Cultura global

Comentari a la festa de Hanuccà.

La fosca

Sembla molt paradoxal que justament l’època helenística és la considerada pels Savis d’Israel com “La Fosca”.

Així ho determina una exègesi del Midràix de Breixit Rabà 2,5 que explica el significat de les quatre expressions del Gènesi 1:2, que diu: “I la terra era esglai i desconcert, i fosca per damunt l’abisme...”

L’esglai és el Regne de Babilònia, el desconcert és el Regne de Mèdia, la fosca és el Regne de Grècia i l’abisme és el Regne de Roma.

Què pot tenir de ‘fosca’ la cultura que sublimava el coneixement i l’estudi, la bellesa i l’art ?! El judaisme mateix igualment els sublima !

Quan el Midràix explica la causa per la qual els helenistes són considerats com “la Fosca”, diu: ‘perquè imposaren decrets molt durs i obligaren els jueus a escriure damunt la banya del bou que no tenim participació amb el D-éu d’Israel’.

Els Savis expliquen que el bou era el símbol de Iossef, com diu la benedicció de Moixé (Deut. 33:17) ‘el primogèni del seu bou...’

Cosmopolitisme

Iossef era un cosmopolita. No tan sols pel fet de convertir-se en el Virrei d’Egipte, adoptant el nom de Zafnat Pa’néah que el Faraó li havia imposat, sinó pel fet de voler ser el membre que fa el contacte entre el Poble d’Israel i la resta de la Humanitat.

Quan Ia’acov estava a punt de morir, arribà el seu fill, el Virrei d’Egipte, amb els néts de Ia’acov: Mnaixé i Efraïm. La Torà diu que l’avi no els reconegué, i expliquen els Savis que no era a causa de no haver-los vist mai, sinó pel fet que sempre s’havien presentat davant ell amb la roba tradicional dels hebreus, mentres que aquesta vegada vengueren vestits de prínceps egipcis que eren. I això espantà l’avi.

Com és possible ésser prínceps d’un lloc com l’Egipte i seguir essent fidel a la conducta jueva?

Aquest mateix era el punt de vista dels grecs quan deien que s’havien de desconnectar de la conducta nacional jueva, del contacte incircumscrit amb el D-éu d’Israel.

Cultura global

El judaisme no és una religió en el sentit popular de la paraula. El Poble jueu vol viure el contacte diari, de moment a moment, i amb totes i cadascuna de les seves experiències mundanes, amb el Creador del Món. El reconeix no tan sols a cada paisatge o a cada flor que veu, sinó igualment a cada persona que troba, a cada esdeveniment polític o cultural.

El judaisme és una cultura global. Súperglobal. Ho vol veure tot. La seva mirada ho vol acaparar tot, de dalt a baix, de llevant a ponent, per dedins i per defora. No vol deixar cap racó buit de la connexió amb el Creador.

Això molestava visceralment els grecs. Els déus són per fer orgies al Partenó. Rebran les seves ofrenes i quedaran satisfets. No és possible que els interessin els fets, i molt manco els pensaments, dels humans. Tant els déus com els humans volen llibertat de comportament: tenen uns deures determinats els uns envers els altres, i prou.

Els jueus diuen precisament el contrari: la vertadera llibertat està en donar tant al cos com a l’ànima aquella harmonia que els permeti obrar conjuntament en aquest Món i dur a bon terme la missió que el Creador li ha imposat. L’escissió entre cos i ànima és una malaltia horrorosa que el judaisme vol foragitar.

I la festa de hanuccà és la llum del Temple que obri el camí cap aquesta harmonia, a aquesta cultura global.

Col•lisió Cultural

Comentari a la Festa de Hanuccà

La Septuaginta

La col·lisió entre la cultura israelita i la grega no començà de tot d’una amb l’arribada d’Alexandre Magne a la Terra d’Israel.

Al contrari, semblava que podia regnar una harmonia especial entre aquestes dues cultures, malgrat les grans diferències que hi havia entre elles. La política hel·lenista, en llurs començaments, deia que cada nació podia servar els seus costums i la seva religió i no existia cap casta de coacció per part dels conqueridors grecs.

Els estudiosos occidentals diuen que la cultura grega actuà sobre el pensament israelita, mentres que els savis jueus diuen que, al contrari, fou el contacte amb la cultura del Poble d’Israel i amb llurs Savis el que donà una nova saó a la cultura hel·lenista.

El rei Ptolomeu d’Alexandria fou el que encarregà la traducció de la Torà al grec per tal que tots els pobles la puguessin fruir, i 72 Savis jueus, que per certes circumstàncies quedaren reduïts a 70, en feren una traducció exacta, la clàssica Septuaginta. Per cert que la versió que tenim actualment al prestatge està molt tergiversada per anys i mans que l’han trastocat.

Les nou Muses

El fet de traduir la Torà al grec precisament, es recolza en una de les explicacions exegètiques de la benedicció que donà Nóah (Noè) a son fill Xem (Sem) : Que D-éu dilati Iéfet (Jàfet), que habiti a les tendes de Xem (Sem) (Gènesi 9:27). El verb ‘dilatar’ és molt rar al texte bíblic, i de la forma que està escrit en aquest passatge se sembla molt al verb ‘embellir’, i d’aquí digueren els Savis que ‘la bellesa de Iéfet habitarà a les tendes de Xem’ referint-se a que la Torà traduïda al grec serà competent a les sales d’estudi del Poble d’Israel (semites), ja que el grec era considerada la més hermosa de totes les llengues.

El problema fou que la bellesa dels grecs, manifestada en cadascuna de les nou muses, arribà a punts absurds, i la filosofia que l’acompanyava sublimava la bellesa humana fins a tal punt que ‘humanitzava’ déu i li donava totes les característiques (també les negatives, com enveges i venjances) dels humans. I, sobretot, exalçava el pensament humà fins a tal punt que tot el que no podia ser captat o explicat per l’intel·lect, no tenia dret d’existència. O sia, que la filosofia grega empetitia el déu i engrandia l’home.

La lògica hel·lenística fou adoptada pels pensadors occidentals de generació en generació, i també Moixé ben Maimó el Cordovès usà la taxonomia aristotèlica per les seves deduccions a l’obra de Moré Nvukhim (el Guia dels Perplexes) i fou acusat pels seus contemporanis de contradir les ensenyances dels Savis de la Torà. Però les premises de Ben Maimó divergien bàsicament de les d’Aristòtil, sobretot en el que es refereix a l’Eternitat Divina, contraposada a la transitorietat de l’Univers que Ell creà; el Cordovès usava només la tècnica, i no el contengut ideològic hel·lenístic. Emprava un ‘ingredient’ inacceptable pels grecs: la transcendència divina, col·locada molt per damunt els límits del coneixement i de les possibilitats humanes.

Ethos i Pathos

Per tant els grecs no podien acceptar ‘fal·làcies’ com les presentades en els Manaments ‘irracionals’, que no tenien explicació ni ètica ni patètica (ἠθική i παθητική eren els dos divergents de la lògica aristotèlica) sinó únicament Θεολoγική (‘theo-lògica’) segons la lògica divina i transcendental.

Quan els grecs volgueren anul·lar els manaments que creien irracionals, trobaren la gelosa resistència jueva que, a partir d’aquella confrontació, començà a recelar del pensament grec i de tot el que s’hi refereix directament o indirecta.

La lluita dels Macabeus contra l’opresió hel·lenística, que en principi fou imposada per jueus que havien adoptat l’hel·lenisme, fou una lluita cultural més que bèl·lica, encara que tengué les seves victòries militars. De totes maneres, els jueus celebren l’aspecte ideològic, representat pels llums del Canelobre del Temple (i afegint un vuitè llum per poder encendre’n tots els vuit dies de la commemoració).

Han passat més de dos mil anys des de les victòries macabees, però aquesta col·lisió cultural encara està ben vigent, entre els que recolzen pel materialisme físic i intel·lectual i els que reconèixen l’esperit transcendental, més allà dels límits de l’home.

I encara seguim cercant, amb mil proves més o menys encertades, l’axioma que ens permeti que la bellesa, tant l’objectiva com la subjectiva, pugui retornar a conviure dins les escoles talmúdiques jueves.

Vots i Promeses

Comentari a la paraixà de Waiecé

(Gènesi 28:10-32:2)

Poder creatiu

Quina diferència hi ha entre les persones humanes i els animals? Diferència bàsica, no banal.

A part de l’ànima, que és invisible per a la majoria de la gent, la gran diferència resideix en la facultat que té l’home de parlar. No tan sols de poder emitir sorolls per tal de comunicar un sentiment o una notícia al company, sinó la facultat de raonar.

A la Creació de l’Home, al segon capítol del Gènesi, quan diu que el Creador insuflà Son alè al nas de l’Home, diu que el convertí en un ‘esperit viu’ (=néfeix haià), que el gran rabí Onkelos, el traductor de la Torà a l’arameu, traduí per ‘rúah memal·lelà’, o sia ‘esperit que parla’.

El rabí Haim de Walozhin (Bielorússia) diu que el sentit de que l’Home fou creat ‘a imatge i semblança’ del Creador és que ell també és capaç de crear amb el seu poder de la parla, noves existències. I aquestes noves existències són, per exemple, les promeses i els vots que l’home es pugui proposar. Fins ara no existia la necessitat de, diguem, ‘construir una casa’, i pel fet que l’home promet construir-la, apareix, abans de la seva aparició física, la nova existència de ‘la casa’: una existència ‘en potència’ que ha de convertir en realitat.

Una Planta Nuclear

Vol dir que la facultat de la parla és la principal característica humana. I ja podem suposar que com més important sigui, més perillós serà el seu mal ús. És com tenir un planta nuclear en mà. S’en pot treure molt gran profit, però qualsevol equivocació és desastrosa. Jo conec una persona d’Ucraïna (venia a l’escola de Xiló) que resultà afectada per la pluja radioactiva de Txernòbil.

I conec, igualment, persones que han estat afectades pel mal ús de la facultat de la parla, tant de la pròpia seva com de l’aliena. Persones que per haver parlat de demés han perdut o malmenat gran part de la seva pròpia personalitat.

El Llibre de Cohélet (Eclesiastés), capítol 5:1-6, diu que les promeses trencades són molt perilloses: millor no fer cap promesa, en absolut, que no fer-les i no complir-les i àdhuc fer-les i complir-les. El càstig pot ser terrible.

Rescat en cas de perill

Les promeses són únicament per ocasions especials: quan una persona està en una situació perillosa i demana ajuda del Cel, pot afegir un vot, una promesa, que complirà en sortir del perill. Serveix de mitjà de rescat per sortir del perill.

Aquest és el cas del vot que feu el Patriarca Ia’acov quan fugia de son germà i sortia de la Terra Promesa, com un peix que el treuen de l’aigua. “Aquesta pedra... serà un lloc de Servei Diví i vos oferiré el delme de tot el que guanyi”.

Ia’acov tornà després de vint anys, i el primer que havia de fer era complir el seu vot, però en lloc de complir-lo, trigà devuit mesos a Succot i altres sis a Xechem (Siquem).

El retràs de dos anys que tengué Ia’acov en complir el vot quan tornà del seu viatge li costà dues grans desgràcies: el rapte de la seva filla Dinà i la mort de la seva dona Rachel.

El do de la parla és molt més important del que solem pensar. Convé prestar-li molta més gran atenció.

El "Jo" Gran

Comentari a la paraixà de Nóah

(Gènesi 6:9-11:32)

Veig com tot se crema

Me’n record que quan jo era un poc més jove, fa devers trenta set anys, sortí el disc Catch Bull at Four del cantant anglo-xipriota Stéfanos Dimítrios Geòrgious, millor conegut com Cat Stevens (o ara Yussuf Islam). En aquell àlbum hi havia una cançó en llatí que se deia ‘O Caritas’, i que començava diguent: “Hunc ornatum mundi nolo perdere”, o sia, ‘no vull perdre aquest esplendor del Món’, i continuava cantant que ‘veig com tot se crema, sent els crits dels homes... el dolor de la tristesa i les llàgrimes és greu, el crit de la terra i la mar és gran...’

Efectivament, l’Home Sàpiens en sap a bastament com per destruir el Món en què viu. Ja ho ha demostrat una vegada, aquella vegada amb aigua, no amb foc. Fa 4114 anys el Diluvi Universal esborrà tota la vida damunt la Terra, com càstig a la mala conducta dels homes.

La destrucció que actualment està duguent a terme és molt més intrínseca: les nostres pròpies mans prenen part en aquesta devastació, amb cada bossa de plàstic que tudam, amb cada reomplida de combustible al cotxe, etc., a part de les bestieses fetes a nivell nacional i internacional.

I la gent se pregunta: Com ho podem aturar?! Ho conseguirem?

Sola resurgit vita?

En aquest sentit, la cançó de Cat Stevens no té raó, ja que acaba diguent: ‘sola resurgit vita’ = la vida es restableix per si mateixa. Els Savis d’Israel, i no només ells, no n’estan d’acord: és necessari obrar per tal d’aturar la tragèdia. Hi ha moltes teories sobre el que es pot fer, moltes iniciatives verdes i verdosenques amb més o manco esperances, com les del batle Jaime Lerner a la ciutat brasilenya de Curitiba

Però els Savis ens donen l’antídot més fonamental, quan expliquen què feia el Pare Nóah (Noè) durant aquells dotze interminables mesos de tancament amb tota l’Animàlia dins l’Arca: no tengué més remei que treballar altruísticament dia i nit per tal d’alimentar els altres inquilins. Aquest altruisme havia de quedar gravat a l’ADN dels fills de Nóah, o sia de tota la Humanitat. Gravat en potència; després l’havíem de desenvolupar i mostrar-lo de fet. Això ens està costant, de moment i segons el compte tradicional jueu, 4114 anys molt mal aprofitats.

El ‘Jo’ gran

L’altruisme és el pensament i l’obra en favor de l’altre, no com un egoisme indirecte sinó amb un canvi radical de pensament: de l’egocentrisme a la sincera ajuda al proïsme, o més bé diria, el fet de reconèixer que el veritable ‘jo’ és molt més gran que aquest petit individu en primera o segona persona, i que inclou tots els habitants d’aquest planeta.

El moviment de conscienciació per les ciències ambientals i la lluita contra la contaminació ja estan prenguent aquest caire universal tan necessari per fer el canvi esperat. Els mitjans de comunicació més moderns ens posen cultures i civilitzacions a l’abast del ratolí, les podem veure i escoltar a YouTube, en podem aprendre a la Viquipèdia i els podem connectar personalment al Facebook o al xat. Ja no som aliens uns dels altres, i aquestes tecnologies, amb tota la mala fi de perills i dificultats que ens presenten, tenen la facultat de materialitzar el concepte del ‘Jo’ gran.