Mòmies

Comentari a la paraixà de Waihí (Gènesi 47:28 – 50:26)

Els enterraments

Poca cosa hi ha a la Torà sobre els enterraments. Només sabem que els Patriarques, i no tots, foren enterrats a la Cova de Makhpelà.
La Cova de la Makhpelà és un lloc venerat tant pels jueus com pels cristians i els musulmans com lloc en què foren enterrades quatre parelles: Adam i Hawà (Eva); Avraham i Sarà; Içhaq (Isaac) i Rivcà (Rebeca); Ia'qóv (Jacob) i Lea.
La Torà descriu els enterraments de tres d'ells: el de Sarà (Gèn 23 1-20), el d'Avraham (id. 25, 9) i el de Ia'qóv (id. 50, 13). Però senyala també que hi estan enterrats Içhaq, Rivcà i Leà (id. 49, 31).
Sobre Adam i Hawà només en tenim la Tradició que senyala aquesta cova com lloc del seu enterrament.
La Torà només indica a un lloc l'obligació d'enterrar els morts: el Llibre del Deuteronomi (Cap. 21, verset 23). La Torà parla allà d'un reu de mort que, després de penjar-lo per uns moments, és obligatori enterrar-lo aquell mateix dia.
Els Savis aprenen d'aquest verset l'obligació d'enterrar i la de fer-ho el mateix dia.

Mort o viu?

Hi ha llocs al Món, com Austràlia, en què no permeten els enterraments en el mateix dia de la mort. Crec que el motiu és que algunes vegades ha arribat a la tomba una persona que no era morta i que en el moment que l'aficaven dins la fossa, "ressuscità". Ja sabem que quan no se comprova a bastament, se pot prendre un alè molt fluix per manca de respiració i si tampoc no saben comprovar el pols de la 'víctima', podria arribar al fossar abans d'hora.
No ho sé, tal vegada hi hauria altres motius, com per exemple el d'evitar que se pogués comprovar la mort d'una persona o d'altra i que, fent un enterrament precipitat, conseguirien eliminar les proves…
De totes maneres, tot això no existeix en els enterraments jueus, ja que hi ha obligació de comprovar la mort.
Això causa problemes seriosos a l'hora de voler donar membres per trasplantar a altres persones. Quina és la definició d'una persona morta? Sobretot quan se tracta d'una persona malalta o que ha estat en coma, o una persona que la mantenen viva artificialment: amb aparells respiració artificial, monitors i infusions. La mort és, en teoria, el resultat de l'interrupció del procés homeostàtic en el qual mor l'organisme però encara hi ha moltes cel·lules i òrgans que romanen vius i poden servir per trasplants. Però les persones que estan internades i reben vigilància intensiva són precisament aquelles en què l'organisme ha arribat a un punt irreversible des del punt de vista homeostàtic i així mateix segueixen funcionant els aparats respiratori i cardíac. Per tant la definició se converteix en 'mort cerebral'. Però això també no està clar del tot, ja que molts pensen que no basta la manca d'activitat elèctrica a l'escorça cerebral, sinó que és necessària la mort del tronc de l'encèfal.
I encara no és a bastament clar. Per això molts de jueus no volen donar els seus òrgans després de la mort sense una vigilància rabínica molt estricta, que dificulta la funció dels metges, i malgrat que reconèixen l'importància dels trasplants. A més a més, alguns hospitals, després de comprovar que el trasplant no és necessari, decideixen emprar l'orgue per noves investigacions, i això ja és un altre problema…

Fossars o crematoris?

Encara no hem arribat al moment en què la persona pugui viure infinitament, i per tant són necessaris els fossars. Però hi ha moltes ciutats al Món on ja no hi ha lloc per enterrar els morts.
Els Hindús practiquen la cremació dels morts, i després escampen les cendres damunt el riu Ganges. Aquesta tècnica fou adoptada a gran escala pels nazis, que volien defer-se'n dels cadàvers dels jueus als campaments d'extermini de l'Europa Oriental.
El judaisme clàssic no parla directament sobre aquesta tècnica, sinó d'una altra semblant: se tracta d'enterrar el mort fins que tota la carn se torna cendra, llevat dels ossos, i després d'introdueixen la cendra i els ossos dins una capsa petita que pot ser col·locada dis un lloc molt més petit. Així hi havia tombes familiars que ocupaven un lloc mínim, i a més, els enterraven dins catacumbes on els podien posar un damunt l'altre.
La nostra paraixà parla de la famosa tècnica egípcia de la dissecació i embalsamament que fou practicada tant amb Ia'qóv com amb Iossef mateix, i per tant sembla acceptable. En realitat, els nostres Savis critiquen Iossef pel fet d'haver tractat el cos de son pare d'aquesta manera, vull dir que no hauria d'haver-lo embalsamat, ja que els cadàvers de les persones Justes i Santes no se corrompen. I d'aquí volen deduir que no ha de practicar-se l'embalsament; però d'altres diuen que, al contrari, la falta fou que ho practicà amb son pare, que no ho havia de mester i per ell era una manca de respecte, però altres persones que el seus cosos si se corrompen – tal vegada estigui permès convertir-los en mòmies.
De totes maneres, la gran majoria dels Savis opinen que el que compta al cap i a la fi és el verset del començament del Llibre del Gènesi (3, 19) que diu "pols ets i pols tornaràs". I les mòmies no tornen pols. En canvi les cendres poden esser considerades com pols, com diu el Talmud[1] en relació al manament de cobrir la sang de les bèsties i de les aus on, malgrat el verset que diu "pols" (Levític 17, 13), les cendres estan permeses.Però la controvèrsia encara no està decidida, i la majoria prefereixen esser enterrats davall un colze(=48 cm) de terra.

[1] Al Tractat de Hul·lín 88b

Començament de l'Exili

Comentari a la paraixà de Waigàix (Gènesi 44:18 – 47:27)

En Terra Estranya

Arribant a l'exili d'Egipte es compleix la profecia que havia rebut Avraham 190 anys abans: "els teus descendents han de viure en terra estranya durant 400 anys" (Gèn 15:13).
La veritat és que els Savis diuen que "l'exili" ja havia començat des del moment en què havia nascut el primer descendent d'Avraham: Içhaq, ja que tant Avraham com el seu fill, i el seu nét, es comportaven com estrangers: "Som un foraster i un hoste enmig vostre" (Gèn 23:4). En realitat, haurien pogut continuar d'aquesta manera fins passats els quatre cents anys.
El problema començà quan els fills de Ia'aqov decidiren que ja havien assolit un grau més alt que llurs avantpassats.
En cert aspecte, tenien raó.
Fins ara, només personatges particulars havien arribat a la profecia, el contacte directe amb el Creador. No era res nou: Adam fou profeta, Hanokh i Metuixélah (Matusalem), Nóah (Noè) i Éver, també.
I les tres darreres generacions, Avraham, Içhaq i Ia'aqov, és clar.
Però encara no s'havia format un "ens" nou, que superàs el status dels primers profetes: tant Avraham com Içhaq havien tengut fills "ineptes", inadequats. Ia'aqov és el primer que consegueix "construir" una família de profetes.

La Profecia

I, ja que hi som, convé aclarir el concepte de la profecia. La profecia és la connexió entre el Creador i la criatura que es prepara moralment i espiritualment per aquest contacte. Té moltes fases, i les més baixes es denominen "inspiració divina" per les quals el profeta pot assolir uns coneixements que per vies normals no podria arribar a aprendre. Més enllà hi ha la profecia personal, en què el profeta arriba a una connexió especial amb el Creador que li proporciona un canvi radical de la seva identitat. Després tenim els profetes "enviats", als quals el Creador els dóna un missatge profètic que han de comunicar a un públic determinat. La profecia més alta és la de Moixé, que arribà al punt de rebre la Torà Eterna mentres romania a dalt del Mont Sinai durant quaranta dies i quaranta nits sense menjar ni beure, convertint-se realment en un "super-home", per damunt dels clàssics "mineral, vegetal, animal i humà".
Els fills de Ia'aqov es consideraven ja una "Assemblea Santa". Com tal, havia de complir-se en ells la profecia que el Creador havia atorgat a Avraham, de rebre en heretat la Terra Promesa. No havien de fer res en especial, més que "considerar-se" ja els amos del país.
Iossef era l'únic que discrepava. El pas d'un status a l'altre havia de ser molt més clar, molt més assenyalat. I, sobretot, per indicació del Creador.
En aquell moment, perdia la família de Ia'aqov l'oportunitat de seguir habitant en aquella Terra, i necessitava traslladar-se a un lloc on se sentissen "estrangers", per força.
Això explica el canvi de posició entre la profecia que havia rebut Içhaq, en què el Creador li havia prohibit emigrar a Egipte malgrat la fam que patia (Gèn. 26:2-5) i la que rep Ia'aqov a B'er Xéva on li diu que per convertir-se en un Gran Poble ha d'anar justament a l'Egipte (Gèn 46:3).

Gran Poble

Aquesta nova entitat de Gran Poble necessita ésser explicada. La definició de "Gran Poble" la podem veure al Llibre del Deuteronomi 4:7-8, on ens dóna dos parametres: 1. que té un D-éu propà, que contesta cada vegada que el cridam; i 2. que té uns decrets i unes prescripcions tan justos com aquesta Llei.
Vol dir: que pot "dialogar" amb el Creador: les oracions del Poble són escoltades per Ell, i el Poble pot llegir les Seves Paraules a la Torà. És un vincle tan fort que entra dins la "personalitat" dels membres del Poble, dins els gens, a l'àcid desoxiribonucleic, i que ja no es pot desfer pus mai més.
La llarga estància dels Fills d'Israel en aquell país "desenvolupat" que era Egipte, amb totes les característiques que coneixem en la terminologia moderna: capdavanter en totes les ciències i en totes les innovacions, i també en totes les depravacions i corrupcions, - havia de catalitzar la personalitat espiritual dels components del Poble d'Israel fent-los aptes a rebre la Paraula Divina i convertint-se, així, en un Poble de Profetes.
Els setanta personatges que formen el nucli instituïdor del Poble es multipliquen en quantitat i en qualitat. L'estrès de la vida en captivitat que s'esdevé a continuació, enforteix els lligams amb el Creador i els fa molt més ferms.
Un estrès com el de la siderúrgia del ferro a la farga (Deut 4:20), on el separen de les gangues nocives.
El record d'aquella estància en captivitat, i sobretot de l'Eixida que els dóna la Llibertat corporal i espiritual, és una de les bases de la vida quotidiana dels jueus. Ens donarà la base moral del nostre comportament amb els nouvenguts i amb els estrangers, de convertir l'esclavitud en un "ofici" molt menys cruel fins que puguem arribar a una configuració socioeconòmica que l'anul∙li. Ens donarà igualment un valor molt més alt de la Llibertat, de l'aprofitament del temps i dels recursos.

Camins de compromís

Comentari a la paraixà de Waïgàix (Gènesi 44:18 – 47:27)

Sense bregues

Els germans de Iossef, després d'una trobada espectacular, se preparen per tornar a casa i per anunciar a llur pare que han trobat a Iossef viu a l'Egipte.
La missió no és tan senzilla com pugui semblar a primera vista, ja que fa vint i dos anys que el tenen per mort i el seu descobriment posa en evidència els fets que causaren aquesta desparició. Què li diran al pare? Com podran explicar llur comportament?
La veritat és que Iossef sembla no donar massa importància al fet que els seus germans l'hagin venut als egipcis, tal com els diu que, en realitat, tot és una 'jugada' del Creador per tal de fer arribar Iossef a l'Egipte i convertir-lo en el Virrei. Iossef puntua per tres vegades explicar-los que fou el Senyor, i no ells, el que el feu arribar a l'Egipte, i tot, per tal d'assegurar que durant els set anys d'abundància estalviassin el gra pels anys de fam.
Per tant, poden esquivar el fet de la venda i senyalar tan sols el fet que el germà que havia desaparegut s'ha convertit ara en l'amo dels magatzems i convida tota la família a anar a viure amb ell.
Però els fills de Ia'qóv coneixen el seu pare, i comprenen que els interrogarà fins que la seva culpa quedi al descobert. No és d'extranyar que, abans d'arribar, vulguin posar entre ells les coses en clar per definir els graus de responsabilitat de cadascú, i la manera com exposar els fets davant llur pare.
Per tant Iossef, abans de deixar-los partir, els encomana: "No vos enfadeu pel camí" (Gèn. 45, 24).
Aquest verset ens fa cavil•lar. 'No vos enfadeu pel camí'. I si no és pel camí, ja es poden enfadar?
Quina diferència hi ha entre 'el camí' i… i què? La casa? La ciutat? El camp?
Els Savis[1] ens expliquen que els camins són perillosos en si, sense tenir en compte els lladres, els accidents de tràfic. Millor diriem que els lladres i els accidents de tràfic tenen molt que veure amb el fet d'ocórrer al camí.

El camí

El camí és el lloc que uneix, o separa, dos llocs habitats.
L'expressió vulgar que diu que "això sembla una selva!" quan la gent no obeeix unes normes de comportament que permetin la coexistència, podria ser 'traduïda' aquí per "això sembla un camí". El camí manca l'establiment humà que el converteixi en un lloc regit per normes socials-sociables. I no, les normes de tràfic poden donar una resposta tècnica però no poden resoldre del tot aquesta manca.
La 'halakhà' [= les lleis jueves de comportament] diu que l'única manera de salvar aquesta manca és amb una arma poderosa: l'estudi de la Torà. Tant si és individualment com si és en parella o en grup, aquell que surt d'un poble, d'una ciutat, de qualsevol lloc habitat i entra dins el reialme de l'abandó, convé que prengui les armes que li proveeix un llibret de Torà o de Mixnà, o una conversa sobre un d'aquests temes que, molt millor que les regles de tràfic, l'ajudaran a transformar l'abandó i la deixadesa en un lloc habitable.
El sedentarisme és mot perillós: fa que les persones se tornin mandroses i peresoses. El sedentarisme, en el sentit més ample de la paraula, s'entén; però també en el sentit estricte de no voler prendre camí, per por del camí, que com ja hem vist està justificat. No hem de permetre que la gent visqui estancada dins l'ambient en el què s'ha criat. Per bo que sigui, sempre podrà ser millor. El camí que separa l'ambient actual de l'ambient millor que ens espera – aquest camí és perillós, ja que en lloc de portar-nos cap a una banda ens pot portar, per descuit, cap a l'altra, i ens pot fer caure.

Canvi d'ambient

Els Fills d'Israel que tornen a casa també estan passant d'un ambient, bastant dificultós i compromés, a un que pot ser molt millor, com diu el Senyor a Ia'qóv que només "a l'Egipte et convertiré en un gran Poble" (Gèn. 46, 3). De mentres hi ha un bon tros de camí, molt perillós, en el qual un curtcircuit en les relacions entre els germans poden enviar-ho tot en orris. 'No vos enfadeu pel camí'. És necessari reforçar les relacions fraternals segons les pautes d'una Torà que encara no han rebut però que poden conjecturar, amb el que han après de llur pare. Més que més quan estan preparant la formació del Poble d'Israel.
Amb el rapte simulat del germà petit, Iossef volia provocar els sentiments del seu germans, que no havien reaccionat amb la desaparició de Iossef. Per tal de formar el Poble d'Israel és necessari fomentar l'unitat familiar, ja que cada 'gram' d'unitat que manqui en aquesta fase, se convertirà en 'tonelades' quan arribi a la fase 'nacional'.
Els plors de Iossef en el moment de la seva epifania davant els germans estan enfocats a fer desaparèixer la por i el recel. Per desgràcia, ja veurem que, al capítol 50è, verset 15, el recel encara està en vigor.

[1] Pirke Avot, Rabí Ihudà Leib de Praga, etc.

La Sibil·la

Comentari a la paraixà de Waiéixev (Gèn. 37:1 – 40:22)

No se vol consolar

Després de la desaparició del seu fill en circumstàncies molt greus, son pare Ia'qóv, desesperat, plora pel seu fill i no se vol consolar. Vénen tots els seus fills per comfortar-lo, però ell no se vol consolar.
No és d'extranyar: Iossef és el fill de la seva esposa predilecta, és un fill que ha nascut quan ja pensava que tot s'havia acabat (encara que n'hi ha un altre més tard), i és un fill que en si mateix era excepcional. Havia posat en ell tantes esperances i tants de somnis – a part dels somnis que el mateix Iossef havia somiat!
Els Savis diuen que el significat de la camisa retxada que li feu al seu fill tenia aquest significat: cada un dels fills tenia un color, un ofici, un tema que n'era experte, que li agradava més; un tenia el verd i l'altre el groc o el vermell. Iossef els tenia tots, en sabia de tot, tenia totes les qualitats, tenia tots els colors de l'arc.
No és d'extranyar que son pare estigui tan trist i decebut amb la seva desaparició: "una fera dolenta l'ha devorat; Iossef ha estat rapinyat!" (Gèn. 37,33).

Com ho sap?

I aquí ens hauriem de preguntar: com sap Ia'qóv que una fera l'ha rapinyat? Podia ser qualsevol altre cosa!
És ver que en els seus primers plans, quan decidiren matar-lo (Gèn 37, 20) tenien pensat dir que una fera l'havia rapinyat, però no se veu que quan li presenten la camisa tacada de sang li diguin quin és el motiu i ell tot sol ho decideix. La veritat és que qualsevol pare, i sobretot mare, poden pressentir si li passa res al seu fill estimat, sobre tot quan són accidents o malalties greus. Però crec que el poder decidir si li ha passat tal cosa o tal altra, ja és més del que podem esperar, a no ser que hi hagui una intervenció "especial"-profètica.
Però si se tracta d'una profecia, és més extrany, ja que la veritat era altra!
Els Savis diuen que Ia'qóv havia vist, efectivament, que una fera el rapinyava!
És clar que les profecies tenen el seu trajecte, i que normalment el profeta les reb en forma de visió, que ha de saber "traduir" d'una manera adequada – la fera se referia a la muller de Potifar! i l'esglai fou tan ferest que Ia'qóv se desvetllà sense veure 'el final' de la profecia – que la fera no conseguia rapinyar-lo…

Profecies Elàstiques…

L'arribada de Iossef a l'Egipte és part integral de la formació del Poble d'Israel; no és cap sorpresa, no és causa d'un fracàs ni d'un mal pas.
Ja quan el mateix Ia'qóv tornava del país de Haran i retrobava el seu germà, havia posat en clar aquest tema. Essau volia la seva heretat a la Terra Promesa, però Ia'qóv li digué que per rebre els drets primer han de pagar els deutes, i el deute més greu és el de l'exili a terres extranyes, com li profetitzà el Senyor a son avi Avraham "sàpigues que la teva descendència viurà en un país que no els pertany, i els esclavitzaran i els mortificaran, per quatre cents anys. … i retornarà la quarta generació…" (Gèn 15, 13-15).
Com ja hem dit, les profecies poden ser interpretades de maneres molt diferents, ja que en realitat són "elàstiques". Vull dir que depenen en gran part del comportament de les persones que les protagonitzen.
Per exemple, podriem interpretar aquesta profecia d'Avraham diguent que "la terra que no els pertany" és la mateixa Terra Promesa, que en aquell moment només era "promesa" i encara no els pertanyia. Si tots els descendents d'Avraham,fins que arribàs l'hora adequada, s'haguéssen comportat com "turistes" i no com els amos del país, hagués bastat amb això per 'complir' la primera fase de la profecia – i una interpretació així hagués estat completament correcta. I diuen els Savis que aquest era un dels motius de les queixes de Iossef, que veia que els seus germans majors se comportaven com si el país fos ja propietat seva, i amb això auto-decretaven la seva pròpia expulsió del país per arribar a una altra "terra que no els pertanyi"! és veritat que altres termes de la profecia no se poden explicar tan fàcilment en aquest sentit, però aquest és el poder del profeta: el de poder interpretar el significat de les visions.

La Sibil·la

El poder d'interpretar les profecies abans que se compleixin, no és cosa de berbes! No se tracta d'una sibil•la que canta unes paraules fosques, amb significat equívoc i que, sigui com sigui, sempre tendrà la raó.
L'elasticitat de les profecies té un limit molt clar: el de l'autenticitat del missatge, que es pot captar a diferents nivells i que depèn del comportament del subjecte per tal de verificar-la en un sentit més lleu o més greu.
El llegat jueu dels vint-i-quatre Llibres que formen el 'Tanakh' – la Bíblia Jueva – comprèn moltes profecies que foren interpretades durant secles per les sibil·les romanes, els teòlegs cristians, en contra del Poble d'Israel. Les apariències durant dos mil anys els donaven la raó.
Al cap i a la fi, tanmateix, la realitat és la que dóna la raó a l'intèrpret.
Les profecies que parlen del retorn del Poble d'Israel a la seva Pàtria després d'un llarg exili, no necessiten cap intèrpret per tal de ser enteses en els darrers cent anys i sobretot d'ençà l'any 5708 (1948), en què rebé l'independència l'estat format pels veritables jueus, Fills d'Israel, i no els pseudo-"fills d'Israel", com els agrada denominar-se els cristians.

Falsos Conceptes

No ens ha d'extranyar gens que els costi molt als cristians desfer-se'n d'aquesta concepció bi-mil·lenària que s'els ha esmicolat en mans d'aquells parracs de la Humanitat, d'aquelles pelleringues de Poble, escampats arreu del planeta, perseguits i torturats per tots els altres pobles, que compleixen la profecia al peu de la lletra en el moment en què funden l'Estat d'Israel. I el Vaticà no sap com comportar-se amb aquest nou estat, i senyala el fet de ser un estat llec i procura fer la traveta a qualsevol possibilitat de seguir duguent a terme aquelles profecies que encara no ens ha llegut complir.
Una de les característiques d'Israel, contraposat a l'actitud de son germà bessó Essau, és la de la paciència. Els anys i els segles que van passant no ens fan perdre l'esperança. Al contrari, a la trobada entre els dos germans, a la paraixà anterior (Gèn 33, 13), Ia'qóv li diu al seu germà que no pot anar al mateix pas d'ell, ja que els infants són tendres i si els vols fer marxar a pas de soldat moriran tots. Essau té pressa, no sap esperar que les coses estiguin a son bon punt: les pren quan té gana, com feu amb el plat de llenties de Ia'qóv. Per això quan li envia els missatgers, diuen els Savis que li envià un mantell porprat, significant que Essau podia prendre el regnat abans; que el torn de Ia'qóv ja vendrà més tard, quan "pugin els salvadors al Monti-Sion per a jutjar la Muntanya d'Essau, i el regnat serà del Senyor" (Ovadià [Abdies] I, 21). I Rabí Içhaq Abrabanel cita la traducció de Ionatan ben-Uziel, que se tracta de la Gran Ciutat d'Essau, i Radaq afegeix diguent que és la ciutat de Roma (el turó vaticà).

Favoritisme i manca de comunicació

Comentari a la paraixà de Waiéixev (Gènesi 37:1-40:23)

Enveges i calúmnies

Els nostres savis es trobren en la necessitat de recalcar que tots els fills de Ia'qóv eren bones persones. Tots i cadascun d'ells.
Ja que el qui llegeixi la nostra paraixà podria arribar a altres conclusions.
El problema principal sembla ser el de la gelosia. Quan els germans veuen que en Iossef ha rebut de son pare una túnica de franges de colors, se posen gelosos i decideixen matar-lo. Ah, i els somnis que els relata.

Uf! Quina novel∙la tan barata!

Convendria tornar llegir tota la novel∙la des del començament, per tal d'entendre-ho millor.
La Torà no ens explica de quin color eren les túniques dels germans. No perquè no ens interessi, sinó per una altra causa. Cada germà tenia la seva especialitat en la vida. Un era bo en botànica i l'altre en astronomia. Per això un vestia una túnica roja i l'altra verda o groga.
En Iossef tenia tots els colors; era bo en totes les assignatures.
Això no és motiu de cap enveja, a que la gent no té enveja d'aquells que reconeix que són millors, sinó d'aquells que reben favors sense cap motiu especial.
Sembla que el tema de les calúmnies ja és molt més seriós. La Torà diu que en Iossef visitava els seus germans que pasturaven les ovelles, i quan tornava a casa, li contava son pare les males accions que aquells feien.
Els savis expliquen que no se tractava de males accions, sinó de discusions filosofals.
M'explicaré.

Degollat i viu

El judaisme no és una religió proselitista, en el sentit que tothom tengui l'obligació de complir els 613 Manaments de la Torà, però sí en el sentit que tothom ha d'arribar a reconèixer la Potestat Divina, i complir, o millor dit, evitar la transgressió dels 7 Manaments Noaics (dels Fills de Nóah = Noè). Un dels manaments és el de no menjar un animal, o el membre d'un animal, que encara és viu. Aquest manament existeix, com és clar, també en el judaisme. Però hi ha una gran diferència. Pels Noaics, el significat de "viu" és el que donen els metges, i actualment crec que significa que el tronc encefàlic ha deixat de funcionar. En canvi, pels jueus el que compta és el moment de la degolladissa, encara que l'animal encara estigui "viu". Ja coneixeu, segurament, els relats dels caps guillotinats que segueixen declarant que són innocents. Pels jueus això no importa: el fet que estigui degollat ja basta, en un animal, per poder menjar la seva carn.
I això és el que feien els germans de Iossef: degollaven els animals i ràpidament tallaven un tros de carn del coll, el rebetjaven per llevar la sang, i el menjaven cruu, cosa que està perfectament permesa segons la Halakhà (Legislatura Rabínica). Ho feien perquè, així ho asseguraven, el menjar carn d'un animal viu dóna més força que la d'un animal mort.
Iossef no n'estava d'acord. És veritat que els Patriarques complien tots els Manaments de la Torà per voluntat pròpia, abans que fos entregada a Moixé al Mont Sinai, però això, deia Iossef, no els permetia alleugerar de les condicions dels Noaics. El fet de complir voluntàriament unes normes més altes encara no els convertia en "Fills d'Israel" en contraposició als "Fills de Nóah". Aquest títol el rebrem només al Mont Sinai.
Segons Iossef, el que feien els germans era menjar carn "trifa", carn que no està "rabinada" (és l'expressió que usaven els jueus mallorquins de l'Edat Mitjana per dir que era "caixer", o "kosher", o sia 'apte').
Per tant Iossef apel∙lava a la instància superior, a son pare, per tal que pronunciï son veredicte. Pels germans, no eren més que calúmnies.

El "favorit"

De totes maneres, crec que el que els germans sentien cap a Iossef no era enveja sinó por. Una por cerval.
Fixau-vos: Avraham arribà amb el seu cunyat Lot a la Terra Promesa, però quan es trobà que no n'era apte, es separà d'ell. Dels fills d'Avraham, Ixma'el, Içhaq i els fills de Qturà (Cètura), només romangué el fill de Sarà. Dels dos fills de Içhaq, Ia'qóv i Essau, només un rebé la benedicció i la herència.
Ara Ia'qóv té dotze fills, i sembla com si Iossef, pel fet de ser fill de Rahel, la "favorita", vulgui engegar a dida els altres onze.
Tot concorda: ell és el "favorit", té una túnica especial, calumnia els seus germans, té somnis megalòmans...
En Iossef, creuen, els vol prendre la seva identitat, la seva herència i, així, la seva pròpia vida. I per tant, en defensa pròpia, no tenen més remei que eliminar-lo: matar-lo, llençar-lo al pou o vendre'l a la caravana que davalla a l'Egipte.
Un error fatal, tot mirant l'actuació dels germans. Això encara no els converteix en criminals, en assassins o en traficants d'esclaus.
Un error basat en una horrorosa manca de comunicació entre els membres de la família, deguda a uns recels i uns estigmes infundats.

Una persona compromesa

Comentari a la paraixà de Waïxlàh (Gènesi 32:3 – 36:43)

Una figura mundana

La figura de Ia'qóv és una de les més interessants de la Torà. Tant son pare com son avi eren personatges més "espirituals", que no s'aficaven en les intrigues mundanes.
El seu avi Avraham era un personatge tan "gran", tan "gegantí", que acaparava tota la humanitat dins la seva personalitat. El Senyor podia dir que "totes les famílies del Món se beneïen en ell" (cf. Gèn. 12, 3). Els Savis diuen que si un vaixell que viatja de Gàlia a Hispània i no naufraga, és gràcies a les oracions d'Avraham. La gent de Hevron diu que ell és el "príncep del Senyor" entre ells (Gèn 23, 6).
Son pare Içhaq era un personatge tan espiritual que estava molt per damunt la problemàtica d'aquest Món. Tot era massa "petit" per a la seva atenció. He sentit a dir de persones que han passat un accident greu, sobretot aquells que han tengut 'mort clínica', que quan s'en recuperen, ja no tornen ser les mateixes persones que eren abans: ja les coses prenen un altre caire, molt més seriós i responsable; s'ha acabat el temps de berbes! El pare Içhaq, també, tengué un "accident" greu, quan son pare Avraham el fermà de mans i peus i el col•locà sobre l'Altar, i no és d'extranyar que, a més de tota la seva personalitat responsable que ja poseïa abans, se li afegí un nou caire després de l' "Aquedà" – el 'sacrifici'.

Esquivar els problemes

Ia'qóv és molt diferent. És una persona que no 'esquiva' els problemes, i pot ser i tot que els desitja… És un personatge "involucrat" en el que s'esdevé al seu voltant.
La veritat és que començà la seva 'carrera' com persona molt casolana, en comparació amb el seu germà, que era caçador ja des de petit. Però en aquells anys que feu a casa tengué pemps per aprendre coses que els altres no aprenen ni amb llargs anys d'experiències. Els Savis diuen que en aquells primers anys no feu més que estudiar. Això el posà en condicions d'enfrentar-se amb els reptes que la vida li presenta. Entre parèntesi direm que foren molts d'anys d'estudis: segons la tradició dels Savis, que se pot comprovar si ens fixam en el que diu el texte, Ia'qóv tenia 77 anys quan arribà a Haran, i fins aquell moment no havia fet més que estudiar!
Talmud i "halakà"[1] encara no n'hi havia. El que Ia'qóv estudià eren estudis que venien de l'experiència humana o que havia heretat dels seus avantpassats (en realitat diuen els Savis que estudià amb Xem, un dels tres fills de Nóah[2] , que coneixia el món d'abans del Diluvi, i que havia rebut 'lectures' de Metuixélah[3] , el qual havia conegut a Adam…). Una preparació d'aquest caire sens dubte el pot preparar per qualsevol esdeveniment, i no sé si una persona de la nostra era podria arribar a tal quantitat iqualitat de coneixements en 'tan poc' temps.
En el Llibre dels Proverbis el Rei Xlomó comença diguent que està programat per tal de "donar astúcia als inexperts, al jove, coneixement i cautela" (Prov. 1, 4). I les males llengues poden pensar i dir que se tracta d'un llibre maquiavèlic, destinat a convertir la persona en un astut i sagàç, digne representant dels "protocols dels Savis de Sió", que trama mil teranyines per tal d'apoderar-se del Món.
Res més lluny de tal cosa!

Acampar o millorar?

Una petita mostra ens la dóna el mateix Ia'qóv quan torna de son exili forçat i arriba a la ciutat de Xkhem. El text emprat en hebreu "waíhan et pné ha'ir" pot tenir significats diversos, ja que l'arrel "het" "nun" "he" significa 'acampar', i vol dir que Ia'qóv acampà en front de la ciutat (=et pné ha'ir – 'a la cara de la ciutat'). Però se pot considerar que l'arrel és només "het" i "nun" (= Hen, gràcia, favor), i si és així significarà que 'embellí', millorà, l'aspecte de la ciutat (= la cara de la ciutat). Els Savis ho interpreten diguent que els establí un mercat, una moneda i uns banys. Mil anys més tard els romans convertiren els banys en el símbol de la civilització, ja que no se tractava tan sols de fomentar l'higiene sinó que se convertí en un club on se trobaven els ciutadans i discutien els temes d'actualitat.
Jo crec que la ciutat de Xkhem, com les altres ciutats cananees, era una ciutat d'egoïstes, que cadascú se preocupava només del seu cercle més propà. Jo els imagin llençant els fems al carrer, si és que hi havia carrers per unir una casa amb l'altra. Les monedes de canvi i el mercat tenen també una meta semblant, ja que quan el canvi se fa a commutació resulta molt difícil, i més si no hi ha un mercat fixe, i la societat queda atrofiada a un nivell primitiu – a un nivell cananeu.
És clar que els cananeus podran convertir qualsevol societat en un lloc perillós pels visitants i pels propis habitants, com ja en verem la mostra a Sdom i 'Amorà (Sodoma i Gomorra), però de totes maneres la persona humana és bàsicament sociable, i quan aquesta qualitat està atrofiada senyal que la malaltia és radical i necessita cura immediata. Tots els estudis de Ia'qóv, tota l'astúcia i sagacitat que ha après, no poden esser emprats tan sols per l'ús personal-individual.
El compromís d'un individu com Ia'qóv amb la societat en què viu implica que se llevi la son dels ulls i trobi els llocs en els que pot ajudar: tant en la millora del medi ambient, com en l'higiene, l'art, la vida social, la medicina, etc, etc…

[1] Les normes de conducta segons la legislatura judaica.
[2] Noè
[3] Matussalem

Cal que neixin flors a cada instant

Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28:10 – 32:2)

Somnis

El relat de la paraixà de Waiecé comença amb una imatge surrealista: Ia'qóv jeu en un bres de pedres i somia en escales i en àngels.
Se tracta d'un fugitiu, d'una persona perseguida pel seu germà, a qui ha estafat i que ara el vol matar.
Tot el que té és un bastó a la mà.
I els seus somnis.

Descarrilat

Segons la Tradició jueva, que es bassa principalment en els versets escampats arreu el relat de la vida de Ia'qóv, aquest tenia ja 77 anys quan arribà a ca el seu oncle i futur sogre Lavan.
El text no ho diu. Bé, ho diu, però d'amagat.
Anys més tard, quan el Faraó li pregunta quina edat té, just el moment en què ell arriba a l'Egipte, Ia'qóv li diu que en té 130. En Iossef en tenia 30 quan començà el seu càrrec de virrei, i n'han passat set d'abundància i dos de fam, o sia que ara en té 39. I per tant, Ia'qóv en tenia 91 quan naixé Iossef (130 – 39 = 91). I també sabem que Iossef naixé al final dels catorze anys que Ia'qóv treballà per casar-se amb Rachel (i Leà), per tant podem dir que en tenia 77 quan arribà a Haran.
En el moment en què arriba aquest vellet a casa de Lavan, podríem esperar, com de fet esperava l'amfitrió, que passàs una temporadeta de vacances de franc i després se'n tornàs a ca seva.
Però no. El comportament de Ia'qóv no anava pels rails mundans. Ell n'era el continuador i sustentador d'unes idees, d'uns ideals, que suposaven un outbid, una millor oferta.
El seu oncle el pren per betzol i per descarrilat. És clar.

Fe no és somiar

L'endemà de bon matí, s'aixeca Ia'qóv i surt amb el ramat del seu oncle cap a les millors pastures, alliberats ja del jou que restringia l'ús del pou d'aigua, i poc a poc el converteix en el millor ramat de la comarca.
Al cap d'un mes de feina "de franc", el seu oncle, avergonyit, li diu: "no pel fet de ser familiars has de treballar de franc; digués-me quin és el teu sou". Vol dir, que durant un mes el deixa treballar sense piular.
El nebot vol casar-se amb la pubil∙la. Bé, no amb l'hereva, sinó amb la filla més joveneta. Aquest és el sou que demana. L'oncle espavilat en vol treure profit i el deixa treballar set anys i al cap del temps acordat donar-li gat per llebre. Ho fa, sabent que el nuvi no se n'afluixarà, i farà altres set anys de bon profit per l'hisenda de Lavan.
Efectivament.
No, no és que Ia'qóv sigui tan betzol que no ho entengui. Però ell no lluita amb les mateixes armes. L'estafa i l'engany són armes ultimatives, que s'usen només quan no hi ha més remei, i només per salvar-se d'aquells que les empren com arma bàsica.
Ia'qóv té fe, primerament en ell mateix. Les armes de Ia'qóv són l'espolsar-se la son de bon matí i anar a fer feina. La seva fe no és somiar, sinó vint anys de glaç hivernal, d'insolació estiuenca, d'insomni nocturn...

-tips

El Talmud presenta l'hipòtesi que podríem exigir aquests estàndards de qualsevol obrer llogat a una possessió o masia, així com els hem vists amb Ia'qóv. Però el Talmud diu que el Patriarca obrava segons unes pautes i uns arquetips efectivament outbids. No es pot convertir en estereotip que obligui tota la societat. De totes maneres, si que es pot convertir en una mostra, en un prototip al qual podem (hauríem d')aspirar.
D'aquesta manera el nostre Patriarca vol construir la seva família i el Poble que n'ixi.
Els somnis van convertint-se en realitat; poc a poc, a cada instant, van naixent les flors.
Cal que neixin flors a cada instant. A força de suor i de mal d'esquena i d'arrugues al front i de mans seques i de nits en vetla. I de somnis i d'outbids.
Quan torna a casa, el bastó que era tot el seu cabal s'ha convertit en dos campaments: "Mahanaïm".