Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28:10 - 32:2)
Stunt double
Hi ha persones que necessiten que una altra persona els complementi. Per exemple, els actors de cine que han d’efectuar escenes perilloses tenen els seus dobles (“stunt double”) que ho facin per a ells, llevat del famós cantonès Jackie Chan que no ho permet i que s’estima més rompre’s el cap ell tot solet.
També hi ha polítics famosos que se saben en perill a causa de la gran quantitat d’enemics que cultiven, com l’Estimat Líder Kim Jong-Il de Corea del Nord, que ja no sabem quina és exactament la seva cara, ja que moltes vegades apareix un doble seu a les parades militars que presideix...
En ambdós casos, dels artistes i dels polítics, el doble ha de performar les escenes considerades més perilloses. Són persones que estan avesades a pegar bots especials, a caure de grans altures o a efectuar accidents de cotxes o de motos.
Divina Comèdia
Un cas molt especial de “doble” ens el propociona la Torà en la paraixà d’aquesta setmana, com continuació de la de la setmana passada.
A la ciutat de Haran, (o Harran, segons l’actual grafia turca), a voreres del riu Balikh, han nascut dues germanes bessones filles de Lavan, cosines dels dos germans bessons Ia’aqóv i ‘Essau. I la gent de Haran, que coneix la història de Içhaq (Isaac) amb la seva neboda Rivcà (Rebeca), ja conjunyen de bell nou els fills de les dues famílies i ja saben com acoplar-los. La pubila pel primogènit i la petita pel caganiu.
El problema principal està en què Leà, la germana major, no té cap ganes de casar-se amb el pèl roig primogènit de la Casa d’Avraham, ‘Essau, ja que més de dues vegades li han contat les seves activitats, que no són les que a ella més li agraden.
D’altra banda, hauríem d’aclarir què passa amb la primogenitura d’aquella família, ja que hem sentit a dir que el fill petit l’hi comprà al major, i potser que haurem de canviar els papers dels actors.
Quan Ia’aqóv es presentà, a la paraixà de la setmana passada, davant el seu pare per tal de rebre la benedicció que aquell pensava donar a ‘Essau, vàrem veure l’expressió del pare, diguent: “La veu, és la veu de Ia’aqóv, i les mans són les d’Essau” (Gèn. 27:22). Els exegetes rabínics diuen que, a partir d’aquell moment, Ia’aqóv estava destinat a interpretar els dos papers de la Divina Comèdia: no tan sols el d’intel·lectual, que havia interpretat amb la seva veu fins aquell moment, sinó també el d’activista, que estava en les mans d’Essau.
Les noces de Ia’aqóv amb les dues germanes li aporten el caràcter indispensable (una introvertida i l’altra extrovertida, una més idealista i l’altra més materialista) per que els seus fills puguin dedicar-se a les tasques que el Creador els imposa.
Idealistes
Pot ser que aquest moment en què Içhaq beneïa son fill Ia’aqóv amb les bendiccions que tenia pensades per ‘Essau, fou el que convertí el Poble jueu en un Poble capdevanter, ple de líders capitalistes i comunistes, científics i industrials, que no aturen de cercar la fòrmula màgica que els ajudi a millorar el benestar de la Humanitat.
Més endavant, molt més tard, quan Ia’aqóv torna de son exili a casa de les seves cosines-esposes i de son oncle-sogre, es torna trobar amb el seu germà i amb son àngel protector en una lluita que dura tota la nit i de la qual en surt mig-coix.
Això vol dir que Ia’aqóv, i noltres els seus descendents, ens veim obligats a ocupar-nos personalment de la direcció teorètica i activa de les grans empreses i de les grans iniciatives que el Món necessita. I això, el jueu sempre ho ha fet. Amb més o menys èxit. Però sempre amb el mateix zel, entusiasme i energia dels que volen amillorar el benestar universal. Que, en realitat, no és més que la tasca que ens imposà el Creador quan posà tot aquest Món en nostres mans: no, no tan sols en mans dels jueus, és clar. Però quan ens adonam que l’immensa majoria de pobles del Món s’interessen únicament en el seu propi benestar en detriment de tots els demés, no és d’extranyar que els idealistes jueus segueixin apuntant-se noves victòries, encara que siguin criticades poques dècades més tard.
El Poble sempre està en el conflicte intern entre aquestes dues tendències, la materialista i l’idealista, intentant trobar la combinació ideal entre elles.
Encara ens manca fer ús del camí que el Creador ens presentà per tal de poder efectuar aquestes tasques d’una manera més acurada i reeixida, que és mitjançant les normes de conducta expressades a la Torà. Quan el Poble d’Israel (torni) esser capaç d’usar-les en les seves actuacions, podrem assegurar que, a la fi, arribarem a bon terme.
Tot això, sens dubte, és part de la veritable Divina Comèdia.
dimecres, 10 de desembre del 2008
dilluns, 10 de novembre del 2008
Minyan revolucionari
Comentari a la paraixà de Waierà
Prerrogativa humana?
El judaisme és una religió activa. Vol dir que el jueu que practica correctament les ensenyances de la Torà ha d’estar en moviment continu, efectuant uns actes, un dels 248 Manaments actius o de llurs derivats, o evitant una de les 365 prohibicions.
La Halakhà senyala fets determinats, com puguin ser l’escriptura del Séfer Torà (= el Llibre de Torà), que han de ser efectuats amb intenció explícita de santedat. La Halakhà diu que basta que la persona que l’efectua declari al començament de la seva obra que ho fa amb l’intenció de santedat indispensable. I des d’aquell moment, tant si acaba l’obra sense ‘despistar-se’ com si s’ocupa d’altres coses abans d’arribar a son final. És clar que és preferible ‘renovar’ la seva intenció de tant en tant, oralment o mentalment, però ja no és indispensable ja que, mentres no la canviï explícitament, hem de considerar que la seva intenció inicial continua fins que acabi l’acte.
Però, com ja hem vist, una de les “prerrogatives” humanes és la de poder canviar l’intenció. La qüestió és si ho podem considerar un “privilegi” o un “inconvenient”. En altres paraules, podem dir que el Creador té igualment aquesta prerrogativa d’intervenir en la seva Obra Creativa, després dels Set Dies de la Creació, o deixa que el Món se’n surti així com pugui, deixant que la Natura segueixi el seu camí?
El Primer Motor
Una de les teories teològiques, que fou pronunciada per l’escola peripatètica d’Aristòtil (Llibre de la Metafísica XII, cap. 7), parla del denominat ¨Το Θείον¨ (to Thèon = el diví), o ¨el Primer Motor¨. Es tracta de la divinitat creadora del Món que desprès d’efectuar l’acte de la creació, es desconnecta d’ella. Aquest ¨diví¨ només serveix com ‘primer motor’, o sia, el que posa en marxa tota la maquinària universal, però que després d’aquesta primera empenta no es ‘rebaixa’ a seguir ocupant-se o preocupant-se de la seva obra. La teoria respòn a una pregunta bàsica que diu que si el creador és tan perfecte, com és possible que “se’n penedi” del que ha fet i ho vulgui “retocar”?
I la veritat és que, efectivament, sembla que el Creador “se-n penedí” de la seva Obra, tal i com ho diu al final de la paraixà de Breixit (Gèn. 6:6).
El valor del Mal
Rabí Haim Moixé Luzzatto (1707-1746) explica extensament en els seus llibres “Dérekh Ha-Xem” i “Dà’at Tvunot” el significat del Mal i de l’intervenció divina per tal d’eliminar-lo.
El Rabí Luzzatto explica, recolzant-se en els textes del Zóhar, que la creació del Mal té per propòsit permetre que l’Home pugui lluitar contra ell fins a fer-lo desaparèixer. Aquesta lluita és la seva tasca en aquest Món, i rebrà la recompensa segons els esforços i els resultats.
El Món està equilibrat entre dues forces contraposades. Per una banda, el Creador feu el nostre Món amb una meta, amb un objectiu. D’altra banda, els actes dels humans que han de dur a bon fi la Història Universal, han d’obrar de llur lliure albiri i no coaccionats. Aquest equilibri és complicat i requereix l’intervenció “miraculosa” del Creador, readreçant el Món de tant en tant. Per aquest motiu va intervenir amb el Diluvi, a la paraixà de Nóah, i amb la destrucció de Sdom i ‘Amorà (Sodoma i Gomorra) en la nostra.
Minyan = quorum
Però aquestes intervencions són excepcionals. El Món ha de funcionar per compte propi, per les obres dels Justos que hi influeixen activament. Aquest és el significat de l’oració d’Avraham, que diu que “tal vegada hi ha cinquanta justos a la ciutat” que justifiquin la salvació de tota la ciutat per la possibilitat que hi ha que facin rectificar, a la llarga, el comportament de tots els habitants.
La conclusió de la “discussió” entre Avraham i el Creador és que el “minyan”, el quorum de deu persones, són la base efectiva per efectuar aquest canvi radical en la societat. Deu persones que van pel bon camí, que són conscients dels seus actes i de la seva missió, són capaços de fer revolucions positives, són capaços d’educar la societat que els envolta. Les intervencions divines foren en èpoques i llocs en què encara no hi havia quorum de justos actius, d’aquells que saben lluitar per les seves creences i pel seu camí, com diu el Creador que “Avraham esdevindrà un poble gran i fort, i per ell es beneiran tots els pobles de la terra; ja que l'he trobat que ordenarà als seus fills i al seu casal després d'ell que vagin pel camí del Senyor practican.
El judaisme és una religió activa. Vol dir que el jueu que practica correctament les ensenyances de la Torà ha d’estar en moviment continu, efectuant uns actes, un dels 248 Manaments actius o de llurs derivats, o evitant una de les 365 prohibicions.
La Halakhà senyala fets determinats, com puguin ser l’escriptura del Séfer Torà (= el Llibre de Torà), que han de ser efectuats amb intenció explícita de santedat. La Halakhà diu que basta que la persona que l’efectua declari al començament de la seva obra que ho fa amb l’intenció de santedat indispensable. I des d’aquell moment, tant si acaba l’obra sense ‘despistar-se’ com si s’ocupa d’altres coses abans d’arribar a son final. És clar que és preferible ‘renovar’ la seva intenció de tant en tant, oralment o mentalment, però ja no és indispensable ja que, mentres no la canviï explícitament, hem de considerar que la seva intenció inicial continua fins que acabi l’acte.
Però, com ja hem vist, una de les “prerrogatives” humanes és la de poder canviar l’intenció. La qüestió és si ho podem considerar un “privilegi” o un “inconvenient”. En altres paraules, podem dir que el Creador té igualment aquesta prerrogativa d’intervenir en la seva Obra Creativa, després dels Set Dies de la Creació, o deixa que el Món se’n surti així com pugui, deixant que la Natura segueixi el seu camí?
El Primer Motor
Una de les teories teològiques, que fou pronunciada per l’escola peripatètica d’Aristòtil (Llibre de la Metafísica XII, cap. 7), parla del denominat ¨Το Θείον¨ (to Thèon = el diví), o ¨el Primer Motor¨. Es tracta de la divinitat creadora del Món que desprès d’efectuar l’acte de la creació, es desconnecta d’ella. Aquest ¨diví¨ només serveix com ‘primer motor’, o sia, el que posa en marxa tota la maquinària universal, però que després d’aquesta primera empenta no es ‘rebaixa’ a seguir ocupant-se o preocupant-se de la seva obra. La teoria respòn a una pregunta bàsica que diu que si el creador és tan perfecte, com és possible que “se’n penedi” del que ha fet i ho vulgui “retocar”?
I la veritat és que, efectivament, sembla que el Creador “se-n penedí” de la seva Obra, tal i com ho diu al final de la paraixà de Breixit (Gèn. 6:6).
El valor del Mal
Rabí Haim Moixé Luzzatto (1707-1746) explica extensament en els seus llibres “Dérekh Ha-Xem” i “Dà’at Tvunot” el significat del Mal i de l’intervenció divina per tal d’eliminar-lo.
El Rabí Luzzatto explica, recolzant-se en els textes del Zóhar, que la creació del Mal té per propòsit permetre que l’Home pugui lluitar contra ell fins a fer-lo desaparèixer. Aquesta lluita és la seva tasca en aquest Món, i rebrà la recompensa segons els esforços i els resultats.
El Món està equilibrat entre dues forces contraposades. Per una banda, el Creador feu el nostre Món amb una meta, amb un objectiu. D’altra banda, els actes dels humans que han de dur a bon fi la Història Universal, han d’obrar de llur lliure albiri i no coaccionats. Aquest equilibri és complicat i requereix l’intervenció “miraculosa” del Creador, readreçant el Món de tant en tant. Per aquest motiu va intervenir amb el Diluvi, a la paraixà de Nóah, i amb la destrucció de Sdom i ‘Amorà (Sodoma i Gomorra) en la nostra.
Minyan = quorum
Però aquestes intervencions són excepcionals. El Món ha de funcionar per compte propi, per les obres dels Justos que hi influeixen activament. Aquest és el significat de l’oració d’Avraham, que diu que “tal vegada hi ha cinquanta justos a la ciutat” que justifiquin la salvació de tota la ciutat per la possibilitat que hi ha que facin rectificar, a la llarga, el comportament de tots els habitants.
La conclusió de la “discussió” entre Avraham i el Creador és que el “minyan”, el quorum de deu persones, són la base efectiva per efectuar aquest canvi radical en la societat. Deu persones que van pel bon camí, que són conscients dels seus actes i de la seva missió, són capaços de fer revolucions positives, són capaços d’educar la societat que els envolta. Les intervencions divines foren en èpoques i llocs en què encara no hi havia quorum de justos actius, d’aquells que saben lluitar per les seves creences i pel seu camí, com diu el Creador que “Avraham esdevindrà un poble gran i fort, i per ell es beneiran tots els pobles de la terra; ja que l'he trobat que ordenarà als seus fills i al seu casal després d'ell que vagin pel camí del Senyor practican.
dimecres, 9 de gener del 2008
Llamps i Trons
Comentari a la paraixà de Waerà (Èxode VI 2 – IX 35)
Caparruts
Els egipcis no volien deixar partir els Fills d'Israel, ja que constituïen la mà d'obra de totes les indústries del país. La caparrudesa del Faraó era un reflexe de la posició de tot el poble. No feren demostracions a favor de la seva expulsió o en contra de la política de repressió del Faraó, malgrat que entenien perfectament el sentit de les plagues.
Una mostra especial de la caparrudesa no ja del Faraó sinó del poble, la podem trobar a la plaga del calabruix, o calamarsa.
La sèptima plaga començava la tercera "col·lecció" de plagues que venien de tres en tres.
Aquests trios començaven sempre per la "presentació" davant el Faraó (Èxode 7, 15; 8, 16 i 9, 13), després amb "vés al Faraó" (Id. 7, 26; 9, 1 i 10, 1) i finalment, a la tercera, sense avís (id, 8, 12; 9, 8 i 10, 21). La darrera, la mort dels primogènits, és compte a part.
Grups de tres
Cadascun dels grupets de tres tenia la seva pròpia raó, el seu missatge especial: el primer [sang, granotes i puces[1]] venia a demostrar l'existència del Senyor, i acabava diguent que els mags reconeixien que era el "dit del Senyor" (id, 8, 15).
El segon [mestall[2], peste i úlceres] demostrava la seva omniscència i acabava que els mags no podien romandre davant Ell.
El tercer tercet [calabruix, llagostes i fosca] venia a demostrar que el Senyor intervé en la història, "entra" dins el Món i mou les peces, com si fossin peces d'escacs.
Aquesta intervenció és anormal, ja que el Senyor prefereix que el Món funcioni segons les regles naturals que Ell mateix hi ha imposat. Només en questions molt especials hi ha intervenció divina = miracles. El Rabí Yehudà ha-Leví, en son famós Llibre del Kozari (o del khazar), explica àmpliament les condicions dels miracles.
Favoritisme
A partir de la sèptima plaga se veu una clara diferenciació, una parcialitat a favor del Poble d'Israel, que pren lloc físic: "només a la terra de Góixen, on vivien els Fills d'Israel, no hi hagué calabruix" (id. 9, 26).
Un dels majors problemes de la Humanitat és el de reconèixer que els nostres fets són jutjats per un Jutge Superior, que coneix exactament no tan sols els nostres fets sinó també les nostres expressions i els nostres pensaments. L'homo sàpiens prefereix pensar que ell és el més savi, que ho sap tot i que no necessita ningú que li digui què fer, ni molt menys que el jutgi pels seus fets.
Reconèixer que el Creador "viu" entre noltres, se fixa en els nostres fets i coneix els nostres pensaments, és un pas revolucionari. Acceptar que el Creador no està desconnectat de la seva Creació i continua creant i revivificant les seves criatures significa que l'home no és independent, no és lliure de fer tot el que li passi pel cap. No és d'extranyar que el Faraó no ho vulgui acceptar tan fàcilment.
Llamps i trons
La plaga del calabruix estava composta de tres parts: aigua, foc i renou. Segons els nostres Savis, el foc no era tan sols el dels llamps, sinó que el calabruix estava format d'un nucli de gel embolcat d'una capa de foc dins una altre capa de gel: "i era el calabruix, amb foc que se encenia dins el gel, molt fort, com mai no havia hagut a la Terra d'Egipte d'ençà que era nació"[3].
I, a diferència de totes les altres plagues, els Fills d'Israel també en sofriren 'un poc', malgrat que no hi hagué calabruix a la Terra de Góixen: els trons se sentien perfectament per tot arreu.
En realitat, els trons estaven destinats a 'planxar les arrugues' del cor. Tothom té el cor un poc arrugat, amb racons foscos on no hi deixam entrar la llum del Creador, racons que volem deixar 'personals', 'particulars'. Els trons tenen la facultat d'arribar als racons més obscurs, de fer-nos tremolar de por. Si la por va dirigida només al 'tro' i no a Qui l'ha enviat, això ja és un problema tècnic que hem de solucionar. El Faraó ho va entendre perfectament: "el Senyor és el just, i jo i el meu poble els pecadors. …ja n'hi ha prou de renous de D-éu!"[4]
A això exactament se referia el Senyor quan afirmava, al començament de la plaga: "Perquè aquesta vegada enviaré tots els meus flagells al teu cor"[5].
No li basten els trons
En aquesta plaga hi ha un detall interessant. Diu que hi havia egipcis 'temerosos del Senyor'[6] que quan sentiren l'advertència que els feu Moixé, feren entrar els seus ramats i els seus esclaus als estables i sota coberta.
Els que no eren a bastament temerosos del Senyor foren els que reberen la plaga.
Sembla que el Temor del Senyor és una etapa bàsica, com diu Avraham: "Jo em vaig dir: com que en aquest indret no hi ha cap temor de D-éu, em mataran a causa de la meva dona"[7].
El Faraó encara no ho havia entès a bastament: "Però tu i els teus cortesans, sé prou bé que encara no temeu al Senyor D-éu"[8]
Aquesta paraixà surt sempre (a l'hemisferi nord) en l'hivern, quan podem sentir els trons que el Senyor ens envia. Convé aprofitar l'oportunitat i no esperar a altres plagues, com feu el Faraó.
[1] La traducció grega de la Setuaginta diu σκνιφες, que semblen ser mosquits, i així escriu la Bíblia de Montserrat, però el texte hebreu diu כנים [=kinním] que ha perdurat en la literatura clàssica jueva des del temps del Talmud i fins avui en dia com "polls" o "puces".
[2] La traducció grega de la Setuaginta diu κυνομυια, de κυνο = ca, gos, i μυια = mosca, o sia 'tàvecs', i així escriu la Bíblia de Montserrat, però el texte hebreu diu ערוב [=aróv] que és mestall o mescla de diferents espècies.
[3] Èxode 9, 24.
[4] Id, 9, 27-28.
[5] Id, 9, 14.
[6] Id. 9, 20.
[7] Gènesi 20, 11)
[8] Èxode 9 30.
Caparruts
Els egipcis no volien deixar partir els Fills d'Israel, ja que constituïen la mà d'obra de totes les indústries del país. La caparrudesa del Faraó era un reflexe de la posició de tot el poble. No feren demostracions a favor de la seva expulsió o en contra de la política de repressió del Faraó, malgrat que entenien perfectament el sentit de les plagues.
Una mostra especial de la caparrudesa no ja del Faraó sinó del poble, la podem trobar a la plaga del calabruix, o calamarsa.
La sèptima plaga començava la tercera "col·lecció" de plagues que venien de tres en tres.
Aquests trios començaven sempre per la "presentació" davant el Faraó (Èxode 7, 15; 8, 16 i 9, 13), després amb "vés al Faraó" (Id. 7, 26; 9, 1 i 10, 1) i finalment, a la tercera, sense avís (id, 8, 12; 9, 8 i 10, 21). La darrera, la mort dels primogènits, és compte a part.
Grups de tres
Cadascun dels grupets de tres tenia la seva pròpia raó, el seu missatge especial: el primer [sang, granotes i puces[1]] venia a demostrar l'existència del Senyor, i acabava diguent que els mags reconeixien que era el "dit del Senyor" (id, 8, 15).
El segon [mestall[2], peste i úlceres] demostrava la seva omniscència i acabava que els mags no podien romandre davant Ell.
El tercer tercet [calabruix, llagostes i fosca] venia a demostrar que el Senyor intervé en la història, "entra" dins el Món i mou les peces, com si fossin peces d'escacs.
Aquesta intervenció és anormal, ja que el Senyor prefereix que el Món funcioni segons les regles naturals que Ell mateix hi ha imposat. Només en questions molt especials hi ha intervenció divina = miracles. El Rabí Yehudà ha-Leví, en son famós Llibre del Kozari (o del khazar), explica àmpliament les condicions dels miracles.
Favoritisme
A partir de la sèptima plaga se veu una clara diferenciació, una parcialitat a favor del Poble d'Israel, que pren lloc físic: "només a la terra de Góixen, on vivien els Fills d'Israel, no hi hagué calabruix" (id. 9, 26).
Un dels majors problemes de la Humanitat és el de reconèixer que els nostres fets són jutjats per un Jutge Superior, que coneix exactament no tan sols els nostres fets sinó també les nostres expressions i els nostres pensaments. L'homo sàpiens prefereix pensar que ell és el més savi, que ho sap tot i que no necessita ningú que li digui què fer, ni molt menys que el jutgi pels seus fets.
Reconèixer que el Creador "viu" entre noltres, se fixa en els nostres fets i coneix els nostres pensaments, és un pas revolucionari. Acceptar que el Creador no està desconnectat de la seva Creació i continua creant i revivificant les seves criatures significa que l'home no és independent, no és lliure de fer tot el que li passi pel cap. No és d'extranyar que el Faraó no ho vulgui acceptar tan fàcilment.
Llamps i trons
La plaga del calabruix estava composta de tres parts: aigua, foc i renou. Segons els nostres Savis, el foc no era tan sols el dels llamps, sinó que el calabruix estava format d'un nucli de gel embolcat d'una capa de foc dins una altre capa de gel: "i era el calabruix, amb foc que se encenia dins el gel, molt fort, com mai no havia hagut a la Terra d'Egipte d'ençà que era nació"[3].
I, a diferència de totes les altres plagues, els Fills d'Israel també en sofriren 'un poc', malgrat que no hi hagué calabruix a la Terra de Góixen: els trons se sentien perfectament per tot arreu.
En realitat, els trons estaven destinats a 'planxar les arrugues' del cor. Tothom té el cor un poc arrugat, amb racons foscos on no hi deixam entrar la llum del Creador, racons que volem deixar 'personals', 'particulars'. Els trons tenen la facultat d'arribar als racons més obscurs, de fer-nos tremolar de por. Si la por va dirigida només al 'tro' i no a Qui l'ha enviat, això ja és un problema tècnic que hem de solucionar. El Faraó ho va entendre perfectament: "el Senyor és el just, i jo i el meu poble els pecadors. …ja n'hi ha prou de renous de D-éu!"[4]
A això exactament se referia el Senyor quan afirmava, al començament de la plaga: "Perquè aquesta vegada enviaré tots els meus flagells al teu cor"[5].
No li basten els trons
En aquesta plaga hi ha un detall interessant. Diu que hi havia egipcis 'temerosos del Senyor'[6] que quan sentiren l'advertència que els feu Moixé, feren entrar els seus ramats i els seus esclaus als estables i sota coberta.
Els que no eren a bastament temerosos del Senyor foren els que reberen la plaga.
Sembla que el Temor del Senyor és una etapa bàsica, com diu Avraham: "Jo em vaig dir: com que en aquest indret no hi ha cap temor de D-éu, em mataran a causa de la meva dona"[7].
El Faraó encara no ho havia entès a bastament: "Però tu i els teus cortesans, sé prou bé que encara no temeu al Senyor D-éu"[8]
Aquesta paraixà surt sempre (a l'hemisferi nord) en l'hivern, quan podem sentir els trons que el Senyor ens envia. Convé aprofitar l'oportunitat i no esperar a altres plagues, com feu el Faraó.
[1] La traducció grega de la Setuaginta diu σκνιφες, que semblen ser mosquits, i així escriu la Bíblia de Montserrat, però el texte hebreu diu כנים [=kinním] que ha perdurat en la literatura clàssica jueva des del temps del Talmud i fins avui en dia com "polls" o "puces".
[2] La traducció grega de la Setuaginta diu κυνομυια, de κυνο = ca, gos, i μυια = mosca, o sia 'tàvecs', i així escriu la Bíblia de Montserrat, però el texte hebreu diu ערוב [=aróv] que és mestall o mescla de diferents espècies.
[3] Èxode 9, 24.
[4] Id, 9, 27-28.
[5] Id, 9, 14.
[6] Id. 9, 20.
[7] Gènesi 20, 11)
[8] Èxode 9 30.
El Petit Príncep
Comentari a la paraixà de Xmot (Èxode I 1 – VI 1)
El Petit Príncep
L'any 2368 naixia a l'Egipte el 'pastor fidedigne', el Mestre Moixé (Moisès), fill d'Amram i de Iokhéved i germà de Miriam i Ahrón.
Segons la tradició jueva, el dia exacte del seu naixement, com de la seva defunció, fou el setè dia del dotzé mes , el darrer mes de l'hivern. Durant tres mesos sa mare l'amagà, fins que el dia 6 del tercer mes i per evitar esser trobat per la policia egípcia, fou depositat dins una capsa impermeable, on el trobà la filla del Faraó.
Entre parèntesi afegirem que la tradició jueva afirma que aquesta princesa n'estava farta del llibertinatge i de l'idolatria, que solien anar plegats, que estaven en ús a l'Egipte. Això la feu apta a rebre la tutoria de Moixé. I per cert que dia 6 del tercer mes fou, vuitanta anys més tard, el dia de l'Entrega de la Torà (Xavuot).
Moixé fou criat dins la cort egípcia on rebé la millor educació, com correspòn a un príncep.
Però no tallà els seus lligams amb el poble jueu, ja que la seva dida era la seva pròpia mare, que segurament feu tots els possibles per fer-lo conscient de la vida precària que vivien els seus compatriotes.
Un Punt Exterior
De totes maneres, la seva posició li permetia veure la situació del seu poble des d'un punt de vista 'exterior', que els altres no tenien.
El primer exemple d'antisemitisme, especialment virulent, havia perdut la batalla en son intent d'exterminar un Poble que encara no havia nascut, però feia tots els possibles per oprimir-los i anul•lar la seva personalitat. El primer capítol del Llibre de l'Èxode parla de les tecniques emprades per l'extermini, que no tengueren èxit.
No vull tractar ara el tema de l'antisemitisme, que és molt complicat i molt senzill a la vegada. Voldria, millor, comprendre els esdeveniments d'aquella època i provar de rebre insinuacions sobre el que s'en pot aprendre pels nostres dies.
En primer lloc, hem de posar en clar, si encara no ho està, que el fet d'arribar a l'Egipte i convertir-se en esclaus no era cap càstig per mal comportament. Ja al capítol 15 del Gènesi, Avraham rep la profecia que li anuncia tot això. No com càstig. No sempre se tracta de càstigs, no en el sentit que els podem donar normalment, al manco.
Per exemple, el fet d'haver de cuinar les patates per poder menjar-les, no és un càstig en el sentit estret de la paraula, encara que ho pot esser en el sentit més general. No significa que la mare que les cuina pels seus fillets sigui una pecadora irremediable, però si pot significar que hi ha un 'ambient' deteriorat, que no ens permet gaudir d'aquesta arrel sense fer-li un tractament determinat.
Igualment, el fet que els Fills d'Israel siguin a l'Egipte no significa, en si, que siguin pecadors, encara que puguem considerar que l'ambient estigui deteriorat. La questió és si es pot fer quelcom per solucionar el problema; o al manco per descobrir quina és l'arrel del problema.
Quan Comença el Procés de la Salvació?
Moixé es preocupa per la sort dels seus germans. Aquesta preocupació se transforma en una presa de responsabilitat: Moixé està ben compromès amb la causa del seu Poble. Ja és un bon començament, ja que altres persones podrien cercar, al contrari, camins per fer-se'n més enlluny dels problemes que afecten la comunitat i que no m'afecten a mi directament.
"I passà en aquells temps que creixé Moixé i sortí als seus germans…" (Èxode 2, 11). Moixé "sortí" de la seva particularitat, de la seva posició protegida, per veure les necessitats dels seus germans. I veu el seu sofriment i la seva aflicció. I pren posició a favor d'ells, matant un dels que els infligien el sofriment.
Però l'endemà, quan torna sortir per veure com pot aidar-los, veu que ara són dos hebreus que se barallen. Convé fixar-s'hi, ja que Moixé "diu al dolent: Per què vols pegar al teu germà?" (id. id. 13) 'Vols pegar' – vol dir que encara no li ha pegat, i ja diu la Torà que és el dolent; i Moixé sap que és el dolent i se dirigeix a ell, perquè vol pegar al seu germà.
En aquell moment Moixé descobreix la gran incògnita que tant l'amoïnava: quan s'acabarà tot això? Per què seguim sofrint i no comença ja el procés de la salvació? La resposta la rep Moixé quan aquell hebreu 'dolent' li diu: "qui t'ha posat com ministre i jutge sobre noltros? Què em vols matar així com matares l'egipci?" (id. id. 14). Moixé diu que 'la cosa ja se sap'(id.) significant que el fet de l'homicidi del dia anterior ja no és un secret; i significant també que ara ja se sap per quin motiu el procés de la salvació no comença: hi ha delació, hi ha denúncies i xafarderies. Aquesta delació denota manca d'unitat, de germanor.
La conclusió de Moixé és fulminant: no hi ha res que fer mentres aquest estat de manca de germanor no sigui solucionat.
La Fuita
Moixé fuig de l'Egipte i arriba a Midian, on troba una família, se casa i s'hi instal•la. Fuig de l'espasa del Faraó, i potser fuig també de la problemàtica de la seva nació. S'en vol desentendre, ja que no se comporten correctament, des de son punt de vista.
A Midian, el seu treball és pasturar els ramats del seu sogre. El seu treball és saber obrir els ulls als problemes del ramat, tant als problemes generals com als particulars de cada ovella. Què ha de fer amb les febles? Com ha d'educar les violentes? On pot trobar un lloc on hi hagi pastura i aigua a bastament per a tots?
La posició "extra-territorial" que li ajuda a veure les arrels dels problemes no li ha d'afectar a l'hora de cercar i trobar les solucions, no ha d'afectar el seu compromís amb els seus germans, amb la seva nació. Al cap de molts d'anys d'estudi, veu un abatzer encès i que no se crema. Diuen els Savis que la Flama representava la Presència Divina però, per què dins un abatzer? Volia dir que "estic amb ell dins la seva aflicció" (Salm 91, 16). El Senyor li diu que el patiment del Poble no pot ser mai un tema aliè.
Des d'aquell moment Moixé se converteix en el Pastor Fidel, que ja no torna abandonar el Poble en banda. I un bon exemple veurem al capítol 32, verset 32.
El Petit Príncep
L'any 2368 naixia a l'Egipte el 'pastor fidedigne', el Mestre Moixé (Moisès), fill d'Amram i de Iokhéved i germà de Miriam i Ahrón.
Segons la tradició jueva, el dia exacte del seu naixement, com de la seva defunció, fou el setè dia del dotzé mes , el darrer mes de l'hivern. Durant tres mesos sa mare l'amagà, fins que el dia 6 del tercer mes i per evitar esser trobat per la policia egípcia, fou depositat dins una capsa impermeable, on el trobà la filla del Faraó.
Entre parèntesi afegirem que la tradició jueva afirma que aquesta princesa n'estava farta del llibertinatge i de l'idolatria, que solien anar plegats, que estaven en ús a l'Egipte. Això la feu apta a rebre la tutoria de Moixé. I per cert que dia 6 del tercer mes fou, vuitanta anys més tard, el dia de l'Entrega de la Torà (Xavuot).
Moixé fou criat dins la cort egípcia on rebé la millor educació, com correspòn a un príncep.
Però no tallà els seus lligams amb el poble jueu, ja que la seva dida era la seva pròpia mare, que segurament feu tots els possibles per fer-lo conscient de la vida precària que vivien els seus compatriotes.
Un Punt Exterior
De totes maneres, la seva posició li permetia veure la situació del seu poble des d'un punt de vista 'exterior', que els altres no tenien.
El primer exemple d'antisemitisme, especialment virulent, havia perdut la batalla en son intent d'exterminar un Poble que encara no havia nascut, però feia tots els possibles per oprimir-los i anul•lar la seva personalitat. El primer capítol del Llibre de l'Èxode parla de les tecniques emprades per l'extermini, que no tengueren èxit.
No vull tractar ara el tema de l'antisemitisme, que és molt complicat i molt senzill a la vegada. Voldria, millor, comprendre els esdeveniments d'aquella època i provar de rebre insinuacions sobre el que s'en pot aprendre pels nostres dies.
En primer lloc, hem de posar en clar, si encara no ho està, que el fet d'arribar a l'Egipte i convertir-se en esclaus no era cap càstig per mal comportament. Ja al capítol 15 del Gènesi, Avraham rep la profecia que li anuncia tot això. No com càstig. No sempre se tracta de càstigs, no en el sentit que els podem donar normalment, al manco.
Per exemple, el fet d'haver de cuinar les patates per poder menjar-les, no és un càstig en el sentit estret de la paraula, encara que ho pot esser en el sentit més general. No significa que la mare que les cuina pels seus fillets sigui una pecadora irremediable, però si pot significar que hi ha un 'ambient' deteriorat, que no ens permet gaudir d'aquesta arrel sense fer-li un tractament determinat.
Igualment, el fet que els Fills d'Israel siguin a l'Egipte no significa, en si, que siguin pecadors, encara que puguem considerar que l'ambient estigui deteriorat. La questió és si es pot fer quelcom per solucionar el problema; o al manco per descobrir quina és l'arrel del problema.
Quan Comença el Procés de la Salvació?
Moixé es preocupa per la sort dels seus germans. Aquesta preocupació se transforma en una presa de responsabilitat: Moixé està ben compromès amb la causa del seu Poble. Ja és un bon començament, ja que altres persones podrien cercar, al contrari, camins per fer-se'n més enlluny dels problemes que afecten la comunitat i que no m'afecten a mi directament.
"I passà en aquells temps que creixé Moixé i sortí als seus germans…" (Èxode 2, 11). Moixé "sortí" de la seva particularitat, de la seva posició protegida, per veure les necessitats dels seus germans. I veu el seu sofriment i la seva aflicció. I pren posició a favor d'ells, matant un dels que els infligien el sofriment.
Però l'endemà, quan torna sortir per veure com pot aidar-los, veu que ara són dos hebreus que se barallen. Convé fixar-s'hi, ja que Moixé "diu al dolent: Per què vols pegar al teu germà?" (id. id. 13) 'Vols pegar' – vol dir que encara no li ha pegat, i ja diu la Torà que és el dolent; i Moixé sap que és el dolent i se dirigeix a ell, perquè vol pegar al seu germà.
En aquell moment Moixé descobreix la gran incògnita que tant l'amoïnava: quan s'acabarà tot això? Per què seguim sofrint i no comença ja el procés de la salvació? La resposta la rep Moixé quan aquell hebreu 'dolent' li diu: "qui t'ha posat com ministre i jutge sobre noltros? Què em vols matar així com matares l'egipci?" (id. id. 14). Moixé diu que 'la cosa ja se sap'(id.) significant que el fet de l'homicidi del dia anterior ja no és un secret; i significant també que ara ja se sap per quin motiu el procés de la salvació no comença: hi ha delació, hi ha denúncies i xafarderies. Aquesta delació denota manca d'unitat, de germanor.
La conclusió de Moixé és fulminant: no hi ha res que fer mentres aquest estat de manca de germanor no sigui solucionat.
La Fuita
Moixé fuig de l'Egipte i arriba a Midian, on troba una família, se casa i s'hi instal•la. Fuig de l'espasa del Faraó, i potser fuig també de la problemàtica de la seva nació. S'en vol desentendre, ja que no se comporten correctament, des de son punt de vista.
A Midian, el seu treball és pasturar els ramats del seu sogre. El seu treball és saber obrir els ulls als problemes del ramat, tant als problemes generals com als particulars de cada ovella. Què ha de fer amb les febles? Com ha d'educar les violentes? On pot trobar un lloc on hi hagi pastura i aigua a bastament per a tots?
La posició "extra-territorial" que li ajuda a veure les arrels dels problemes no li ha d'afectar a l'hora de cercar i trobar les solucions, no ha d'afectar el seu compromís amb els seus germans, amb la seva nació. Al cap de molts d'anys d'estudi, veu un abatzer encès i que no se crema. Diuen els Savis que la Flama representava la Presència Divina però, per què dins un abatzer? Volia dir que "estic amb ell dins la seva aflicció" (Salm 91, 16). El Senyor li diu que el patiment del Poble no pot ser mai un tema aliè.
Des d'aquell moment Moixé se converteix en el Pastor Fidel, que ja no torna abandonar el Poble en banda. I un bon exemple veurem al capítol 32, verset 32.
El naixement d’un poble
Paraixà de Xmot (Èxode, Cap 1:1 – 6:1)
Del nucli al Poble
El primer llibre de la Torà, el Llibre del Gènesi, ens donava a conèixer els individus que, gràcies a llur personalitat i als mèrits que havien assolit en la seva vida, mereixien ésser senyalats especialment com aquells que marcaven la pauta els canvis que esdevendrien més tard.
Els Patriarques, Avraham, Içhac i Ia’qóv, posaren els fonaments del Poble. Cadascú hi aportava un aspecte, un enfoc diferent, ja que tenien mètodes d’acció particulars, però tots ells anaven a una mateixa direcció i tenien una mateixa meta: el coneixement del Creador, la consciència de que la persona humana té una meta espiritual en la seva vida en aquest Món, la facultat de trescar infatigablement per tal de trobar els vincles que conectin totes i cadascuna de les coses d’aquest Món, començant per un mateix, amb la meta que el Creador els donà. La descomunal intensitat de les obres dels Patriarques feren efecte en l’esperit que transmetien als fills.
L’identitat, la personalitat, dels fills que d’ells en sortien, estava fortament marcada per les essències que els Patriarques els donaren.
El nucli fonamental dels dotze fills fou eixamplat fins al nombre de setanta, que abarcaven tots els aspectes bàsics necessàris per la creació d’una nova identitat que esclatava dels límits dels “individus” per formar un nou conglomerat independent que pren el nom de “Poble”.
Identitat nacional
Però no n’hi ha prou amb tenir la quantitat adequada d’individus que comencin el Poble, encara que tenguin les metes definides. Obviament el nombre s’ha de multiplicar per deixar d’ésser una tribu i convertir-se en una nació. Tanmateix per assolir l’independència ha de marcar les diferències que la distingeixin de les altres nacions, que fan que, per exemple, un nordamericà no sigui un anglès nascut al nou continent. De vegades és la guerra d’independència la que fa el tall cirúrgic que separa la nova entitat de l’antiga on s’hi ha creat. Clar que la separació no ha d’ésser justament per mitjà de guerra, igual que l’independència adolescent d’un fill no ha de senyalar forçadament la ruptura amb la seva família.
L’existència de les nacionalitats diferents començà molt abans dels naixement de l Poble d’Israel i continua fins als nostres dies. I ens podem donar compte que com més s’accentua el globalisme internacional, més se reclamen els drets de les nacions, com la catalana i la vasca, que havien estat sotmeses a altres nacions conqueridores. El nacionalisme empapa la majoria de les persones que composen una nació, sobretot quan se posen en contacte amb membres d’altres nacions. El diàleg entre les persones de diferentes nacions, i la convivència entre races i cultures no significa que les diferències s’esborrin.
Forn siderúrgic
La Torà, al Llibre del Deuteronomi (Cap. IV, verset 20), diu que el Senyor “ens va treure del forn siderúrgic” d’Egipte.
En els forns industrials siderúrgics se calenta el ferro a una temperatura altíssima de 1400° per fondre’l, per tal de poder separar-lo de les escòries del níquel o de les brutors sulfúriques.
El Poble d’Israel passà per un trajecte semblant per tal d’arribar al Món com un Poble digne de rebre en les seves mans el manual bàsic d’operació al planeta Terra, la Torà.
La Torà ens dóna les indicacions per dirigir correctament les necessitats nacionals d’un Poble. El contacte amb el Creador no s’ha d’aturar al nivell personal ni ha de passar directament al nivell internacional, ecumènic, deixant desamparat el nivell de unes societats humanes, de les nacions, que des de sempre han constituït un cercle importantíssim, per bé o per mal, de les relacions humanes.
Comerç diví
Com se forma una societat comercial que no vagi en contra de les directrius morals i espirituals que el Creador ens inculca? Com se constitueixen associacions culturals, acadèmiques, esportives, industrials…? Basten les directrius humanes, o són necessàries les divines? N’hi ha que pensaran, la frase immoral del cristianisme, que hem de “donar al Cèsar el que és del Cèsar, i a D. el que és de D”.
El Judaisme no pot acceptar aquest punt de vista de cap manera. No podem abandonar aquests aspectes importantíssims de la vida humana, que abasten la gran part de les activitats de l’home, desemparades de les directrius divines. És necessari formar una societat a nivell nacional que demostri que no són utopies, un Poble que mostri la manera de solventar els problemes (clar que n’hi ha, de problemes!) que surten en tots aquests aspectes de la vida social, nacional.
Ha nascut un Poble, el Poble d’Israel.
El primer que ens dóna el títol no és altre que el Faraó. No som un aplec d’esclaus que vénen d’un mateix orígen racial: és un Poble independent, definit per les seves aspiracions nacionals i espirituals, pel seu contacte directe amb el Creador. El Poble d’Israel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)