La Civada i el Pa

Comentari a la festa del ‘Lag baÓmer’

Ni tan sols una festa

El “Lag baÓmer” no és una festa ‘normal’. Vull dir, que no és una festivitat bíblica que commemori lun dels events de la Sortida d’Egipte, com els ‘Tres Pelegrinatges’ de Péssah, Xavuot i Succot, ni tan sols una Festivitat rabínica, imposada en una època més tardia per senyalar una victòria bèŀlica, com en Hanuccà, o espiritual, com en Purim.

En tots els casos, les festivitats venen acompanyades d’una litúrgia especial: els capítols de l’Haŀlel al llibre dels Salms (113-118), o lectures commemoratives de la Torà (amb les corresponents als Tres Pelegrinatges o amb la de l’Inauguració del Tabernacle) o del Llibre d’Ester...

Tot això no hi és a la Festa del “Lag baÓmer”, que ni tan sols és una festa.

L’Ómer

Per tal d’entendre aquesta data, no hi ha més remei que entendre què és l’ómer i que té d’especial el ‘lag’ = 33 d’aquest ómer.

Com ja hem vist, un del ‘Tres Pelegrinatges’ és la Festa de Succot, (= de les Cabanetes), que es celebra durant vuit dies, on el primer i el darrer són rigorosos, en què no es pot fer cap casta de treball, llevat de la preparació dels menjars, i altres sis de ‘mitja-festa’. En canvi, la Festa de Péssah (Pasqua), són només set dies (en què, igualment, el primer i el darrer són rigorosos i els altres cinc de ‘mitja-festa’). Els Savis diuen que la compensació del dia vuitè que manca a la Festivitat de Péssah, el rebem cinquanta dies més tard, a la Festa de Xavuot (= Pentecosta, set ‘setmanes’). Durant aquestes set setmanes que separen la Festa de Péssah de la de Xavuot, es fa el Compte de l’Ómer.

L’Ómer és un sacrifici que es feia el segon dia de Péssah, en que s’oferia a l’Altar un pa de civada, segada i porgada la nit abans. A partir d’aquest sacrifici es començava el Compte que conjunyia les dues festivitats, i per això se diu ‘el Compte de l’Ómer’.

En realitat, tota aquesta temporada la podem considerar d’alguna manera com part ‘integral’ de la Festa de Péssah. I, efectivament, tal i com està prohibit afaitar-se i tallar-se els cabells durant la Festa de Péssah, està també prohibit, amb un rigor molt més ‘suau’, durant les ‘Set Setmanes’.

El Progrés

El Compte de l’Ómer culmina en el dia Cinquanta, que és la Festa de Xavuot, en que l’ofrena que es feia al Temple era de dos Pans de Blat. La diferència entre la civada que s’oferia a Péssah i el blat que s’oferia a Xavuot, senyalava el progrés que s’havia fet d’una data a l’altra.

L’Esclavitud del Poble d’Israel a l’Egipte havia causat una manca de llibertat física, en què estaven obligats a fer el que els manaven, però també espiritual, en que no sabien què fer, no tenien una cultura pròpia, un tarannà comú. A la Festa de Péssah es commemora la llibertat del cos, la possibilitat de fer el que volem sense que ningú ens imposi una voluntat aliena. Però encara ens manca definir quina és la voluntat pròpia, i això no arriba fins set setmanes més tard, quan tot el Poble d’Israel, als peus del Mont Sinai, proclama que ‘tot el que diu el Senyor cumplirem i escoltarem’ (Èxode 24:7). Es un progrés que es veu definit del ‘nivel de la civada’ fins el ‘nivell del blat’; significant la civada, que és un aliment del bestiar, el nivell d’un cos privat l’inteŀligència humana, i el blat de què es fa el pa, el nivell de d’enteniment, de la programació mental, del raonament.

Temporada Perillosa i Esplèndida

No ens ha d’extranyar, per tant, que la temporada que separa, o que junta, els dos extrems del procés sigui una època de ‘construcció’ – incompleta i perillosa.

Precisament durant aquesta temporada de l’Ómer, durant les guerres dels jueus contra el romans abans i després la destrucció del Temple, la tradició ens conta que moriren 24.000 deixebles de Rabí Aquiva, causant una terrible crisi espiritual que s’afegí a la crisi política i social que ja hi havia.

I la tradició diu que aquesta ‘epidèmia’ o ‘mortaldat’ acabà en el dia 33 (‘lag’, en acròstica numèrica) d’Ómer, que es convertí en dia festiu. I resulta que aquesta data és, igualment, l’aniversari de la mort de Rabí Xim’ón bar Iokhai, considerat com el pare de la mística jueva (la càbala). D’aquesta manera es convertí el dia de ‘lag baÓmer’ en una festa espiritual, del final de la mortaldat dels alumnes de rabí Aquiva junt amb l’aniversari de rabí Xim’ón i a mitjan camí entre la civada i el blat, una festa en què el valor de l’estudi de la Torà en sos nivells més íntims i esplèndids.