Divina Comèdia

Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28:10 - 32:2)

Stunt double

Hi ha persones que necessiten que una altra persona els complementi. Per exemple, els actors de cine que han d’efectuar escenes perilloses tenen els seus dobles (“stunt double”) que ho facin per a ells, llevat del famós cantonès Jackie Chan que no ho permet i que s’estima més rompre’s el cap ell tot solet.

També hi ha polítics famosos que se saben en perill a causa de la gran quantitat d’enemics que cultiven, com l’Estimat Líder Kim Jong-Il de Corea del Nord, que ja no sabem quina és exactament la seva cara, ja que moltes vegades apareix un doble seu a les parades militars que presideix...

En ambdós casos, dels artistes i dels polítics, el doble ha de performar les escenes considerades més perilloses. Són persones que estan avesades a pegar bots especials, a caure de grans altures o a efectuar accidents de cotxes o de motos.

Divina Comèdia

Un cas molt especial de “doble” ens el propociona la Torà en la paraixà d’aquesta setmana, com continuació de la de la setmana passada.

A la ciutat de Haran, (o Harran, segons l’actual grafia turca), a voreres del riu Balikh, han nascut dues germanes bessones filles de Lavan, cosines dels dos germans bessons Ia’aqóv i ‘Essau. I la gent de Haran, que coneix la història de Içhaq (Isaac) amb la seva neboda Rivcà (Rebeca), ja conjunyen de bell nou els fills de les dues famílies i ja saben com acoplar-los. La pubila pel primogènit i la petita pel caganiu.

El problema principal està en què Leà, la germana major, no té cap ganes de casar-se amb el pèl roig primogènit de la Casa d’Avraham, ‘Essau, ja que més de dues vegades li han contat les seves activitats, que no són les que a ella més li agraden.

D’altra banda, hauríem d’aclarir què passa amb la primogenitura d’aquella família, ja que hem sentit a dir que el fill petit l’hi comprà al major, i potser que haurem de canviar els papers dels actors.

Quan Ia’aqóv es presentà, a la paraixà de la setmana passada, davant el seu pare per tal de rebre la benedicció que aquell pensava donar a ‘Essau, vàrem veure l’expressió del pare, diguent: “La veu, és la veu de Ia’aqóv, i les mans són les d’Essau” (Gèn. 27:22). Els exegetes rabínics diuen que, a partir d’aquell moment, Ia’aqóv estava destinat a interpretar els dos papers de la Divina Comèdia: no tan sols el d’intel·lectual, que havia interpretat amb la seva veu fins aquell moment, sinó també el d’activista, que estava en les mans d’Essau.

Les noces de Ia’aqóv amb les dues germanes li aporten el caràcter indispensable (una introvertida i l’altra extrovertida, una més idealista i l’altra més materialista) per que els seus fills puguin dedicar-se a les tasques que el Creador els imposa.

Idealistes

Pot ser que aquest moment en què Içhaq beneïa son fill Ia’aqóv amb les bendiccions que tenia pensades per ‘Essau, fou el que convertí el Poble jueu en un Poble capdevanter, ple de líders capitalistes i comunistes, científics i industrials, que no aturen de cercar la fòrmula màgica que els ajudi a millorar el benestar de la Humanitat.

Més endavant, molt més tard, quan Ia’aqóv torna de son exili a casa de les seves cosines-esposes i de son oncle-sogre, es torna trobar amb el seu germà i amb son àngel protector en una lluita que dura tota la nit i de la qual en surt mig-coix.

Això vol dir que Ia’aqóv, i noltres els seus descendents, ens veim obligats a ocupar-nos personalment de la direcció teorètica i activa de les grans empreses i de les grans iniciatives que el Món necessita. I això, el jueu sempre ho ha fet. Amb més o menys èxit. Però sempre amb el mateix zel, entusiasme i energia dels que volen amillorar el benestar universal. Que, en realitat, no és més que la tasca que ens imposà el Creador quan posà tot aquest Món en nostres mans: no, no tan sols en mans dels jueus, és clar. Però quan ens adonam que l’immensa majoria de pobles del Món s’interessen únicament en el seu propi benestar en detriment de tots els demés, no és d’extranyar que els idealistes jueus segueixin apuntant-se noves victòries, encara que siguin criticades poques dècades més tard.

El Poble sempre està en el conflicte intern entre aquestes dues tendències, la materialista i l’idealista, intentant trobar la combinació ideal entre elles.

Encara ens manca fer ús del camí que el Creador ens presentà per tal de poder efectuar aquestes tasques d’una manera més acurada i reeixida, que és mitjançant les normes de conducta expressades a la Torà. Quan el Poble d’Israel (torni) esser capaç d’usar-les en les seves actuacions, podrem assegurar que, a la fi, arribarem a bon terme.

Tot això, sens dubte, és part de la veritable Divina Comèdia.