Col∙lisió entre Principis

Paraixà de Waiaqhel (Éx. XXXV 1 – XXXVIII, 20)

Què té que veure?

Què té que veure la Xabbat (en hebreu és femeni!, i no és 'el dissabte') amb la construcció del Tabernacle?

Aquesta pregunta és formulada a causa dels 3 versets que encapçalen una paraixà que continua parlant únicament de la construcció del Tabernacle.

El treball de l'ànima

La Xabbat és el dia de descans, el dia de repòs del cos humà, després de sis dies de treballs i nervis, de problemes i maldecaps [el seny, el cervell, és part del cos, i no de l’ànima, encara que sigui el que hi està més clos]

Arriba la Xabbat i vé el descans. El cos està obligat a reposar, a anul•lar-se, per tal de donar possibilitat a l’ànima a compareixer i fer la seva tasca.

I el treball de l’ànima és feixuc. Per què ha de guiar un cos que és feixuc i l’ha de fer arribar a les metes que el Creador li ha posat des d’un començ. Ha d’analitzar les dades presents i el lloc i la direcció que la persona ocupa en la constel•lació actual. Ha de revisar la pròpia actuació, en cadascuna de les matèries de sa vida, per a classificar-la en la casella corresponent: bona, millorable, excel•lent, pèssima, decaiguent, acceptable… Ha d’omplir les bateries amb l’ambrosia sabàtica per tal de poder enfrentar-se amb la pròxima setmana sense sufrir pèrdues, sense perdre el nord, cobrant terreny al caos i al desesper.

Construccions

La construcció del Tabernacle és paral•lela a la construcció del cos humà. Té les seves metes i les seves condicions. I té la seva ànima, que és la Presència Divina, la Xekhinà.

La construcció és importantíssima, que sense ella no hi ha res. Però l’ànima és molt més important, i no es pot embullar amb el desenvolupament del cos.

Diuen els Savis que els 39 treballs creatius (“melakhà”) que són necessaris per a la construcció del Tabernacle, són els mateixos que emprà el Creador per a cristal•litzar el Món (i que no tenen res que veure amb llur dificultat o feixugor). I si el Senyor s’aturà de tot treball creatiu en Xabbat, vol dir que tots aquelles feines són les prohibides en el dia sant. Mirant la construcció del Tabernacle podrem arribar a concloure quins treballs estan prohibits en Xabbat.

Però per servar la Xabbat no basta amb abstenir-se de fer feina. La Xabbat és un dia d’acció positiva que comença amb la santificació del dia [que es fa tant a l’oració de la sinagoga com a la taula, recitant el “quidduix” (vegeu: “Els xuetes de Mallorca” B. Braunstein . Curial, Barcelona 1976, pàg 112)]. És obligatori!! disfrutar en xabbat del treball fet durant la setmana: no tan sols en l’àpat festiu sinó girant l’ullada cap enrere i contemplant l’èxit de l’empresa, i aficant l’esperit, el significat espiritual, en nostre treball. Així es santifica no tan sols la Xabbat mateixa sinó tota la setmana. Tot es reuneix al davall d’un sòtil, davall un propòsit, fent la voluntat Divina.

Col∙lisió

Tanmateix, podem veure un altre punt molt interessant. El fet que dos factors importantíssims, dos principis fundamentals, poden col∙lidir o contradir-se en un moment determinat no significa que un dels dos sigui errat o negatiu.

La construcció del Tabernacle era, sens dubte, una missió importantíssima, com es pot veure del fet insòlit que li dediquen una quarta part del Llibre de l'Èxode. Però aquesta missió està subjugada al descans setmanal de la Xabbat, que aquí es mostra molt més fort, molt més ferm i imperturbable que la més sublim de les accions.

El treball infinit de l'estudi de la Torà i del Talmud està destinat bàsicament a trobar l'escala de valors que ha d'ordenar les nostres preferències en totes aquestes col∙lisions de fonaments i de principis.

Personalitat coherent

Comentari a la paraixà de Waiaqhél i Pqudé

Taula i Canelobre

Un dels detalls de la construcció del Tabernacle parla del lloc de cadascun dels "mobles" o utensilis que hi havia. Voldria concentrar-me en dos dels mobles, que estan connectats entre si.

Se tracta de la taula i el canelobre.

Damunt la taula hi col•locaven dotze pans àzims durant tota una setmana, de xabbat a xabbat, i els repartien entre els sacerdots que hi servien. A demés hi havia un platet amb encens, que feien cremar damunt l'altar quan retiraven els pans. La taula era feta de fusta d'acàcia recoberta d'or, amb anelles per on hi passaven uns bastons que servien per transportar-la. Tot voltant la post de la taula hi havia com una diadema d'or.

El canalobre tenia set braços. Bé, en realitat en tenia sis, ja que el central és el cos, i en sortien tres braços de cada costat. Cadascun d'ells tenia un llumet, un petit depòsit, on posaven l'oli que havia de cremar tota la nit. El canelobre estava fet tot d'or massís.

Missatge

Els Savis ens ensenyen que cada utensili, a part de la missió que tenia al Tabernacle, està destinat a transmetre un missatge molt més personal, més directe.

La taula és la taula, el lloc on es depositen els menjars, el lloc on hem de seure per consumir-los. No és una analogia o un símbol, és exactament el mateix: una taula. Una taula que està col•locada "davant el Totpoderós".

No és el mateix menjar a la taberna que menjar en el Palau del Rei, en el Tabernacle. La taula del Tabernacle no és una taula especial, és la nostra taula quotidiana.

El Canelobre és el llum de la ciència, del coneixement. La ciència se subdivideix en diferents temes, que ens poden semblar molt diferents: astronomia, medicina, música (no vos embulleu amb les muses gregues). El Canelobre era tot d'una peça, per mostrar la unitat del pensament, la unitat de l'Univers.

Or massís i xapes d'or

Però ens podem fixar en un detall interessant: la taula és de fusta recoberta d'or, mentres que el Canelobre és d'or massís. Els Savis ens diuen que la essència de la persona humana no és la panxa, la possibilitat que té d'alimentar-se, encara que sigui de forma molt sublim i educada.

Això no és més que fusta folrada d'or.

La essència humana resideix en el pensament. Una acció desprovista de raonament, manca el valor d'acció humana. Quan una persona menja d'adormit no se pot dir que sigui ell que estigui menjant: és com si l'alimentassin amb sèrum una persona en coma: és una cosa "que passa" però no podem dir que "ell la fa". El pensament, la voluntat, són els que donen el valor a les accions.

Per tant, aquests pensaments són importantíssims des del punt de vista de la persona. En hebreu, l'arrel del verb "pensar" és idèntica de la d'"important". Podem fixar-nos que els artistes que varen construir el tabernacle eren persones que sabien "pensar", que sabien atorgar a cada utensili la missió corresponent: van fer una taula per tal cosa, i un canelobre per tal altra, per tal que no fossin utensilis "sense missió, que apareixeren del no-res".

Els Savis ens ensenyaren a pronunciar una benedicció abans de cada acció d'importància. La benedicció expressa que aquesta acció té una missió 'divina', una missió sublim, i que no és un fet insignificant.

I pel fet que el pensament sigui tan important, és necessari que sigui tot d'or, de la millor qualitat.

Davant la taula

La Torà diu que el canelobre ha d'estar col•locat davant la taula. El pensament no és una cosa abstracta i desconnectada; el pensament està destinat a dirigir el nostre comportament 'corporal'. Mentres el pensament visqui experiències "individuals" que no pot connectar-les amb la vida pràctica, hi ha perill greu que se converteixi en un esquizofrènic. Igualment, una persona que actua sense la direcció del pensament serà considerada com "bifurcada", "incoherent".

Referint-se a la construcció del Tabernacle, la Torà repeteix la instrucció que ha d'esser 'unificat'.

La missió d'unificar i fer coherent la nostra vida, sembla la més urgent que ens poguéssem proposar.

Pedagogia opcional

Comentari a la paraixà de Bó (Èxode 10:1 – 13:16)

Progressió

Un dels aspectes menys simpàtics de la Sortida d'Egipte és, segurament, el de les deu plagues que reberen els egipcis.

En primer lloc, podríem dir que el Creador podria trobar camins menys violents per treure els Fills d'Israel de l'Egipte. Com és possible que la Paraula del Creador no sigui a bastament convincent com per causar que el Faraó deixi partir el Poble? I si no, al manco acabar amb l'assumpte com més breument possible: una plaga i prou! Tanmateix, ja des del primer moment en què li dóna les instruccions a Moixé, ja li diu que ha d'avisar el Faraó que si no els deixa partir, matarà el seu primogènit. Que li doni aquest càstig i prou.

De totes maneres, el Creador avisa el seu missatger Moixé que no serà gens fàcil convèncer el Faraó, ja que Ell està interessat en "multiplicar els prodigis i les meravelles al país d'Egipte".

Aquest principi de fer les coses a poc a poc, gradualment, l'hem après ja en el primer capítol de la Torà, quan el Creador "necessita" sis dies per completar la Creació. Hi ha un procés de gradació a priori en tota l'Obra Divina, de manera que l'home hi pugui participar d'una manera conscient i voluntària. Els "bots" intel∙lectuals en què l'home es troba en una posició que no ha treballat per tal d'aconseguir-la, segurament li causaran una caiguda més que un avanç.

De tres en tres

Els Savis agrupen les deu plagues en tres grups de tres plagues cadascun, deixant la dels Primogènits independent.

Cadascun d'aquests tres grups de plagues segueix un mateix ordre: la primera plaga de cada grup comença amb "la presència" de Moixé davant el Faraó. La segona comença amb l'ordre d'"anar" al Faraó, i la tercera és un atac sense avís. Així es repeteix tres vegades.

El primer grup està destinat a fer conèixer l'existència del Creador. A la primera trobada de Moixé amb el Faraó, aquest s'excusa diguent que "no coneix" el Creador. Tenia una enciclopèdia amb els noms i els atributs de tots els déus existents i per existir, però no hi trobava el Tetragramma del Nom del Creador que Moixé li anunciava. Aquestes tres primeres plagues venien a "ensenyar-li" que el Creador existeix. Així ho podem llegir als versets 7:17 i 8:6. A la tercera plaga, els mags reconeixen que és "el dit Diví", i no un conjur màgic.

Però encara podríem pensar, com efectivament pensaven els filòsefs grecs, que el Creador feu el món rodó per tal que pogués rodar tranquil∙lament sense preocupar-se'n més. Aquí vé el segon grup de plagues, destinat a demostrar que el Creador roman present dins la Creació, interessat en el que s'hi desenvolupa. "Així sabràs que jo, el Totpoderós, som al mig de la Terra" (8:18). En aquest grup podem veure una nova intenció, la de mostrar que el Creador fa distinció entre els egipcis i els Fills d'Israel (id. id. i 9:4).

I encara el Faraó pot declarar que la Presència Divina en el Món encara no significa que hi hagi cap intervenció en el que s'esdevé. Hi ha unes lleis còsmiques immutables, que no distingeixen entre "els bons i els dolents", i no hi ha cap Força ni cap Entitat que pugui modoficar aquestes lleis a favor d'un o en contra de l'altre. El tercer grup de plagues està destinat a demostrar que el Totpoderós pot actuar dins la trama de les constants universals. "A fi que sàpigues que no hi ha com jo a tota la terra" (9:14).

Plagues pedagògiques

Les plagues no estaven destinades tan sols pels obstinats egipcis, sinó també, o principalment, pels Israelites, per tal d'ensenyar-los aquests mateixos principis de fe. "Vés a trobar el Faraó, que els he fets obstinar, a ell i els seus cortesans, a fi d'obrar enmig d'ells els meus prodigis. Així podràs contar als teus fills i als teus néts com m'he burlat dels egipcis i els prodigis que he obrat enmig d'ells, i sabreu que jo som el Totpoderós" (10: 1-2).

Parlant de la plaga del calabruix (calamarsa), els Savis diuen que els trons espantaven tant els egipcis com els israelites. Tant és així que els Savis sublimen la por instintiva que els trons ens causen, a condició que sapiguem "orientar-la" al Totpoderós i no a les Forces Naturals, ja que el Temor, o el Respecte, al Creador, que no minva en absolut l'Amor a Ell, és una de les premisses indispensables per poder servir-lo correctament.

El Manament anual de relatar la Sortida d'Egipte la Vespra de Péssah (Pasqua), està destinat a emfatitzar totes aquestes ensenyances als cors dels infants jueus que les escolten reiteradament durant el Séder. L'obligació dels pares, principalment en aquesta nit, és la d'inculcar aquests principis de fe que són la base de la nostra vida espiritual.

La particular elecció entre el que està dispost a aprendre el missatge "teorèticament" i el que no el vol aprendre més que "de viu en viu" sofrint les conseqüències de la seva tossudesa, és la diferència entre els egipcis que sofriren les plagues i els Fills d'Israel que els veren de lluny.

L'opció està sempre oberta.

Vestidures

Comentari a la paraixà de Tçawé (Èxode 27, 20 – 30, 10)

Màscares

Cada any, quan arriba la festa de Purim, se desperta de bell nou la pregunta de les vestidures, ja que és costum, un poc semblant al carnaval dels cristians, de desfressar-se en el dia de Purim.

La questió principal és: quin és la funció de la roba, dels vestits.

Normalment la Festa de Purim cau prop de la paraixà de Tçawé que, justament, parla de les vestidures dels sacerdots al Tabernacle. Molts de versets estan dedicats a explicar el 'model' de la roba i els materials que han d'emprar per fer-la, i contats mots que parlen del seu sentit.

Desprès del primer pecat, l'home decidí tapar la seva nuesa que fins aquell moment no tenia cap importància. Per què aquest càstig reflexiu fou adoptat pel Creador? Sembla com si la roba se convertís en un atribut intrínsec, imprescindible per l'home.

Cultures i anti-cultures

És cert que hi ha certes cultures on han convertit la roba en supèrflua, no tan sols a la platja sinó com una nova-vella cultura natural o naturista. Una voluntat, diguem, de retornar a les arrels, a la natura, a la simplicitat. Una voluntat de 'prescindir' de la vergonya que tenim del nostre propi cos.

La reacció natural de la majoria de la gent és de repulsió i de rebuig. I n'estic absolutament d'acord. Però vull comprendre el perquè. No vull que la meva reacció sigui senzillament emocional, sinó que li vull trobar el sentit racional.

La Torà no en dóna massa explicacions: és així, i prou.

Però en podem trobar traces implícites.

La Torà empra el mot 'erwà (i en plural 'araiót) per indicar els òrgans sexuals, tenguent en compte que l'arrel significa vessar, fer fluir. Però aquest mateix mot és emprat a la mateixa Torà com sinònim de les persones amb qui no ens podem casar. També és emprat per denominar els punts fluixos, les vergonyes, no tan sols personals sinó àdhuc nacionals, com és el cas de Iossef que quan reb els seus germans, sense revelar qui és, els diu "veniu a veure el punt fluix ('erwà ) del país".

Antagonisme

La majoria de les cultures del Món presenten un antagonisme entre les forces físiques i les espirituals. Les solucions són molt diverses, molt interessants i… molt esquizofrèniques.

La Torà declara que la persona humana és un cos i una ànima que han de viure plegats. Són diferents, és veritat, però han d'avesar-se a conviure. I aquesta convivència ha quedat trencada d'ençà que Adam no reaccionà correctament al primer repte que el Creador li presentà per poder progressar. El progrés havia de ser, efectivament, en el sentit que l'ànima fos la que dictàs les pautes de convivència, mentres que el cos no havia de ser més que l'òrgan que complís les ordres. Quan Adam permeté que el cos obràs sense la direcció de l'ànima, no hi hagué més remei que tapar aquest cos per demostrar que era 'inferior' en el sentit que he expressat; que aquest és el 'punt fluix' de la nostra personalitat, la vergonya del nostre comportament.

Convivència

La solució és educar-se a conviure correctament. I educar no és 'imposar' dictatorialment un tarannà, no és domar o domesticar com podria fer-se amb una fera. El nostre cos no és una fera salvatge sinó un ens educable.

És clar que no sempre l'ànima sap el que vol. Normalment això passarà quan de jove ha estat 'educada' pel cos, o sia que el cos ha començat a actuar 'sense el permís' de l'ànima fins que ambdós s'han acostumat al tipus de vida, que no és racional sinó emocional o el que normalment se denomina 'instintiu' – per denotar la voluntat corporal en contraposició a l'espiritual –, encara que no m'agrada la definició.

De totes maneres, mentres no haguem arribat a una convivència correcta a nivell humano-universal entre el cos i l'ànima, no hi ha més remei que tapar el cos.

Tanmateix, ja en les nostres dates, podem convertir la roba en un mitjà per realçar les relacions entre cos i ànima. En aquest sentit la roba se converteix no en un simple tapall sinó en una mena de majestuositat que ens ajudi a donar el veritable sentit a les relacions animo-corporals.

Turistes?

Comentari a la paraixà de Mixpatim (Èxode XXI 1 – XXIV 18)

La Realització Personal-Social

La persona humana, per definició, és un ser social. Això vol dir que si no pot posar en pràctica aquesta, diguem, qualitat no pot acabar de desenvolupar la seva pròpia identitat.

Quasi la meitat de la nostra paraixà tracta dels manaments que tenen la relació més directe amb aquestes connexions socials indispensables.

I aquí no hi ha més remei que posar en clar un punt cardinal que és el tractament de la primera persona: jo. Si hem definit que l'home és bàsicament social per força haurem d'arribar a la conclusió que el qui s'ocupi i preocupi de la seva pròpia veneranda persona no és més que un egoista, i en la major part dels casos tendrem tota la raó.

D'altra banda, com podrem arribar a ser socials si no ens ocupam de noltres mateixos, de la nostra educació?

Efectivament, l'educació personal ha de ser en vistes de la nostra actuació en societat; no basta dir que hem d'arribar a la nostra realització personal per tal de poder fer les nostres funcions socials, sinó que la nostra realització personal és quan duim a terme les nostres funcions socials.

El valor dels fets

La paraixà de "mixpatim" s'ocupa, per tant, tant dels manaments 'socials' com dels 'personals', però hem de tenir en compte que tots ells s'ocupen de les relacions socials.

El gran problema dels 'manaments' és que no se pot obligar una comunitat o una persona dins la comunitat a 'treure tot el suc' de si mateixa diàriament, constantment. No sempre se pot donar una definició 'positiva' dels manaments: no hi ha més remei que cercar unes definicions 'negatives' que ens estableixin un nivell determinat mínim en què hem de viure.

No podem viure en un nivell de vida en què estigui permès assassinar. És tan greu que la Torà ho defineix diguent que el que assassina se mereix que ell mateix mori, mentres que el robatori, amb tota la seva gravetat i rigor, no mereix pena de vida. L'assassí mereix esser assassinat! Això no vol dir que el matin, ja que poden haver-hi atenuants, pot ser que no hi hagi testimonis o que no l'hagin amonestat correctament. En aquests manaments, quan la Torà decreta els càstigs de cadascuna de les infraccions, no fa més que determinar el 'valor' de cadascun dels manaments, ja que les funcions del Tribunal són tan complicades que poques vegades podien dur a terme una execució, fins al punt que un Tribunal que matà dues persones en setanta anys l'anomenaren "el Tribunal sangonós".

La Torà afegeix que no tan sols quan l'assassinat fou intencionat, sinó també quan fou per accident, l'assassí se mereix pena de mort. Però en aquest cas l'assassí pot anar, i qui no ho farà?, a una Ciutat de Refugi habitada per Levites, on li ensenyaran a ser més prudent.

O en cas que un animal de la seva propietat, un bou, per exemple, s'acostumi a atacar la gent i arribi a tres morts, l'amo se mereix igualment la pena de mort. I també en aquest cas pot baratar, i qui no ho farà?, la mort per un multa pecuniària.

Pareix mentida! I què no podria dir directament que li posen una multa?! Quina necessitat té de dir que merix pena de mort si tanmateix no li han de donar sinó que li canvien per una multa?

Oh! Exactament! La meta de la Torà és la de mostrar la gravetat del fet, de la manca de prudència: ha causat, indirectament, la mort d'una persona humana!

Accidents criminals

Per cert que la majoria dels accidents mortals, segurament, no els podriem classificar com una simple 'manca de prudència'. La majoria dels xòfers que causen accidents mortals són criminals, no tan sols imprudents! Imprudència és quan un pot dir que 'no pensava que se llençàs davall les rodes del cotxe' i noltres li deim que hauria d'haver anat més viu quan s'acostava a un pas de peatons. Però quan circula a cent per hora i s'ocupa en sincronitzar la ràdio en lloc de vigilar la carretera, no pot dir-se que fos per imprudència que atropellà el peató: això és un crim!

La persona construeix la seva personalitat, se cuida de millorar les seves actuacions, de convertir-se en una persona positiva. Aquesta personalitat positiva és principalment interior, espiritual, però ha de manifestar-se en cadascuna de les seves accions. És necessari posar en ordre els diferents temes, veure l'importància i la responsabilitat de l'actuació humana en totes les seves manifestacions.

Hi ha moltes persones que menyspreen la seva pròpia entitat, la força que el Creador els ha atorgat; la força que tenen llurs paraules i accions, i àdhuc llurs pensaments. Viuen com els turistes, sense que el que s'esdevé al seu voltant, o al seu interior, els incumbeixi personalment.

Desperten del llarg somni només quan arriben a la residència geriàtrica, i llavors ja és massa tard.

La Torà ens ensenya que no som turistes sinó ciutadans en el Món de la nostra pròpia personalitat, en el Món de la nostra societat: hem de complir els projectes que el Creador ens ha posat per la nostra vida. La paraixà de Mixpatim ens mostra la direcció general que hem de prendre per tal de poder complir aquest projecte: cadascú té el seu camí particular – ja que té la seva personalitat particular – per complir-lo.

Ja és tard i el projecte encara no està acabat…

Un llumeneret blau d’alluny

Comentari a la paraixà de Teçawé

La contestadora automàtica

Fa devers un any i mig varen traslladar l’ajuntament del meu poble a la zona industrial, per tal d’estalviar el lloguer de l’edifici que està ubicat al centre del poblet.

Però resulta molest per tots aquells que necessiten el seu servei diàriament, o encara que sigui en ocasions determinades: per entregar documentació, etc., no hi ha més remei que anar a la zona industrial, a les afores, per tal de fer-ho.

També han posat un contestador automàtic, d’aquells que diuen: si voleu parlar amb el batle, pitjau l’u; si voleu el secretari, pitjau el dos; etc., i amb una musiqueta metàl•lica estrident de mozart o de led zeppelin per omplir el buit quan esperes que el destinatari contesti. I si t’embulles, quasi sempre, desconnecta i torna començar...

Tan bé com ho teníem quan l’ajuntament era a prop, i podíem veure la gent cara a cara, o quan contestava una veu amiga i ens explicava pacientment tot el que volíem (moltes vegades amb una tassa de cafè i tot...)

Omplir les piles

Fa més de dos mil anys ens desconnectàrem del Creador. Tenia un lloc, el Temple, on el podíem connectar directament. Podíem veure els sacerdots, els profetes, els savis. Prodigis i miracles diaris i permanents. T’omplies d’una sensació especial que t’omplia les piles per setmanes i mesos, te millorava la personalitat amb la sola presència en el lloc més sagrat.

El contacte amb el Creador és una de les necessitats més bàsiques de l’home. Fa ja dos mil quatre-cents anys que aquest contacte no és directe, des de la destrucció del Primer Temple.

Hi ha contacte! Faltaria més! Però ja no és un contacte directe, sinó per mitjà d’intermediaris: la Torà, els savis, els llibres de sabiduria. Com la secretària electrònica: molt de pip-pip i música estrident, molts d’intermediaris que no ens entenen o que noltres no els entenem. Això ho poden testimoniar els milions que han perdut l’esperança de poder trobar el Creador. Els milions i milions que senten que el Creador està allà, a dalt del Cel, que no ens escolta ni ens veu. Si és que existeix...

Un llumeneret blau

Les paraixàs de Trumà i Teçawé, i a continuació fins al final del Llibre de l’Èxode i quasi tot el Levític, ens proporcionen un botó de mostra del que era el Temple, amb les seves condicions especials, amb la gent especial que hi treballava: els Savis del Sanedrí, els profetes que hi rebien l’inspiració, els sacerdots que donaven instruccions als pelegrins confosos, que no sabien quin era el comportament correcte a casa o al camp, a la ciutat o al Temple, que venien precisament per això, per estar en contacte amb el Creador i necessitaven indicacions per posar-s’hi a frec de roba correctament.

No, els sacerdots i els profetes no eren intermediaris sinó guies, mentors, instructors, que facilitaven el procés de cadascú per trobar aquest contacte directe, que no tothom sap trobar per compte propi.

Aquests capítols de la Torà ens ajuden a comprendre el significat de cadascuna d’aquestes condicions indispensables: les vestidures dels sacerdots, la seva consagració, els altars, la taula i la làmpara. I l’Arca.

Fa tants d’anys que no els hem vist que ja hi ha gent que dubta de la seva necessitat, que els considera superflus, supersticions de gent primitiva. I no hi ha ningú que ens ho pugui explicar correctament! Només ens queden les insinuacions dels Savis que ens mostren un pessic de sabiduria, un llumeneret blau d’alluny.

Redreçar el Dret

Comentari a la paraixà de mixpatim (Èxode 21:1 – 24:18)

Els déus del jutjat

Una de les expressions més estranyes, a mon parer, és la que la Torà empra per designar els jutges, al capítol 22 del Llibre de l'Èxode. Tant és així que alguns traductors cristians l'han deixat amb el significat "normal".

Vegem: La Torà parla d'una persona que ha confiat objectes o diners per a guardar en mans d'altre. La Torà parla del cas en què l'objecte o els diners han desaparegut i creuen que han estat robats, però no troben el lladre. Aleshores, l'amo de la casa on es guardava l'objecte es presenta davant els jutges per declarar si ha posat la mà en l'obra del proïsme. (Èxode 22 6-7).

El problema és que el mot "jutges" no és el normal "xoftim", que es pot trobar a altres indrets, sinó el d'"elohim", que normalment està reservat a 'déus', tant si es refereix al Creador com si es refereix als ídols.

L'expressió torna repetir-se dues vegades al verset 8, després d'haver sortit ja al cap. 21:6.

Com he dit ja, els traductors cristians deixen el sentit "normal" de Déu, o sia, que l'acusat es presenta davant el Creador per declarar...

Consagració del Nom

Els escribes són els encarregats d'escriure la Torà damunt làmines de pergamí i segons la tradició trimilenària jueva. Quan comencen a escriure el primer verset ja diuen que el consagren per a Torà, i cada vegada que escriuen el Nom del Totpoderós (el Tetragramma) o el mot "Déu", tornen consagrar l'escriptura d'aquell mot. En cas de no fer-ho, es considera que tot el Llibre de la Torà està desqualificat, i no es pot fer servir.

I heus ací que en aquests tres versets no ha de consagrar-se en nom del Creador, ja que només es tracta dels jutges.

El que tenen d'especial aquests jutges per a donar-los aquest nom és que en el moment en què seuen a la Tribuna de Justícia reben una potestat que els permet decidir a favor o en contra de l'acusat, fins el punt de poder decidir sobre la seva pròpia vida. Una potestat d'aquest caire és "divina". És divina en el sentit que la responsabilitat que recau sobre les seves espatlles és tremenda. És divina en el sentit que, si, com diuen els traductors, l'acusat es presenta davant el Totpoderós per declarar. I que no es pensi ningú que el judici és una senzilla funció destinada a restablir l'ordre; ben al contrari, els jutges estan en funció de representants del Creador.

Ja tres capítols abans, quan el sogre de Moixé li fa la proposició d'elegir jutges, aquest li havia explicat la particularitat del judici segons el concepte jueu: «És que la gent ve a mi per consultar D-éu. Sempre que tenen un plet acuden a mi. Jo llavors sentenciï entre l'un i l'altre i els enseny els estatuts de D-éu i les seves lleis» (Èx. 18:15-16).

Vol dir que quan hi ha una discusió entre dos homes i cadascú d'ells està convençut de tenir la raó, vénen a consultat el jutge per aclarir quina és la voluntat del Creador en un cas així, "ve a mi per consultar D-éu". El jutge és el representat de la Voluntat del Creador, i la potestat que té és la Divina.

Ús i abús

Això ho han sabut aprofitar més que bé els jutges de totes les èpoques i de tots els pobles, qui més, qui manco. El representant del Totpoderós s'autoconsidera totpoderós a si mateix, amb potestat infinita i indiscutible de fer tot el que li ve o li convé. I torç el Dret.

Aquest conflicte ha donat tela a molts de capítols en els llibres dels Profetes, que amonesten els jutges i els amenacen amb càstigs molt severs per haver profanat la funció i la confiança que els han delegat. No tan sols pel desordre que han establert, pel frau i el robatori, per haver aprofitat el càrrec per fer-se rics, sinó, principalment, per haver profanat la representació divina en el tribunal que estava depositada en ells.

Homes valents

Quan el sogre de Moixé li fa la proposició, li diu que ha de trobar "homes valents, temorosos del Senyor, homes veraços, que odien la cobdícia" (Èx. 18:21).

La gent pregunta: per què 'valents'? No seria millor posar el 'temor del Senyor' com primera condició?

La tasca no és gens senzilla, tant pels electors com pels elegits. La galeria política, com la del Dret, està plena de gent convençuda de ser la més apta pel càrrec. Jo crec que la frustració no és tan sols dels electors, que descobreixen de bell nou que els elegits no són tan bons com deien o com ens pensàvem. Crec que moltes de les persones que començaren aquestes carreres, ho feren per complir un somni positiu, una il∙lusió que havien sentit, de canviar el món, de fer-lo molt millor. I quan arriben a la posició que els permet fer els canvis, es senten molt frustrats veient que estan encadenats a les "normes" establertes, que els són tan favorables... i que estan tan lluny dels ideals! Per això són necessaris "homes valents"! valents per fer el canvi, valents per mantenir l'il∙lusió i els ideals que els van empènyer quan eren joves i poder redreçar el Dret!