Nosaltres no som d'eixe Món!

Comentari a la Festivitat de les Cabanetes (Succot)

Festa de la Lluna?!

En son emocionant llibre "El Bressol de Bambú" (The Bamboo Cradle) descriu Dr. Avraham Schwartzbaum, que era a Taiwan, on treballava com profesor a una de les universitats, on tengué una anècdota graciosa. La direcció de l'Universitat li havia proporcionat un hermós apartament on s'havia instal∙lat la família Schwartzbaum.

La direcció romangué completament astorada quan vegé que la família Schwartzbaum construïa una cabana al jardinet i hi traslladava els mobles principals: la taula i les cadires i àdhuc els llits! L'Universitat estava convençuda que amb aquest acte desmostrava la família Schwartzbaum son descontent amb les condicions d'habitatge que li havien proporcionat.

Una delegació de la direcció, profundament ofesa per la mesura presa pels hostes, visità el doctor Schwartzbaum i li pregà que li presentassin una llista de peticions per tal d'amillorar ses condicions.

El pobre Dr. Schwartzbaum no sabia com explicar que no se tractava de cap mena de protesta, sinó de la celebració de la festa jueva de les Cabanetes, fins que afinà mostrar-los la lluna plena que just eixia a la posta del sol, quan un ample somriure els omplí la cara: "ah! La Festa de la Lluna!". Amb profundes reverències li desitjaren una feliç festa i tornaren a la direcció per reportar que havien evitat un greu afront.

Però la Festa de les Cabanetes, o Succot, en hebreu, no és una festa de la Lluna, encara que, efectivament, comenci amb el primer pleniluni de la tardor.

Raons criticastres

Fa quasi doscents anys, els primers crítics de la Bíblia se posaren per meta rebaixar l'orígen de les festivitats jueves a dates que senyalaven fites de l'any agricultural celebrat pels pagesos amb festes o accions de gràcies, i més tard els donaren el sentit "religiós" de la Història del Poble d'Israel. Tant el text de la Torà com les interpretacions tradicionals dels nostres Savis al llarg de les generacions indiquen que l'ordre fou precisament invers: primer assenyalaren les dates històriques en el calendari i després li afegiren el sentit agrícola.

El gran "problema", que segurament és el que motivà l'intel∙ligent interpretació dels crítics, és que l'ordre suggerit per la Torà sembla incoerent. Per què havia d'anticipar el sentit històric al sentit agrari? A més, tenguent en compte la tesi d'aquells crítics que el relate de la Torà s'esdevengué durant l'Era del Tabernacle i del Primer Temple, com recull de rondalles èpiques, resulta molt més lògic establir que els pagesos israelites celebraven les seves festes agrícoles, i més tard els afegiren el significat 'històric' segons el que relataven les rondalles.

La gran evidència a favor de a seva teoria venia precisament de la Festa de les Cabanetes. Aquesta festivitat, segons el relat bíblic, venia a senyalar el fet que els Fills d'Israel, quan sortiren de l'Egipte, acamparen en cabanes fetes de palmes, ja que no tenien altres alternatives. Si això fos així, diuen, aquesta festa hauria de ser celebrada junt amb la de Péssah que senyala justament la Sortida d'Egipte, i a l'estació de la primavera, i no a la tardor. Per tant, raonen, com que la festa de la sega, en primavera, ja estava "ocupada" per la de Péssah, aprofitaren el fet que ja tenien la festa de la collita, al final de l'estiu, per encaixar-li el significat històric.

El sostre més robust

De totes maneres, aquells crítics no s'ocupaven d'una questió tècnica sorprenent: quina lògica té el construir les cabanetes justament al començament de l'hivern? – hem d'aclarir que el clima de l'Orient Propà passa de l'hivern a l'estiu i vice versa quasi sense estació climàtica intermediaria. És molt corrent, i gens agradable, que a mitjan setmana de Succot plogui dos o tres dies seguits. Per què haurien d'establir aquesta festa en una data tan incòmoda? No seria millor celebrar-la a mitjan estiu, quan el baf de les cases no deixa dormir i la gent s'estima més engronxar-se en una hamaca a la fresca d'una cabana lleugera?

El sentit de la festa de les Cabanetes és exactament aquest: el de sentirse desamparats en mans del Creador, tal i com van estar els Fills d'Israel que sortien de l'Egipte i entraven al paorós desert. Celebrar aquesta festa durant l'estiu no té cap sentit! Justament el fet que, quan els pagesos acaben de replegar la collita davall bon sostre per por a les pluges, construeixen una cabana per viure-hi durant una setmana demostra que no és una festa agrícola sinó una festa per celebrar l'immensa alegria de sentir-se a l'abric no d'un sostre gruixat i d'unes parets amples, sinó del Rei del Món que ens ampara [àdhuc] en els moments més difícils. És el sostre més robust.

Eixe Món i l'Altre Món

La lògica jueva, la lògica que aprenem de la Torà, no s'assembla a les lògiques humanes, com diu el Profeta Isaïes (55, 9). Els manaments de la Torà estan destinats a causar una experiència, una impressió pregona, en la persona que els compleix. I si la persona no arriba a aquesta sensació, senyal que li manca quelcom molt bàsic en l'execució del manament: una desgraciable pèrdua de temps i d'energies.

No, nosaltres no som d'eixe Món, com canta Raimon. Les nostres vivències estan destinades a atansar-nos al Creador, a canviar la nostra forma de pensar i d'actuar, a fer-nos responsables dels nostres actes no tan sols a nivell personal o social, sinó a nivell universal. A canviar la perspectiva de les nostres mirades, del nostre enteniment. Nosaltres volem pertànyer a un Món molt més alt, molt més subtil, molt més moral.

La Torà ens proposa la vida d'un Altre Món, que hem d'anar construint ja des d'ara, començant per noltres mateixos. Per aconseguir-ho, convé que ens adonem del fet que la nostra vida en Eixe Món és molt fràgil, molt més fràgil que la cabaneta que construim per Succot. Les energies vénen d'un Creador que ens hi ha col∙locat amb una meta clara i concisa: la de treballar per tal de convertir Eixe Món en un Altre Món.

Hag saméah (Bona festa)

Nissan.

Regne del Regne

Comentari a la Festa de Xavuot

El temps i el lloc

Fa tres mil vuit cents vuitanta nou anys el nostre Pare Avraham rebé l'ordre d'abandonar la seva família i la seva pàtria per anar al lloc que el Senyor li volia donar. El lloc que el Senyor li donava era el centre del Món.

El Rabí Iehudà Haleví, al seu famós llibre "El Kozarí" explica, recollint les ensenyances de la Torà, que les nocions del temps i del lloc surgeixen a partir de la Terra d'Israel. Segons la teoria explicada a aquest llibre, el dia comença en relació a la Terra d'Israel, els mesos comencen segons el moment en què una persona que viu a la Terra d'Israel pot veure la lluna nova, les Festivitats vénen relacionades amb el clima i l'agricultura de la Terra d'Israel.

Ja durant els dos mil anys de Diàspora reconeixeren els jueus, sobre tot els que vivien al nord d'Europa, que la seva vida a l'estranger està desconnectada de les vivències que ens ensenya la Torà. Jo mateix m'en vaig adonar per primera vegada quan vaig llegir les odisees dels jueus russos que arribaren fa poc més de cent anys a l'Argentina i cel·lebraren la Festa de la Segada al començament de l'hivern i la de la Collida al començament de l'estiu, quan la Torà les presenta lògicament en ordre invers.

De Xabbat a Xabbat.

El temps, segons els Savis jueus, se basa en el dia de Xabbat. En el judaisme, els dies d ela setmana no tenen nom, sinó que són numerals ordinals, començant i acabant en Xabbat: Xabbat, el primer dia de la Xabbat, el segon, el tercer, etc. fins que se torna arribar a la Xabbat, conseqüència lògica de la convicció que el temps és la funció sabàtica expressada en sis facetes "feineres" que se concreten en el dia sant.

Les festivitats, també, depenen de la Xabbat. La gran diferència està en el fet que el circuit setmanal és fixe, mentres que les festivitats poden ser mínimament regulades pels Savis.

La Festivitat de Xavuot té unes peculiaritats sui generis. En teoria no té data fixa, sinó que pot adelanta-se o atrassar-se. Vull dir que el dia de Péssah, per exemple, sempre és el dia 15 de Nissan, el primer pleniluni de la primavera. Succot sempre és el dia 15 de Tixré, el primer pleniluni de la tardor. Roix ha-Xanà, el dia de Cap d'Any, sempre serà el primer dia de Tixré, dues setmanes abans de Succot.

Set setmanes

Però el dia de Xavuot pot caure en dia cinc, sis o set de Siwan, ja que sempre serà cinquanta dies després de Péssah, i els mesos, en teoria, poden canviar de "plens" a "minvats": si tenen 30 dies són 'plens', i si només en tenen 29 són 'minvats'. Això, en el calendari jueu actual, és mòbil encara en alguns mesos de l'any, però en els mesos entre Péssah i Xavuot és fixe, un 'ple' i l'altre 'minvat'. Però en temps del Temple, la consagració dels mesos es feia per testimoniatge dels que havien vist la lluna nova, i podia ser que ambdós fossin 'plens' o 'minvats', i així el dia de Xavuot sortia un dia abans o un dia més tard.

Tanmateix, sempre són set setmanes que comencen el segon dia de Péssah, quan se feia l'ofrena de l'Ómer, i acaben el dia abans de Xavuot. Durant aquestes setmanes hem de comptar els dies que van passant i les setmanes que van passant, referint-los a l'Ómer: "avui són cinc dies de l'Ómer", "avui són quinze dies, que són dues setmanes i un dia de l'Ómer", etc…

Càbales

Els Savis ens ensenyen que cada un d'aquests dies i d'aquestes setmanes tenen un significat espiritual, segons un orde fixe: amor, valor, glòria, eternitat, esplendor, fonament i regne, que se van combinant segons la fòrmula dia-setmana: amor de l'amor, valor de l'amor, glòria de l'amor,… amor del valor, valor del valor, glòria del valor, etc fins que en el darrer dia arriba el 'regne del regne'. Són significats molt especials, que podriem denominar "iniciats", ja que corresponem en gran part a les ciències cabalístiques, però que, de totes maneres, poden esser enteses per gent plana en llur sentit més bàsic.

Cadascun d'aquests valors espirituals tenen un significat ètic pràctic, destinat a perfeccionar la personalitat humana. No basta comptar els dies i les setmanes que van passant, sinó que hem de perfeccionar la nostra pròpia entitat, la nostra personalitat, segons aquests valors espirituals, fins que puguem arribar a aplicar les teories més elevades a la vida pràctica diària.

Regne del Regne

Tot això és condició preliminar per poder celebrar correctament la Festa de Xavuot.

Hem de tenir en compte que la Torà conjuny la festa de Xavuot amb uns manaments, agraris, que denoten ajuda als necessitats. Segons el costum dels jueus europeus, a la festa de Xavuot se llegeix el Llibre de Rut, que està molt relacionat amb els manaments agraris d'ajuda als pobres, com es pot comprovar llegint els quatre capítols del Llibre. I també està fermament relacionat amb el "regne del regne", ja que Rut fou l'àvia del rei David, que ens demostrà la manera de posar en pràctica, a nivell institucional, els manaments que la festa de Xavuot predica.

Aquest és el significat del valor del "regne", el d'imposar la voluntat del Creador a la nostra vida privada. Tant si es fa per 'decret' incomprensible o obligatori, com si és, millor, el resultat d'un esforç intel·lectual i ètic raonat i voluntari.

La Civada i el Pa

Comentari a la festa del ‘Lag baÓmer’

Ni tan sols una festa

El “Lag baÓmer” no és una festa ‘normal’. Vull dir, que no és una festivitat bíblica que commemori lun dels events de la Sortida d’Egipte, com els ‘Tres Pelegrinatges’ de Péssah, Xavuot i Succot, ni tan sols una Festivitat rabínica, imposada en una època més tardia per senyalar una victòria bèŀlica, com en Hanuccà, o espiritual, com en Purim.

En tots els casos, les festivitats venen acompanyades d’una litúrgia especial: els capítols de l’Haŀlel al llibre dels Salms (113-118), o lectures commemoratives de la Torà (amb les corresponents als Tres Pelegrinatges o amb la de l’Inauguració del Tabernacle) o del Llibre d’Ester...

Tot això no hi és a la Festa del “Lag baÓmer”, que ni tan sols és una festa.

L’Ómer

Per tal d’entendre aquesta data, no hi ha més remei que entendre què és l’ómer i que té d’especial el ‘lag’ = 33 d’aquest ómer.

Com ja hem vist, un del ‘Tres Pelegrinatges’ és la Festa de Succot, (= de les Cabanetes), que es celebra durant vuit dies, on el primer i el darrer són rigorosos, en què no es pot fer cap casta de treball, llevat de la preparació dels menjars, i altres sis de ‘mitja-festa’. En canvi, la Festa de Péssah (Pasqua), són només set dies (en què, igualment, el primer i el darrer són rigorosos i els altres cinc de ‘mitja-festa’). Els Savis diuen que la compensació del dia vuitè que manca a la Festivitat de Péssah, el rebem cinquanta dies més tard, a la Festa de Xavuot (= Pentecosta, set ‘setmanes’). Durant aquestes set setmanes que separen la Festa de Péssah de la de Xavuot, es fa el Compte de l’Ómer.

L’Ómer és un sacrifici que es feia el segon dia de Péssah, en que s’oferia a l’Altar un pa de civada, segada i porgada la nit abans. A partir d’aquest sacrifici es començava el Compte que conjunyia les dues festivitats, i per això se diu ‘el Compte de l’Ómer’.

En realitat, tota aquesta temporada la podem considerar d’alguna manera com part ‘integral’ de la Festa de Péssah. I, efectivament, tal i com està prohibit afaitar-se i tallar-se els cabells durant la Festa de Péssah, està també prohibit, amb un rigor molt més ‘suau’, durant les ‘Set Setmanes’.

El Progrés

El Compte de l’Ómer culmina en el dia Cinquanta, que és la Festa de Xavuot, en que l’ofrena que es feia al Temple era de dos Pans de Blat. La diferència entre la civada que s’oferia a Péssah i el blat que s’oferia a Xavuot, senyalava el progrés que s’havia fet d’una data a l’altra.

L’Esclavitud del Poble d’Israel a l’Egipte havia causat una manca de llibertat física, en què estaven obligats a fer el que els manaven, però també espiritual, en que no sabien què fer, no tenien una cultura pròpia, un tarannà comú. A la Festa de Péssah es commemora la llibertat del cos, la possibilitat de fer el que volem sense que ningú ens imposi una voluntat aliena. Però encara ens manca definir quina és la voluntat pròpia, i això no arriba fins set setmanes més tard, quan tot el Poble d’Israel, als peus del Mont Sinai, proclama que ‘tot el que diu el Senyor cumplirem i escoltarem’ (Èxode 24:7). Es un progrés que es veu definit del ‘nivel de la civada’ fins el ‘nivell del blat’; significant la civada, que és un aliment del bestiar, el nivell d’un cos privat l’inteŀligència humana, i el blat de què es fa el pa, el nivell de d’enteniment, de la programació mental, del raonament.

Temporada Perillosa i Esplèndida

No ens ha d’extranyar, per tant, que la temporada que separa, o que junta, els dos extrems del procés sigui una època de ‘construcció’ – incompleta i perillosa.

Precisament durant aquesta temporada de l’Ómer, durant les guerres dels jueus contra el romans abans i després la destrucció del Temple, la tradició ens conta que moriren 24.000 deixebles de Rabí Aquiva, causant una terrible crisi espiritual que s’afegí a la crisi política i social que ja hi havia.

I la tradició diu que aquesta ‘epidèmia’ o ‘mortaldat’ acabà en el dia 33 (‘lag’, en acròstica numèrica) d’Ómer, que es convertí en dia festiu. I resulta que aquesta data és, igualment, l’aniversari de la mort de Rabí Xim’ón bar Iokhai, considerat com el pare de la mística jueva (la càbala). D’aquesta manera es convertí el dia de ‘lag baÓmer’ en una festa espiritual, del final de la mortaldat dels alumnes de rabí Aquiva junt amb l’aniversari de rabí Xim’ón i a mitjan camí entre la civada i el blat, una festa en què el valor de l’estudi de la Torà en sos nivells més íntims i esplèndids.

El Transplantament de Cor

El Dia de l’Independència

Idioma nacional

L’idioma és, sens dubte, una de les característiques essencials a l’hora de definir una nació.

Però no és l’única. La cultura i l’història, i els ideals que volen dur a terme són indispensables per la creació, o per la materialització, d’una nació.

En el cas estrany d’Israel, l’idioma fou una de les missions més especials que es dugueren a terme. Arribaven immigrants, fugitius dels camps d’extermini dels Nazis, i eren enviats quasi directament al camp de batalla, durant la Guerra de l’Independència, i no comprenien les ordes dels comandants, ja que els seus coneixements de l’hebreu no eren suficients.

La majoria d’aquells immigrants parlaven l’ídix, el judeo-alemany parlat pels jueus en la majoria dels països del centre i de l’est d’Europa. Però amb ells arribaven altres immigrants, dels mateixos camps d’extermini on ho havien passat molt malament pel fet de no parlar l’ídix, ja que ells procedien dels Balcans, on es parlava el ladino, el judeo-espanyol.

Història comuna

Però tant uns com els altres ho tenien quasi tot en comú, ja que havien viscut dins l’infern del nazisme, on la vida d’un jueu no tenia cap significat pels opressors, on la vida era l’únic que tenia significat pels jueus. On l’esperança de sobreviure per recomençar una vida nova era era més nutritiva que el brou de patates podrides que els donaven.

Una esperança que s’havia convertit en l’himne nacional unes dècades abans, però que havia nascut dos mil anys abans, quan l’exèrcit romà destruïa la ciutat de Jerusalem i el Temple.

Han passat seixanta anys. La guerra de l’Independència acabà amb el fet complit d’un petit Estat que, en contra del previst, aguantava l’atac de tots aquells paísos àrabs que no volien reconèixer el dret de retorn dels Jueus a la seva Pàtria Ancestral.

L’hebreu s’ha convertit en l’idioma normal del país. Han arribat jueus argentins que diuen “xalon” en lloc de “xalom”; jueus nord americans i francesos que se rompen les dents per pronunciar les paraules correctament. Fins i tot els milers de jueus que arribaren va quasi vint anys de l’URSS i que formaren com una sucursal de Kiev o de Petersburg dins l’Estat d’Israel, han acabat parlant l’hebreu.

La Construcció

Gent que fugia seixanta anys enrere dels crematoris nazis i burlava el bloqueig de la flota anglesa per arribar a la Pàtria, construí un país amb una indústria ben desenvolupada, amb una qualitat intel·lectual molt alta, amb uns assoliments militars i agriculturals envejables. Conseguia integrar una quantitat aclaparadora d’immigrants de diferentes cultures i que parlaven idiomes diferents. Convertia el desert en un verger.

Han passat seixanta anys i tots aquests assoliments semblen ja mitologia. L’esperança de tronar a la Pàtria s’ha materialitzat i s’ha convertit en Història.

I ara, què?

Les Profecies

Bé, encara hi ha perills i amenaces vitals. Encara hi ha comesos i tasques que no hem acabat.

Però de totes maneres, la pregunta ja sona forta i comprometedora: i ara, què?

Fa dos mil set cents anys, el profeta Yehezquel (Ezequiel) ho determinava, en el capítol 36 del seu llibre.

Comença fent història, amb les causes de la Diàspora, i parlant del Retorn del Poble a la seva Pàtria. En un moment determinat, quan sembla que tot està controlat i en calma, parla d’una gran crisi, d’un trasplantament de cor. “Vos donaré un cor nou i posaré en voltres un esperit nou; trauré de la vostra carn el cor de pedra i vos en donaré un de carn”.

Bé, la veritat és que el Profeta no inventava res de nou. Ja en un dels darrers capítols de la Torà en podem veure un “promo”. La Torà parla en el capítol 30 del llibre de Dvarim (Deuteronomi) d’aquest mateix retorn (en singular, com si parlàs per cada individu) després d’una angoixosa diàspora. Aquí, en lloc de parlar d’un transplantament de cor parla d’una circumcisió del cor, destinada a suprimir un defecte determinat.

I el determinen, tant el llibre de Dvarim com la profecia de Yehezquel.

“Per que estimis el Senyor, el teu D-éu, amb tot el teu cor i tota la teva ànima, per poder viure”;

“Faré que camineu segons les meves lleis, que observeu i seguiu els meus costums”.

Dolor i Sang

M’en record que, quan vàrem estudiar aquest tema, el nostre Mestre ens digué que tant la circumcisió com el transplantament de cor són operacions que causen dolor, que impliquen el vessament de la sang. Efectivament.

Crec que hem arribat ja a aquesta gran crisi. Tant els símptomes com el procés concorden. Són coses que es poden veure a simple vista, encara que no puguem dir si només som al començament o si ja estam a punt d’acabar, ja que no podem saber quin temps ha de durar l’operació, i quina convalescència serà necessària en acabar-la.

Encara ens esperen moltes aventures, moltes missions i tasques; però ara de caire més espiritual, més intern, més de l’ànima.

El dolor i la sang són els aspectes vívids d’unes experiències que no pots experimentar fredament, en un laboratori esterilitzat. No hi ha més remei que prestar-hi atenció.

Només així l’experiència tendrà valor.

La reina dels anussim

Comentari a la festivitat de Purim

Començament del retorn

Segons la cronologia que ens aporten els Savis, la festivitat de Purim es refereix a l’època del començament del Rertorn a la Pàtria, després dels setanta anys d’Exili a Babilònia que vengueren com consequència de la destrucció del Primer Temple de Jerusalem.

El Llibre d’Ezrà (Esdres) als primers capítols ens parla d’aquest començament del Retorn, que no fou gens senzill i que presenta moltes línies paral·leles amb l’actrual Retorn, que encara no ha acabat, i sembla tenir-ne per llarg.

El capítol quart d’aquest Llibre ens parla dels enemics de Judà que escriviren (verset 6) una carta d’acusació per tal de fer fracasar la reconstrucció del Temple de Jerusalem. El darrer verset del capítol diu que, com consequència d’aquesta carta, els treballs de reconstrucció del temple foren suspesos durant onze anys, o sia, des del tercer any del rei Ahaixweróix (Asuer = Artaxerxes, segons la tradició jueva. Ahaixveróix és la transcripció del nom en hebreu, i Artahxasta és la transcripció en arameu. El texte bíblic està escrit en hebreu fins 4:6, i d’allà endavant fins 6:18 està escrit en arameu.) i fins l’any segon del rei Dariàweix (Darius).

No tan sols que el procés del Retorn no continua, sinó que recula!

Miss Univers

Per una de les intrigues palatines que s’usaven, i no tan sols fa dos mil cinc cents anys, la reina Waixtí (Vasti) fou eliminada, i el rei Ahaixweróix proclama el primer Concurs Internacional de Miss Univers, per tal de poder triar la seva nova cònjuge. No fou gaire popular, ja que les participants eren tancades a l’Harem fins el seu darrer dia, tant si guanyaven el concurs com si el perdien, i eren necessaris delegats que procurassin d’aplegar totes les candidates.

Hadassà era la cosina de Mordekhai, i aquí ja podem trobar el gran problema dels jueus a l’Exili: Hadassà té dos noms: un en hebreu, Hadassà, que significa ‘murta’, i l’altre en persa, Ester (sense ‘h’ en persa!, que fou afegida només en grec), que significa ‘estel’. El nom del seu cosí, igualment, sembla tenir com a base el nom de la divinitat persa Marduk (Mrodakh, en hebreu), sense presentar-nos cap ‘equivalent’ en hebreu.

Les candidates han de passar per un túnel molt llarg de perfumatges i tractaments anti-aging plàstics i reparadors, que duraven tot un any.

És d’esperar que el producte final fou espectacular, encara que el rei, després de fer un petit ‘sopar de gala’ acompanyat d’una sempre popular reducció d’imposts, decidí tornar fer un concurs de Miss Univers, per si un cas troba una bellesa despistada...

La reina dels anussim

Tanmateix, des del moment que Hadassà, o Ester, entra a l’Harem, primer com candidata i després com Reina, amaga la seva identitat nacional, per tal d’evitar descriminacions o favoritismes. Els Savis la posen en posició paral·lela a la dels jovenets de sang blava, al començament del Llibre de Daniel, que foren segrestats pel rei Nabuco i que s’obstinaren en seguir servant les lleis del judaisme en condicions molt contràries.

No és d’extranyar, així, que la reina Ester fos una de les figures més populars entre els anussim, tant a Mallorca com a qualsevol altra banda del Món. La reina Ester mostrava i demostrava la possibilitat de continuar la fidelitat latent a una causa que, per força comminatòria, no poden demostrar obertament. Una fidelitat que demostra quan les possibilitats es fan més còmodes, arriscant la vida en son intent de salvar la dels seus germans de sang.

La Senyora

Molt semblant, salvant les diferències, fou la figura de Dona Gràcia Nassí, nascuda Beatriu de Luna a Portugal devers l’any 1510 i enviudada de joveneta del seu cosí patern Josep Mendes que, fugint de l’Inquisició de Portugal, de Flandes, de Venècia i de Ferrara, arribà a Istanbul, sense deixar per un moment d’ajudar altres refugiats hispano-portuguesos que fugien com ella del ‘Sant’ Ofici. Per cert que a l’any 1558 fou la restoradora de la ciutat de Tibèries, per tal de poder instal·lar-hi una comunitat d’anussim fugitius.

Fou coneguda arreu del Món com patrocinadora de la Bíblia de Ferrara, la primera traduïda al castellà, i de una mala fi de sinagogues i centres culturals destinats als anussim refugiats. La coneixien per tot arreu com ‘La Senyora’, i encara hi ha una sinagoga, al carrer Havra n° 7 a Izmir (Esmirna, Turquia), que es diu ‘el Cal (!) de la Sinyora’ o ‘Guivéret Sinyora’ (que és una bestial redundància, ja que Guivéret significa precisament ‘senyora’).

Darrerament ha sortit un llibre, encara només en anglès, escrit per Andrée Aelion Brooks, que es diu ‘The Woman Who Defied Kings’ dedicat a Dona Gràcia Nassí, on hi descriu el llarg trajecte i les peripècies dels anussim a la primera meitat del segle setze.

L’alegria de Purim

Jo crec que la veritable alegria de la festivitat de Purim resideix, precisament, en la reivindicació d’una personalitat furtada, tal com feu la Reina Ester i la Senyora Gràcia, i una ampla galeria d’altres anussim i bné anussim, que no deixaren morir el mòdul central de la seva personalitat malgrat les condicions adversàries que els obligaren a dur-lo més o manco amagat.

Divina Comèdia

Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28:10 - 32:2)

Stunt double

Hi ha persones que necessiten que una altra persona els complementi. Per exemple, els actors de cine que han d’efectuar escenes perilloses tenen els seus dobles (“stunt double”) que ho facin per a ells, llevat del famós cantonès Jackie Chan que no ho permet i que s’estima més rompre’s el cap ell tot solet.

També hi ha polítics famosos que se saben en perill a causa de la gran quantitat d’enemics que cultiven, com l’Estimat Líder Kim Jong-Il de Corea del Nord, que ja no sabem quina és exactament la seva cara, ja que moltes vegades apareix un doble seu a les parades militars que presideix...

En ambdós casos, dels artistes i dels polítics, el doble ha de performar les escenes considerades més perilloses. Són persones que estan avesades a pegar bots especials, a caure de grans altures o a efectuar accidents de cotxes o de motos.

Divina Comèdia

Un cas molt especial de “doble” ens el propociona la Torà en la paraixà d’aquesta setmana, com continuació de la de la setmana passada.

A la ciutat de Haran, (o Harran, segons l’actual grafia turca), a voreres del riu Balikh, han nascut dues germanes bessones filles de Lavan, cosines dels dos germans bessons Ia’aqóv i ‘Essau. I la gent de Haran, que coneix la història de Içhaq (Isaac) amb la seva neboda Rivcà (Rebeca), ja conjunyen de bell nou els fills de les dues famílies i ja saben com acoplar-los. La pubila pel primogènit i la petita pel caganiu.

El problema principal està en què Leà, la germana major, no té cap ganes de casar-se amb el pèl roig primogènit de la Casa d’Avraham, ‘Essau, ja que més de dues vegades li han contat les seves activitats, que no són les que a ella més li agraden.

D’altra banda, hauríem d’aclarir què passa amb la primogenitura d’aquella família, ja que hem sentit a dir que el fill petit l’hi comprà al major, i potser que haurem de canviar els papers dels actors.

Quan Ia’aqóv es presentà, a la paraixà de la setmana passada, davant el seu pare per tal de rebre la benedicció que aquell pensava donar a ‘Essau, vàrem veure l’expressió del pare, diguent: “La veu, és la veu de Ia’aqóv, i les mans són les d’Essau” (Gèn. 27:22). Els exegetes rabínics diuen que, a partir d’aquell moment, Ia’aqóv estava destinat a interpretar els dos papers de la Divina Comèdia: no tan sols el d’intel·lectual, que havia interpretat amb la seva veu fins aquell moment, sinó també el d’activista, que estava en les mans d’Essau.

Les noces de Ia’aqóv amb les dues germanes li aporten el caràcter indispensable (una introvertida i l’altra extrovertida, una més idealista i l’altra més materialista) per que els seus fills puguin dedicar-se a les tasques que el Creador els imposa.

Idealistes

Pot ser que aquest moment en què Içhaq beneïa son fill Ia’aqóv amb les bendiccions que tenia pensades per ‘Essau, fou el que convertí el Poble jueu en un Poble capdevanter, ple de líders capitalistes i comunistes, científics i industrials, que no aturen de cercar la fòrmula màgica que els ajudi a millorar el benestar de la Humanitat.

Més endavant, molt més tard, quan Ia’aqóv torna de son exili a casa de les seves cosines-esposes i de son oncle-sogre, es torna trobar amb el seu germà i amb son àngel protector en una lluita que dura tota la nit i de la qual en surt mig-coix.

Això vol dir que Ia’aqóv, i noltres els seus descendents, ens veim obligats a ocupar-nos personalment de la direcció teorètica i activa de les grans empreses i de les grans iniciatives que el Món necessita. I això, el jueu sempre ho ha fet. Amb més o menys èxit. Però sempre amb el mateix zel, entusiasme i energia dels que volen amillorar el benestar universal. Que, en realitat, no és més que la tasca que ens imposà el Creador quan posà tot aquest Món en nostres mans: no, no tan sols en mans dels jueus, és clar. Però quan ens adonam que l’immensa majoria de pobles del Món s’interessen únicament en el seu propi benestar en detriment de tots els demés, no és d’extranyar que els idealistes jueus segueixin apuntant-se noves victòries, encara que siguin criticades poques dècades més tard.

El Poble sempre està en el conflicte intern entre aquestes dues tendències, la materialista i l’idealista, intentant trobar la combinació ideal entre elles.

Encara ens manca fer ús del camí que el Creador ens presentà per tal de poder efectuar aquestes tasques d’una manera més acurada i reeixida, que és mitjançant les normes de conducta expressades a la Torà. Quan el Poble d’Israel (torni) esser capaç d’usar-les en les seves actuacions, podrem assegurar que, a la fi, arribarem a bon terme.

Tot això, sens dubte, és part de la veritable Divina Comèdia.

Minyan revolucionari

Comentari a la paraixà de Waierà

Prerrogativa humana?

El judaisme és una religió activa. Vol dir que el jueu que practica correctament les ensenyances de la Torà ha d’estar en moviment continu, efectuant uns actes, un dels 248 Manaments actius o de llurs derivats, o evitant una de les 365 prohibicions.

La Halakhà senyala fets determinats, com puguin ser l’escriptura del Séfer Torà (= el Llibre de Torà), que han de ser efectuats amb intenció explícita de santedat. La Halakhà diu que basta que la persona que l’efectua declari al començament de la seva obra que ho fa amb l’intenció de santedat indispensable. I des d’aquell moment, tant si acaba l’obra sense ‘despistar-se’ com si s’ocupa d’altres coses abans d’arribar a son final. És clar que és preferible ‘renovar’ la seva intenció de tant en tant, oralment o mentalment, però ja no és indispensable ja que, mentres no la canviï explícitament, hem de considerar que la seva intenció inicial continua fins que acabi l’acte.

Però, com ja hem vist, una de les “prerrogatives” humanes és la de poder canviar l’intenció. La qüestió és si ho podem considerar un “privilegi” o un “inconvenient”. En altres paraules, podem dir que el Creador té igualment aquesta prerrogativa d’intervenir en la seva Obra Creativa, després dels Set Dies de la Creació, o deixa que el Món se’n surti així com pugui, deixant que la Natura segueixi el seu camí?

El Primer Motor

Una de les teories teològiques, que fou pronunciada per l’escola peripatètica d’Aristòtil (Llibre de la Metafísica XII, cap. 7), parla del denominat ¨Το Θείον¨ (to Thèon = el diví), o ¨el Primer Motor¨. Es tracta de la divinitat creadora del Món que desprès d’efectuar l’acte de la creació, es desconnecta d’ella. Aquest ¨diví¨ només serveix com ‘primer motor’, o sia, el que posa en marxa tota la maquinària universal, però que després d’aquesta primera empenta no es ‘rebaixa’ a seguir ocupant-se o preocupant-se de la seva obra. La teoria respòn a una pregunta bàsica que diu que si el creador és tan perfecte, com és possible que “se’n penedi” del que ha fet i ho vulgui “retocar”?

I la veritat és que, efectivament, sembla que el Creador “se-n penedí” de la seva Obra, tal i com ho diu al final de la paraixà de Breixit (Gèn. 6:6).

El valor del Mal

Rabí Haim Moixé Luzzatto (1707-1746) explica extensament en els seus llibres “Dérekh Ha-Xem” i “Dà’at Tvunot” el significat del Mal i de l’intervenció divina per tal d’eliminar-lo.

El Rabí Luzzatto explica, recolzant-se en els textes del Zóhar, que la creació del Mal té per propòsit permetre que l’Home pugui lluitar contra ell fins a fer-lo desaparèixer. Aquesta lluita és la seva tasca en aquest Món, i rebrà la recompensa segons els esforços i els resultats.

El Món està equilibrat entre dues forces contraposades. Per una banda, el Creador feu el nostre Món amb una meta, amb un objectiu. D’altra banda, els actes dels humans que han de dur a bon fi la Història Universal, han d’obrar de llur lliure albiri i no coaccionats. Aquest equilibri és complicat i requereix l’intervenció “miraculosa” del Creador, readreçant el Món de tant en tant. Per aquest motiu va intervenir amb el Diluvi, a la paraixà de Nóah, i amb la destrucció de Sdom i ‘Amorà (Sodoma i Gomorra) en la nostra.

Minyan = quorum

Però aquestes intervencions són excepcionals. El Món ha de funcionar per compte propi, per les obres dels Justos que hi influeixen activament. Aquest és el significat de l’oració d’Avraham, que diu que “tal vegada hi ha cinquanta justos a la ciutat” que justifiquin la salvació de tota la ciutat per la possibilitat que hi ha que facin rectificar, a la llarga, el comportament de tots els habitants.

La conclusió de la “discussió” entre Avraham i el Creador és que el “minyan”, el quorum de deu persones, són la base efectiva per efectuar aquest canvi radical en la societat. Deu persones que van pel bon camí, que són conscients dels seus actes i de la seva missió, són capaços de fer revolucions positives, són capaços d’educar la societat que els envolta. Les intervencions divines foren en èpoques i llocs en què encara no hi havia quorum de justos actius, d’aquells que saben lluitar per les seves creences i pel seu camí, com diu el Creador que “Avraham esdevindrà un poble gran i fort, i per ell es beneiran tots els pobles de la terra; ja que l'he trobat que ordenarà als seus fills i al seu casal després d'ell que vagin pel camí del Senyor practican.