Cultura global

Comentari a la festa de Hanuccà.

La fosca

Sembla molt paradoxal que justament l’època helenística és la considerada pels Savis d’Israel com “La Fosca”.

Així ho determina una exègesi del Midràix de Breixit Rabà 2,5 que explica el significat de les quatre expressions del Gènesi 1:2, que diu: “I la terra era esglai i desconcert, i fosca per damunt l’abisme...”

L’esglai és el Regne de Babilònia, el desconcert és el Regne de Mèdia, la fosca és el Regne de Grècia i l’abisme és el Regne de Roma.

Què pot tenir de ‘fosca’ la cultura que sublimava el coneixement i l’estudi, la bellesa i l’art ?! El judaisme mateix igualment els sublima !

Quan el Midràix explica la causa per la qual els helenistes són considerats com “la Fosca”, diu: ‘perquè imposaren decrets molt durs i obligaren els jueus a escriure damunt la banya del bou que no tenim participació amb el D-éu d’Israel’.

Els Savis expliquen que el bou era el símbol de Iossef, com diu la benedicció de Moixé (Deut. 33:17) ‘el primogèni del seu bou...’

Cosmopolitisme

Iossef era un cosmopolita. No tan sols pel fet de convertir-se en el Virrei d’Egipte, adoptant el nom de Zafnat Pa’néah que el Faraó li havia imposat, sinó pel fet de voler ser el membre que fa el contacte entre el Poble d’Israel i la resta de la Humanitat.

Quan Ia’acov estava a punt de morir, arribà el seu fill, el Virrei d’Egipte, amb els néts de Ia’acov: Mnaixé i Efraïm. La Torà diu que l’avi no els reconegué, i expliquen els Savis que no era a causa de no haver-los vist mai, sinó pel fet que sempre s’havien presentat davant ell amb la roba tradicional dels hebreus, mentres que aquesta vegada vengueren vestits de prínceps egipcis que eren. I això espantà l’avi.

Com és possible ésser prínceps d’un lloc com l’Egipte i seguir essent fidel a la conducta jueva?

Aquest mateix era el punt de vista dels grecs quan deien que s’havien de desconnectar de la conducta nacional jueva, del contacte incircumscrit amb el D-éu d’Israel.

Cultura global

El judaisme no és una religió en el sentit popular de la paraula. El Poble jueu vol viure el contacte diari, de moment a moment, i amb totes i cadascuna de les seves experiències mundanes, amb el Creador del Món. El reconeix no tan sols a cada paisatge o a cada flor que veu, sinó igualment a cada persona que troba, a cada esdeveniment polític o cultural.

El judaisme és una cultura global. Súperglobal. Ho vol veure tot. La seva mirada ho vol acaparar tot, de dalt a baix, de llevant a ponent, per dedins i per defora. No vol deixar cap racó buit de la connexió amb el Creador.

Això molestava visceralment els grecs. Els déus són per fer orgies al Partenó. Rebran les seves ofrenes i quedaran satisfets. No és possible que els interessin els fets, i molt manco els pensaments, dels humans. Tant els déus com els humans volen llibertat de comportament: tenen uns deures determinats els uns envers els altres, i prou.

Els jueus diuen precisament el contrari: la vertadera llibertat està en donar tant al cos com a l’ànima aquella harmonia que els permeti obrar conjuntament en aquest Món i dur a bon terme la missió que el Creador li ha imposat. L’escissió entre cos i ànima és una malaltia horrorosa que el judaisme vol foragitar.

I la festa de hanuccà és la llum del Temple que obri el camí cap aquesta harmonia, a aquesta cultura global.