 4114 anys molt mal aprofitats.

El ‘Jo’ gran

L’altruisme és el pensament i l’obra en favor de l’altre, no com un egoisme indirecte sinó amb un canvi radical de pensament: de l’egocentrisme a la sincera ajuda al proïsme, o més bé diria, el fet de reconèixer que el veritable ‘jo’ és molt més gran que aquest petit individu en primera o segona persona, i que inclou tots els habitants d’aquest planeta.

El moviment de conscienciació per les ciències ambientals i la lluita contra la contaminació ja estan prenguent aquest caire universal tan necessari per fer el canvi esperat. Els mitjans de comunicació més moderns ens posen cultures i civilitzacions a l’abast del ratolí, les podem veure i escoltar a YouTube, en podem aprendre a la Viquipèdia i els podem connectar personalment al Facebook o al xat. Ja no som aliens uns dels altres, i aquestes tecnologies, amb tota la mala fi de perills i dificultats que ens presenten, tenen la facultat de materialitzar el concepte del ‘Jo’ gran.

Deu Arrobes

Comentari a la paraixà de Hayé Sarà (Gènesi 23:1 - 25:18)

Deu arrobes

Deu camells que han de beure després d’un viatge de dues o tres setmanes pel desert, són molts de camells i molta d’aigua. Són devers deu arrobes d’aigua perhom (entre cent i cent cinquante litres).

I una persona que els ha d’abeurar, no importa de quina edat sigui ni quins braons tengui, ha de tenir molta paciència i molta resistència física.

L’esclau d’Avraham arriba a la font de Haran amb un bon maldecap: ha de trobar una al·lota pel fill de l’amo! Li agradaran les rojes o les brunes? Les grasses o les primes? Les eixerides o les assossegades?

Quin criteri dóna la pauta, a l’hora de triar una companya per tota la vida?

Molta gent diria, senzillament: “si ens avenim...”, com qui vol dir que el que cercam és un lligam ‘místic’ o ‘espiritual’ que és mal d’expressar en paraules. Però així, ho tendrà mal de fer aquell esclau d’Avraham, perquè si ell s’avé amb ella, no vol dir que el fill de l’amo també s’hi avengui...

I no me digueu que no importa, que qualsevol joveneta ja li vendrà bé, ja que tot el capítol 24 parla de les qualitats necessàries...

Un glop d’aigua, i un punt més...

Però l’esclau sembla tenir-ho ben clar: “jo li demanaré que me doni un poc d’aigua i si ella me diu que si i a demés s’ofereix voluntàriament a abeurar els camells, aqueixa serà bona pel fill de l’amo!”

No són qualitats normals, d’estandard freqüent, i més tractant-se d’una persona desconeguda que espera descaradament fins que ja té la gerra plena i damunt l’espatlla per demanar-li un glop d’aigua.

Efectivament, l’amabilitat o bondat (és mal de traduir el mot hebreu ‘héssed’, ja que no és ‘caritat’ en el sentit de misericòrdia), més bé diria ‘extraversió’, interessar-se i preocupar-se pels altres, aquesta ha de ser la qualitat bàsica de la casa que es construeix amb el matrimoni. No és tan sols ‘fer un favor’ a una persona necessitada: és preocupar-se que tengui tot el que necessita. Ja que una persona ‘bona’ o ‘amable’ procurarà, efectivament, fer el que li demanin, però no sempre estarà predisposta a fer més del que li demanin.

Atribut nacional

Aquesta és la qualitat que l’esclau d’Avraham cerca en la núvia de Iç’haq. Per ‘construir’ un Poble, i els Patriarques sabien que estaven construint un Poble, un Poble molt especial, és indispensable emprar els ‘ingredients’ de la millor qualitat. És necessari determinar quines són les dades bàsiques que ha de tenir aquest Poble: força? Sabiduria? Orgull? Xovinisme? Llibertat-igualdat-fraternitat? In G’d we trust?

L’esclau d’Avraham sap, perquè fa anys que ho viu diàriament a casa del seu amo, que la base de la família i del Poble que el seu amo vol construir, la base més bàsica, ha de ser aquest ‘altruisme’ o ‘extraversió’ (aquest “héssed”), aquest preocupar-se per benestar de l’altri àdhuc abans del propi benestar particular. Aquest ha de ser l’atribut nacional.

954 anys més tard [vegeu I de Reis, 20:31], el rei Ben Hadad d’Aram que fuig d’una emboscada d’Israel on hi moren cent mil soldats arameus, decideix rendir-se a mans del rei Ah’av d’Israel, seguint el consell que li donen els seus generals ja que ‘els reis d’Israel són reis de “héssed”’, de bondat (o ‘compassius’, segons la pobre traducció al català).

El resultat de les deu arrobes...

Àries i Balança

Comentari a la Festa de Cap d’Any

Quants?

Estam a la distància d’una setmana del Cap d’Any Jueu.

El problema és que el calendari jueu té dues dates diferents de Cap d’Any. No, no tan sols que el Dia de Cap d’Any són dos dies, sinó que hi ha un altre dia de Cap d’Any a un altre mes, a una altre estació, de l’any.

Bé, la veritat és que hi ha quatre dies de Cap d’Any, però un d’ells, el 15 de Xvat, es refereix al començament de la temporada dels delmes vegetals i un altre, el 29è d’Elul, que es refereix al dels delmes animals. Però així mateix encara queden dues dates de Cap d’Any que es refereixen als Humans: els dos primers dies del mes de Tixré i el primer dia del mes de Nissan. I, ja que hi som, direm que la data que la Torà indica és, justament, la del mes de Nissan i que el mes de Tixré és denominat “el Mes Setè”. I com el podem fer “dia de Cap d’Any”?

Quin dia fou creat el Món?

El Talmud, al tractat de Ta’anit (Dijuni) ens presenta el debat entre dos Savis, Rabí Eliézer i Rabí Iehoixúa, sombre la data exacta de la Creació del Món. Rabí Eliézer diu que el Món fou creat en Tixré, mentres que Rabí Iehoixúa diu que fou creat en Nissan.

Els exègetes del Talmud expliquen que es tracta d’un debat ‘espiritual’, ja que poc ens pot incumbir si fou en una data o l’altra. I ens podem ajudar amb el zodíac per entendre-ho millor. El mes de Tixré és la Balança, o la Lliura, i el mes de Nissan és Àries.

Rabí Iehoixúa diu que tot el que gaudim és un regal ,un miracle del Creador. Tot és per a bé, tot té un sentit predeterminat i les nostres obres no són més que declaracions de la nostra inclinació: si ens inclinam pel bé o pel mal. Però en realitat les nostres accions no tenen cap valor en si. El mes de Nissan és el mes de Péssah (Pasqua) i l’Anyel Pasqual (Àries) representa la predestinació divina, el miracle de la Salvació d’Egipte, que no exigí cap esforç per part nostra més que la declaració d’identitat israelita pel fet de degollar l’Anyell.

En canvi Rabí Eliézer diu que els nostres esforços tenen gran valor en si, i per tant un pic en l’any, el dia de Cap d’Any, el Creador treu la Balança per pesar els nostres fets: positius contra negatius.

Planificació Universal

Tot això ho podem afegir a un altre apotegma que diu que la Creació tengué tres fases: la Planificació, la Creació i la Meta de la creació. I això implica que la Creació en si necessita passar tota una evolució, física i espiritual, abans d’arribar a la seva Meta. I que la Planificació es refereix, principalment, a la condició de la Meta.

D’aquesta manera podem considerar que la Planificació i la Meta són representats en el mes de Nissan, mentres que la Creació en si fou en Tixré. I si ho posam en termes més coneguts, diríem que la Creació Espiritual fou en Nissan i la Física o material fou en Tixré.

Per tant la Creació material és en el mes en què comença l’hivern trist i tenebrós, ja que la matèria és trista i tenebrosa, mentres que la Creació espiritual és al començament de la primavera, al començ de la llum i la joia, ja que l’esperit té aquestes condicions.

I l’evolució és en aquest sentit: d’anar convertint la substància en esperit, d’anar polint i refinant la matèria fins que desapareixi tota la brutor, la fosca i la tristesa.

Collita Espiritual

Comentari a la Festa de les Cabanetes

Festa incongruent

Celebrar la Festa de les Cabanetes (Succot) al començament de la tardor és, com altres moltes coses al judaisme, perfectament incongruent.

No seria millor construir les Cabanetes al començament de l’estiu o al manco de la primavera, quan la gent n’està farta de viure dins les cases hivernals, mal ventilades i oscures, i surt d’excursió a l’aire lliure o construeix estructures provisionals per passar-hi unes setmanes de vida sana?

A demés, si ens fixam en el que diu el texte bíblic que explica els esdeveniments a la Sortida d’Egipte, veurem que la primera ‘estació’ que van tenir els Fills d’Israel en el seu viatge fou denominat exactament així ‘Succot’ (=Cabanetes), ja que van construir-les per passar-hi la nit. Així, doncs, la Festa de les Cabanetes hauria de ser a la primavera i no a la tardor.

Però, com ja he postulat, el judaisme prefereix traslladar-la al final de l’estiu.

La Collita

Bé, pot ser que hi hagui un motiu suplementari, que és el fet de ser el temps de la collita, o sia, quan es recol·lecta dins les cases i dins els magatzems tot allò que ha donat el conreu del darrer any i que ha quedat al sol per tal que es sequi durant tot l’estiu. I la Torà diu que hi ha, efectivament, una Festa de la Collita.

La pregunta és, per quin motiu la Torà mateixa identifica la Festa de les Cabanetes amb la de la Collita? Per què no quedà la de les Cabanetes al començ de l’estiu, tal i com el bon seny ens dicta?

No hi ha més remei: el judaisme, la Torà, prefereix que les Cabanetes siguin construides i habitades en una temporada inapropiada i inoportuna. Ja que el fet d’habitar en cabanes en dies de calor no representa cap missatge espiritual, no ens fa pensar en cap ‘precepte’ especial, mentres que quan es fa a la tardor, quan els vespres ja fa fred i algunes vegades ja hi plou (a Israel), tothom se n’adona que és per un motiu molt especial: un manament, una instrucció divina amb un missatge transcendental que no se pot adquirir d’altra forma.

El Record i l’Evocació

La Torà mateixa diu: ‘per tal que sapiguen les vostres generacions que vaig fer habitar els Fills d’Israel en cabanes, quan els vaig fer sortir del país d’Egipte; jo som el Senyor, el vostre D-éu’. Vol dir que hi ha d’haver quelcom que ens ajudi a recordar que fou el Creador que ens feu habitar en les cabanes.

Per cert, que els Savis diuen que, a part de les cabanes ‘humanes’ construïdes pels homes, hi havia una protecció especial: “Els teus vestits no s'envelliren de portar-los, ni se't van inflar els peus durant quaranta anys” (Deut. 8:4), gràcies a uns ‘núvols de glòria’ que els protegiren durant tot el viatge (llevat d’unes poques ocasions senyalades).

Així, doncs, la Festa de les Cabanetes representa la Protecció Divina, i per tant no pot ser celebrada més que en una estació incongruent, en la que se vegi clarament que el motiu d’ella és la seguredat que tenim de seguir rebent aquesta protecció fins i tot en les èpoques més difícils i més perilloses. Una protecció representada justament en una construcció provisional i lleugera i en una estació en què comença a refredar, per demostrar que no és en la protecció material que posam la nostra confiança sinó precisament en la transcendental , en la Divina.

Aquesta ha d’ésser la nostra ‘Collita’, després del treball espiritual de tot l’any que culmina en els dies Sagrats de Cap d’Any (Roix ha’Xanà) i el Dia del Perdó (Iom Kippur), que ens atorguen una perspectiva més enllà de les parets materials de la nostra casa i de les teulades que aturen la pluja. La perspectiva d’aquells que reconeixen la vigilància i la protecció del Creador en cada passa que donen, en cada circumstància que els esdevé.

Nosaltres no som d'eixe Món!

Comentari a la Festivitat de les Cabanetes (Succot)

Festa de la Lluna?!

En son emocionant llibre "El Bressol de Bambú" (The Bamboo Cradle) descriu Dr. Avraham Schwartzbaum, que era a Taiwan, on treballava com profesor a una de les universitats, on tengué una anècdota graciosa. La direcció de l'Universitat li havia proporcionat un hermós apartament on s'havia instal∙lat la família Schwartzbaum.

La direcció romangué completament astorada quan vegé que la família Schwartzbaum construïa una cabana al jardinet i hi traslladava els mobles principals: la taula i les cadires i àdhuc els llits! L'Universitat estava convençuda que amb aquest acte desmostrava la família Schwartzbaum son descontent amb les condicions d'habitatge que li havien proporcionat.

Una delegació de la direcció, profundament ofesa per la mesura presa pels hostes, visità el doctor Schwartzbaum i li pregà que li presentassin una llista de peticions per tal d'amillorar ses condicions.

El pobre Dr. Schwartzbaum no sabia com explicar que no se tractava de cap mena de protesta, sinó de la celebració de la festa jueva de les Cabanetes, fins que afinà mostrar-los la lluna plena que just eixia a la posta del sol, quan un ample somriure els omplí la cara: "ah! La Festa de la Lluna!". Amb profundes reverències li desitjaren una feliç festa i tornaren a la direcció per reportar que havien evitat un greu afront.

Però la Festa de les Cabanetes, o Succot, en hebreu, no és una festa de la Lluna, encara que, efectivament, comenci amb el primer pleniluni de la tardor.

Raons criticastres

Fa quasi doscents anys, els primers crítics de la Bíblia se posaren per meta rebaixar l'orígen de les festivitats jueves a dates que senyalaven fites de l'any agricultural celebrat pels pagesos amb festes o accions de gràcies, i més tard els donaren el sentit "religiós" de la Història del Poble d'Israel. Tant el text de la Torà com les interpretacions tradicionals dels nostres Savis al llarg de les generacions indiquen que l'ordre fou precisament invers: primer assenyalaren les dates històriques en el calendari i després li afegiren el sentit agrícola.

El gran "problema", que segurament és el que motivà l'intel∙ligent interpretació dels crítics, és que l'ordre suggerit per la Torà sembla incoerent. Per què havia d'anticipar el sentit històric al sentit agrari? A més, tenguent en compte la tesi d'aquells crítics que el relate de la Torà s'esdevengué durant l'Era del Tabernacle i del Primer Temple, com recull de rondalles èpiques, resulta molt més lògic establir que els pagesos israelites celebraven les seves festes agrícoles, i més tard els afegiren el significat 'històric' segons el que relataven les rondalles.

La gran evidència a favor de a seva teoria venia precisament de la Festa de les Cabanetes. Aquesta festivitat, segons el relat bíblic, venia a senyalar el fet que els Fills d'Israel, quan sortiren de l'Egipte, acamparen en cabanes fetes de palmes, ja que no tenien altres alternatives. Si això fos així, diuen, aquesta festa hauria de ser celebrada junt amb la de Péssah que senyala justament la Sortida d'Egipte, i a l'estació de la primavera, i no a la tardor. Per tant, raonen, com que la festa de la sega, en primavera, ja estava "ocupada" per la de Péssah, aprofitaren el fet que ja tenien la festa de la collita, al final de l'estiu, per encaixar-li el significat històric.

El sostre més robust

De totes maneres, aquells crítics no s'ocupaven d'una questió tècnica sorprenent: quina lògica té el construir les cabanetes justament al començament de l'hivern? – hem d'aclarir que el clima de l'Orient Propà passa de l'hivern a l'estiu i vice versa quasi sense estació climàtica intermediaria. És molt corrent, i gens agradable, que a mitjan setmana de Succot plogui dos o tres dies seguits. Per què haurien d'establir aquesta festa en una data tan incòmoda? No seria millor celebrar-la a mitjan estiu, quan el baf de les cases no deixa dormir i la gent s'estima més engronxar-se en una hamaca a la fresca d'una cabana lleugera?

El sentit de la festa de les Cabanetes és exactament aquest: el de sentirse desamparats en mans del Creador, tal i com van estar els Fills d'Israel que sortien de l'Egipte i entraven al paorós desert. Celebrar aquesta festa durant l'estiu no té cap sentit! Justament el fet que, quan els pagesos acaben de replegar la collita davall bon sostre per por a les pluges, construeixen una cabana per viure-hi durant una setmana demostra que no és una festa agrícola sinó una festa per celebrar l'immensa alegria de sentir-se a l'abric no d'un sostre gruixat i d'unes parets amples, sinó del Rei del Món que ens ampara [àdhuc] en els moments més difícils. És el sostre més robust.

Eixe Món i l'Altre Món

La lògica jueva, la lògica que aprenem de la Torà, no s'assembla a les lògiques humanes, com diu el Profeta Isaïes (55, 9). Els manaments de la Torà estan destinats a causar una experiència, una impressió pregona, en la persona que els compleix. I si la persona no arriba a aquesta sensació, senyal que li manca quelcom molt bàsic en l'execució del manament: una desgraciable pèrdua de temps i d'energies.

No, nosaltres no som d'eixe Món, com canta Raimon. Les nostres vivències estan destinades a atansar-nos al Creador, a canviar la nostra forma de pensar i d'actuar, a fer-nos responsables dels nostres actes no tan sols a nivell personal o social, sinó a nivell universal. A canviar la perspectiva de les nostres mirades, del nostre enteniment. Nosaltres volem pertànyer a un Món molt més alt, molt més subtil, molt més moral.

La Torà ens proposa la vida d'un Altre Món, que hem d'anar construint ja des d'ara, començant per noltres mateixos. Per aconseguir-ho, convé que ens adonem del fet que la nostra vida en Eixe Món és molt fràgil, molt més fràgil que la cabaneta que construim per Succot. Les energies vénen d'un Creador que ens hi ha col∙locat amb una meta clara i concisa: la de treballar per tal de convertir Eixe Món en un Altre Món.

Hag saméah (Bona festa)

Nissan.

Regne del Regne

Comentari a la Festa de Xavuot

El temps i el lloc

Fa tres mil vuit cents vuitanta nou anys el nostre Pare Avraham rebé l'ordre d'abandonar la seva família i la seva pàtria per anar al lloc que el Senyor li volia donar. El lloc que el Senyor li donava era el centre del Món.

El Rabí Iehudà Haleví, al seu famós llibre "El Kozarí" explica, recollint les ensenyances de la Torà, que les nocions del temps i del lloc surgeixen a partir de la Terra d'Israel. Segons la teoria explicada a aquest llibre, el dia comença en relació a la Terra d'Israel, els mesos comencen segons el moment en què una persona que viu a la Terra d'Israel pot veure la lluna nova, les Festivitats vénen relacionades amb el clima i l'agricultura de la Terra d'Israel.

Ja durant els dos mil anys de Diàspora reconeixeren els jueus, sobre tot els que vivien al nord d'Europa, que la seva vida a l'estranger està desconnectada de les vivències que ens ensenya la Torà. Jo mateix m'en vaig adonar per primera vegada quan vaig llegir les odisees dels jueus russos que arribaren fa poc més de cent anys a l'Argentina i cel·lebraren la Festa de la Segada al començament de l'hivern i la de la Collida al començament de l'estiu, quan la Torà les presenta lògicament en ordre invers.

De Xabbat a Xabbat.

El temps, segons els Savis jueus, se basa en el dia de Xabbat. En el judaisme, els dies d ela setmana no tenen nom, sinó que són numerals ordinals, començant i acabant en Xabbat: Xabbat, el primer dia de la Xabbat, el segon, el tercer, etc. fins que se torna arribar a la Xabbat, conseqüència lògica de la convicció que el temps és la funció sabàtica expressada en sis facetes "feineres" que se concreten en el dia sant.

Les festivitats, també, depenen de la Xabbat. La gran diferència està en el fet que el circuit setmanal és fixe, mentres que les festivitats poden ser mínimament regulades pels Savis.

La Festivitat de Xavuot té unes peculiaritats sui generis. En teoria no té data fixa, sinó que pot adelanta-se o atrassar-se. Vull dir que el dia de Péssah, per exemple, sempre és el dia 15 de Nissan, el primer pleniluni de la primavera. Succot sempre és el dia 15 de Tixré, el primer pleniluni de la tardor. Roix ha-Xanà, el dia de Cap d'Any, sempre serà el primer dia de Tixré, dues setmanes abans de Succot.

Set setmanes

Però el dia de Xavuot pot caure en dia cinc, sis o set de Siwan, ja que sempre serà cinquanta dies després de Péssah, i els mesos, en teoria, poden canviar de "plens" a "minvats": si tenen 30 dies són 'plens', i si només en tenen 29 són 'minvats'. Això, en el calendari jueu actual, és mòbil encara en alguns mesos de l'any, però en els mesos entre Péssah i Xavuot és fixe, un 'ple' i l'altre 'minvat'. Però en temps del Temple, la consagració dels mesos es feia per testimoniatge dels que havien vist la lluna nova, i podia ser que ambdós fossin 'plens' o 'minvats', i així el dia de Xavuot sortia un dia abans o un dia més tard.

Tanmateix, sempre són set setmanes que comencen el segon dia de Péssah, quan se feia l'ofrena de l'Ómer, i acaben el dia abans de Xavuot. Durant aquestes setmanes hem de comptar els dies que van passant i les setmanes que van passant, referint-los a l'Ómer: "avui són cinc dies de l'Ómer", "avui són quinze dies, que són dues setmanes i un dia de l'Ómer", etc…

Càbales

Els Savis ens ensenyen que cada un d'aquests dies i d'aquestes setmanes tenen un significat espiritual, segons un orde fixe: amor, valor, glòria, eternitat, esplendor, fonament i regne, que se van combinant segons la fòrmula dia-setmana: amor de l'amor, valor de l'amor, glòria de l'amor,… amor del valor, valor del valor, glòria del valor, etc fins que en el darrer dia arriba el 'regne del regne'. Són significats molt especials, que podriem denominar "iniciats", ja que corresponem en gran part a les ciències cabalístiques, però que, de totes maneres, poden esser enteses per gent plana en llur sentit més bàsic.

Cadascun d'aquests valors espirituals tenen un significat ètic pràctic, destinat a perfeccionar la personalitat humana. No basta comptar els dies i les setmanes que van passant, sinó que hem de perfeccionar la nostra pròpia entitat, la nostra personalitat, segons aquests valors espirituals, fins que puguem arribar a aplicar les teories més elevades a la vida pràctica diària.

Regne del Regne

Tot això és condició preliminar per poder celebrar correctament la Festa de Xavuot.

Hem de tenir en compte que la Torà conjuny la festa de Xavuot amb uns manaments, agraris, que denoten ajuda als necessitats. Segons el costum dels jueus europeus, a la festa de Xavuot se llegeix el Llibre de Rut, que està molt relacionat amb els manaments agraris d'ajuda als pobres, com es pot comprovar llegint els quatre capítols del Llibre. I també està fermament relacionat amb el "regne del regne", ja que Rut fou l'àvia del rei David, que ens demostrà la manera de posar en pràctica, a nivell institucional, els manaments que la festa de Xavuot predica.

Aquest és el significat del valor del "regne", el d'imposar la voluntat del Creador a la nostra vida privada. Tant si es fa per 'decret' incomprensible o obligatori, com si és, millor, el resultat d'un esforç intel·lectual i ètic raonat i voluntari.

La Civada i el Pa

Comentari a la festa del ‘Lag baÓmer’

Ni tan sols una festa

El “Lag baÓmer” no és una festa ‘normal’. Vull dir, que no és una festivitat bíblica que commemori lun dels events de la Sortida d’Egipte, com els ‘Tres Pelegrinatges’ de Péssah, Xavuot i Succot, ni tan sols una Festivitat rabínica, imposada en una època més tardia per senyalar una victòria bèŀlica, com en Hanuccà, o espiritual, com en Purim.

En tots els casos, les festivitats venen acompanyades d’una litúrgia especial: els capítols de l’Haŀlel al llibre dels Salms (113-118), o lectures commemoratives de la Torà (amb les corresponents als Tres Pelegrinatges o amb la de l’Inauguració del Tabernacle) o del Llibre d’Ester...

Tot això no hi és a la Festa del “Lag baÓmer”, que ni tan sols és una festa.

L’Ómer

Per tal d’entendre aquesta data, no hi ha més remei que entendre què és l’ómer i que té d’especial el ‘lag’ = 33 d’aquest ómer.

Com ja hem vist, un del ‘Tres Pelegrinatges’ és la Festa de Succot, (= de les Cabanetes), que es celebra durant vuit dies, on el primer i el darrer són rigorosos, en què no es pot fer cap casta de treball, llevat de la preparació dels menjars, i altres sis de ‘mitja-festa’. En canvi, la Festa de Péssah (Pasqua), són només set dies (en què, igualment, el primer i el darrer són rigorosos i els altres cinc de ‘mitja-festa’). Els Savis diuen que la compensació del dia vuitè que manca a la Festivitat de Péssah, el rebem cinquanta dies més tard, a la Festa de Xavuot (= Pentecosta, set ‘setmanes’). Durant aquestes set setmanes que separen la Festa de Péssah de la de Xavuot, es fa el Compte de l’Ómer.

L’Ómer és un sacrifici que es feia el segon dia de Péssah, en que s’oferia a l’Altar un pa de civada, segada i porgada la nit abans. A partir d’aquest sacrifici es començava el Compte que conjunyia les dues festivitats, i per això se diu ‘el Compte de l’Ómer’.

En realitat, tota aquesta temporada la podem considerar d’alguna manera com part ‘integral’ de la Festa de Péssah. I, efectivament, tal i com està prohibit afaitar-se i tallar-se els cabells durant la Festa de Péssah, està també prohibit, amb un rigor molt més ‘suau’, durant les ‘Set Setmanes’.

El Progrés

El Compte de l’Ómer culmina en el dia Cinquanta, que és la Festa de Xavuot, en que l’ofrena que es feia al Temple era de dos Pans de Blat. La diferència entre la civada que s’oferia a Péssah i el blat que s’oferia a Xavuot, senyalava el progrés que s’havia fet d’una data a l’altra.

L’Esclavitud del Poble d’Israel a l’Egipte havia causat una manca de llibertat física, en què estaven obligats a fer el que els manaven, però també espiritual, en que no sabien què fer, no tenien una cultura pròpia, un tarannà comú. A la Festa de Péssah es commemora la llibertat del cos, la possibilitat de fer el que volem sense que ningú ens imposi una voluntat aliena. Però encara ens manca definir quina és la voluntat pròpia, i això no arriba fins set setmanes més tard, quan tot el Poble d’Israel, als peus del Mont Sinai, proclama que ‘tot el que diu el Senyor cumplirem i escoltarem’ (Èxode 24:7). Es un progrés que es veu definit del ‘nivel de la civada’ fins el ‘nivell del blat’; significant la civada, que és un aliment del bestiar, el nivell d’un cos privat l’inteŀligència humana, i el blat de què es fa el pa, el nivell de d’enteniment, de la programació mental, del raonament.

Temporada Perillosa i Esplèndida

No ens ha d’extranyar, per tant, que la temporada que separa, o que junta, els dos extrems del procés sigui una època de ‘construcció’ – incompleta i perillosa.

Precisament durant aquesta temporada de l’Ómer, durant les guerres dels jueus contra el romans abans i després la destrucció del Temple, la tradició ens conta que moriren 24.000 deixebles de Rabí Aquiva, causant una terrible crisi espiritual que s’afegí a la crisi política i social que ja hi havia.

I la tradició diu que aquesta ‘epidèmia’ o ‘mortaldat’ acabà en el dia 33 (‘lag’, en acròstica numèrica) d’Ómer, que es convertí en dia festiu. I resulta que aquesta data és, igualment, l’aniversari de la mort de Rabí Xim’ón bar Iokhai, considerat com el pare de la mística jueva (la càbala). D’aquesta manera es convertí el dia de ‘lag baÓmer’ en una festa espiritual, del final de la mortaldat dels alumnes de rabí Aquiva junt amb l’aniversari de rabí Xim’ón i a mitjan camí entre la civada i el blat, una festa en què el valor de l’estudi de la Torà en sos nivells més íntims i esplèndids.

El Transplantament de Cor

El Dia de l’Independència

Idioma nacional

L’idioma és, sens dubte, una de les característiques essencials a l’hora de definir una nació.

Però no és l’única. La cultura i l’història, i els ideals que volen dur a terme són indispensables per la creació, o per la materialització, d’una nació.

En el cas estrany d’Israel, l’idioma fou una de les missions més especials que es dugueren a terme. Arribaven immigrants, fugitius dels camps d’extermini dels Nazis, i eren enviats quasi directament al camp de batalla, durant la Guerra de l’Independència, i no comprenien les ordes dels comandants, ja que els seus coneixements de l’hebreu no eren suficients.

La majoria d’aquells immigrants parlaven l’ídix, el judeo-alemany parlat pels jueus en la majoria dels països del centre i de l’est d’Europa. Però amb ells arribaven altres immigrants, dels mateixos camps d’extermini on ho havien passat molt malament pel fet de no parlar l’ídix, ja que ells procedien dels Balcans, on es parlava el ladino, el judeo-espanyol.

Història comuna

Però tant uns com els altres ho tenien quasi tot en comú, ja que havien viscut dins l’infern del nazisme, on la vida d’un jueu no tenia cap significat pels opressors, on la vida era l’únic que tenia significat pels jueus. On l’esperança de sobreviure per recomençar una vida nova era era més nutritiva que el brou de patates podrides que els donaven.

Una esperança que s’havia convertit en l’himne nacional unes dècades abans, però que havia nascut dos mil anys abans, quan l’exèrcit romà destruïa la ciutat de Jerusalem i el Temple.

Han passat seixanta anys. La guerra de l’Independència acabà amb el fet complit d’un petit Estat que, en contra del previst, aguantava l’atac de tots aquells paísos àrabs que no volien reconèixer el dret de retorn dels Jueus a la seva Pàtria Ancestral.

L’hebreu s’ha convertit en l’idioma normal del país. Han arribat jueus argentins que diuen “xalon” en lloc de “xalom”; jueus nord americans i francesos que se rompen les dents per pronunciar les paraules correctament. Fins i tot els milers de jueus que arribaren va quasi vint anys de l’URSS i que formaren com una sucursal de Kiev o de Petersburg dins l’Estat d’Israel, han acabat parlant l’hebreu.

La Construcció

Gent que fugia seixanta anys enrere dels crematoris nazis i burlava el bloqueig de la flota anglesa per arribar a la Pàtria, construí un país amb una indústria ben desenvolupada, amb una qualitat intel·lectual molt alta, amb uns assoliments militars i agriculturals envejables. Conseguia integrar una quantitat aclaparadora d’immigrants de diferentes cultures i que parlaven idiomes diferents. Convertia el desert en un verger.

Han passat seixanta anys i tots aquests assoliments semblen ja mitologia. L’esperança de tronar a la Pàtria s’ha materialitzat i s’ha convertit en Història.

I ara, què?

Les Profecies

Bé, encara hi ha perills i amenaces vitals. Encara hi ha comesos i tasques que no hem acabat.

Però de totes maneres, la pregunta ja sona forta i comprometedora: i ara, què?

Fa dos mil set cents anys, el profeta Yehezquel (Ezequiel) ho determinava, en el capítol 36 del seu llibre.

Comença fent història, amb les causes de la Diàspora, i parlant del Retorn del Poble a la seva Pàtria. En un moment determinat, quan sembla que tot està controlat i en calma, parla d’una gran crisi, d’un trasplantament de cor. “Vos donaré un cor nou i posaré en voltres un esperit nou; trauré de la vostra carn el cor de pedra i vos en donaré un de carn”.

Bé, la veritat és que el Profeta no inventava res de nou. Ja en un dels darrers capítols de la Torà en podem veure un “promo”. La Torà parla en el capítol 30 del llibre de Dvarim (Deuteronomi) d’aquest mateix retorn (en singular, com si parlàs per cada individu) després d’una angoixosa diàspora. Aquí, en lloc de parlar d’un transplantament de cor parla d’una circumcisió del cor, destinada a suprimir un defecte determinat.

I el determinen, tant el llibre de Dvarim com la profecia de Yehezquel.

“Per que estimis el Senyor, el teu D-éu, amb tot el teu cor i tota la teva ànima, per poder viure”;

“Faré que camineu segons les meves lleis, que observeu i seguiu els meus costums”.

Dolor i Sang

M’en record que, quan vàrem estudiar aquest tema, el nostre Mestre ens digué que tant la circumcisió com el transplantament de cor són operacions que causen dolor, que impliquen el vessament de la sang. Efectivament.

Crec que hem arribat ja a aquesta gran crisi. Tant els símptomes com el procés concorden. Són coses que es poden veure a simple vista, encara que no puguem dir si només som al començament o si ja estam a punt d’acabar, ja que no podem saber quin temps ha de durar l’operació, i quina convalescència serà necessària en acabar-la.

Encara ens esperen moltes aventures, moltes missions i tasques; però ara de caire més espiritual, més intern, més de l’ànima.

El dolor i la sang són els aspectes vívids d’unes experiències que no pots experimentar fredament, en un laboratori esterilitzat. No hi ha més remei que prestar-hi atenció.

Només així l’experiència tendrà valor.

La reina dels anussim

Comentari a la festivitat de Purim

Començament del retorn

Segons la cronologia que ens aporten els Savis, la festivitat de Purim es refereix a l’època del començament del Rertorn a la Pàtria, després dels setanta anys d’Exili a Babilònia que vengueren com consequència de la destrucció del Primer Temple de Jerusalem.

El Llibre d’Ezrà (Esdres) als primers capítols ens parla d’aquest començament del Retorn, que no fou gens senzill i que presenta moltes línies paral·leles amb l’actrual Retorn, que encara no ha acabat, i sembla tenir-ne per llarg.

El capítol quart d’aquest Llibre ens parla dels enemics de Judà que escriviren (verset 6) una carta d’acusació per tal de fer fracasar la reconstrucció del Temple de Jerusalem. El darrer verset del capítol diu que, com consequència d’aquesta carta, els treballs de reconstrucció del temple foren suspesos durant onze anys, o sia, des del tercer any del rei Ahaixweróix (Asuer = Artaxerxes, segons la tradició jueva. Ahaixveróix és la transcripció del nom en hebreu, i Artahxasta és la transcripció en arameu. El texte bíblic està escrit en hebreu fins 4:6, i d’allà endavant fins 6:18 està escrit en arameu.) i fins l’any segon del rei Dariàweix (Darius).

No tan sols que el procés del Retorn no continua, sinó que recula!

Miss Univers

Per una de les intrigues palatines que s’usaven, i no tan sols fa dos mil cinc cents anys, la reina Waixtí (Vasti) fou eliminada, i el rei Ahaixweróix proclama el primer Concurs Internacional de Miss Univers, per tal de poder triar la seva nova cònjuge. No fou gaire popular, ja que les participants eren tancades a l’Harem fins el seu darrer dia, tant si guanyaven el concurs com si el perdien, i eren necessaris delegats que procurassin d’aplegar totes les candidates.

Hadassà era la cosina de Mordekhai, i aquí ja podem trobar el gran problema dels jueus a l’Exili: Hadassà té dos noms: un en hebreu, Hadassà, que significa ‘murta’, i l’altre en persa, Ester (sense ‘h’ en persa!, que fou afegida només en grec), que significa ‘estel’. El nom del seu cosí, igualment, sembla tenir com a base el nom de la divinitat persa Marduk (Mrodakh, en hebreu), sense presentar-nos cap ‘equivalent’ en hebreu.

Les candidates han de passar per un túnel molt llarg de perfumatges i tractaments anti-aging plàstics i reparadors, que duraven tot un any.

És d’esperar que el producte final fou espectacular, encara que el rei, després de fer un petit ‘sopar de gala’ acompanyat d’una sempre popular reducció d’imposts, decidí tornar fer un concurs de Miss Univers, per si un cas troba una bellesa despistada...

La reina dels anussim

Tanmateix, des del moment que Hadassà, o Ester, entra a l’Harem, primer com candidata i després com Reina, amaga la seva identitat nacional, per tal d’evitar descriminacions o favoritismes. Els Savis la posen en posició paral·lela a la dels jovenets de sang blava, al començament del Llibre de Daniel, que foren segrestats pel rei Nabuco i que s’obstinaren en seguir servant les lleis del judaisme en condicions molt contràries.

No és d’extranyar, així, que la reina Ester fos una de les figures més populars entre els anussim, tant a Mallorca com a qualsevol altra banda del Món. La reina Ester mostrava i demostrava la possibilitat de continuar la fidelitat latent a una causa que, per força comminatòria, no poden demostrar obertament. Una fidelitat que demostra quan les possibilitats es fan més còmodes, arriscant la vida en son intent de salvar la dels seus germans de sang.

La Senyora

Molt semblant, salvant les diferències, fou la figura de Dona Gràcia Nassí, nascuda Beatriu de Luna a Portugal devers l’any 1510 i enviudada de joveneta del seu cosí patern Josep Mendes que, fugint de l’Inquisició de Portugal, de Flandes, de Venècia i de Ferrara, arribà a Istanbul, sense deixar per un moment d’ajudar altres refugiats hispano-portuguesos que fugien com ella del ‘Sant’ Ofici. Per cert que a l’any 1558 fou la restoradora de la ciutat de Tibèries, per tal de poder instal·lar-hi una comunitat d’anussim fugitius.

Fou coneguda arreu del Món com patrocinadora de la Bíblia de Ferrara, la primera traduïda al castellà, i de una mala fi de sinagogues i centres culturals destinats als anussim refugiats. La coneixien per tot arreu com ‘La Senyora’, i encara hi ha una sinagoga, al carrer Havra n° 7 a Izmir (Esmirna, Turquia), que es diu ‘el Cal (!) de la Sinyora’ o ‘Guivéret Sinyora’ (que és una bestial redundància, ja que Guivéret significa precisament ‘senyora’).

Darrerament ha sortit un llibre, encara només en anglès, escrit per Andrée Aelion Brooks, que es diu ‘The Woman Who Defied Kings’ dedicat a Dona Gràcia Nassí, on hi descriu el llarg trajecte i les peripècies dels anussim a la primera meitat del segle setze.

L’alegria de Purim

Jo crec que la veritable alegria de la festivitat de Purim resideix, precisament, en la reivindicació d’una personalitat furtada, tal com feu la Reina Ester i la Senyora Gràcia, i una ampla galeria d’altres anussim i bné anussim, que no deixaren morir el mòdul central de la seva personalitat malgrat les condicions adversàries que els obligaren a dur-lo més o manco amagat.