Col•lisió Cultural

Comentari a la Festa de Hanuccà

La Septuaginta

La col·lisió entre la cultura israelita i la grega no començà de tot d’una amb l’arribada d’Alexandre Magne a la Terra d’Israel.

Al contrari, semblava que podia regnar una harmonia especial entre aquestes dues cultures, malgrat les grans diferències que hi havia entre elles. La política hel·lenista, en llurs començaments, deia que cada nació podia servar els seus costums i la seva religió i no existia cap casta de coacció per part dels conqueridors grecs.

Els estudiosos occidentals diuen que la cultura grega actuà sobre el pensament israelita, mentres que els savis jueus diuen que, al contrari, fou el contacte amb la cultura del Poble d’Israel i amb llurs Savis el que donà una nova saó a la cultura hel·lenista.

El rei Ptolomeu d’Alexandria fou el que encarregà la traducció de la Torà al grec per tal que tots els pobles la puguessin fruir, i 72 Savis jueus, que per certes circumstàncies quedaren reduïts a 70, en feren una traducció exacta, la clàssica Septuaginta. Per cert que la versió que tenim actualment al prestatge està molt tergiversada per anys i mans que l’han trastocat.

Les nou Muses

El fet de traduir la Torà al grec precisament, es recolza en una de les explicacions exegètiques de la benedicció que donà Nóah (Noè) a son fill Xem (Sem) : Que D-éu dilati Iéfet (Jàfet), que habiti a les tendes de Xem (Sem) (Gènesi 9:27). El verb ‘dilatar’ és molt rar al texte bíblic, i de la forma que està escrit en aquest passatge se sembla molt al verb ‘embellir’, i d’aquí digueren els Savis que ‘la bellesa de Iéfet habitarà a les tendes de Xem’ referint-se a que la Torà traduïda al grec serà competent a les sales d’estudi del Poble d’Israel (semites), ja que el grec era considerada la més hermosa de totes les llengues.

El problema fou que la bellesa dels grecs, manifestada en cadascuna de les nou muses, arribà a punts absurds, i la filosofia que l’acompanyava sublimava la bellesa humana fins a tal punt que ‘humanitzava’ déu i li donava totes les característiques (també les negatives, com enveges i venjances) dels humans. I, sobretot, exalçava el pensament humà fins a tal punt que tot el que no podia ser captat o explicat per l’intel·lect, no tenia dret d’existència. O sia, que la filosofia grega empetitia el déu i engrandia l’home.

La lògica hel·lenística fou adoptada pels pensadors occidentals de generació en generació, i també Moixé ben Maimó el Cordovès usà la taxonomia aristotèlica per les seves deduccions a l’obra de Moré Nvukhim (el Guia dels Perplexes) i fou acusat pels seus contemporanis de contradir les ensenyances dels Savis de la Torà. Però les premises de Ben Maimó divergien bàsicament de les d’Aristòtil, sobretot en el que es refereix a l’Eternitat Divina, contraposada a la transitorietat de l’Univers que Ell creà; el Cordovès usava només la tècnica, i no el contengut ideològic hel·lenístic. Emprava un ‘ingredient’ inacceptable pels grecs: la transcendència divina, col·locada molt per damunt els límits del coneixement i de les possibilitats humanes.

Ethos i Pathos

Per tant els grecs no podien acceptar ‘fal·làcies’ com les presentades en els Manaments ‘irracionals’, que no tenien explicació ni ètica ni patètica (ἠθική i παθητική eren els dos divergents de la lògica aristotèlica) sinó únicament Θεολoγική (‘theo-lògica’) segons la lògica divina i transcendental.

Quan els grecs volgueren anul·lar els manaments que creien irracionals, trobaren la gelosa resistència jueva que, a partir d’aquella confrontació, començà a recelar del pensament grec i de tot el que s’hi refereix directament o indirecta.

La lluita dels Macabeus contra l’opresió hel·lenística, que en principi fou imposada per jueus que havien adoptat l’hel·lenisme, fou una lluita cultural més que bèl·lica, encara que tengué les seves victòries militars. De totes maneres, els jueus celebren l’aspecte ideològic, representat pels llums del Canelobre del Temple (i afegint un vuitè llum per poder encendre’n tots els vuit dies de la commemoració).

Han passat més de dos mil anys des de les victòries macabees, però aquesta col·lisió cultural encara està ben vigent, entre els que recolzen pel materialisme físic i intel·lectual i els que reconèixen l’esperit transcendental, més allà dels límits de l’home.

I encara seguim cercant, amb mil proves més o menys encertades, l’axioma que ens permeti que la bellesa, tant l’objectiva com la subjectiva, pugui retornar a conviure dins les escoles talmúdiques jueves.