Comentaris a la Paraixà

BOTELLETES

2011-12-07T11:41:00.001+01:00

COMENTARI A LA PARAIXÀ DE WAÏXLÀH (GÈNESI 32:3 – 36:43)

LA IMPORTÀNCIA DELS BÉNS QUE TENIM AQUÍ.

Yaacov treballa dur per tal de tenir el necessari per la seva família, i per tant no vol desaprofitar el que té.

Això comença a l’hora de treballar pels altres. Com ja hem vist a la paraixà anterior, Yaacov no desaprofita el temps: de dia i de nit cuida i vigila el ramat del seu sogre.

Al final de la paraixà anterior, quan Lavan el persegueix i protesta perquè li han robat el seu ídol, Yaacov contesta declarant el que ha passat durant els vint anys que ha fet a casa seva: cada vegada que moria un animal, ell el pagava del seu sou, tant si era a causa de una negligència per part de Yaacov, com si era per cas inevitable, com per exemple un atac nocturn de llops, un robatori tant de dia com de nit, etc. Yaacov declara que havia engegat la son dels seus ulls per tal de guardar millor el ramat del seu sogre.

Per suposat que no se prenia la llibertat de menjar un dels animals del ramat quan tenia fam, encara que tengués la intenció de pagar-lo.

ESTÀNDARDS DE TREBALL

El Talmud es pregunta si l’estàndard de Yaacov és un exemple a seguir obligatòriament, o sia si es converteix en estàndard nacional per als jueus, o si era un comportament extraordinari que no ens obliga a nosaltres. La conclusió és que el seu comportament era massa elevat com per convertir-lo en modus vivendi, però que, de totes maneres, si tenim l’obligació d’intentar acostar-nos a aquest tarannà ideal, adoptant com bonament puguem tantes normes com en siguem capaços. Hi ha una base, que ja de per si és molt elevada, i que és obligatòria per llei, però després, sobre aquesta base, hem de fer tots els possibles per millorar encara més.

Aquesta consciència prové del coneixement cert de que tot té una meta, que qualsevol detall és important, que el temps és sagrat i no podem permetre que passi sense fer quelcom positiu: el és positiu que puguem. No tan sols no podem permetre que es malgastin el temps o els materials que estan a la nostra disposició, sinó que hem de trobar el millor ús per cadascun d’ells.

El llibre de “messilat Ieixaarim” (el Camí dels Justos) de rabí Moixé Haim Luzzatto, diu (citant el Tractat Baba Batra del Talmud) que la prohibició de perdre el temps durant el treball és tan greu, que fins i tot l’obrer està exempt de rentar-se les mans abans de menjar pa, o de recitar tota l’acció de gràcies després d’haver menjat. També ha de fer una oració ‘acurçada’ per no perdre el temps de l‘amo que paga el sou. I també relata el cas de rabí Hilquià que quan estava treballant per altres persones, no volia tan sols contestar els saluts que li feien, per no estafar l’amo que li pagava per treballar.

BOTELLETES

La Torà relata que després de haver fet travessar tota la seva família i els seus ramats el riu de Yaboc, Yaacov tornà enrere i es quedà tot sol. La Torà no diu què feia allà tot sol, però els Savis diuen que havia tornat per recollir unes botelletes d’argila que havien quedat al campament abandonat, significant que feia un esforç especial fins i tot per no malgastar o no abandonar uns utensilis de poc preu, ja que per a ell, cada utensili té la seva importància i està prohibit fer-los malbé.

La Torà diu que un dels pecats de la generació del Diluvi era que destruïen el seu camí, o sia, que destrossaven el que tenien, no feien cap esforç per conservar les seves pertinences, i molt menys les del seu proïsme. Ho malgastaven tot i destruïen pel gust de destruir. En un altre lloc (Deut. 20:19), la Torà converteix en prohibició formal la destrucció sense motiu de les coses. En hebreu, la prohibició es diu “bal taixhít”, i els pares i mestres tenen l’obligació d’educar la nova generació (i també la seva pròpia) a fer bon ús de tot el que el Creador posà a la nostra disposició.

LA IMPORTÀNCIA DE CADA DETALL DE LA CREACIÓ

La gent no vol o no pot comprendre que cada petit detall que el Creador ha posat al seu Món té la seva importància, té el seu lloc i el seu moment.

És veritat que dins aquest Món hi ha diferents nivells, i que no és el mateix una persona humana que la fulla d’un arbre, però això no significa que aquesta no tengui la seva importància relativa. I el primer Gran Rabí d’Israel a l’època moderna (Rabí Avraham HaCohen Kook) amonestà un company seu quan vegé que arrencava una fulla d’un arbre sense cap motiu.

Però no tan sols els utensilis, les plantes i els recursos, sinó també el temps en si està prohibit malgastar-lo. La pèrdua de temps és tan greu com la destrossa de les pertinences. I fer perdre el temps a les altres persones és com un robatori, tant si en aquell temps tenien pensat fer qualque cosa com si volien descansar.

Fins i tot a l’hora d’estudiar, hem de saber programar el nostre dia: no podem dedicar el temps a uns estudis que estan per davall del nostre nivell intel•lectual.

Igualment, ja sabem que tenim hores en què estam més desperts i més xalests. Aquestes hores les hem d’aprofitar per aquells estudis més complicats i deixar per les hores ‘fluixes’ els repassos i les repeticions, o els temes que no necessiten tanta concentració.

Si, ja sé que tot això està un poc per damunt el nostre ‘status’, però no tenim més remei que avesar-nos a aquests punts de vista, familiaritzar-nos amb ells i anar adoptant-los paulatinament.

El dubte del Savi

2011-03-28T00:15:00.001+02:00

Comentari a la paraixà de Trumà i de Teçavé

La destrucció del Temple

Fa 1937 anys i mig, el curs de la vida jueva canvià per complet amb la destrucció del Segon Temple de Jerusalem. El canvi fou tan gran que, quasi dos mil anys més tard, ens resulta molt difícil comprendre com era la vida jueva en temps del Temple.

És veritat que no hi havia cap obligació d'anar a Jerusalem més que les tres dates assenyalades a la Torà, per les tres grans festivitats de Péssah (Pasqua), Xavuot (Setmanes = Pestecosta) i Succot (Cabanes).

Tanmateix, el pès i la influència que tenien aquestes tres visites en la vida del Poble era tan gran que marcava son tarannà convertint-lo en el centre de la seva existència. Ja se sap que les sinagogues ja existien en temps del Temple, però tenien altre funció, com es pot veure a la làpida trobada a la ciutat vella de Jerusalem, la làpida de Teodot, ja que només era per estudiar-hi la Llei i fer-hi les lectures setmanals de la Torà. Encara així, el Temple era el lloc on es reunia diàriament el Gran Tribunal, el Sanedrí, per tal de solucionar les questions legals, fiscals i teològiques.

El Sanedrí, mentres seia a la Cambra de "Gazit", i després de dur a terme els debats i votacions adequats, es considerava infalible pel fet d'estar ubicat a l'àrea del Temple.

Quaranta anys abans de la destrucció del Temple, el Tribunal fou traslladat a un altre lloc, fins que arribà a la ciutat litoral de Yavné, i més tard a Galilea.

El dubte del Savi

El Tractat talmúdic de Brakhot (pàg 28) relata que quan estava a punt de morir Rabban Yohanan ben Zakkai, els seus alumnes van veure que plorava.

Quan li pregutaren per la causa d'aquells plors els digué: "tenc dos camins al davant; un que va al Jardí d'Éden i l'altre que va al Gehenna, i no sé per quin dels dos em porten..."

Tots els intèrprets es pregunten com és possible que un dels majors rabins del judaisme es faci aquesta pregunta.

Una possible resposta és que, per la seva gran modèstia, es posava en el lloc de les persones més senzilles, minvant el valor de les seves virtuts i exagerant el de les seves faltes.

Tenguent en compte la gran crisi que sofrí el Poble d'Israel amb la destrucció del Temple i el paper que hi prengué Rabban Yohanan, crec que el dubte raïa en la decisió que prengué durant el setge de Jerusalem.

El Tractat de Guittin (56) diu que Rabban Yohanan conseguí fugir de la ciutat, que estava en mans dels zelotes que no s'avenien a raons, i tengué una entrevista amb Vespasià que era el comandant de l'exèrcit romà. El saludà diguent-li "Ave Caesar!", cosa que posava a Vespasià en perill imminent de traïció,

Rabban Yohanan li explicà que el Temple pot caure només en mans d'un rei.

Efectivament, durant l'entrevista li comunicaren a Vespasià que Nerò s'havia suïcidat, i el comandant viatjà ràpidament a Roma on començà la Guerra dels Quatre Emperadors que acabà amb la proclamació de Vespasià com Emperador.

L'últim favor

De totes maneres, abans de partir, atorgà Vespasià un favor a Rabban Yohanan.

Aquest dubtà si li convenia demanar que no destruís Jerusalem, ja que d'aquesta manera podia preder-ho tot. Decidí demanar el favor de salvar el Sanedrí, que havia estat traslladat a Yavné, cosa que li fou concedida.

Tanmateix, Rabban Yohanan no estava segur fins el mateix moment de la seva mort, si la decisió que havia pres, la del Sanedrí, havia estat la més adequada, o si hauria d'haver provat la de Jerusalem.

El pes del Judaisme recaigué a partir d'aquell moment en els Savis de Yavne i no en el Sacerdots de Jerusalem que ja eren morts. Rabban Yohanan reconstruí el Judaisme, per una banda possibilitant la vida jueva sense el Temple, i per l'altra banda posant el Record del Temple en els moments, trivials o fonamentals, de la vida jueva.

Després de dos mil anys, el Judaisme té temps per preparar-se pel nou canvi, ja que tots esperam la Recostrucció del Temple, amb unes característiques que segurament seran molt diferents de les que tenien els dos anteriors.

Totes les dilacions i les demores que tenim actualment, polítiques i socials, ens permeten preparar-nos intel∙lectualment i espiritual per aquest gran canvi que haurem de passar.

La lectura de les porcions setmanals de Trumà i Teçavé són indispensables per començar el trajecte.

El diví jutjat

2011-03-28T00:04:00.003+02:00

Comentari a la paraixà de mixpatim (Èxode 21:1 – 24:18)

Els déus del jutjat

Una de les expressions més estranyes, a mon parer, és la que la Torà empra per designar els jutges, al capítol 22 del Llibre de l'Èxode. Tant és així que alguns traductors cristians l'han deixat amb el significat "normal".

Vegem: La Torà parla d'una persona que ha confiat objectes o diners per a guardar en mans d'altre. La Torà parla del cas en què l'objecte o els diners han desaparegut i creuen que han estat robats, però no troben el lladre. Aleshores, l'amo de la casa on es guardava l'objecte es presenta davant els jutges per declarar si ha posat la mà en l'obra del proïsme. (Èxode 22 6-7).

El problema és que el mot "jutges" no és el normal "xoftim", que es pot trobar a altres indrets, sinó el d'"elohim", que normalment està reservat a 'déus', tant si es refereix al Creador com si es refereix als ídols.

L'expressió torna repetir-se dues vegades al verset 8.

Com he dit ja, els traductors cristians deixen el sentit "normal" de Déu, o sia, que l'acusat es presenta davant el Creador per declarar...

Consagració del Nom

Els escribes són els encarregats d'escriure la Torà damunt làmines de pergamí i segons la tradició trimilenària jueva. Quan comencen a escriure el primer verset ja diuen que el consagren per a Torà, i cada vegada que escriuen el Nom del Totpoderós (el Tetragramma) o el mot "Déu", tornen consagrar l'escriptura d'aquell mot. En cas de no fer-ho, es considera que tot el Llibre de la Torà està desqualificat, i no es pot fer servir.

I heus ací que en aquests dos versets no ha de consagrar-se en nom del Creador, ja que només es tracta dels jutges.

El que tenen d'especial aquests jutges per a donar-los aquest nom és que en el moment en què seuen a la Tribuna de Justícia reben una potestat que els permet decidir a favor o en contra de l'acusat, fins el punt de poder decidir sobre la seva pròpia vida. Una potestat d'aquest caire és "divina". És divina en el sentit que la responsabilitat que recau sobre les seves espatlles és tremenda. És divina en el sentit que, si, com diuen els traductors, l'acusat es presenta davant el Totpoderós per declarar. I que no es pensi ningú que el judici és una senzilla funció destinada a restablir l'ordre; ben al contrari, els jutges estan en funció de representants del Creador.

Els danys causats per les nostres propietats.

2011-03-27T23:52:00.004+02:00

Comentari a la paraixà de Mixpatim (Èxode 21:1 – 24:18)

El bou, el foc i el clot

Cinc motles o matrius de danys podem trobar a la nostra paraixà, que vénen descrits al tractat talmúdic de Bavà Qammà: tres del bou: la banya, la dent i el peu; i altres dos: el foc i el clot.

Hem d’explicar que hi ha, en teoria, quatre possibilitats de danys en el que es refereix a les relacions entre dues o més persones: en primer lloc les relacions home-home i després les que es refereixen a llurs propietats: home-propietat, propietat-home i propietat-propietat.

Les primeres, que es refereixen a home-home (homicidis, ferides i ofenses [físiques o emocionals]) les podem veure al capítol 21 de l’Èxode, des del verset 1 fins al 27. D’aquí endavant i fins el capítol 22 verset 12, es parla dels que tenen relació amb les propietats i els cinc motles dels que vull parlar es refereixen només a les dues possibilitats propietat-home i propietat-propietat.

La banya

De les tres possibilitats de damnatge del bou, la primera, com ja hem dit, es tracta de la banya. Tant en els versets 28-32 com en els 35-36 podem veure que parlen de l’atac d’un bou que fitora una persona (en el primer exemple) o un altre bou (en el segon).

Els dos grups de versets parlen de la possibilitat de que el bou, en casos determinats, sigui considerat perillós, ja que ha demostrat que està avesat a atacar la gent o altres bous. Aquesta possibilitat implica que existeixi, igualment, la possibilitat que el bou no sigui perillós. En aquest cas, com podem veure en el verset 35, no li feim pagar tot el damnatge que ha causat, sinó tan sols la meitat.

El Talmud fa dues preguntes, sobre el cas en què el bou encara no és considerat ‘oficialment’ perillós, que estan interconnectades: podem confiar que no causi cap dany de manera que no exigeixi un esment especial, o ja des del principi l’hem de considerar perillós? I la segona pregunta: el fet d’haver de pagar només la meitat del dany que ha causat, significa que no és més que una multa (i en realitat no hauria de pagar res) o ‘un favor’ que li feim (i que en realitat hauria de pagar el dany complet), ja que no sabia que fos tan perillós? La connexió entre les preguntes és òbvia: en cas de poder confiar en el bous que no causin danys sense cap motiu especial, li feim pagar a l’amo una multa per tal que, de totes maneres, vagi alerta amb els seus animals, malgrat que fins ara no hagin comès cap mal; mentres que en l’altre cas li feim un favor a l’amo i ha de pagar només la meitat, ja que fins ara el seu animal no havia demostrat ser tan brau.

El que té d’especial la baya és que ‘té intenció de danyar’, mentres que en les altres possibilitats (el peu o la dent) no té cap intenció especial de causar estralls. Per tant, no cal embullar-se i dir que una potada es consideri com un tipus de dany del peu, ja que la dóna amb intenció de danyar, i per tant pertany al dany de ‘la banya’; igualment una mossegada d’un cavall, no pertany al dany de la dent, sinó que és un altre exemple de ‘la banya’, ja que ho fa amb intenció de danyar...

Sense mala intenció

El dany de la dent, per exemple, és quan l’animal entra al sembrat del veïnat i menja les espigues o els pebrots, sense cap altre intenció que la de calmar la seva fam. Però també en cas de gratar-se a un arbre i malmenar-lo, serà un aspecte de ‘la dent’.

El peu no tan sols no té cap intenció en especial, sinó que ‘està de pas’ per un indret i, sense voler, trepitja la collita d’altri. Aquí hi podrem aficar qualsevol damnatge que es faci ‘sense voler’, mentres l’animal fa son camí.

En aquests dos casos, de la dent i del peu, l’amo dels animals està obligat a pagar tot el dany que el seu bestiar ha causat, però només quan aquest és al camp del damnat (tal i com diu el verset 4 del capítol 22), o sia, a un lloc on l’animal no té permís d’entrar-hi; però si el causa al camí comú, per exemple si menja de dins la senalla d’una altra persona, no estarà obligat a pagar res.

Sense vida pròpia

Els altres dos models de danys, com ja hem dit, són el foc i el clot.

La característica del foc és que, malgrat no tenir ‘vida pròpia’, es pot moure d’un lloc a l’altre i per tant el que l’encèn ha de tenir en compte que pot ser que el foc comenci aquí, dins el meu jardí, però amb un vent ‘normal i corrent’ pot arribar al paller del veïnat, i no podrà dir que ‘no tenia intenció’ de cremar-li el paller. De totes maneres, no podem fer-li pagar coses que ‘no és normal’ que estiguin amagades dins el paller. Per cert que si una persona provoca una inundació, obrint una presa o una resclosa, es considerarà un derivat del ‘foc’, ja que es pot moure d’un lloc a l’altre.

Finalment el clot, que és un accident que hom fa a un lloc on pot causar damnatge a altres persones o propietats, i que no té vida pròpia ni tampoc es pot moure d’un lloc a l’altre. I quan diu un clot, serà el mateix que si digués un obstacle, un vidre llençat al camí, etc. Aquí la Torà ens sorprèn diguent que només en serà responsable en cas de matar un animal (un bou o una ovella, diu el verset 33 del capítol 21), o ferir un animal o una persona, però no un utensili o una roba. I per tant, si un xiclet fa malbé els calçons del mestre, no podrà fer-los pagar a l’alumne entremaliat que l’ha aferrat a la cadira.

Explicacions de la regla

Diu el Talmud que un prosèlit anà a veure el Rabí Aquiva i li digué que es volia convertir al judaisme, a condició que li ensenyàs tota la Torà mentres s’aguantava sobre un peu. El Rabí li digué: “el que no vols que et facin a tu, no ho facis als altres; tot el demés no són més que explicacions d’aquesta regla – vés a estudiar-les”.

I la base de totes les normes de comportament que tracten de les relacions entre les persones humanes, aquest ‘el que no vols que et facin a tu’, el tenim concentrat a la paraixà de Mixpatim.

Les relacions socials, la vida que està fora de l’ego circumscrit de la persona humana, són la base de les lleis de la Torà, la qual està enfocada en primer lloc a fer el bé amb els que estan al teu voltant. El gran problema de la vida és que, moltes vegades, volguent fer un favor a una persona, volguent ajudar-la, resulta que li causes un dany que no en tenies intenció; com una persona que, amb tota la seva bona intenció, dóna un xec a un amic que està en indigència, però que a ell li fa tanta vergonya que el vegin rebre aquest xec en públic que més s’estimaria morir de fam...

I només l’estudi de la Torà, amb tots els seus matisos i les seves implicacions i explicacions, ens pot atorgar la seguretat d’haver entès correctament quin és el vertader bé, que no implica cap repercusió no desitjada. Ens dóna l’oportunitat de comprendre les repercussions dels nostres fets, grans o petits, i de saber triar el millor camí per no tan sols no danyar, sinó poder fer el millor bé al nostre proïsme.

Miracles Normals

2011-03-27T23:41:00.003+02:00

Comentari a la paraixà de Bxal•làh (Èxode XIII 17 – XVII 16)

El Mar de la Canya

Tres dies després d'atravessar el Mar de la Canya = Iam Suf (El Mar Roig), els Fills d'Israel arriben a un manantial.

La veritat és que no tenien necessitat d'aigua. Quan atravessaren el mar que s'havia xapat fent dues parets per deixar-los passar, aprofitaren l'oportunitat per omplir les cantimplores, ja que no era aigua salada sinó aigua dolça on hi creixien canyes de papir (segurament se tracta d'un dels dos llacs amargs que foren aprofitats per Ferdinand de Lesseps per construir el canal de Sues, on hi creixia el papir fins que fou amarat per aigues del Mediterrani i del Golf de Sues que per ser salades martaren les plantes).

Els Fills d'Israel, amb cantimplores plenes, viatjaren durant tres dies sense que minvàs el nivell de l'aigua, ja que el miracle continuava dins les cantimplores. Per tant no tenien cap necessitat de trobar manantials per reomplir les cantimplores.

Miracles Cohibidors

Però, la veritat, és molt difícil viure de miracles, ja que no saps mai quan s'acabarà. Vull dir, que si que ho saps: s'acabarà quan no t'ho mereixis més. I com que potser que a qualsevol moment deixis de mereixer-t'ho... No, això és inacceptable: com és possible que "deixis de mereixer-t'ho"? De qui depèn això? Vols dir que "no tens forces per seguir comportant-te correctament per temps indefinit"? Has de mester "una pausa" en el teu bon comportament?

Sense bromes, el fet és que quan una persona viu continuament baix vigilància estreta, el seu esperit se sent coaccionat i, encara que comprengui perfectament quins actes són els correctes i els vulgui fer, el fet de estar coaccionat a fer-los en aquell moment li pren part del mèrit.

Aquesta premisa tampoc no és exacta, ja que en realitat complim els Manaments pel fet d'estar obligats pel Senyor, i sabem que ens remunerarà o castigarà en conseqüència. O sia, que reconeixem la Seva Omnisciència. Ell ho sap i ens vigila.

La diferència resideix en el fet de "sentir-se cohibit" per la vigilància, o no.

Aigua "Normal"

Els Fills d'Israel se sentien cohibits pel fet de que tota l'aigua que tenien era 'aigua miraculosa'. Volien 'aigua normal'.

Hi heus ací que veuen un manantial en la llunyania. En aquell precís moment deixen de desitjar l'aigua 'miraculosa' que tenen dins les cantimplores i comencen a córrer en direcció al manantial per omplir-les d'aigua 'veritable'. I en aquell precís moment, sense necessitat de buidar la cantimplora, resulta que fa ja dos o tres dies que és buida, ja que l'aigua 'normal' s'havia acabat molt abans, i la que seguien bevent era la 'miraculosa'. Si no la vols pus, se'n va.

Però el Senyor feu tornar l'aigua del manantial en amarga, que no ho era abans, i quan arriben al manantial s'en duen la gran desil•lusió de no trobar-hi 'aigua normal'. I a demés, les cantimplores buides. Ja no és desil•lusió, ja és desesper!

El Senyor ordena a Moixé que tiri la branca d'un arbre amarg dins l'aigua del manantial, i l'aigua torna dolça.

Llei i Judici

"Allà els imposà Llei i Judici, i allà els posà a prova" (Èxode 15, 25). Diuen els Savis que les lleis que els imposà foren, entre d'altres, les del dia de Xabbat.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que el Món no és 'natural'. Hi ha un 'director', un 'amo', que ho dirigeix, que ho 'alimenta' tot diàriament, i si en un moment determinat no 'alimenta' el manantial, les aigues deixen de ser dolces i potables. Tota la Creació és un miracle, cada moment que el cor segueix bategant i fent circular la sang, que el fetge segueix produint la bilis i metabolitzant les glucoses i el colesterol i eliminant l'insulina, cada moment que l'ull segueix captant llum i color, forma i perspectiva… tot és un miracle diari que passa inapercebut; fins que un dia, D-éu no ho vulgui, un sistema falla i ens adonam de la meravella que hem tengut fins ara.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que tot el que ens sembla normal, no és més normal que els miracles, o que els miracles no són més miraculosos que els fets normals.

El dia de Xabbat és el testimoniatge que tot el Món funciona a causa d'unes normes dictades pel Creador, per voluntat seva, que 'així creà el Món'; testimoniatge que la Vida espiritual dirigeix la Vida material; testimoniatge que totes les malalties són, en realitat, 'psicosomàtiques' – la 'psiquè' = l'ànima, causa que la malaltia apareixi damunt el 'soma' = la pell. Fins i tot els costipats, que semblen ser malalties físiques 'normals' (has sortit desabrigat i per això t'has refredat), en realitat són conseqüència d'un acte 'espiritual' – d'haver descurat el cos.

Col∙lisió entre Principis

2011-03-27T23:12:00.005+02:00

Paraixà de Waiaqhel (Éx. XXXV 1 – XXXVIII, 20)

Què té que veure?

Què té que veure la Xabbat (en hebreu és femeni!, i no és 'el dissabte') amb la construcció del Tabernacle?

Aquesta pregunta és formulada a causa dels 3 versets que encapçalen una paraixà que continua parlant únicament de la construcció del Tabernacle.

El treball de l'ànima

La Xabbat és el dia de descans, el dia de repòs del cos humà, després de sis dies de treballs i nervis, de problemes i maldecaps [el seny, el cervell, és part del cos, i no de l’ànima, encara que sigui el que hi està més clos]

Arriba la Xabbat i vé el descans. El cos està obligat a reposar, a anul•lar-se, per tal de donar possibilitat a l’ànima a compareixer i fer la seva tasca.

I el treball de l’ànima és feixuc. Per què ha de guiar un cos que és feixuc i l’ha de fer arribar a les metes que el Creador li ha posat des d’un començ. Ha d’analitzar les dades presents i el lloc i la direcció que la persona ocupa en la constel•lació actual. Ha de revisar la pròpia actuació, en cadascuna de les matèries de sa vida, per a classificar-la en la casella corresponent: bona, millorable, excel•lent, pèssima, decaiguent, acceptable… Ha d’omplir les bateries amb l’ambrosia sabàtica per tal de poder enfrentar-se amb la pròxima setmana sense sufrir pèrdues, sense perdre el nord, cobrant terreny al caos i al desesper.

Construccions

La construcció del Tabernacle és paral•lela a la construcció del cos humà. Té les seves metes i les seves condicions. I té la seva ànima, que és la Presència Divina, la Xekhinà.

La construcció és importantíssima, que sense ella no hi ha res. Però l’ànima és molt més important, i no es pot embullar amb el desenvolupament del cos.

Diuen els Savis que els 39 treballs creatius (“melakhà”) que són necessaris per a la construcció del Tabernacle, són els mateixos que emprà el Creador per a cristal•litzar el Món (i que no tenen res que veure amb llur dificultat o feixugor). I si el Senyor s’aturà de tot treball creatiu en Xabbat, vol dir que tots aquelles feines són les prohibides en el dia sant. Mirant la construcció del Tabernacle podrem arribar a concloure quins treballs estan prohibits en Xabbat.

Però per servar la Xabbat no basta amb abstenir-se de fer feina. La Xabbat és un dia d’acció positiva que comença amb la santificació del dia [que es fa tant a l’oració de la sinagoga com a la taula, recitant el “quidduix” (vegeu: “Els xuetes de Mallorca” B. Braunstein . Curial, Barcelona 1976, pàg 112)]. És obligatori!! disfrutar en xabbat del treball fet durant la setmana: no tan sols en l’àpat festiu sinó girant l’ullada cap enrere i contemplant l’èxit de l’empresa, i aficant l’esperit, el significat espiritual, en nostre treball. Així es santifica no tan sols la Xabbat mateixa sinó tota la setmana. Tot es reuneix al davall d’un sòtil, davall un propòsit, fent la voluntat Divina.

Col∙lisió

Tanmateix, podem veure un altre punt molt interessant. El fet que dos factors importantíssims, dos principis fundamentals, poden col∙lidir o contradir-se en un moment determinat no significa que un dels dos sigui errat o negatiu.

La construcció del Tabernacle era, sens dubte, una missió importantíssima, com es pot veure del fet insòlit que li dediquen una quarta part del Llibre de l'Èxode. Però aquesta missió està subjugada al descans setmanal de la Xabbat, que aquí es mostra molt més fort, molt més ferm i imperturbable que la més sublim de les accions.

El treball infinit de l'estudi de la Torà i del Talmud està destinat bàsicament a trobar l'escala de valors que ha d'ordenar les nostres preferències en totes aquestes col∙lisions de fonaments i de principis.

Personalitat coherent

2011-03-27T22:54:00.004+02:00

Comentari a la paraixà de Waiaqhél i Pqudé

Taula i Canelobre

Un dels detalls de la construcció del Tabernacle parla del lloc de cadascun dels "mobles" o utensilis que hi havia. Voldria concentrar-me en dos dels mobles, que estan connectats entre si.

Se tracta de la taula i el canelobre.

Damunt la taula hi col•locaven dotze pans àzims durant tota una setmana, de xabbat a xabbat, i els repartien entre els sacerdots que hi servien. A demés hi havia un platet amb encens, que feien cremar damunt l'altar quan retiraven els pans. La taula era feta de fusta d'acàcia recoberta d'or, amb anelles per on hi passaven uns bastons que servien per transportar-la. Tot voltant la post de la taula hi havia com una diadema d'or.

El canalobre tenia set braços. Bé, en realitat en tenia sis, ja que el central és el cos, i en sortien tres braços de cada costat. Cadascun d'ells tenia un llumet, un petit depòsit, on posaven l'oli que havia de cremar tota la nit. El canelobre estava fet tot d'or massís.

Missatge

Els Savis ens ensenyen que cada utensili, a part de la missió que tenia al Tabernacle, està destinat a transmetre un missatge molt més personal, més directe.

La taula és la taula, el lloc on es depositen els menjars, el lloc on hem de seure per consumir-los. No és una analogia o un símbol, és exactament el mateix: una taula. Una taula que està col•locada "davant el Totpoderós".

No és el mateix menjar a la taberna que menjar en el Palau del Rei, en el Tabernacle. La taula del Tabernacle no és una taula especial, és la nostra taula quotidiana.

El Canelobre és el llum de la ciència, del coneixement. La ciència se subdivideix en diferents temes, que ens poden semblar molt diferents: astronomia, medicina, música (no vos embulleu amb les muses gregues). El Canelobre era tot d'una peça, per mostrar la unitat del pensament, la unitat de l'Univers.

Or massís i xapes d'or

Però ens podem fixar en un detall interessant: la taula és de fusta recoberta d'or, mentres que el Canelobre és d'or massís. Els Savis ens diuen que la essència de la persona humana no és la panxa, la possibilitat que té d'alimentar-se, encara que sigui de forma molt sublim i educada.

Això no és més que fusta folrada d'or.

La essència humana resideix en el pensament. Una acció desprovista de raonament, manca el valor d'acció humana. Quan una persona menja d'adormit no se pot dir que sigui ell que estigui menjant: és com si l'alimentassin amb sèrum una persona en coma: és una cosa "que passa" però no podem dir que "ell la fa". El pensament, la voluntat, són els que donen el valor a les accions.

Per tant, aquests pensaments són importantíssims des del punt de vista de la persona. En hebreu, l'arrel del verb "pensar" és idèntica de la d'"important". Podem fixar-nos que els artistes que varen construir el tabernacle eren persones que sabien "pensar", que sabien atorgar a cada utensili la missió corresponent: van fer una taula per tal cosa, i un canelobre per tal altra, per tal que no fossin utensilis "sense missió, que apareixeren del no-res".

Els Savis ens ensenyaren a pronunciar una benedicció abans de cada acció d'importància. La benedicció expressa que aquesta acció té una missió 'divina', una missió sublim, i que no és un fet insignificant.

I pel fet que el pensament sigui tan important, és necessari que sigui tot d'or, de la millor qualitat.

Davant la taula

La Torà diu que el canelobre ha d'estar col•locat davant la taula. El pensament no és una cosa abstracta i desconnectada; el pensament està destinat a dirigir el nostre comportament 'corporal'. Mentres el pensament visqui experiències "individuals" que no pot connectar-les amb la vida pràctica, hi ha perill greu que se converteixi en un esquizofrènic. Igualment, una persona que actua sense la direcció del pensament serà considerada com "bifurcada", "incoherent".

Referint-se a la construcció del Tabernacle, la Torà repeteix la instrucció que ha d'esser 'unificat'.

La missió d'unificar i fer coherent la nostra vida, sembla la més urgent que ens poguéssem proposar.

Pedagogia opcional

2011-03-27T22:40:00.003+02:00

Comentari a la paraixà de Bó (Èxode 10:1 – 13:16)

Progressió

Un dels aspectes menys simpàtics de la Sortida d'Egipte és, segurament, el de les deu plagues que reberen els egipcis.

En primer lloc, podríem dir que el Creador podria trobar camins menys violents per treure els Fills d'Israel de l'Egipte. Com és possible que la Paraula del Creador no sigui a bastament convincent com per causar que el Faraó deixi partir el Poble? I si no, al manco acabar amb l'assumpte com més breument possible: una plaga i prou! Tanmateix, ja des del primer moment en què li dóna les instruccions a Moixé, ja li diu que ha d'avisar el Faraó que si no els deixa partir, matarà el seu primogènit. Que li doni aquest càstig i prou.

De totes maneres, el Creador avisa el seu missatger Moixé que no serà gens fàcil convèncer el Faraó, ja que Ell està interessat en "multiplicar els prodigis i les meravelles al país d'Egipte".

Aquest principi de fer les coses a poc a poc, gradualment, l'hem après ja en el primer capítol de la Torà, quan el Creador "necessita" sis dies per completar la Creació. Hi ha un procés de gradació a priori en tota l'Obra Divina, de manera que l'home hi pugui participar d'una manera conscient i voluntària. Els "bots" intel∙lectuals en què l'home es troba en una posició que no ha treballat per tal d'aconseguir-la, segurament li causaran una caiguda més que un avanç.

De tres en tres

Els Savis agrupen les deu plagues en tres grups de tres plagues cadascun, deixant la dels Primogènits independent.

Cadascun d'aquests tres grups de plagues segueix un mateix ordre: la primera plaga de cada grup comença amb "la presència" de Moixé davant el Faraó. La segona comença amb l'ordre d'"anar" al Faraó, i la tercera és un atac sense avís. Així es repeteix tres vegades.

El primer grup està destinat a fer conèixer l'existència del Creador. A la primera trobada de Moixé amb el Faraó, aquest s'excusa diguent que "no coneix" el Creador. Tenia una enciclopèdia amb els noms i els atributs de tots els déus existents i per existir, però no hi trobava el Tetragramma del Nom del Creador que Moixé li anunciava. Aquestes tres primeres plagues venien a "ensenyar-li" que el Creador existeix. Així ho podem llegir als versets 7:17 i 8:6. A la tercera plaga, els mags reconeixen que és "el dit Diví", i no un conjur màgic.

Però encara podríem pensar, com efectivament pensaven els filòsefs grecs, que el Creador feu el món rodó per tal que pogués rodar tranquil∙lament sense preocupar-se'n més. Aquí vé el segon grup de plagues, destinat a demostrar que el Creador roman present dins la Creació, interessat en el que s'hi desenvolupa. "Així sabràs que jo, el Totpoderós, som al mig de la Terra" (8:18). En aquest grup podem veure una nova intenció, la de mostrar que el Creador fa distinció entre els egipcis i els Fills d'Israel (id. id. i 9:4).

I encara el Faraó pot declarar que la Presència Divina en el Món encara no significa que hi hagi cap intervenció en el que s'esdevé. Hi ha unes lleis còsmiques immutables, que no distingeixen entre "els bons i els dolents", i no hi ha cap Força ni cap Entitat que pugui modoficar aquestes lleis a favor d'un o en contra de l'altre. El tercer grup de plagues està destinat a demostrar que el Totpoderós pot actuar dins la trama de les constants universals. "A fi que sàpigues que no hi ha com jo a tota la terra" (9:14).

Plagues pedagògiques

Les plagues no estaven destinades tan sols pels obstinats egipcis, sinó també, o principalment, pels Israelites, per tal d'ensenyar-los aquests mateixos principis de fe. "Vés a trobar el Faraó, que els he fets obstinar, a ell i els seus cortesans, a fi d'obrar enmig d'ells els meus prodigis. Així podràs contar als teus fills i als teus néts com m'he burlat dels egipcis i els prodigis que he obrat enmig d'ells, i sabreu que jo som el Totpoderós" (10: 1-2).

Parlant de la plaga del calabruix (calamarsa), els Savis diuen que els trons espantaven tant els egipcis com els israelites. Tant és així que els Savis sublimen la por instintiva que els trons ens causen, a condició que sapiguem "orientar-la" al Totpoderós i no a les Forces Naturals, ja que el Temor, o el Respecte, al Creador, que no minva en absolut l'Amor a Ell, és una de les premisses indispensables per poder servir-lo correctament.

El Manament anual de relatar la Sortida d'Egipte la Vespra de Péssah (Pasqua), està destinat a emfatitzar totes aquestes ensenyances als cors dels infants jueus que les escolten reiteradament durant el Séder. L'obligació dels pares, principalment en aquesta nit, és la d'inculcar aquests principis de fe que són la base de la nostra vida espiritual.

La particular elecció entre el que està dispost a aprendre el missatge "teorèticament" i el que no el vol aprendre més que "de viu en viu" sofrint les conseqüències de la seva tossudesa, és la diferència entre els egipcis que sofriren les plagues i els Fills d'Israel que els veren de lluny.

L'opció està sempre oberta.

Vestidures

2011-03-27T22:26:00.003+02:00

Comentari a la paraixà de Tçawé (Èxode 27, 20 – 30, 10)

Màscares

Cada any, quan arriba la festa de Purim, se desperta de bell nou la pregunta de les vestidures, ja que és costum, un poc semblant al carnaval dels cristians, de desfressar-se en el dia de Purim.

La questió principal és: quin és la funció de la roba, dels vestits.

Normalment la Festa de Purim cau prop de la paraixà de Tçawé que, justament, parla de les vestidures dels sacerdots al Tabernacle. Molts de versets estan dedicats a explicar el 'model' de la roba i els materials que han d'emprar per fer-la, i contats mots que parlen del seu sentit.

Desprès del primer pecat, l'home decidí tapar la seva nuesa que fins aquell moment no tenia cap importància. Per què aquest càstig reflexiu fou adoptat pel Creador? Sembla com si la roba se convertís en un atribut intrínsec, imprescindible per l'home.

Cultures i anti-cultures

És cert que hi ha certes cultures on han convertit la roba en supèrflua, no tan sols a la platja sinó com una nova-vella cultura natural o naturista. Una voluntat, diguem, de retornar a les arrels, a la natura, a la simplicitat. Una voluntat de 'prescindir' de la vergonya que tenim del nostre propi cos.

La reacció natural de la majoria de la gent és de repulsió i de rebuig. I n'estic absolutament d'acord. Però vull comprendre el perquè. No vull que la meva reacció sigui senzillament emocional, sinó que li vull trobar el sentit racional.

La Torà no en dóna massa explicacions: és així, i prou.

Però en podem trobar traces implícites.

La Torà empra el mot 'erwà (i en plural 'araiót) per indicar els òrgans sexuals, tenguent en compte que l'arrel significa vessar, fer fluir. Però aquest mateix mot és emprat a la mateixa Torà com sinònim de les persones amb qui no ens podem casar. També és emprat per denominar els punts fluixos, les vergonyes, no tan sols personals sinó àdhuc nacionals, com és el cas de Iossef que quan reb els seus germans, sense revelar qui és, els diu "veniu a veure el punt fluix ('erwà ) del país".

Antagonisme

La majoria de les cultures del Món presenten un antagonisme entre les forces físiques i les espirituals. Les solucions són molt diverses, molt interessants i… molt esquizofrèniques.

La Torà declara que la persona humana és un cos i una ànima que han de viure plegats. Són diferents, és veritat, però han d'avesar-se a conviure. I aquesta convivència ha quedat trencada d'ençà que Adam no reaccionà correctament al primer repte que el Creador li presentà per poder progressar. El progrés havia de ser, efectivament, en el sentit que l'ànima fos la que dictàs les pautes de convivència, mentres que el cos no havia de ser més que l'òrgan que complís les ordres. Quan Adam permeté que el cos obràs sense la direcció de l'ànima, no hi hagué més remei que tapar aquest cos per demostrar que era 'inferior' en el sentit que he expressat; que aquest és el 'punt fluix' de la nostra personalitat, la vergonya del nostre comportament.

Convivència

La solució és educar-se a conviure correctament. I educar no és 'imposar' dictatorialment un tarannà, no és domar o domesticar com podria fer-se amb una fera. El nostre cos no és una fera salvatge sinó un ens educable.

És clar que no sempre l'ànima sap el que vol. Normalment això passarà quan de jove ha estat 'educada' pel cos, o sia que el cos ha començat a actuar 'sense el permís' de l'ànima fins que ambdós s'han acostumat al tipus de vida, que no és racional sinó emocional o el que normalment se denomina 'instintiu' – per denotar la voluntat corporal en contraposició a l'espiritual –, encara que no m'agrada la definició.

De totes maneres, mentres no haguem arribat a una convivència correcta a nivell humano-universal entre el cos i l'ànima, no hi ha més remei que tapar el cos.

Tanmateix, ja en les nostres dates, podem convertir la roba en un mitjà per realçar les relacions entre cos i ànima. En aquest sentit la roba se converteix no en un simple tapall sinó en una mena de majestuositat que ens ajudi a donar el veritable sentit a les relacions animo-corporals.

Turistes?

2011-03-27T21:54:00.002+02:00

Comentari a la paraixà de Mixpatim (Èxode XXI 1 – XXIV 18)

La Realització Personal-Social

La persona humana, per definició, és un ser social. Això vol dir que si no pot posar en pràctica aquesta, diguem, qualitat no pot acabar de desenvolupar la seva pròpia identitat.

Quasi la meitat de la nostra paraixà tracta dels manaments que tenen la relació més directe amb aquestes connexions socials indispensables.

I aquí no hi ha més remei que posar en clar un punt cardinal que és el tractament de la primera persona: jo. Si hem definit que l'home és bàsicament social per força haurem d'arribar a la conclusió que el qui s'ocupi i preocupi de la seva pròpia veneranda persona no és més que un egoista, i en la major part dels casos tendrem tota la raó.

D'altra banda, com podrem arribar a ser socials si no ens ocupam de noltres mateixos, de la nostra educació?

Efectivament, l'educació personal ha de ser en vistes de la nostra actuació en societat; no basta dir que hem d'arribar a la nostra realització personal per tal de poder fer les nostres funcions socials, sinó que la nostra realització personal és quan duim a terme les nostres funcions socials.

El valor dels fets

La paraixà de "mixpatim" s'ocupa, per tant, tant dels manaments 'socials' com dels 'personals', però hem de tenir en compte que tots ells s'ocupen de les relacions socials.

El gran problema dels 'manaments' és que no se pot obligar una comunitat o una persona dins la comunitat a 'treure tot el suc' de si mateixa diàriament, constantment. No sempre se pot donar una definició 'positiva' dels manaments: no hi ha més remei que cercar unes definicions 'negatives' que ens estableixin un nivell determinat mínim en què hem de viure.

No podem viure en un nivell de vida en què estigui permès assassinar. És tan greu que la Torà ho defineix diguent que el que assassina se mereix que ell mateix mori, mentres que el robatori, amb tota la seva gravetat i rigor, no mereix pena de vida. L'assassí mereix esser assassinat! Això no vol dir que el matin, ja que poden haver-hi atenuants, pot ser que no hi hagi testimonis o que no l'hagin amonestat correctament. En aquests manaments, quan la Torà decreta els càstigs de cadascuna de les infraccions, no fa més que determinar el 'valor' de cadascun dels manaments, ja que les funcions del Tribunal són tan complicades que poques vegades podien dur a terme una execució, fins al punt que un Tribunal que matà dues persones en setanta anys l'anomenaren "el Tribunal sangonós".

La Torà afegeix que no tan sols quan l'assassinat fou intencionat, sinó també quan fou per accident, l'assassí se mereix pena de mort. Però en aquest cas l'assassí pot anar, i qui no ho farà?, a una Ciutat de Refugi habitada per Levites, on li ensenyaran a ser més prudent.

O en cas que un animal de la seva propietat, un bou, per exemple, s'acostumi a atacar la gent i arribi a tres morts, l'amo se mereix igualment la pena de mort. I també en aquest cas pot baratar, i qui no ho farà?, la mort per un multa pecuniària.

Pareix mentida! I què no podria dir directament que li posen una multa?! Quina necessitat té de dir que merix pena de mort si tanmateix no li han de donar sinó que li canvien per una multa?

Oh! Exactament! La meta de la Torà és la de mostrar la gravetat del fet, de la manca de prudència: ha causat, indirectament, la mort d'una persona humana!

Accidents criminals

Per cert que la majoria dels accidents mortals, segurament, no els podriem classificar com una simple 'manca de prudència'. La majoria dels xòfers que causen accidents mortals són criminals, no tan sols imprudents! Imprudència és quan un pot dir que 'no pensava que se llençàs davall les rodes del cotxe' i noltres li deim que hauria d'haver anat més viu quan s'acostava a un pas de peatons. Però quan circula a cent per hora i s'ocupa en sincronitzar la ràdio en lloc de vigilar la carretera, no pot dir-se que fos per imprudència que atropellà el peató: això és un crim!

La persona construeix la seva personalitat, se cuida de millorar les seves actuacions, de convertir-se en una persona positiva. Aquesta personalitat positiva és principalment interior, espiritual, però ha de manifestar-se en cadascuna de les seves accions. És necessari posar en ordre els diferents temes, veure l'importància i la responsabilitat de l'actuació humana en totes les seves manifestacions.

Hi ha moltes persones que menyspreen la seva pròpia entitat, la força que el Creador els ha atorgat; la força que tenen llurs paraules i accions, i àdhuc llurs pensaments. Viuen com els turistes, sense que el que s'esdevé al seu voltant, o al seu interior, els incumbeixi personalment.

Desperten del llarg somni només quan arriben a la residència geriàtrica, i llavors ja és massa tard.

La Torà ens ensenya que no som turistes sinó ciutadans en el Món de la nostra pròpia personalitat, en el Món de la nostra societat: hem de complir els projectes que el Creador ens ha posat per la nostra vida. La paraixà de Mixpatim ens mostra la direcció general que hem de prendre per tal de poder complir aquest projecte: cadascú té el seu camí particular – ja que té la seva personalitat particular – per complir-lo.

Ja és tard i el projecte encara no està acabat…

Un llumeneret blau d’alluny

2011-03-25T15:47:00.003+01:00

Comentari a la paraixà de Teçawé

La contestadora automàtica

Fa devers un any i mig varen traslladar l’ajuntament del meu poble a la zona industrial, per tal d’estalviar el lloguer de l’edifici que està ubicat al centre del poblet.

Però resulta molest per tots aquells que necessiten el seu servei diàriament, o encara que sigui en ocasions determinades: per entregar documentació, etc., no hi ha més remei que anar a la zona industrial, a les afores, per tal de fer-ho.

També han posat un contestador automàtic, d’aquells que diuen: si voleu parlar amb el batle, pitjau l’u; si voleu el secretari, pitjau el dos; etc., i amb una musiqueta metàl•lica estrident de mozart o de led zeppelin per omplir el buit quan esperes que el destinatari contesti. I si t’embulles, quasi sempre, desconnecta i torna començar...

Tan bé com ho teníem quan l’ajuntament era a prop, i podíem veure la gent cara a cara, o quan contestava una veu amiga i ens explicava pacientment tot el que volíem (moltes vegades amb una tassa de cafè i tot...)

Omplir les piles

Fa més de dos mil anys ens desconnectàrem del Creador. Tenia un lloc, el Temple, on el podíem connectar directament. Podíem veure els sacerdots, els profetes, els savis. Prodigis i miracles diaris i permanents. T’omplies d’una sensació especial que t’omplia les piles per setmanes i mesos, te millorava la personalitat amb la sola presència en el lloc més sagrat.

El contacte amb el Creador és una de les necessitats més bàsiques de l’home. Fa ja dos mil quatre-cents anys que aquest contacte no és directe, des de la destrucció del Primer Temple.

Hi ha contacte! Faltaria més! Però ja no és un contacte directe, sinó per mitjà d’intermediaris: la Torà, els savis, els llibres de sabiduria. Com la secretària electrònica: molt de pip-pip i música estrident, molts d’intermediaris que no ens entenen o que noltres no els entenem. Això ho poden testimoniar els milions que han perdut l’esperança de poder trobar el Creador. Els milions i milions que senten que el Creador està allà, a dalt del Cel, que no ens escolta ni ens veu. Si és que existeix...

Un llumeneret blau

Les paraixàs de Trumà i Teçawé, i a continuació fins al final del Llibre de l’Èxode i quasi tot el Levític, ens proporcionen un botó de mostra del que era el Temple, amb les seves condicions especials, amb la gent especial que hi treballava: els Savis del Sanedrí, els profetes que hi rebien l’inspiració, els sacerdots que donaven instruccions als pelegrins confosos, que no sabien quin era el comportament correcte a casa o al camp, a la ciutat o al Temple, que venien precisament per això, per estar en contacte amb el Creador i necessitaven indicacions per posar-s’hi a frec de roba correctament.

No, els sacerdots i els profetes no eren intermediaris sinó guies, mentors, instructors, que facilitaven el procés de cadascú per trobar aquest contacte directe, que no tothom sap trobar per compte propi.

Aquests capítols de la Torà ens ajuden a comprendre el significat de cadascuna d’aquestes condicions indispensables: les vestidures dels sacerdots, la seva consagració, els altars, la taula i la làmpara. I l’Arca.

Fa tants d’anys que no els hem vist que ja hi ha gent que dubta de la seva necessitat, que els considera superflus, supersticions de gent primitiva. I no hi ha ningú que ens ho pugui explicar correctament! Només ens queden les insinuacions dels Savis que ens mostren un pessic de sabiduria, un llumeneret blau d’alluny.

Redreçar el Dret

2011-03-25T15:34:00.005+01:00

Comentari a la paraixà de mixpatim (Èxode 21:1 – 24:18)

Els déus del jutjat

Una de les expressions més estranyes, a mon parer, és la que la Torà empra per designar els jutges, al capítol 22 del Llibre de l'Èxode. Tant és així que alguns traductors cristians l'han deixat amb el significat "normal".

Vegem: La Torà parla d'una persona que ha confiat objectes o diners per a guardar en mans d'altre. La Torà parla del cas en què l'objecte o els diners han desaparegut i creuen que han estat robats, però no troben el lladre. Aleshores, l'amo de la casa on es guardava l'objecte es presenta davant els jutges per declarar si ha posat la mà en l'obra del proïsme. (Èxode 22 6-7).

El problema és que el mot "jutges" no és el normal "xoftim", que es pot trobar a altres indrets, sinó el d'"elohim", que normalment està reservat a 'déus', tant si es refereix al Creador com si es refereix als ídols.

L'expressió torna repetir-se dues vegades al verset 8, després d'haver sortit ja al cap. 21:6.

Com he dit ja, els traductors cristians deixen el sentit "normal" de Déu, o sia, que l'acusat es presenta davant el Creador per declarar...

Consagració del Nom

Els escribes són els encarregats d'escriure la Torà damunt làmines de pergamí i segons la tradició trimilenària jueva. Quan comencen a escriure el primer verset ja diuen que el consagren per a Torà, i cada vegada que escriuen el Nom del Totpoderós (el Tetragramma) o el mot "Déu", tornen consagrar l'escriptura d'aquell mot. En cas de no fer-ho, es considera que tot el Llibre de la Torà està desqualificat, i no es pot fer servir.

I heus ací que en aquests tres versets no ha de consagrar-se en nom del Creador, ja que només es tracta dels jutges.

El que tenen d'especial aquests jutges per a donar-los aquest nom és que en el moment en què seuen a la Tribuna de Justícia reben una potestat que els permet decidir a favor o en contra de l'acusat, fins el punt de poder decidir sobre la seva pròpia vida. Una potestat d'aquest caire és "divina". És divina en el sentit que la responsabilitat que recau sobre les seves espatlles és tremenda. És divina en el sentit que, si, com diuen els traductors, l'acusat es presenta davant el Totpoderós per declarar. I que no es pensi ningú que el judici és una senzilla funció destinada a restablir l'ordre; ben al contrari, els jutges estan en funció de representants del Creador.

Ja tres capítols abans, quan el sogre de Moixé li fa la proposició d'elegir jutges, aquest li havia explicat la particularitat del judici segons el concepte jueu: «És que la gent ve a mi per consultar D-éu. Sempre que tenen un plet acuden a mi. Jo llavors sentenciï entre l'un i l'altre i els enseny els estatuts de D-éu i les seves lleis» (Èx. 18:15-16).

Vol dir que quan hi ha una discusió entre dos homes i cadascú d'ells està convençut de tenir la raó, vénen a consultat el jutge per aclarir quina és la voluntat del Creador en un cas així, "ve a mi per consultar D-éu". El jutge és el representat de la Voluntat del Creador, i la potestat que té és la Divina.

Ús i abús

Això ho han sabut aprofitar més que bé els jutges de totes les èpoques i de tots els pobles, qui més, qui manco. El representant del Totpoderós s'autoconsidera totpoderós a si mateix, amb potestat infinita i indiscutible de fer tot el que li ve o li convé. I torç el Dret.

Aquest conflicte ha donat tela a molts de capítols en els llibres dels Profetes, que amonesten els jutges i els amenacen amb càstigs molt severs per haver profanat la funció i la confiança que els han delegat. No tan sols pel desordre que han establert, pel frau i el robatori, per haver aprofitat el càrrec per fer-se rics, sinó, principalment, per haver profanat la representació divina en el tribunal que estava depositada en ells.

Homes valents

Quan el sogre de Moixé li fa la proposició, li diu que ha de trobar "homes valents, temorosos del Senyor, homes veraços, que odien la cobdícia" (Èx. 18:21).

La gent pregunta: per què 'valents'? No seria millor posar el 'temor del Senyor' com primera condició?

La tasca no és gens senzilla, tant pels electors com pels elegits. La galeria política, com la del Dret, està plena de gent convençuda de ser la més apta pel càrrec. Jo crec que la frustració no és tan sols dels electors, que descobreixen de bell nou que els elegits no són tan bons com deien o com ens pensàvem. Crec que moltes de les persones que començaren aquestes carreres, ho feren per complir un somni positiu, una il∙lusió que havien sentit, de canviar el món, de fer-lo molt millor. I quan arriben a la posició que els permet fer els canvis, es senten molt frustrats veient que estan encadenats a les "normes" establertes, que els són tan favorables... i que estan tan lluny dels ideals! Per això són necessaris "homes valents"! valents per fer el canvi, valents per mantenir l'il∙lusió i els ideals que els van empènyer quan eren joves i poder redreçar el Dret!

Benaurats els somniadors

2011-03-25T15:21:00.004+01:00

Comentari a la paraixà de Xmot

Contacte latent

Aquí, per primera vegada podem veure un fenomen especial, que fins ara era completament desconegut.

Era ja sabut que persones especials vivien experiències peculiars, algunes les vivien de bon de veres i altres, per influència de les primeres, creien, o feien creure, que les vivien. En poques paraules: el món sabia que el Creador inspirava les persones humanes, que l’Univers no estava desconnectat de son Creador: existia la profecia.

La profecia, segons el que ens llegaren els Profetes mateixos, és un estat en què la persona, després de preparar-se conscienciosament, són capaços de rebre missatges divins. Els missatges eren personals i normalment es referien a coneixements trascendentals que atenyien únicament el profeta. Missatges que representaven principalment el simple fet d’existir un contacte latent entre el Creador i la Creació.

La profecia personal, particular, era una experiència coneguda. Però a la nostra paraixà apareix un nou tipus de profecia. Ara apareix una profecia nova, que afecta no tan sols el profeta sinó també, i de vegades principalment, el proïsme.

Missatge imperatiu

El Creador envia una persona, el profeta, amb un missatge destinat a una altra persona, o a un grup de gent que ja no és un missatge senzillament informatiu: «ha arribat l’hora de sortir de l’Egipte», sinó imperatiu: «deixa partir el meu Poble!».

És inconcebible que una persona obeeixi les ordres d’una altra que no ha demostrat tenir potestat sobre ella: un pare, un mestre, un oficial militar. I més quan aquesta persona pretén parlar en nom del Creador, un missatge que les meves orelles no han sentit! Si el Creador vol res de mi, ja m’ho dirà directament!

L’aparició d’aquest nou tipus de profecia no fou gens senzill. El primer en rebre’l fou el Faraó: «deixa partir el meu Poble!», i la reacció fou en conseqüència: «no conec aquest D. i, per tant, no deixaré partir el Poble».

El Faraó aprendrà pel camí més dur que el missatge és vertader. Deu plagues són moltes plagues i això demostra que, amb tot que se mereixien els càstigs per tot el que havien fet als Fills d’Israel, el seu seny no acceptava així per les bones, que una persona estranya, Moixé, els imposàs ordres divines, i més d’un D. completament desconegut pels egipcis fins aquell moment.

Vivència pròpia

Tampoc fou senzill pel recén nascut Poble d’Israel el fet que un Profeta pugui imposar ordres divines. Hauran d’arribar al Mont Sinai, cinquanta dies després de la seva Sortida d’Egipte, i viure cadascun d’ells personalment l’experiència profètica per poder creure, d’aquell dia endavant, que existeix una cosa així.

No, la profecia no és un somni abstracte, no és una iŀlusió patològica d’un calent mental; és una vivència tan forta que el que la viu no se’n pot desdir. I, per contra, no es pot crititzar el qui, no havent-la viscut, no creu en la seva existència.

Benaurats els somniadors

De totes maneres, la majoria de la gent ha viscut un estat anímic, una sensació visceral, que el força fer un acte determinat. Una sensació que no és més que una ombra feble i difusa del que era la profecia. I gràcies a aquestes experiències personals podem noltres també acceptar la tradició profètica que hem rebut dels nostres pares i mestres.

Rabí Iehudà Haleví implica que aquells que no han tengut mai una sensació d’aquest tipus, no és lògic que acceptin la tradició de la profecia. No hem de ser rucs i creure tot el que ens conten, com no ho foren els nostres avantpassats fa tres mil trescents vint i dos anys quan no volgueren acceptar cegament les paraules de Moixé. No és un pecat! Però és una manca desastrosa. El Talmud diu que el qui no té un somni (i es refereix a un somni d’aquests) durant set dies seguits, és un malvat...

Benaurats som, els qui hem somniat i podem reconèixer la veritat de les profecies!

Una noche ordenada

2010-03-24T15:53:00.001+01:00

Comentario a la Noche del Séder

Todo en su sitio

La primera noche de la Fiesta de Pésaj es la conocida como Noche del Séder. 'Séder' es una palabra hebrea que significa 'orden'. Y con esto queremos significar que todo está ordenado, todo tiene su lugar y su momento: el momento de hacer el 'Kiddush', o el momento de relatar la Salida de Egipto, o el momento de comer las hierbas amargas. Y cuál es el lugar del huevo asado y cuál es el de la 'jaróset'. En qué momento el pan ácimo (las matsot) está destapado y en qué momento lo cubrimos.

Todo tiene su lugar, y eso es lo que le da su importancia, su trascendencia. Ya que cuando las cosas vienen sin orden, pierden su importancia: pueden venir o no venir, pueden hacer impacto o pasar desapercibidas: ser o no ser...

Milagros y Naturaleza

El Séder representa igualmente que el Mundo en que vivimos tiene un orden, tiene un significado. No es una aparición caótica de seres humanos, animales o vegetales, ni siquiera espirituales y milagrosos. No. Nosotros sabemos que todo está bien ordenado, que todo tiene su sentido, tanto la naturaleza como los milagros, tanto la materia como el espíritu. No hay nada que salga de este orden: la Naturaleza tiene su lugar y su función, y los milagros también tienen su momento adecuado, su sentido y su incumbencia.

Los Sabios explican que la Naturaleza y los milagros son dos sistemas que trabajan intermitentemente, que se complementan y que nos llevan a una misma meta.

Algunas personas niegan la importancia de la vida espiritual: sólo creen en lo que puede ser captado por los sentidos: lo que puede ser experimentado: el mundo empírico.

Otras personas, por el contrario, niegan la trascendencia de la vida material. ¿Qué importancia pueden tener los hechos humanos, los pensamientos formulados en palabras de la mente de unos primates más o menos desarrollados?

Renacimiento

La Noche del Séder es el momento preciso del nacimiento renovado, actual y concreto, del Pueblo de Israel.

Poniendo las cosas en orden, reconociendo el origen y la meta de cada elemento, podemos abrir nuestro entendimiento a un horizonte muchísimo más amplio y consistente, más lógico y más ético.

Esta es, seguramente, la principal función del Pueblo de Israel: poner orden en los fenómenos de este Mundo, tanto los palpables como los místicos, y mostrar la relación que hay entre ellos.

Un vespre ordenat

2010-03-24T15:42:00.002+01:00

Comentari a la Nit del Séder

Tot al seu lloc

La primera nit de la Festa de Péssah és la coneguda pel nom de Nit del Séder. ‘Séder’ és un mot hebreu que significa ‘ordre’. I amb això volem significar que tot està ordenat, tot té el seu lloc i el seu moment: el moment de fer el ‘Kidduix’, o el moment de relatar la Sortida d’Egipte, o el moment de menjar les herbes amargues. I quin lloc és el de l’ou rostit i quin és el de la ‘harósset’. A quin moment el pa alís (les matsot) està destapat i a quin moment el cobrim.

Tot té el seu lloc, i això és el que li dóna la seva importància, la seva trascendència. Ja que quan les coses vénen sense ordre, perden la seva importància: poden venir o no venir, poden fer impacte o passar desapercebudes: ser o no ser...

Miracles i Natura

El Séder representa igualment que el Món en que vivim té un ordre, té un significat. No és una aparició caòtica d’éssers humans, animals o vegetals, ni tan sols espirituals i miraculosos. No. Noltres sabem que tot està ben ordenat, que tot té el seu sentit, tant la Natura com els miracles, tant la matèria com l’esperit. No hi ha res que surti d’aquest ordre: la Natura té el seu lloc i la seva funció, i els miracles també tenen llur moment adequat, llur sentit i llur incumbència.

Els Savis expliquen que la Natura i els miracles són dos sistemes que treballen intermitentment, que se complementen i que ens porten a una mateixa meta.

Algunes persones neguen la importància de la vida espiritual: només creuen en el que pot ésser captat pels sentits: el que pot ésser experimentat: el món empíric.

Altres persones, al contrari, neguen la trascendència de la vida material. Quina importància poden tenir els fets humans, els pensaments formulats en paraules de la ment d’uns primats més o menys desenvolupats?

Renaixement

La Nit del Séder és el moment precís del naixement renovat, actual i concret, del Poble d’Israel. Cada any, en aquesta nit encisa, se reprodueix el fet de l’Independència del nostre Poble de l’esclavitud humana, de l’estretura de l’enteniment, de l’horitzó empetitit de la ment de l’home autodenominat ‘sàpiens’.

Posant les coses en ordre, reconeguent l’orígen i la meta de cada element, podem obrir el nostre enteniment a un horitzó moltíssim més ample i consistent, més lògic i més ètic.

Aquesta és, segurament, la principal funció del Poble d’Israel: posar ordre en els fenòmens d’aquest Món, tant els palpables com els místics, i mostrar la relació que hi ha entre ells.

Cultura global

2009-12-11T10:34:00.000+01:00

Comentari a la festa de Hanuccà.

La fosca

Sembla molt paradoxal que justament l’època helenística és la considerada pels Savis d’Israel com “La Fosca”.

Així ho determina una exègesi del Midràix de Breixit Rabà 2,5 que explica el significat de les quatre expressions del Gènesi 1:2, que diu: “I la terra era esglai i desconcert, i fosca per damunt l’abisme...”

L’esglai és el Regne de Babilònia, el desconcert és el Regne de Mèdia, la fosca és el Regne de Grècia i l’abisme és el Regne de Roma.

Què pot tenir de ‘fosca’ la cultura que sublimava el coneixement i l’estudi, la bellesa i l’art ?! El judaisme mateix igualment els sublima !

Quan el Midràix explica la causa per la qual els helenistes són considerats com “la Fosca”, diu: ‘perquè imposaren decrets molt durs i obligaren els jueus a escriure damunt la banya del bou que no tenim participació amb el D-éu d’Israel’.

Els Savis expliquen que el bou era el símbol de Iossef, com diu la benedicció de Moixé (Deut. 33:17) ‘el primogèni del seu bou...’

Cosmopolitisme

Iossef era un cosmopolita. No tan sols pel fet de convertir-se en el Virrei d’Egipte, adoptant el nom de Zafnat Pa’néah que el Faraó li havia imposat, sinó pel fet de voler ser el membre que fa el contacte entre el Poble d’Israel i la resta de la Humanitat.

Quan Ia’acov estava a punt de morir, arribà el seu fill, el Virrei d’Egipte, amb els néts de Ia’acov: Mnaixé i Efraïm. La Torà diu que l’avi no els reconegué, i expliquen els Savis que no era a causa de no haver-los vist mai, sinó pel fet que sempre s’havien presentat davant ell amb la roba tradicional dels hebreus, mentres que aquesta vegada vengueren vestits de prínceps egipcis que eren. I això espantà l’avi.

Com és possible ésser prínceps d’un lloc com l’Egipte i seguir essent fidel a la conducta jueva?

Aquest mateix era el punt de vista dels grecs quan deien que s’havien de desconnectar de la conducta nacional jueva, del contacte incircumscrit amb el D-éu d’Israel.

Cultura global

El judaisme no és una religió en el sentit popular de la paraula. El Poble jueu vol viure el contacte diari, de moment a moment, i amb totes i cadascuna de les seves experiències mundanes, amb el Creador del Món. El reconeix no tan sols a cada paisatge o a cada flor que veu, sinó igualment a cada persona que troba, a cada esdeveniment polític o cultural.

El judaisme és una cultura global. Súperglobal. Ho vol veure tot. La seva mirada ho vol acaparar tot, de dalt a baix, de llevant a ponent, per dedins i per defora. No vol deixar cap racó buit de la connexió amb el Creador.

Això molestava visceralment els grecs. Els déus són per fer orgies al Partenó. Rebran les seves ofrenes i quedaran satisfets. No és possible que els interessin els fets, i molt manco els pensaments, dels humans. Tant els déus com els humans volen llibertat de comportament: tenen uns deures determinats els uns envers els altres, i prou.

Els jueus diuen precisament el contrari: la vertadera llibertat està en donar tant al cos com a l’ànima aquella harmonia que els permeti obrar conjuntament en aquest Món i dur a bon terme la missió que el Creador li ha imposat. L’escissió entre cos i ànima és una malaltia horrorosa que el judaisme vol foragitar.

I la festa de hanuccà és la llum del Temple que obri el camí cap aquesta harmonia, a aquesta cultura global.

Col•lisió Cultural

2009-12-11T10:33:00.000+01:00

Comentari a la Festa de Hanuccà

La Septuaginta

La col·lisió entre la cultura israelita i la grega no començà de tot d’una amb l’arribada d’Alexandre Magne a la Terra d’Israel.

Al contrari, semblava que podia regnar una harmonia especial entre aquestes dues cultures, malgrat les grans diferències que hi havia entre elles. La política hel·lenista, en llurs començaments, deia que cada nació podia servar els seus costums i la seva religió i no existia cap casta de coacció per part dels conqueridors grecs.

Els estudiosos occidentals diuen que la cultura grega actuà sobre el pensament israelita, mentres que els savis jueus diuen que, al contrari, fou el contacte amb la cultura del Poble d’Israel i amb llurs Savis el que donà una nova saó a la cultura hel·lenista.

El rei Ptolomeu d’Alexandria fou el que encarregà la traducció de la Torà al grec per tal que tots els pobles la puguessin fruir, i 72 Savis jueus, que per certes circumstàncies quedaren reduïts a 70, en feren una traducció exacta, la clàssica Septuaginta. Per cert que la versió que tenim actualment al prestatge està molt tergiversada per anys i mans que l’han trastocat.

Les nou Muses

El fet de traduir la Torà al grec precisament, es recolza en una de les explicacions exegètiques de la benedicció que donà Nóah (Noè) a son fill Xem (Sem) : Que D-éu dilati Iéfet (Jàfet), que habiti a les tendes de Xem (Sem) (Gènesi 9:27). El verb ‘dilatar’ és molt rar al texte bíblic, i de la forma que està escrit en aquest passatge se sembla molt al verb ‘embellir’, i d’aquí digueren els Savis que ‘la bellesa de Iéfet habitarà a les tendes de Xem’ referint-se a que la Torà traduïda al grec serà competent a les sales d’estudi del Poble d’Israel (semites), ja que el grec era considerada la més hermosa de totes les llengues.

El problema fou que la bellesa dels grecs, manifestada en cadascuna de les nou muses, arribà a punts absurds, i la filosofia que l’acompanyava sublimava la bellesa humana fins a tal punt que ‘humanitzava’ déu i li donava totes les característiques (també les negatives, com enveges i venjances) dels humans. I, sobretot, exalçava el pensament humà fins a tal punt que tot el que no podia ser captat o explicat per l’intel·lect, no tenia dret d’existència. O sia, que la filosofia grega empetitia el déu i engrandia l’home.

La lògica hel·lenística fou adoptada pels pensadors occidentals de generació en generació, i també Moixé ben Maimó el Cordovès usà la taxonomia aristotèlica per les seves deduccions a l’obra de Moré Nvukhim (el Guia dels Perplexes) i fou acusat pels seus contemporanis de contradir les ensenyances dels Savis de la Torà. Però les premises de Ben Maimó divergien bàsicament de les d’Aristòtil, sobretot en el que es refereix a l’Eternitat Divina, contraposada a la transitorietat de l’Univers que Ell creà; el Cordovès usava només la tècnica, i no el contengut ideològic hel·lenístic. Emprava un ‘ingredient’ inacceptable pels grecs: la transcendència divina, col·locada molt per damunt els límits del coneixement i de les possibilitats humanes.

Ethos i Pathos

Per tant els grecs no podien acceptar ‘fal·làcies’ com les presentades en els Manaments ‘irracionals’, que no tenien explicació ni ètica ni patètica (ἠθική i παθητική eren els dos divergents de la lògica aristotèlica) sinó únicament Θεολoγική (‘theo-lògica’) segons la lògica divina i transcendental.

Quan els grecs volgueren anul·lar els manaments que creien irracionals, trobaren la gelosa resistència jueva que, a partir d’aquella confrontació, començà a recelar del pensament grec i de tot el que s’hi refereix directament o indirecta.

La lluita dels Macabeus contra l’opresió hel·lenística, que en principi fou imposada per jueus que havien adoptat l’hel·lenisme, fou una lluita cultural més que bèl·lica, encara que tengué les seves victòries militars. De totes maneres, els jueus celebren l’aspecte ideològic, representat pels llums del Canelobre del Temple (i afegint un vuitè llum per poder encendre’n tots els vuit dies de la commemoració).

Han passat més de dos mil anys des de les victòries macabees, però aquesta col·lisió cultural encara està ben vigent, entre els que recolzen pel materialisme físic i intel·lectual i els que reconèixen l’esperit transcendental, més allà dels límits de l’home.

I encara seguim cercant, amb mil proves més o menys encertades, l’axioma que ens permeti que la bellesa, tant l’objectiva com la subjectiva, pugui retornar a conviure dins les escoles talmúdiques jueves.

Vots i Promeses

2009-12-11T10:18:00.001+01:00

Comentari a la paraixà de Waiecé

(Gènesi 28:10-32:2)

Poder creatiu

Quina diferència hi ha entre les persones humanes i els animals? Diferència bàsica, no banal.

A part de l’ànima, que és invisible per a la majoria de la gent, la gran diferència resideix en la facultat que té l’home de parlar. No tan sols de poder emitir sorolls per tal de comunicar un sentiment o una notícia al company, sinó la facultat de raonar.

A la Creació de l’Home, al segon capítol del Gènesi, quan diu que el Creador insuflà Son alè al nas de l’Home, diu que el convertí en un ‘esperit viu’ (=néfeix haià), que el gran rabí Onkelos, el traductor de la Torà a l’arameu, traduí per ‘rúah memal·lelà’, o sia ‘esperit que parla’.

El rabí Haim de Walozhin (Bielorússia) diu que el sentit de que l’Home fou creat ‘a imatge i semblança’ del Creador és que ell també és capaç de crear amb el seu poder de la parla, noves existències. I aquestes noves existències són, per exemple, les promeses i els vots que l’home es pugui proposar. Fins ara no existia la necessitat de, diguem, ‘construir una casa’, i pel fet que l’home promet construir-la, apareix, abans de la seva aparició física, la nova existència de ‘la casa’: una existència ‘en potència’ que ha de convertir en realitat.

Una Planta Nuclear

Vol dir que la facultat de la parla és la principal característica humana. I ja podem suposar que com més important sigui, més perillós serà el seu mal ús. És com tenir un planta nuclear en mà. S’en pot treure molt gran profit, però qualsevol equivocació és desastrosa. Jo conec una persona d’Ucraïna (venia a l’escola de Xiló) que resultà afectada per la pluja radioactiva de Txernòbil.

I conec, igualment, persones que han estat afectades pel mal ús de la facultat de la parla, tant de la pròpia seva com de l’aliena. Persones que per haver parlat de demés han perdut o malmenat gran part de la seva pròpia personalitat.

El Llibre de Cohélet (Eclesiastés), capítol 5:1-6, diu que les promeses trencades són molt perilloses: millor no fer cap promesa, en absolut, que no fer-les i no complir-les i àdhuc fer-les i complir-les. El càstig pot ser terrible.

Rescat en cas de perill

Les promeses són únicament per ocasions especials: quan una persona està en una situació perillosa i demana ajuda del Cel, pot afegir un vot, una promesa, que complirà en sortir del perill. Serveix de mitjà de rescat per sortir del perill.

Aquest és el cas del vot que feu el Patriarca Ia’acov quan fugia de son germà i sortia de la Terra Promesa, com un peix que el treuen de l’aigua. “Aquesta pedra... serà un lloc de Servei Diví i vos oferiré el delme de tot el que guanyi”.

Ia’acov tornà després de vint anys, i el primer que havia de fer era complir el seu vot, però en lloc de complir-lo, trigà devuit mesos a Succot i altres sis a Xechem (Siquem).

El retràs de dos anys que tengué Ia’acov en complir el vot quan tornà del seu viatge li costà dues grans desgràcies: el rapte de la seva filla Dinà i la mort de la seva dona Rachel.

El do de la parla és molt més important del que solem pensar. Convé prestar-li molta més gran atenció.

El "Jo" Gran

2009-12-11T10:11:00.001+01:00

Comentari a la paraixà de Nóah

(Gènesi 6:9-11:32)

Veig com tot se crema

Me’n record que quan jo era un poc més jove, fa devers trenta set anys, sortí el disc Catch Bull at Four del cantant anglo-xipriota Stéfanos Dimítrios Geòrgious, millor conegut com Cat Stevens (o ara Yussuf Islam). En aquell àlbum hi havia una cançó en llatí que se deia ‘O Caritas’, i que començava diguent: “Hunc ornatum mundi nolo perdere”, o sia, ‘no vull perdre aquest esplendor del Món’, i continuava cantant que ‘veig com tot se crema, sent els crits dels homes... el dolor de la tristesa i les llàgrimes és greu, el crit de la terra i la mar és gran...’

Efectivament, l’Home Sàpiens en sap a bastament com per destruir el Món en què viu. Ja ho ha demostrat una vegada, aquella vegada amb aigua, no amb foc. Fa 4114 anys el Diluvi Universal esborrà tota la vida damunt la Terra, com càstig a la mala conducta dels homes.

La destrucció que actualment està duguent a terme és molt més intrínseca: les nostres pròpies mans prenen part en aquesta devastació, amb cada bossa de plàstic que tudam, amb cada reomplida de combustible al cotxe, etc., a part de les bestieses fetes a nivell nacional i internacional.

I la gent se pregunta: Com ho podem aturar?! Ho conseguirem?

Sola resurgit vita?

En aquest sentit, la cançó de Cat Stevens no té raó, ja que acaba diguent: ‘sola resurgit vita’ = la vida es restableix per si mateixa. Els Savis d’Israel, i no només ells, no n’estan d’acord: és necessari obrar per tal d’aturar la tragèdia. Hi ha moltes teories sobre el que es pot fer, moltes iniciatives verdes i verdosenques amb més o manco esperances, com les del batle Jaime Lerner a la ciutat brasilenya de Curitiba

Però els Savis ens donen l’antídot més fonamental, quan expliquen què feia el Pare Nóah (Noè) durant aquells dotze interminables mesos de tancament amb tota l’Animàlia dins l’Arca: no tengué més remei que treballar altruísticament dia i nit per tal d’alimentar els altres inquilins. Aquest altruisme havia de quedar gravat a l’ADN dels fills de Nóah, o sia de tota la Humanitat. Gravat en potència; després l’havíem de desenvolupar i mostrar-lo de fet. Això ens està costant, de moment i segons el compte tradicional jueu, 4114 anys molt mal aprofitats.

El ‘Jo’ gran

L’altruisme és el pensament i l’obra en favor de l’altre, no com un egoisme indirecte sinó amb un canvi radical de pensament: de l’egocentrisme a la sincera ajuda al proïsme, o més bé diria, el fet de reconèixer que el veritable ‘jo’ és molt més gran que aquest petit individu en primera o segona persona, i que inclou tots els habitants d’aquest planeta.

El moviment de conscienciació per les ciències ambientals i la lluita contra la contaminació ja estan prenguent aquest caire universal tan necessari per fer el canvi esperat. Els mitjans de comunicació més moderns ens posen cultures i civilitzacions a l’abast del ratolí, les podem veure i escoltar a YouTube, en podem aprendre a la Viquipèdia i els podem connectar personalment al Facebook o al xat. Ja no som aliens uns dels altres, i aquestes tecnologies, amb tota la mala fi de perills i dificultats que ens presenten, tenen la facultat de materialitzar el concepte del ‘Jo’ gran.

Deu Arrobes

2009-11-10T08:37:00.001+01:00

Comentari a la paraixà de Hayé Sarà (Gènesi 23:1 - 25:18)

Deu arrobes

Deu camells que han de beure després d’un viatge de dues o tres setmanes pel desert, són molts de camells i molta d’aigua. Són devers deu arrobes d’aigua perhom (entre cent i cent cinquante litres).

I una persona que els ha d’abeurar, no importa de quina edat sigui ni quins braons tengui, ha de tenir molta paciència i molta resistència física.

L’esclau d’Avraham arriba a la font de Haran amb un bon maldecap: ha de trobar una al·lota pel fill de l’amo! Li agradaran les rojes o les brunes? Les grasses o les primes? Les eixerides o les assossegades?

Quin criteri dóna la pauta, a l’hora de triar una companya per tota la vida?

Molta gent diria, senzillament: “si ens avenim...”, com qui vol dir que el que cercam és un lligam ‘místic’ o ‘espiritual’ que és mal d’expressar en paraules. Però així, ho tendrà mal de fer aquell esclau d’Avraham, perquè si ell s’avé amb ella, no vol dir que el fill de l’amo també s’hi avengui...

I no me digueu que no importa, que qualsevol joveneta ja li vendrà bé, ja que tot el capítol 24 parla de les qualitats necessàries...

Un glop d’aigua, i un punt més...

Però l’esclau sembla tenir-ho ben clar: “jo li demanaré que me doni un poc d’aigua i si ella me diu que si i a demés s’ofereix voluntàriament a abeurar els camells, aqueixa serà bona pel fill de l’amo!”

No són qualitats normals, d’estandard freqüent, i més tractant-se d’una persona desconeguda que espera descaradament fins que ja té la gerra plena i damunt l’espatlla per demanar-li un glop d’aigua.

Efectivament, l’amabilitat o bondat (és mal de traduir el mot hebreu ‘héssed’, ja que no és ‘caritat’ en el sentit de misericòrdia), més bé diria ‘extraversió’, interessar-se i preocupar-se pels altres, aquesta ha de ser la qualitat bàsica de la casa que es construeix amb el matrimoni. No és tan sols ‘fer un favor’ a una persona necessitada: és preocupar-se que tengui tot el que necessita. Ja que una persona ‘bona’ o ‘amable’ procurarà, efectivament, fer el que li demanin, però no sempre estarà predisposta a fer més del que li demanin.

Atribut nacional

Aquesta és la qualitat que l’esclau d’Avraham cerca en la núvia de Iç’haq. Per ‘construir’ un Poble, i els Patriarques sabien que estaven construint un Poble, un Poble molt especial, és indispensable emprar els ‘ingredients’ de la millor qualitat. És necessari determinar quines són les dades bàsiques que ha de tenir aquest Poble: força? Sabiduria? Orgull? Xovinisme? Llibertat-igualdat-fraternitat? In G’d we trust?

L’esclau d’Avraham sap, perquè fa anys que ho viu diàriament a casa del seu amo, que la base de la família i del Poble que el seu amo vol construir, la base més bàsica, ha de ser aquest ‘altruisme’ o ‘extraversió’ (aquest “héssed”), aquest preocupar-se per benestar de l’altri àdhuc abans del propi benestar particular. Aquest ha de ser l’atribut nacional.

954 anys més tard [vegeu I de Reis, 20:31], el rei Ben Hadad d’Aram que fuig d’una emboscada d’Israel on hi moren cent mil soldats arameus, decideix rendir-se a mans del rei Ah’av d’Israel, seguint el consell que li donen els seus generals ja que ‘els reis d’Israel són reis de “héssed”’, de bondat (o ‘compassius’, segons la pobre traducció al català).

El resultat de les deu arrobes...

Àries i Balança

2009-09-18T10:31:00.000+02:00

Comentari a la Festa de Cap d’Any

Quants?

Estam a la distància d’una setmana del Cap d’Any Jueu.

El problema és que el calendari jueu té dues dates diferents de Cap d’Any. No, no tan sols que el Dia de Cap d’Any són dos dies, sinó que hi ha un altre dia de Cap d’Any a un altre mes, a una altre estació, de l’any.

Bé, la veritat és que hi ha quatre dies de Cap d’Any, però un d’ells, el 15 de Xvat, es refereix al començament de la temporada dels delmes vegetals i un altre, el 29è d’Elul, que es refereix al dels delmes animals. Però així mateix encara queden dues dates de Cap d’Any que es refereixen als Humans: els dos primers dies del mes de Tixré i el primer dia del mes de Nissan. I, ja que hi som, direm que la data que la Torà indica és, justament, la del mes de Nissan i que el mes de Tixré és denominat “el Mes Setè”. I com el podem fer “dia de Cap d’Any”?

Quin dia fou creat el Món?

El Talmud, al tractat de Ta’anit (Dijuni) ens presenta el debat entre dos Savis, Rabí Eliézer i Rabí Iehoixúa, sombre la data exacta de la Creació del Món. Rabí Eliézer diu que el Món fou creat en Tixré, mentres que Rabí Iehoixúa diu que fou creat en Nissan.

Els exègetes del Talmud expliquen que es tracta d’un debat ‘espiritual’, ja que poc ens pot incumbir si fou en una data o l’altra. I ens podem ajudar amb el zodíac per entendre-ho millor. El mes de Tixré és la Balança, o la Lliura, i el mes de Nissan és Àries.

Rabí Iehoixúa diu que tot el que gaudim és un regal ,un miracle del Creador. Tot és per a bé, tot té un sentit predeterminat i les nostres obres no són més que declaracions de la nostra inclinació: si ens inclinam pel bé o pel mal. Però en realitat les nostres accions no tenen cap valor en si. El mes de Nissan és el mes de Péssah (Pasqua) i l’Anyel Pasqual (Àries) representa la predestinació divina, el miracle de la Salvació d’Egipte, que no exigí cap esforç per part nostra més que la declaració d’identitat israelita pel fet de degollar l’Anyell.

En canvi Rabí Eliézer diu que els nostres esforços tenen gran valor en si, i per tant un pic en l’any, el dia de Cap d’Any, el Creador treu la Balança per pesar els nostres fets: positius contra negatius.

Planificació Universal

Tot això ho podem afegir a un altre apotegma que diu que la Creació tengué tres fases: la Planificació, la Creació i la Meta de la creació. I això implica que la Creació en si necessita passar tota una evolució, física i espiritual, abans d’arribar a la seva Meta. I que la Planificació es refereix, principalment, a la condició de la Meta.

D’aquesta manera podem considerar que la Planificació i la Meta són representats en el mes de Nissan, mentres que la Creació en si fou en Tixré. I si ho posam en termes més coneguts, diríem que la Creació Espiritual fou en Nissan i la Física o material fou en Tixré.

Per tant la Creació material és en el mes en què comença l’hivern trist i tenebrós, ja que la matèria és trista i tenebrosa, mentres que la Creació espiritual és al començament de la primavera, al començ de la llum i la joia, ja que l’esperit té aquestes condicions.

I l’evolució és en aquest sentit: d’anar convertint la substància en esperit, d’anar polint i refinant la matèria fins que desapareixi tota la brutor, la fosca i la tristesa.

Collita Espiritual

2009-09-02T10:46:00.000+02:00

Comentari a la Festa de les Cabanetes

Festa incongruent

Celebrar la Festa de les Cabanetes (Succot) al començament de la tardor és, com altres moltes coses al judaisme, perfectament incongruent.

No seria millor construir les Cabanetes al començament de l’estiu o al manco de la primavera, quan la gent n’està farta de viure dins les cases hivernals, mal ventilades i oscures, i surt d’excursió a l’aire lliure o construeix estructures provisionals per passar-hi unes setmanes de vida sana?

A demés, si ens fixam en el que diu el texte bíblic que explica els esdeveniments a la Sortida d’Egipte, veurem que la primera ‘estació’ que van tenir els Fills d’Israel en el seu viatge fou denominat exactament així ‘Succot’ (=Cabanetes), ja que van construir-les per passar-hi la nit. Així, doncs, la Festa de les Cabanetes hauria de ser a la primavera i no a la tardor.

Però, com ja he postulat, el judaisme prefereix traslladar-la al final de l’estiu.

La Collita

Bé, pot ser que hi hagui un motiu suplementari, que és el fet de ser el temps de la collita, o sia, quan es recol·lecta dins les cases i dins els magatzems tot allò que ha donat el conreu del darrer any i que ha quedat al sol per tal que es sequi durant tot l’estiu. I la Torà diu que hi ha, efectivament, una Festa de la Collita.

La pregunta és, per quin motiu la Torà mateixa identifica la Festa de les Cabanetes amb la de la Collita? Per què no quedà la de les Cabanetes al començ de l’estiu, tal i com el bon seny ens dicta?

No hi ha més remei: el judaisme, la Torà, prefereix que les Cabanetes siguin construides i habitades en una temporada inapropiada i inoportuna. Ja que el fet d’habitar en cabanes en dies de calor no representa cap missatge espiritual, no ens fa pensar en cap ‘precepte’ especial, mentres que quan es fa a la tardor, quan els vespres ja fa fred i algunes vegades ja hi plou (a Israel), tothom se n’adona que és per un motiu molt especial: un manament, una instrucció divina amb un missatge transcendental que no se pot adquirir d’altra forma.

El Record i l’Evocació

La Torà mateixa diu: ‘per tal que sapiguen les vostres generacions que vaig fer habitar els Fills d’Israel en cabanes, quan els vaig fer sortir del país d’Egipte; jo som el Senyor, el vostre D-éu’. Vol dir que hi ha d’haver quelcom que ens ajudi a recordar que fou el Creador que ens feu habitar en les cabanes.

Per cert, que els Savis diuen que, a part de les cabanes ‘humanes’ construïdes pels homes, hi havia una protecció especial: “Els teus vestits no s'envelliren de portar-los, ni se't van inflar els peus durant quaranta anys” (Deut. 8:4), gràcies a uns ‘núvols de glòria’ que els protegiren durant tot el viatge (llevat d’unes poques ocasions senyalades).

Així, doncs, la Festa de les Cabanetes representa la Protecció Divina, i per tant no pot ser celebrada més que en una estació incongruent, en la que se vegi clarament que el motiu d’ella és la seguredat que tenim de seguir rebent aquesta protecció fins i tot en les èpoques més difícils i més perilloses. Una protecció representada justament en una construcció provisional i lleugera i en una estació en què comença a refredar, per demostrar que no és en la protecció material que posam la nostra confiança sinó precisament en la transcendental , en la Divina.

Aquesta ha d’ésser la nostra ‘Collita’, després del treball espiritual de tot l’any que culmina en els dies Sagrats de Cap d’Any (Roix ha’Xanà) i el Dia del Perdó (Iom Kippur), que ens atorguen una perspectiva més enllà de les parets materials de la nostra casa i de les teulades que aturen la pluja. La perspectiva d’aquells que reconeixen la vigilància i la protecció del Creador en cada passa que donen, en cada circumstància que els esdevé.

Nosaltres no som d'eixe Món!

2009-09-02T10:22:00.001+02:00

Comentari a la Festivitat de les Cabanetes (Succot)

Festa de la Lluna?!

En son emocionant llibre "El Bressol de Bambú" (The Bamboo Cradle) descriu Dr. Avraham Schwartzbaum, que era a Taiwan, on treballava com profesor a una de les universitats, on tengué una anècdota graciosa. La direcció de l'Universitat li havia proporcionat un hermós apartament on s'havia instal∙lat la família Schwartzbaum.

La direcció romangué completament astorada quan vegé que la família Schwartzbaum construïa una cabana al jardinet i hi traslladava els mobles principals: la taula i les cadires i àdhuc els llits! L'Universitat estava convençuda que amb aquest acte desmostrava la família Schwartzbaum son descontent amb les condicions d'habitatge que li havien proporcionat.

Una delegació de la direcció, profundament ofesa per la mesura presa pels hostes, visità el doctor Schwartzbaum i li pregà que li presentassin una llista de peticions per tal d'amillorar ses condicions.

El pobre Dr. Schwartzbaum no sabia com explicar que no se tractava de cap mena de protesta, sinó de la celebració de la festa jueva de les Cabanetes, fins que afinà mostrar-los la lluna plena que just eixia a la posta del sol, quan un ample somriure els omplí la cara: "ah! La Festa de la Lluna!". Amb profundes reverències li desitjaren una feliç festa i tornaren a la direcció per reportar que havien evitat un greu afront.

Però la Festa de les Cabanetes, o Succot, en hebreu, no és una festa de la Lluna, encara que, efectivament, comenci amb el primer pleniluni de la tardor.

Raons criticastres

Fa quasi doscents anys, els primers crítics de la Bíblia se posaren per meta rebaixar l'orígen de les festivitats jueves a dates que senyalaven fites de l'any agricultural celebrat pels pagesos amb festes o accions de gràcies, i més tard els donaren el sentit "religiós" de la Història del Poble d'Israel. Tant el text de la Torà com les interpretacions tradicionals dels nostres Savis al llarg de les generacions indiquen que l'ordre fou precisament invers: primer assenyalaren les dates històriques en el calendari i després li afegiren el sentit agrícola.

El gran "problema", que segurament és el que motivà l'intel∙ligent interpretació dels crítics, és que l'ordre suggerit per la Torà sembla incoerent. Per què havia d'anticipar el sentit històric al sentit agrari? A més, tenguent en compte la tesi d'aquells crítics que el relate de la Torà s'esdevengué durant l'Era del Tabernacle i del Primer Temple, com recull de rondalles èpiques, resulta molt més lògic establir que els pagesos israelites celebraven les seves festes agrícoles, i més tard els afegiren el significat 'històric' segons el que relataven les rondalles.

La gran evidència a favor de a seva teoria venia precisament de la Festa de les Cabanetes. Aquesta festivitat, segons el relat bíblic, venia a senyalar el fet que els Fills d'Israel, quan sortiren de l'Egipte, acamparen en cabanes fetes de palmes, ja que no tenien altres alternatives. Si això fos així, diuen, aquesta festa hauria de ser celebrada junt amb la de Péssah que senyala justament la Sortida d'Egipte, i a l'estació de la primavera, i no a la tardor. Per tant, raonen, com que la festa de la sega, en primavera, ja estava "ocupada" per la de Péssah, aprofitaren el fet que ja tenien la festa de la collita, al final de l'estiu, per encaixar-li el significat històric.

El sostre més robust

De totes maneres, aquells crítics no s'ocupaven d'una questió tècnica sorprenent: quina lògica té el construir les cabanetes justament al començament de l'hivern? – hem d'aclarir que el clima de l'Orient Propà passa de l'hivern a l'estiu i vice versa quasi sense estació climàtica intermediaria. És molt corrent, i gens agradable, que a mitjan setmana de Succot plogui dos o tres dies seguits. Per què haurien d'establir aquesta festa en una data tan incòmoda? No seria millor celebrar-la a mitjan estiu, quan el baf de les cases no deixa dormir i la gent s'estima més engronxar-se en una hamaca a la fresca d'una cabana lleugera?

El sentit de la festa de les Cabanetes és exactament aquest: el de sentirse desamparats en mans del Creador, tal i com van estar els Fills d'Israel que sortien de l'Egipte i entraven al paorós desert. Celebrar aquesta festa durant l'estiu no té cap sentit! Justament el fet que, quan els pagesos acaben de replegar la collita davall bon sostre per por a les pluges, construeixen una cabana per viure-hi durant una setmana demostra que no és una festa agrícola sinó una festa per celebrar l'immensa alegria de sentir-se a l'abric no d'un sostre gruixat i d'unes parets amples, sinó del Rei del Món que ens ampara [àdhuc] en els moments més difícils. És el sostre més robust.

Eixe Món i l'Altre Món

La lògica jueva, la lògica que aprenem de la Torà, no s'assembla a les lògiques humanes, com diu el Profeta Isaïes (55, 9). Els manaments de la Torà estan destinats a causar una experiència, una impressió pregona, en la persona que els compleix. I si la persona no arriba a aquesta sensació, senyal que li manca quelcom molt bàsic en l'execució del manament: una desgraciable pèrdua de temps i d'energies.

No, nosaltres no som d'eixe Món, com canta Raimon. Les nostres vivències estan destinades a atansar-nos al Creador, a canviar la nostra forma de pensar i d'actuar, a fer-nos responsables dels nostres actes no tan sols a nivell personal o social, sinó a nivell universal. A canviar la perspectiva de les nostres mirades, del nostre enteniment. Nosaltres volem pertànyer a un Món molt més alt, molt més subtil, molt més moral.

La Torà ens proposa la vida d'un Altre Món, que hem d'anar construint ja des d'ara, començant per noltres mateixos. Per aconseguir-ho, convé que ens adonem del fet que la nostra vida en Eixe Món és molt fràgil, molt més fràgil que la cabaneta que construim per Succot. Les energies vénen d'un Creador que ens hi ha col∙locat amb una meta clara i concisa: la de treballar per tal de convertir Eixe Món en un Altre Món.

Hag saméah (Bona festa)

Nissan.

Regne del Regne

2009-05-28T10:43:00.000+02:00

Comentari a la Festa de Xavuot

El temps i el lloc

Fa tres mil vuit cents vuitanta nou anys el nostre Pare Avraham rebé l'ordre d'abandonar la seva família i la seva pàtria per anar al lloc que el Senyor li volia donar. El lloc que el Senyor li donava era el centre del Món.

El Rabí Iehudà Haleví, al seu famós llibre "El Kozarí" explica, recollint les ensenyances de la Torà, que les nocions del temps i del lloc surgeixen a partir de la Terra d'Israel. Segons la teoria explicada a aquest llibre, el dia comença en relació a la Terra d'Israel, els mesos comencen segons el moment en què una persona que viu a la Terra d'Israel pot veure la lluna nova, les Festivitats vénen relacionades amb el clima i l'agricultura de la Terra d'Israel.

Ja durant els dos mil anys de Diàspora reconeixeren els jueus, sobre tot els que vivien al nord d'Europa, que la seva vida a l'estranger està desconnectada de les vivències que ens ensenya la Torà. Jo mateix m'en vaig adonar per primera vegada quan vaig llegir les odisees dels jueus russos que arribaren fa poc més de cent anys a l'Argentina i cel·lebraren la Festa de la Segada al començament de l'hivern i la de la Collida al començament de l'estiu, quan la Torà les presenta lògicament en ordre invers.

De Xabbat a Xabbat.

El temps, segons els Savis jueus, se basa en el dia de Xabbat. En el judaisme, els dies d ela setmana no tenen nom, sinó que són numerals ordinals, començant i acabant en Xabbat: Xabbat, el primer dia de la Xabbat, el segon, el tercer, etc. fins que se torna arribar a la Xabbat, conseqüència lògica de la convicció que el temps és la funció sabàtica expressada en sis facetes "feineres" que se concreten en el dia sant.

Les festivitats, també, depenen de la Xabbat. La gran diferència està en el fet que el circuit setmanal és fixe, mentres que les festivitats poden ser mínimament regulades pels Savis.

La Festivitat de Xavuot té unes peculiaritats sui generis. En teoria no té data fixa, sinó que pot adelanta-se o atrassar-se. Vull dir que el dia de Péssah, per exemple, sempre és el dia 15 de Nissan, el primer pleniluni de la primavera. Succot sempre és el dia 15 de Tixré, el primer pleniluni de la tardor. Roix ha-Xanà, el dia de Cap d'Any, sempre serà el primer dia de Tixré, dues setmanes abans de Succot.

Set setmanes

Però el dia de Xavuot pot caure en dia cinc, sis o set de Siwan, ja que sempre serà cinquanta dies després de Péssah, i els mesos, en teoria, poden canviar de "plens" a "minvats": si tenen 30 dies són 'plens', i si només en tenen 29 són 'minvats'. Això, en el calendari jueu actual, és mòbil encara en alguns mesos de l'any, però en els mesos entre Péssah i Xavuot és fixe, un 'ple' i l'altre 'minvat'. Però en temps del Temple, la consagració dels mesos es feia per testimoniatge dels que havien vist la lluna nova, i podia ser que ambdós fossin 'plens' o 'minvats', i així el dia de Xavuot sortia un dia abans o un dia més tard.

Tanmateix, sempre són set setmanes que comencen el segon dia de Péssah, quan se feia l'ofrena de l'Ómer, i acaben el dia abans de Xavuot. Durant aquestes setmanes hem de comptar els dies que van passant i les setmanes que van passant, referint-los a l'Ómer: "avui són cinc dies de l'Ómer", "avui són quinze dies, que són dues setmanes i un dia de l'Ómer", etc…

Càbales

Els Savis ens ensenyen que cada un d'aquests dies i d'aquestes setmanes tenen un significat espiritual, segons un orde fixe: amor, valor, glòria, eternitat, esplendor, fonament i regne, que se van combinant segons la fòrmula dia-setmana: amor de l'amor, valor de l'amor, glòria de l'amor,… amor del valor, valor del valor, glòria del valor, etc fins que en el darrer dia arriba el 'regne del regne'. Són significats molt especials, que podriem denominar "iniciats", ja que corresponem en gran part a les ciències cabalístiques, però que, de totes maneres, poden esser enteses per gent plana en llur sentit més bàsic.

Cadascun d'aquests valors espirituals tenen un significat ètic pràctic, destinat a perfeccionar la personalitat humana. No basta comptar els dies i les setmanes que van passant, sinó que hem de perfeccionar la nostra pròpia entitat, la nostra personalitat, segons aquests valors espirituals, fins que puguem arribar a aplicar les teories més elevades a la vida pràctica diària.

Regne del Regne

Tot això és condició preliminar per poder celebrar correctament la Festa de Xavuot.

Hem de tenir en compte que la Torà conjuny la festa de Xavuot amb uns manaments, agraris, que denoten ajuda als necessitats. Segons el costum dels jueus europeus, a la festa de Xavuot se llegeix el Llibre de Rut, que està molt relacionat amb els manaments agraris d'ajuda als pobres, com es pot comprovar llegint els quatre capítols del Llibre. I també està fermament relacionat amb el "regne del regne", ja que Rut fou l'àvia del rei David, que ens demostrà la manera de posar en pràctica, a nivell institucional, els manaments que la festa de Xavuot predica.

Aquest és el significat del valor del "regne", el d'imposar la voluntat del Creador a la nostra vida privada. Tant si es fa per 'decret' incomprensible o obligatori, com si és, millor, el resultat d'un esforç intel·lectual i ètic raonat i voluntari.

La Civada i el Pa

2009-05-11T10:29:00.000+02:00

Comentari a la festa del ‘Lag baÓmer’

Ni tan sols una festa

El “Lag baÓmer” no és una festa ‘normal’. Vull dir, que no és una festivitat bíblica que commemori lun dels events de la Sortida d’Egipte, com els ‘Tres Pelegrinatges’ de Péssah, Xavuot i Succot, ni tan sols una Festivitat rabínica, imposada en una època més tardia per senyalar una victòria bèŀlica, com en Hanuccà, o espiritual, com en Purim.

En tots els casos, les festivitats venen acompanyades d’una litúrgia especial: els capítols de l’Haŀlel al llibre dels Salms (113-118), o lectures commemoratives de la Torà (amb les corresponents als Tres Pelegrinatges o amb la de l’Inauguració del Tabernacle) o del Llibre d’Ester...

Tot això no hi és a la Festa del “Lag baÓmer”, que ni tan sols és una festa.

L’Ómer

Per tal d’entendre aquesta data, no hi ha més remei que entendre què és l’ómer i que té d’especial el ‘lag’ = 33 d’aquest ómer.

Com ja hem vist, un del ‘Tres Pelegrinatges’ és la Festa de Succot, (= de les Cabanetes), que es celebra durant vuit dies, on el primer i el darrer són rigorosos, en què no es pot fer cap casta de treball, llevat de la preparació dels menjars, i altres sis de ‘mitja-festa’. En canvi, la Festa de Péssah (Pasqua), són només set dies (en què, igualment, el primer i el darrer són rigorosos i els altres cinc de ‘mitja-festa’). Els Savis diuen que la compensació del dia vuitè que manca a la Festivitat de Péssah, el rebem cinquanta dies més tard, a la Festa de Xavuot (= Pentecosta, set ‘setmanes’). Durant aquestes set setmanes que separen la Festa de Péssah de la de Xavuot, es fa el Compte de l’Ómer.

L’Ómer és un sacrifici que es feia el segon dia de Péssah, en que s’oferia a l’Altar un pa de civada, segada i porgada la nit abans. A partir d’aquest sacrifici es començava el Compte que conjunyia les dues festivitats, i per això se diu ‘el Compte de l’Ómer’.

En realitat, tota aquesta temporada la podem considerar d’alguna manera com part ‘integral’ de la Festa de Péssah. I, efectivament, tal i com està prohibit afaitar-se i tallar-se els cabells durant la Festa de Péssah, està també prohibit, amb un rigor molt més ‘suau’, durant les ‘Set Setmanes’.

El Progrés

El Compte de l’Ómer culmina en el dia Cinquanta, que és la Festa de Xavuot, en que l’ofrena que es feia al Temple era de dos Pans de Blat. La diferència entre la civada que s’oferia a Péssah i el blat que s’oferia a Xavuot, senyalava el progrés que s’havia fet d’una data a l’altra.

L’Esclavitud del Poble d’Israel a l’Egipte havia causat una manca de llibertat física, en què estaven obligats a fer el que els manaven, però també espiritual, en que no sabien què fer, no tenien una cultura pròpia, un tarannà comú. A la Festa de Péssah es commemora la llibertat del cos, la possibilitat de fer el que volem sense que ningú ens imposi una voluntat aliena. Però encara ens manca definir quina és la voluntat pròpia, i això no arriba fins set setmanes més tard, quan tot el Poble d’Israel, als peus del Mont Sinai, proclama que ‘tot el que diu el Senyor cumplirem i escoltarem’ (Èxode 24:7). Es un progrés que es veu definit del ‘nivel de la civada’ fins el ‘nivell del blat’; significant la civada, que és un aliment del bestiar, el nivell d’un cos privat l’inteŀligència humana, i el blat de què es fa el pa, el nivell de d’enteniment, de la programació mental, del raonament.

Temporada Perillosa i Esplèndida

No ens ha d’extranyar, per tant, que la temporada que separa, o que junta, els dos extrems del procés sigui una època de ‘construcció’ – incompleta i perillosa.

Precisament durant aquesta temporada de l’Ómer, durant les guerres dels jueus contra el romans abans i després la destrucció del Temple, la tradició ens conta que moriren 24.000 deixebles de Rabí Aquiva, causant una terrible crisi espiritual que s’afegí a la crisi política i social que ja hi havia.

I la tradició diu que aquesta ‘epidèmia’ o ‘mortaldat’ acabà en el dia 33 (‘lag’, en acròstica numèrica) d’Ómer, que es convertí en dia festiu. I resulta que aquesta data és, igualment, l’aniversari de la mort de Rabí Xim’ón bar Iokhai, considerat com el pare de la mística jueva (la càbala). D’aquesta manera es convertí el dia de ‘lag baÓmer’ en una festa espiritual, del final de la mortaldat dels alumnes de rabí Aquiva junt amb l’aniversari de rabí Xim’ón i a mitjan camí entre la civada i el blat, una festa en què el valor de l’estudi de la Torà en sos nivells més íntims i esplèndids.

El Transplantament de Cor

2009-04-28T10:38:00.000+02:00

El Dia de l’Independència

Idioma nacional

L’idioma és, sens dubte, una de les característiques essencials a l’hora de definir una nació.

Però no és l’única. La cultura i l’història, i els ideals que volen dur a terme són indispensables per la creació, o per la materialització, d’una nació.

En el cas estrany d’Israel, l’idioma fou una de les missions més especials que es dugueren a terme. Arribaven immigrants, fugitius dels camps d’extermini dels Nazis, i eren enviats quasi directament al camp de batalla, durant la Guerra de l’Independència, i no comprenien les ordes dels comandants, ja que els seus coneixements de l’hebreu no eren suficients.

La majoria d’aquells immigrants parlaven l’ídix, el judeo-alemany parlat pels jueus en la majoria dels països del centre i de l’est d’Europa. Però amb ells arribaven altres immigrants, dels mateixos camps d’extermini on ho havien passat molt malament pel fet de no parlar l’ídix, ja que ells procedien dels Balcans, on es parlava el ladino, el judeo-espanyol.

Història comuna

Però tant uns com els altres ho tenien quasi tot en comú, ja que havien viscut dins l’infern del nazisme, on la vida d’un jueu no tenia cap significat pels opressors, on la vida era l’únic que tenia significat pels jueus. On l’esperança de sobreviure per recomençar una vida nova era era més nutritiva que el brou de patates podrides que els donaven.

Una esperança que s’havia convertit en l’himne nacional unes dècades abans, però que havia nascut dos mil anys abans, quan l’exèrcit romà destruïa la ciutat de Jerusalem i el Temple.

Han passat seixanta anys. La guerra de l’Independència acabà amb el fet complit d’un petit Estat que, en contra del previst, aguantava l’atac de tots aquells paísos àrabs que no volien reconèixer el dret de retorn dels Jueus a la seva Pàtria Ancestral.

L’hebreu s’ha convertit en l’idioma normal del país. Han arribat jueus argentins que diuen “xalon” en lloc de “xalom”; jueus nord americans i francesos que se rompen les dents per pronunciar les paraules correctament. Fins i tot els milers de jueus que arribaren va quasi vint anys de l’URSS i que formaren com una sucursal de Kiev o de Petersburg dins l’Estat d’Israel, han acabat parlant l’hebreu.

La Construcció

Gent que fugia seixanta anys enrere dels crematoris nazis i burlava el bloqueig de la flota anglesa per arribar a la Pàtria, construí un país amb una indústria ben desenvolupada, amb una qualitat intel·lectual molt alta, amb uns assoliments militars i agriculturals envejables. Conseguia integrar una quantitat aclaparadora d’immigrants de diferentes cultures i que parlaven idiomes diferents. Convertia el desert en un verger.

Han passat seixanta anys i tots aquests assoliments semblen ja mitologia. L’esperança de tronar a la Pàtria s’ha materialitzat i s’ha convertit en Història.

I ara, què?

Les Profecies

Bé, encara hi ha perills i amenaces vitals. Encara hi ha comesos i tasques que no hem acabat.

Però de totes maneres, la pregunta ja sona forta i comprometedora: i ara, què?

Fa dos mil set cents anys, el profeta Yehezquel (Ezequiel) ho determinava, en el capítol 36 del seu llibre.

Comença fent història, amb les causes de la Diàspora, i parlant del Retorn del Poble a la seva Pàtria. En un moment determinat, quan sembla que tot està controlat i en calma, parla d’una gran crisi, d’un trasplantament de cor. “Vos donaré un cor nou i posaré en voltres un esperit nou; trauré de la vostra carn el cor de pedra i vos en donaré un de carn”.

Bé, la veritat és que el Profeta no inventava res de nou. Ja en un dels darrers capítols de la Torà en podem veure un “promo”. La Torà parla en el capítol 30 del llibre de Dvarim (Deuteronomi) d’aquest mateix retorn (en singular, com si parlàs per cada individu) després d’una angoixosa diàspora. Aquí, en lloc de parlar d’un transplantament de cor parla d’una circumcisió del cor, destinada a suprimir un defecte determinat.

I el determinen, tant el llibre de Dvarim com la profecia de Yehezquel.

“Per que estimis el Senyor, el teu D-éu, amb tot el teu cor i tota la teva ànima, per poder viure”;

“Faré que camineu segons les meves lleis, que observeu i seguiu els meus costums”.

Dolor i Sang

M’en record que, quan vàrem estudiar aquest tema, el nostre Mestre ens digué que tant la circumcisió com el transplantament de cor són operacions que causen dolor, que impliquen el vessament de la sang. Efectivament.

Crec que hem arribat ja a aquesta gran crisi. Tant els símptomes com el procés concorden. Són coses que es poden veure a simple vista, encara que no puguem dir si només som al començament o si ja estam a punt d’acabar, ja que no podem saber quin temps ha de durar l’operació, i quina convalescència serà necessària en acabar-la.

Encara ens esperen moltes aventures, moltes missions i tasques; però ara de caire més espiritual, més intern, més de l’ànima.

El dolor i la sang són els aspectes vívids d’unes experiències que no pots experimentar fredament, en un laboratori esterilitzat. No hi ha més remei que prestar-hi atenció.

Només així l’experiència tendrà valor.

La reina dels anussim

2009-03-09T10:41:00.000+01:00

Comentari a la festivitat de Purim

Començament del retorn

Segons la cronologia que ens aporten els Savis, la festivitat de Purim es refereix a l’època del començament del Rertorn a la Pàtria, després dels setanta anys d’Exili a Babilònia que vengueren com consequència de la destrucció del Primer Temple de Jerusalem.

El Llibre d’Ezrà (Esdres) als primers capítols ens parla d’aquest començament del Retorn, que no fou gens senzill i que presenta moltes línies paral·leles amb l’actrual Retorn, que encara no ha acabat, i sembla tenir-ne per llarg.

El capítol quart d’aquest Llibre ens parla dels enemics de Judà que escriviren (verset 6) una carta d’acusació per tal de fer fracasar la reconstrucció del Temple de Jerusalem. El darrer verset del capítol diu que, com consequència d’aquesta carta, els treballs de reconstrucció del temple foren suspesos durant onze anys, o sia, des del tercer any del rei Ahaixweróix (Asuer = Artaxerxes, segons la tradició jueva. Ahaixveróix és la transcripció del nom en hebreu, i Artahxasta és la transcripció en arameu. El texte bíblic està escrit en hebreu fins 4:6, i d’allà endavant fins 6:18 està escrit en arameu.) i fins l’any segon del rei Dariàweix (Darius).

No tan sols que el procés del Retorn no continua, sinó que recula!

Miss Univers

Per una de les intrigues palatines que s’usaven, i no tan sols fa dos mil cinc cents anys, la reina Waixtí (Vasti) fou eliminada, i el rei Ahaixweróix proclama el primer Concurs Internacional de Miss Univers, per tal de poder triar la seva nova cònjuge. No fou gaire popular, ja que les participants eren tancades a l’Harem fins el seu darrer dia, tant si guanyaven el concurs com si el perdien, i eren necessaris delegats que procurassin d’aplegar totes les candidates.

Hadassà era la cosina de Mordekhai, i aquí ja podem trobar el gran problema dels jueus a l’Exili: Hadassà té dos noms: un en hebreu, Hadassà, que significa ‘murta’, i l’altre en persa, Ester (sense ‘h’ en persa!, que fou afegida només en grec), que significa ‘estel’. El nom del seu cosí, igualment, sembla tenir com a base el nom de la divinitat persa Marduk (Mrodakh, en hebreu), sense presentar-nos cap ‘equivalent’ en hebreu.

Les candidates han de passar per un túnel molt llarg de perfumatges i tractaments anti-aging plàstics i reparadors, que duraven tot un any.

És d’esperar que el producte final fou espectacular, encara que el rei, després de fer un petit ‘sopar de gala’ acompanyat d’una sempre popular reducció d’imposts, decidí tornar fer un concurs de Miss Univers, per si un cas troba una bellesa despistada...

La reina dels anussim

Tanmateix, des del moment que Hadassà, o Ester, entra a l’Harem, primer com candidata i després com Reina, amaga la seva identitat nacional, per tal d’evitar descriminacions o favoritismes. Els Savis la posen en posició paral·lela a la dels jovenets de sang blava, al començament del Llibre de Daniel, que foren segrestats pel rei Nabuco i que s’obstinaren en seguir servant les lleis del judaisme en condicions molt contràries.

No és d’extranyar, així, que la reina Ester fos una de les figures més populars entre els anussim, tant a Mallorca com a qualsevol altra banda del Món. La reina Ester mostrava i demostrava la possibilitat de continuar la fidelitat latent a una causa que, per força comminatòria, no poden demostrar obertament. Una fidelitat que demostra quan les possibilitats es fan més còmodes, arriscant la vida en son intent de salvar la dels seus germans de sang.

La Senyora

Molt semblant, salvant les diferències, fou la figura de Dona Gràcia Nassí, nascuda Beatriu de Luna a Portugal devers l’any 1510 i enviudada de joveneta del seu cosí patern Josep Mendes que, fugint de l’Inquisició de Portugal, de Flandes, de Venècia i de Ferrara, arribà a Istanbul, sense deixar per un moment d’ajudar altres refugiats hispano-portuguesos que fugien com ella del ‘Sant’ Ofici. Per cert que a l’any 1558 fou la restoradora de la ciutat de Tibèries, per tal de poder instal·lar-hi una comunitat d’anussim fugitius.

Fou coneguda arreu del Món com patrocinadora de la Bíblia de Ferrara, la primera traduïda al castellà, i de una mala fi de sinagogues i centres culturals destinats als anussim refugiats. La coneixien per tot arreu com ‘La Senyora’, i encara hi ha una sinagoga, al carrer Havra n° 7 a Izmir (Esmirna, Turquia), que es diu ‘el Cal (!) de la Sinyora’ o ‘Guivéret Sinyora’ (que és una bestial redundància, ja que Guivéret significa precisament ‘senyora’).

Darrerament ha sortit un llibre, encara només en anglès, escrit per Andrée Aelion Brooks, que es diu ‘The Woman Who Defied Kings’ dedicat a Dona Gràcia Nassí, on hi descriu el llarg trajecte i les peripècies dels anussim a la primera meitat del segle setze.

L’alegria de Purim

Jo crec que la veritable alegria de la festivitat de Purim resideix, precisament, en la reivindicació d’una personalitat furtada, tal com feu la Reina Ester i la Senyora Gràcia, i una ampla galeria d’altres anussim i bné anussim, que no deixaren morir el mòdul central de la seva personalitat malgrat les condicions adversàries que els obligaren a dur-lo més o manco amagat.

Divina Comèdia

2008-12-10T09:03:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28:10 - 32:2)

Stunt double

Hi ha persones que necessiten que una altra persona els complementi. Per exemple, els actors de cine que han d’efectuar escenes perilloses tenen els seus dobles (“stunt double”) que ho facin per a ells, llevat del famós cantonès Jackie Chan que no ho permet i que s’estima més rompre’s el cap ell tot solet.

També hi ha polítics famosos que se saben en perill a causa de la gran quantitat d’enemics que cultiven, com l’Estimat Líder Kim Jong-Il de Corea del Nord, que ja no sabem quina és exactament la seva cara, ja que moltes vegades apareix un doble seu a les parades militars que presideix...

En ambdós casos, dels artistes i dels polítics, el doble ha de performar les escenes considerades més perilloses. Són persones que estan avesades a pegar bots especials, a caure de grans altures o a efectuar accidents de cotxes o de motos.

Divina Comèdia

Un cas molt especial de “doble” ens el propociona la Torà en la paraixà d’aquesta setmana, com continuació de la de la setmana passada.

A la ciutat de Haran, (o Harran, segons l’actual grafia turca), a voreres del riu Balikh, han nascut dues germanes bessones filles de Lavan, cosines dels dos germans bessons Ia’aqóv i ‘Essau. I la gent de Haran, que coneix la història de Içhaq (Isaac) amb la seva neboda Rivcà (Rebeca), ja conjunyen de bell nou els fills de les dues famílies i ja saben com acoplar-los. La pubila pel primogènit i la petita pel caganiu.

El problema principal està en què Leà, la germana major, no té cap ganes de casar-se amb el pèl roig primogènit de la Casa d’Avraham, ‘Essau, ja que més de dues vegades li han contat les seves activitats, que no són les que a ella més li agraden.

D’altra banda, hauríem d’aclarir què passa amb la primogenitura d’aquella família, ja que hem sentit a dir que el fill petit l’hi comprà al major, i potser que haurem de canviar els papers dels actors.

Quan Ia’aqóv es presentà, a la paraixà de la setmana passada, davant el seu pare per tal de rebre la benedicció que aquell pensava donar a ‘Essau, vàrem veure l’expressió del pare, diguent: “La veu, és la veu de Ia’aqóv, i les mans són les d’Essau” (Gèn. 27:22). Els exegetes rabínics diuen que, a partir d’aquell moment, Ia’aqóv estava destinat a interpretar els dos papers de la Divina Comèdia: no tan sols el d’intel·lectual, que havia interpretat amb la seva veu fins aquell moment, sinó també el d’activista, que estava en les mans d’Essau.

Les noces de Ia’aqóv amb les dues germanes li aporten el caràcter indispensable (una introvertida i l’altra extrovertida, una més idealista i l’altra més materialista) per que els seus fills puguin dedicar-se a les tasques que el Creador els imposa.

Idealistes

Pot ser que aquest moment en què Içhaq beneïa son fill Ia’aqóv amb les bendiccions que tenia pensades per ‘Essau, fou el que convertí el Poble jueu en un Poble capdevanter, ple de líders capitalistes i comunistes, científics i industrials, que no aturen de cercar la fòrmula màgica que els ajudi a millorar el benestar de la Humanitat.

Més endavant, molt més tard, quan Ia’aqóv torna de son exili a casa de les seves cosines-esposes i de son oncle-sogre, es torna trobar amb el seu germà i amb son àngel protector en una lluita que dura tota la nit i de la qual en surt mig-coix.

Això vol dir que Ia’aqóv, i noltres els seus descendents, ens veim obligats a ocupar-nos personalment de la direcció teorètica i activa de les grans empreses i de les grans iniciatives que el Món necessita. I això, el jueu sempre ho ha fet. Amb més o menys èxit. Però sempre amb el mateix zel, entusiasme i energia dels que volen amillorar el benestar universal. Que, en realitat, no és més que la tasca que ens imposà el Creador quan posà tot aquest Món en nostres mans: no, no tan sols en mans dels jueus, és clar. Però quan ens adonam que l’immensa majoria de pobles del Món s’interessen únicament en el seu propi benestar en detriment de tots els demés, no és d’extranyar que els idealistes jueus segueixin apuntant-se noves victòries, encara que siguin criticades poques dècades més tard.

El Poble sempre està en el conflicte intern entre aquestes dues tendències, la materialista i l’idealista, intentant trobar la combinació ideal entre elles.

Encara ens manca fer ús del camí que el Creador ens presentà per tal de poder efectuar aquestes tasques d’una manera més acurada i reeixida, que és mitjançant les normes de conducta expressades a la Torà. Quan el Poble d’Israel (torni) esser capaç d’usar-les en les seves actuacions, podrem assegurar que, a la fi, arribarem a bon terme.

Tot això, sens dubte, és part de la veritable Divina Comèdia.

Minyan revolucionari

2008-11-10T08:50:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waierà

Prerrogativa humana?

El judaisme és una religió activa. Vol dir que el jueu que practica correctament les ensenyances de la Torà ha d’estar en moviment continu, efectuant uns actes, un dels 248 Manaments actius o de llurs derivats, o evitant una de les 365 prohibicions.

La Halakhà senyala fets determinats, com puguin ser l’escriptura del Séfer Torà (= el Llibre de Torà), que han de ser efectuats amb intenció explícita de santedat. La Halakhà diu que basta que la persona que l’efectua declari al començament de la seva obra que ho fa amb l’intenció de santedat indispensable. I des d’aquell moment, tant si acaba l’obra sense ‘despistar-se’ com si s’ocupa d’altres coses abans d’arribar a son final. És clar que és preferible ‘renovar’ la seva intenció de tant en tant, oralment o mentalment, però ja no és indispensable ja que, mentres no la canviï explícitament, hem de considerar que la seva intenció inicial continua fins que acabi l’acte.

Però, com ja hem vist, una de les “prerrogatives” humanes és la de poder canviar l’intenció. La qüestió és si ho podem considerar un “privilegi” o un “inconvenient”. En altres paraules, podem dir que el Creador té igualment aquesta prerrogativa d’intervenir en la seva Obra Creativa, després dels Set Dies de la Creació, o deixa que el Món se’n surti així com pugui, deixant que la Natura segueixi el seu camí?

El Primer Motor

Una de les teories teològiques, que fou pronunciada per l’escola peripatètica d’Aristòtil (Llibre de la Metafísica XII, cap. 7), parla del denominat ¨Το Θείον¨ (to Thèon = el diví), o ¨el Primer Motor¨. Es tracta de la divinitat creadora del Món que desprès d’efectuar l’acte de la creació, es desconnecta d’ella. Aquest ¨diví¨ només serveix com ‘primer motor’, o sia, el que posa en marxa tota la maquinària universal, però que després d’aquesta primera empenta no es ‘rebaixa’ a seguir ocupant-se o preocupant-se de la seva obra. La teoria respòn a una pregunta bàsica que diu que si el creador és tan perfecte, com és possible que “se’n penedi” del que ha fet i ho vulgui “retocar”?

I la veritat és que, efectivament, sembla que el Creador “se-n penedí” de la seva Obra, tal i com ho diu al final de la paraixà de Breixit (Gèn. 6:6).

El valor del Mal

Rabí Haim Moixé Luzzatto (1707-1746) explica extensament en els seus llibres “Dérekh Ha-Xem” i “Dà’at Tvunot” el significat del Mal i de l’intervenció divina per tal d’eliminar-lo.

El Rabí Luzzatto explica, recolzant-se en els textes del Zóhar, que la creació del Mal té per propòsit permetre que l’Home pugui lluitar contra ell fins a fer-lo desaparèixer. Aquesta lluita és la seva tasca en aquest Món, i rebrà la recompensa segons els esforços i els resultats.

El Món està equilibrat entre dues forces contraposades. Per una banda, el Creador feu el nostre Món amb una meta, amb un objectiu. D’altra banda, els actes dels humans que han de dur a bon fi la Història Universal, han d’obrar de llur lliure albiri i no coaccionats. Aquest equilibri és complicat i requereix l’intervenció “miraculosa” del Creador, readreçant el Món de tant en tant. Per aquest motiu va intervenir amb el Diluvi, a la paraixà de Nóah, i amb la destrucció de Sdom i ‘Amorà (Sodoma i Gomorra) en la nostra.

Minyan = quorum

Però aquestes intervencions són excepcionals. El Món ha de funcionar per compte propi, per les obres dels Justos que hi influeixen activament. Aquest és el significat de l’oració d’Avraham, que diu que “tal vegada hi ha cinquanta justos a la ciutat” que justifiquin la salvació de tota la ciutat per la possibilitat que hi ha que facin rectificar, a la llarga, el comportament de tots els habitants.

La conclusió de la “discussió” entre Avraham i el Creador és que el “minyan”, el quorum de deu persones, són la base efectiva per efectuar aquest canvi radical en la societat. Deu persones que van pel bon camí, que són conscients dels seus actes i de la seva missió, són capaços de fer revolucions positives, són capaços d’educar la societat que els envolta. Les intervencions divines foren en èpoques i llocs en què encara no hi havia quorum de justos actius, d’aquells que saben lluitar per les seves creences i pel seu camí, com diu el Creador que “Avraham esdevindrà un poble gran i fort, i per ell es beneiran tots els pobles de la terra; ja que l'he trobat que ordenarà als seus fills i al seu casal després d'ell que vagin pel camí del Senyor practican.

Llamps i Trons

2008-01-09T11:16:00.001+01:00

Comentari a la paraixà de Waerà (Èxode VI 2 – IX 35)

Caparruts

Els egipcis no volien deixar partir els Fills d'Israel, ja que constituïen la mà d'obra de totes les indústries del país. La caparrudesa del Faraó era un reflexe de la posició de tot el poble. No feren demostracions a favor de la seva expulsió o en contra de la política de repressió del Faraó, malgrat que entenien perfectament el sentit de les plagues.

Una mostra especial de la caparrudesa no ja del Faraó sinó del poble, la podem trobar a la plaga del calabruix, o calamarsa.

La sèptima plaga començava la tercera "col·lecció" de plagues que venien de tres en tres.

Aquests trios començaven sempre per la "presentació" davant el Faraó (Èxode 7, 15; 8, 16 i 9, 13), després amb "vés al Faraó" (Id. 7, 26; 9, 1 i 10, 1) i finalment, a la tercera, sense avís (id, 8, 12; 9, 8 i 10, 21). La darrera, la mort dels primogènits, és compte a part.

Grups de tres

Cadascun dels grupets de tres tenia la seva pròpia raó, el seu missatge especial: el primer [sang, granotes i puces[1]] venia a demostrar l'existència del Senyor, i acabava diguent que els mags reconeixien que era el "dit del Senyor" (id, 8, 15).

El segon [mestall[2], peste i úlceres] demostrava la seva omniscència i acabava que els mags no podien romandre davant Ell.

El tercer tercet [calabruix, llagostes i fosca] venia a demostrar que el Senyor intervé en la història, "entra" dins el Món i mou les peces, com si fossin peces d'escacs.

Aquesta intervenció és anormal, ja que el Senyor prefereix que el Món funcioni segons les regles naturals que Ell mateix hi ha imposat. Només en questions molt especials hi ha intervenció divina = miracles. El Rabí Yehudà ha-Leví, en son famós Llibre del Kozari (o del khazar), explica àmpliament les condicions dels miracles.

Favoritisme

A partir de la sèptima plaga se veu una clara diferenciació, una parcialitat a favor del Poble d'Israel, que pren lloc físic: "només a la terra de Góixen, on vivien els Fills d'Israel, no hi hagué calabruix" (id. 9, 26).

Un dels majors problemes de la Humanitat és el de reconèixer que els nostres fets són jutjats per un Jutge Superior, que coneix exactament no tan sols els nostres fets sinó també les nostres expressions i els nostres pensaments. L'homo sàpiens prefereix pensar que ell és el més savi, que ho sap tot i que no necessita ningú que li digui què fer, ni molt menys que el jutgi pels seus fets.

Reconèixer que el Creador "viu" entre noltres, se fixa en els nostres fets i coneix els nostres pensaments, és un pas revolucionari. Acceptar que el Creador no està desconnectat de la seva Creació i continua creant i revivificant les seves criatures significa que l'home no és independent, no és lliure de fer tot el que li passi pel cap. No és d'extranyar que el Faraó no ho vulgui acceptar tan fàcilment.

Llamps i trons

La plaga del calabruix estava composta de tres parts: aigua, foc i renou. Segons els nostres Savis, el foc no era tan sols el dels llamps, sinó que el calabruix estava format d'un nucli de gel embolcat d'una capa de foc dins una altre capa de gel: "i era el calabruix, amb foc que se encenia dins el gel, molt fort, com mai no havia hagut a la Terra d'Egipte d'ençà que era nació"[3].

I, a diferència de totes les altres plagues, els Fills d'Israel també en sofriren 'un poc', malgrat que no hi hagué calabruix a la Terra de Góixen: els trons se sentien perfectament per tot arreu.

En realitat, els trons estaven destinats a 'planxar les arrugues' del cor. Tothom té el cor un poc arrugat, amb racons foscos on no hi deixam entrar la llum del Creador, racons que volem deixar 'personals', 'particulars'. Els trons tenen la facultat d'arribar als racons més obscurs, de fer-nos tremolar de por. Si la por va dirigida només al 'tro' i no a Qui l'ha enviat, això ja és un problema tècnic que hem de solucionar. El Faraó ho va entendre perfectament: "el Senyor és el just, i jo i el meu poble els pecadors. …ja n'hi ha prou de renous de D-éu!"[4]

A això exactament se referia el Senyor quan afirmava, al començament de la plaga: "Perquè aquesta vegada enviaré tots els meus flagells al teu cor"[5].

No li basten els trons

En aquesta plaga hi ha un detall interessant. Diu que hi havia egipcis 'temerosos del Senyor'[6] que quan sentiren l'advertència que els feu Moixé, feren entrar els seus ramats i els seus esclaus als estables i sota coberta.

Els que no eren a bastament temerosos del Senyor foren els que reberen la plaga.

Sembla que el Temor del Senyor és una etapa bàsica, com diu Avraham: "Jo em vaig dir: com que en aquest indret no hi ha cap temor de D-éu, em mataran a causa de la meva dona"[7].

El Faraó encara no ho havia entès a bastament: "Però tu i els teus cortesans, sé prou bé que encara no temeu al Senyor D-éu"[8]

Aquesta paraixà surt sempre (a l'hemisferi nord) en l'hivern, quan podem sentir els trons que el Senyor ens envia. Convé aprofitar l'oportunitat i no esperar a altres plagues, com feu el Faraó.

[1] La traducció grega de la Setuaginta diu σκνιφες, que semblen ser mosquits, i així escriu la Bíblia de Montserrat, però el texte hebreu diu כנים [=kinním] que ha perdurat en la literatura clàssica jueva des del temps del Talmud i fins avui en dia com "polls" o "puces".
[2] La traducció grega de la Setuaginta diu κυνομυια, de κυνο = ca, gos, i μυια = mosca, o sia 'tàvecs', i així escriu la Bíblia de Montserrat, però el texte hebreu diu ערוב [=aróv] que és mestall o mescla de diferents espècies.
[3] Èxode 9, 24.
[4] Id, 9, 27-28.
[5] Id, 9, 14.
[6] Id. 9, 20.
[7] Gènesi 20, 11)
[8] Èxode 9 30.

El Petit Príncep

2008-01-09T11:11:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Xmot (Èxode I 1 – VI 1)

El Petit Príncep

L'any 2368 naixia a l'Egipte el 'pastor fidedigne', el Mestre Moixé (Moisès), fill d'Amram i de Iokhéved i germà de Miriam i Ahrón.

Segons la tradició jueva, el dia exacte del seu naixement, com de la seva defunció, fou el setè dia del dotzé mes , el darrer mes de l'hivern. Durant tres mesos sa mare l'amagà, fins que el dia 6 del tercer mes i per evitar esser trobat per la policia egípcia, fou depositat dins una capsa impermeable, on el trobà la filla del Faraó.

Entre parèntesi afegirem que la tradició jueva afirma que aquesta princesa n'estava farta del llibertinatge i de l'idolatria, que solien anar plegats, que estaven en ús a l'Egipte. Això la feu apta a rebre la tutoria de Moixé. I per cert que dia 6 del tercer mes fou, vuitanta anys més tard, el dia de l'Entrega de la Torà (Xavuot).

Moixé fou criat dins la cort egípcia on rebé la millor educació, com correspòn a un príncep.

Però no tallà els seus lligams amb el poble jueu, ja que la seva dida era la seva pròpia mare, que segurament feu tots els possibles per fer-lo conscient de la vida precària que vivien els seus compatriotes.

Un Punt Exterior

De totes maneres, la seva posició li permetia veure la situació del seu poble des d'un punt de vista 'exterior', que els altres no tenien.

El primer exemple d'antisemitisme, especialment virulent, havia perdut la batalla en son intent d'exterminar un Poble que encara no havia nascut, però feia tots els possibles per oprimir-los i anul•lar la seva personalitat. El primer capítol del Llibre de l'Èxode parla de les tecniques emprades per l'extermini, que no tengueren èxit.

No vull tractar ara el tema de l'antisemitisme, que és molt complicat i molt senzill a la vegada. Voldria, millor, comprendre els esdeveniments d'aquella època i provar de rebre insinuacions sobre el que s'en pot aprendre pels nostres dies.

En primer lloc, hem de posar en clar, si encara no ho està, que el fet d'arribar a l'Egipte i convertir-se en esclaus no era cap càstig per mal comportament. Ja al capítol 15 del Gènesi, Avraham rep la profecia que li anuncia tot això. No com càstig. No sempre se tracta de càstigs, no en el sentit que els podem donar normalment, al manco.

Per exemple, el fet d'haver de cuinar les patates per poder menjar-les, no és un càstig en el sentit estret de la paraula, encara que ho pot esser en el sentit més general. No significa que la mare que les cuina pels seus fillets sigui una pecadora irremediable, però si pot significar que hi ha un 'ambient' deteriorat, que no ens permet gaudir d'aquesta arrel sense fer-li un tractament determinat.

Igualment, el fet que els Fills d'Israel siguin a l'Egipte no significa, en si, que siguin pecadors, encara que puguem considerar que l'ambient estigui deteriorat. La questió és si es pot fer quelcom per solucionar el problema; o al manco per descobrir quina és l'arrel del problema.

Quan Comença el Procés de la Salvació?

Moixé es preocupa per la sort dels seus germans. Aquesta preocupació se transforma en una presa de responsabilitat: Moixé està ben compromès amb la causa del seu Poble. Ja és un bon començament, ja que altres persones podrien cercar, al contrari, camins per fer-se'n més enlluny dels problemes que afecten la comunitat i que no m'afecten a mi directament.

"I passà en aquells temps que creixé Moixé i sortí als seus germans…" (Èxode 2, 11). Moixé "sortí" de la seva particularitat, de la seva posició protegida, per veure les necessitats dels seus germans. I veu el seu sofriment i la seva aflicció. I pren posició a favor d'ells, matant un dels que els infligien el sofriment.

Però l'endemà, quan torna sortir per veure com pot aidar-los, veu que ara són dos hebreus que se barallen. Convé fixar-s'hi, ja que Moixé "diu al dolent: Per què vols pegar al teu germà?" (id. id. 13) 'Vols pegar' – vol dir que encara no li ha pegat, i ja diu la Torà que és el dolent; i Moixé sap que és el dolent i se dirigeix a ell, perquè vol pegar al seu germà.

En aquell moment Moixé descobreix la gran incògnita que tant l'amoïnava: quan s'acabarà tot això? Per què seguim sofrint i no comença ja el procés de la salvació? La resposta la rep Moixé quan aquell hebreu 'dolent' li diu: "qui t'ha posat com ministre i jutge sobre noltros? Què em vols matar així com matares l'egipci?" (id. id. 14). Moixé diu que 'la cosa ja se sap'(id.) significant que el fet de l'homicidi del dia anterior ja no és un secret; i significant també que ara ja se sap per quin motiu el procés de la salvació no comença: hi ha delació, hi ha denúncies i xafarderies. Aquesta delació denota manca d'unitat, de germanor.

La conclusió de Moixé és fulminant: no hi ha res que fer mentres aquest estat de manca de germanor no sigui solucionat.

La Fuita

Moixé fuig de l'Egipte i arriba a Midian, on troba una família, se casa i s'hi instal•la. Fuig de l'espasa del Faraó, i potser fuig també de la problemàtica de la seva nació. S'en vol desentendre, ja que no se comporten correctament, des de son punt de vista.

A Midian, el seu treball és pasturar els ramats del seu sogre. El seu treball és saber obrir els ulls als problemes del ramat, tant als problemes generals com als particulars de cada ovella. Què ha de fer amb les febles? Com ha d'educar les violentes? On pot trobar un lloc on hi hagi pastura i aigua a bastament per a tots?

La posició "extra-territorial" que li ajuda a veure les arrels dels problemes no li ha d'afectar a l'hora de cercar i trobar les solucions, no ha d'afectar el seu compromís amb els seus germans, amb la seva nació. Al cap de molts d'anys d'estudi, veu un abatzer encès i que no se crema. Diuen els Savis que la Flama representava la Presència Divina però, per què dins un abatzer? Volia dir que "estic amb ell dins la seva aflicció" (Salm 91, 16). El Senyor li diu que el patiment del Poble no pot ser mai un tema aliè.

Des d'aquell moment Moixé se converteix en el Pastor Fidel, que ja no torna abandonar el Poble en banda. I un bon exemple veurem al capítol 32, verset 32.

El naixement d’un poble

2008-01-09T11:07:00.000+01:00

Paraixà de Xmot (Èxode, Cap 1:1 – 6:1)

Del nucli al Poble

El primer llibre de la Torà, el Llibre del Gènesi, ens donava a conèixer els individus que, gràcies a llur personalitat i als mèrits que havien assolit en la seva vida, mereixien ésser senyalats especialment com aquells que marcaven la pauta els canvis que esdevendrien més tard.

Els Patriarques, Avraham, Içhac i Ia’qóv, posaren els fonaments del Poble. Cadascú hi aportava un aspecte, un enfoc diferent, ja que tenien mètodes d’acció particulars, però tots ells anaven a una mateixa direcció i tenien una mateixa meta: el coneixement del Creador, la consciència de que la persona humana té una meta espiritual en la seva vida en aquest Món, la facultat de trescar infatigablement per tal de trobar els vincles que conectin totes i cadascuna de les coses d’aquest Món, començant per un mateix, amb la meta que el Creador els donà. La descomunal intensitat de les obres dels Patriarques feren efecte en l’esperit que transmetien als fills.

L’identitat, la personalitat, dels fills que d’ells en sortien, estava fortament marcada per les essències que els Patriarques els donaren.

El nucli fonamental dels dotze fills fou eixamplat fins al nombre de setanta, que abarcaven tots els aspectes bàsics necessàris per la creació d’una nova identitat que esclatava dels límits dels “individus” per formar un nou conglomerat independent que pren el nom de “Poble”.

Identitat nacional

Però no n’hi ha prou amb tenir la quantitat adequada d’individus que comencin el Poble, encara que tenguin les metes definides. Obviament el nombre s’ha de multiplicar per deixar d’ésser una tribu i convertir-se en una nació. Tanmateix per assolir l’independència ha de marcar les diferències que la distingeixin de les altres nacions, que fan que, per exemple, un nordamericà no sigui un anglès nascut al nou continent. De vegades és la guerra d’independència la que fa el tall cirúrgic que separa la nova entitat de l’antiga on s’hi ha creat. Clar que la separació no ha d’ésser justament per mitjà de guerra, igual que l’independència adolescent d’un fill no ha de senyalar forçadament la ruptura amb la seva família.

L’existència de les nacionalitats diferents començà molt abans dels naixement de l Poble d’Israel i continua fins als nostres dies. I ens podem donar compte que com més s’accentua el globalisme internacional, més se reclamen els drets de les nacions, com la catalana i la vasca, que havien estat sotmeses a altres nacions conqueridores. El nacionalisme empapa la majoria de les persones que composen una nació, sobretot quan se posen en contacte amb membres d’altres nacions. El diàleg entre les persones de diferentes nacions, i la convivència entre races i cultures no significa que les diferències s’esborrin.

Forn siderúrgic

La Torà, al Llibre del Deuteronomi (Cap. IV, verset 20), diu que el Senyor “ens va treure del forn siderúrgic” d’Egipte.

En els forns industrials siderúrgics se calenta el ferro a una temperatura altíssima de 1400° per fondre’l, per tal de poder separar-lo de les escòries del níquel o de les brutors sulfúriques.

El Poble d’Israel passà per un trajecte semblant per tal d’arribar al Món com un Poble digne de rebre en les seves mans el manual bàsic d’operació al planeta Terra, la Torà.

La Torà ens dóna les indicacions per dirigir correctament les necessitats nacionals d’un Poble. El contacte amb el Creador no s’ha d’aturar al nivell personal ni ha de passar directament al nivell internacional, ecumènic, deixant desamparat el nivell de unes societats humanes, de les nacions, que des de sempre han constituït un cercle importantíssim, per bé o per mal, de les relacions humanes.

Comerç diví

Com se forma una societat comercial que no vagi en contra de les directrius morals i espirituals que el Creador ens inculca? Com se constitueixen associacions culturals, acadèmiques, esportives, industrials…? Basten les directrius humanes, o són necessàries les divines? N’hi ha que pensaran, la frase immoral del cristianisme, que hem de “donar al Cèsar el que és del Cèsar, i a D. el que és de D”.

El Judaisme no pot acceptar aquest punt de vista de cap manera. No podem abandonar aquests aspectes importantíssims de la vida humana, que abasten la gran part de les activitats de l’home, desemparades de les directrius divines. És necessari formar una societat a nivell nacional que demostri que no són utopies, un Poble que mostri la manera de solventar els problemes (clar que n’hi ha, de problemes!) que surten en tots aquests aspectes de la vida social, nacional.

Ha nascut un Poble, el Poble d’Israel.

El primer que ens dóna el títol no és altre que el Faraó. No som un aplec d’esclaus que vénen d’un mateix orígen racial: és un Poble independent, definit per les seves aspiracions nacionals i espirituals, pel seu contacte directe amb el Creador. El Poble d’Israel.

Mòmies

2007-12-12T13:41:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waihí (Gènesi 47:28 – 50:26)

Els enterraments

Poca cosa hi ha a la Torà sobre els enterraments. Només sabem que els Patriarques, i no tots, foren enterrats a la Cova de Makhpelà.
La Cova de la Makhpelà és un lloc venerat tant pels jueus com pels cristians i els musulmans com lloc en què foren enterrades quatre parelles: Adam i Hawà (Eva); Avraham i Sarà; Içhaq (Isaac) i Rivcà (Rebeca); Ia'qóv (Jacob) i Lea.
La Torà descriu els enterraments de tres d'ells: el de Sarà (Gèn 23 1-20), el d'Avraham (id. 25, 9) i el de Ia'qóv (id. 50, 13). Però senyala també que hi estan enterrats Içhaq, Rivcà i Leà (id. 49, 31).
Sobre Adam i Hawà només en tenim la Tradició que senyala aquesta cova com lloc del seu enterrament.
La Torà només indica a un lloc l'obligació d'enterrar els morts: el Llibre del Deuteronomi (Cap. 21, verset 23). La Torà parla allà d'un reu de mort que, després de penjar-lo per uns moments, és obligatori enterrar-lo aquell mateix dia.
Els Savis aprenen d'aquest verset l'obligació d'enterrar i la de fer-ho el mateix dia.

Mort o viu?

Hi ha llocs al Món, com Austràlia, en què no permeten els enterraments en el mateix dia de la mort. Crec que el motiu és que algunes vegades ha arribat a la tomba una persona que no era morta i que en el moment que l'aficaven dins la fossa, "ressuscità". Ja sabem que quan no se comprova a bastament, se pot prendre un alè molt fluix per manca de respiració i si tampoc no saben comprovar el pols de la 'víctima', podria arribar al fossar abans d'hora.
No ho sé, tal vegada hi hauria altres motius, com per exemple el d'evitar que se pogués comprovar la mort d'una persona o d'altra i que, fent un enterrament precipitat, conseguirien eliminar les proves…
De totes maneres, tot això no existeix en els enterraments jueus, ja que hi ha obligació de comprovar la mort.
Això causa problemes seriosos a l'hora de voler donar membres per trasplantar a altres persones. Quina és la definició d'una persona morta? Sobretot quan se tracta d'una persona malalta o que ha estat en coma, o una persona que la mantenen viva artificialment: amb aparells respiració artificial, monitors i infusions. La mort és, en teoria, el resultat de l'interrupció del procés homeostàtic en el qual mor l'organisme però encara hi ha moltes cel·lules i òrgans que romanen vius i poden servir per trasplants. Però les persones que estan internades i reben vigilància intensiva són precisament aquelles en què l'organisme ha arribat a un punt irreversible des del punt de vista homeostàtic i així mateix segueixen funcionant els aparats respiratori i cardíac. Per tant la definició se converteix en 'mort cerebral'. Però això també no està clar del tot, ja que molts pensen que no basta la manca d'activitat elèctrica a l'escorça cerebral, sinó que és necessària la mort del tronc de l'encèfal.
I encara no és a bastament clar. Per això molts de jueus no volen donar els seus òrgans després de la mort sense una vigilància rabínica molt estricta, que dificulta la funció dels metges, i malgrat que reconèixen l'importància dels trasplants. A més a més, alguns hospitals, després de comprovar que el trasplant no és necessari, decideixen emprar l'orgue per noves investigacions, i això ja és un altre problema…

Fossars o crematoris?

Encara no hem arribat al moment en què la persona pugui viure infinitament, i per tant són necessaris els fossars. Però hi ha moltes ciutats al Món on ja no hi ha lloc per enterrar els morts.
Els Hindús practiquen la cremació dels morts, i després escampen les cendres damunt el riu Ganges. Aquesta tècnica fou adoptada a gran escala pels nazis, que volien defer-se'n dels cadàvers dels jueus als campaments d'extermini de l'Europa Oriental.
El judaisme clàssic no parla directament sobre aquesta tècnica, sinó d'una altra semblant: se tracta d'enterrar el mort fins que tota la carn se torna cendra, llevat dels ossos, i després d'introdueixen la cendra i els ossos dins una capsa petita que pot ser col·locada dis un lloc molt més petit. Així hi havia tombes familiars que ocupaven un lloc mínim, i a més, els enterraven dins catacumbes on els podien posar un damunt l'altre.
La nostra paraixà parla de la famosa tècnica egípcia de la dissecació i embalsamament que fou practicada tant amb Ia'qóv com amb Iossef mateix, i per tant sembla acceptable. En realitat, els nostres Savis critiquen Iossef pel fet d'haver tractat el cos de son pare d'aquesta manera, vull dir que no hauria d'haver-lo embalsamat, ja que els cadàvers de les persones Justes i Santes no se corrompen. I d'aquí volen deduir que no ha de practicar-se l'embalsament; però d'altres diuen que, al contrari, la falta fou que ho practicà amb son pare, que no ho havia de mester i per ell era una manca de respecte, però altres persones que el seus cosos si se corrompen – tal vegada estigui permès convertir-los en mòmies.
De totes maneres, la gran majoria dels Savis opinen que el que compta al cap i a la fi és el verset del començament del Llibre del Gènesi (3, 19) que diu "pols ets i pols tornaràs". I les mòmies no tornen pols. En canvi les cendres poden esser considerades com pols, com diu el Talmud[1] en relació al manament de cobrir la sang de les bèsties i de les aus on, malgrat el verset que diu "pols" (Levític 17, 13), les cendres estan permeses.Però la controvèrsia encara no està decidida, i la majoria prefereixen esser enterrats davall un colze(=48 cm) de terra.

[1] Al Tractat de Hul·lín 88b

Començament de l'Exili

2007-12-12T13:38:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waigàix (Gènesi 44:18 – 47:27)

En Terra Estranya

Arribant a l'exili d'Egipte es compleix la profecia que havia rebut Avraham 190 anys abans: "els teus descendents han de viure en terra estranya durant 400 anys" (Gèn 15:13).
La veritat és que els Savis diuen que "l'exili" ja havia començat des del moment en què havia nascut el primer descendent d'Avraham: Içhaq, ja que tant Avraham com el seu fill, i el seu nét, es comportaven com estrangers: "Som un foraster i un hoste enmig vostre" (Gèn 23:4). En realitat, haurien pogut continuar d'aquesta manera fins passats els quatre cents anys.
El problema començà quan els fills de Ia'aqov decidiren que ja havien assolit un grau més alt que llurs avantpassats.
En cert aspecte, tenien raó.
Fins ara, només personatges particulars havien arribat a la profecia, el contacte directe amb el Creador. No era res nou: Adam fou profeta, Hanokh i Metuixélah (Matusalem), Nóah (Noè) i Éver, també.
I les tres darreres generacions, Avraham, Içhaq i Ia'aqov, és clar.
Però encara no s'havia format un "ens" nou, que superàs el status dels primers profetes: tant Avraham com Içhaq havien tengut fills "ineptes", inadequats. Ia'aqov és el primer que consegueix "construir" una família de profetes.

La Profecia

I, ja que hi som, convé aclarir el concepte de la profecia. La profecia és la connexió entre el Creador i la criatura que es prepara moralment i espiritualment per aquest contacte. Té moltes fases, i les més baixes es denominen "inspiració divina" per les quals el profeta pot assolir uns coneixements que per vies normals no podria arribar a aprendre. Més enllà hi ha la profecia personal, en què el profeta arriba a una connexió especial amb el Creador que li proporciona un canvi radical de la seva identitat. Després tenim els profetes "enviats", als quals el Creador els dóna un missatge profètic que han de comunicar a un públic determinat. La profecia més alta és la de Moixé, que arribà al punt de rebre la Torà Eterna mentres romania a dalt del Mont Sinai durant quaranta dies i quaranta nits sense menjar ni beure, convertint-se realment en un "super-home", per damunt dels clàssics "mineral, vegetal, animal i humà".
Els fills de Ia'aqov es consideraven ja una "Assemblea Santa". Com tal, havia de complir-se en ells la profecia que el Creador havia atorgat a Avraham, de rebre en heretat la Terra Promesa. No havien de fer res en especial, més que "considerar-se" ja els amos del país.
Iossef era l'únic que discrepava. El pas d'un status a l'altre havia de ser molt més clar, molt més assenyalat. I, sobretot, per indicació del Creador.
En aquell moment, perdia la família de Ia'aqov l'oportunitat de seguir habitant en aquella Terra, i necessitava traslladar-se a un lloc on se sentissen "estrangers", per força.
Això explica el canvi de posició entre la profecia que havia rebut Içhaq, en què el Creador li havia prohibit emigrar a Egipte malgrat la fam que patia (Gèn. 26:2-5) i la que rep Ia'aqov a B'er Xéva on li diu que per convertir-se en un Gran Poble ha d'anar justament a l'Egipte (Gèn 46:3).

Gran Poble

Aquesta nova entitat de Gran Poble necessita ésser explicada. La definició de "Gran Poble" la podem veure al Llibre del Deuteronomi 4:7-8, on ens dóna dos parametres: 1. que té un D-éu propà, que contesta cada vegada que el cridam; i 2. que té uns decrets i unes prescripcions tan justos com aquesta Llei.
Vol dir: que pot "dialogar" amb el Creador: les oracions del Poble són escoltades per Ell, i el Poble pot llegir les Seves Paraules a la Torà. És un vincle tan fort que entra dins la "personalitat" dels membres del Poble, dins els gens, a l'àcid desoxiribonucleic, i que ja no es pot desfer pus mai més.
La llarga estància dels Fills d'Israel en aquell país "desenvolupat" que era Egipte, amb totes les característiques que coneixem en la terminologia moderna: capdavanter en totes les ciències i en totes les innovacions, i també en totes les depravacions i corrupcions, - havia de catalitzar la personalitat espiritual dels components del Poble d'Israel fent-los aptes a rebre la Paraula Divina i convertint-se, així, en un Poble de Profetes.
Els setanta personatges que formen el nucli instituïdor del Poble es multipliquen en quantitat i en qualitat. L'estrès de la vida en captivitat que s'esdevé a continuació, enforteix els lligams amb el Creador i els fa molt més ferms.
Un estrès com el de la siderúrgia del ferro a la farga (Deut 4:20), on el separen de les gangues nocives.
El record d'aquella estància en captivitat, i sobretot de l'Eixida que els dóna la Llibertat corporal i espiritual, és una de les bases de la vida quotidiana dels jueus. Ens donarà la base moral del nostre comportament amb els nouvenguts i amb els estrangers, de convertir l'esclavitud en un "ofici" molt menys cruel fins que puguem arribar a una configuració socioeconòmica que l'anul∙li. Ens donarà igualment un valor molt més alt de la Llibertat, de l'aprofitament del temps i dels recursos.

Camins de compromís

2007-12-12T13:34:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waïgàix (Gènesi 44:18 – 47:27)

Sense bregues

Els germans de Iossef, després d'una trobada espectacular, se preparen per tornar a casa i per anunciar a llur pare que han trobat a Iossef viu a l'Egipte.
La missió no és tan senzilla com pugui semblar a primera vista, ja que fa vint i dos anys que el tenen per mort i el seu descobriment posa en evidència els fets que causaren aquesta desparició. Què li diran al pare? Com podran explicar llur comportament?
La veritat és que Iossef sembla no donar massa importància al fet que els seus germans l'hagin venut als egipcis, tal com els diu que, en realitat, tot és una 'jugada' del Creador per tal de fer arribar Iossef a l'Egipte i convertir-lo en el Virrei. Iossef puntua per tres vegades explicar-los que fou el Senyor, i no ells, el que el feu arribar a l'Egipte, i tot, per tal d'assegurar que durant els set anys d'abundància estalviassin el gra pels anys de fam.
Per tant, poden esquivar el fet de la venda i senyalar tan sols el fet que el germà que havia desaparegut s'ha convertit ara en l'amo dels magatzems i convida tota la família a anar a viure amb ell.
Però els fills de Ia'qóv coneixen el seu pare, i comprenen que els interrogarà fins que la seva culpa quedi al descobert. No és d'extranyar que, abans d'arribar, vulguin posar entre ells les coses en clar per definir els graus de responsabilitat de cadascú, i la manera com exposar els fets davant llur pare.
Per tant Iossef, abans de deixar-los partir, els encomana: "No vos enfadeu pel camí" (Gèn. 45, 24).
Aquest verset ens fa cavil•lar. 'No vos enfadeu pel camí'. I si no és pel camí, ja es poden enfadar?
Quina diferència hi ha entre 'el camí' i… i què? La casa? La ciutat? El camp?
Els Savis[1] ens expliquen que els camins són perillosos en si, sense tenir en compte els lladres, els accidents de tràfic. Millor diriem que els lladres i els accidents de tràfic tenen molt que veure amb el fet d'ocórrer al camí.

El camí

El camí és el lloc que uneix, o separa, dos llocs habitats.
L'expressió vulgar que diu que "això sembla una selva!" quan la gent no obeeix unes normes de comportament que permetin la coexistència, podria ser 'traduïda' aquí per "això sembla un camí". El camí manca l'establiment humà que el converteixi en un lloc regit per normes socials-sociables. I no, les normes de tràfic poden donar una resposta tècnica però no poden resoldre del tot aquesta manca.
La 'halakhà' [= les lleis jueves de comportament] diu que l'única manera de salvar aquesta manca és amb una arma poderosa: l'estudi de la Torà. Tant si és individualment com si és en parella o en grup, aquell que surt d'un poble, d'una ciutat, de qualsevol lloc habitat i entra dins el reialme de l'abandó, convé que prengui les armes que li proveeix un llibret de Torà o de Mixnà, o una conversa sobre un d'aquests temes que, molt millor que les regles de tràfic, l'ajudaran a transformar l'abandó i la deixadesa en un lloc habitable.
El sedentarisme és mot perillós: fa que les persones se tornin mandroses i peresoses. El sedentarisme, en el sentit més ample de la paraula, s'entén; però també en el sentit estricte de no voler prendre camí, per por del camí, que com ja hem vist està justificat. No hem de permetre que la gent visqui estancada dins l'ambient en el què s'ha criat. Per bo que sigui, sempre podrà ser millor. El camí que separa l'ambient actual de l'ambient millor que ens espera – aquest camí és perillós, ja que en lloc de portar-nos cap a una banda ens pot portar, per descuit, cap a l'altra, i ens pot fer caure.

Canvi d'ambient

Els Fills d'Israel que tornen a casa també estan passant d'un ambient, bastant dificultós i compromés, a un que pot ser molt millor, com diu el Senyor a Ia'qóv que només "a l'Egipte et convertiré en un gran Poble" (Gèn. 46, 3). De mentres hi ha un bon tros de camí, molt perillós, en el qual un curtcircuit en les relacions entre els germans poden enviar-ho tot en orris. 'No vos enfadeu pel camí'. És necessari reforçar les relacions fraternals segons les pautes d'una Torà que encara no han rebut però que poden conjecturar, amb el que han après de llur pare. Més que més quan estan preparant la formació del Poble d'Israel.
Amb el rapte simulat del germà petit, Iossef volia provocar els sentiments del seu germans, que no havien reaccionat amb la desaparició de Iossef. Per tal de formar el Poble d'Israel és necessari fomentar l'unitat familiar, ja que cada 'gram' d'unitat que manqui en aquesta fase, se convertirà en 'tonelades' quan arribi a la fase 'nacional'.
Els plors de Iossef en el moment de la seva epifania davant els germans estan enfocats a fer desaparèixer la por i el recel. Per desgràcia, ja veurem que, al capítol 50è, verset 15, el recel encara està en vigor.

[1] Pirke Avot, Rabí Ihudà Leib de Praga, etc.

La Sibil·la

2007-12-12T13:30:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waiéixev (Gèn. 37:1 – 40:22)

No se vol consolar

Després de la desaparició del seu fill en circumstàncies molt greus, son pare Ia'qóv, desesperat, plora pel seu fill i no se vol consolar. Vénen tots els seus fills per comfortar-lo, però ell no se vol consolar.
No és d'extranyar: Iossef és el fill de la seva esposa predilecta, és un fill que ha nascut quan ja pensava que tot s'havia acabat (encara que n'hi ha un altre més tard), i és un fill que en si mateix era excepcional. Havia posat en ell tantes esperances i tants de somnis – a part dels somnis que el mateix Iossef havia somiat!
Els Savis diuen que el significat de la camisa retxada que li feu al seu fill tenia aquest significat: cada un dels fills tenia un color, un ofici, un tema que n'era experte, que li agradava més; un tenia el verd i l'altre el groc o el vermell. Iossef els tenia tots, en sabia de tot, tenia totes les qualitats, tenia tots els colors de l'arc.
No és d'extranyar que son pare estigui tan trist i decebut amb la seva desaparició: "una fera dolenta l'ha devorat; Iossef ha estat rapinyat!" (Gèn. 37,33).

Com ho sap?

I aquí ens hauriem de preguntar: com sap Ia'qóv que una fera l'ha rapinyat? Podia ser qualsevol altre cosa!
És ver que en els seus primers plans, quan decidiren matar-lo (Gèn 37, 20) tenien pensat dir que una fera l'havia rapinyat, però no se veu que quan li presenten la camisa tacada de sang li diguin quin és el motiu i ell tot sol ho decideix. La veritat és que qualsevol pare, i sobretot mare, poden pressentir si li passa res al seu fill estimat, sobre tot quan són accidents o malalties greus. Però crec que el poder decidir si li ha passat tal cosa o tal altra, ja és més del que podem esperar, a no ser que hi hagui una intervenció "especial"-profètica.
Però si se tracta d'una profecia, és més extrany, ja que la veritat era altra!
Els Savis diuen que Ia'qóv havia vist, efectivament, que una fera el rapinyava!
És clar que les profecies tenen el seu trajecte, i que normalment el profeta les reb en forma de visió, que ha de saber "traduir" d'una manera adequada – la fera se referia a la muller de Potifar! i l'esglai fou tan ferest que Ia'qóv se desvetllà sense veure 'el final' de la profecia – que la fera no conseguia rapinyar-lo…

Profecies Elàstiques…

L'arribada de Iossef a l'Egipte és part integral de la formació del Poble d'Israel; no és cap sorpresa, no és causa d'un fracàs ni d'un mal pas.
Ja quan el mateix Ia'qóv tornava del país de Haran i retrobava el seu germà, havia posat en clar aquest tema. Essau volia la seva heretat a la Terra Promesa, però Ia'qóv li digué que per rebre els drets primer han de pagar els deutes, i el deute més greu és el de l'exili a terres extranyes, com li profetitzà el Senyor a son avi Avraham "sàpigues que la teva descendència viurà en un país que no els pertany, i els esclavitzaran i els mortificaran, per quatre cents anys. … i retornarà la quarta generació…" (Gèn 15, 13-15).
Com ja hem dit, les profecies poden ser interpretades de maneres molt diferents, ja que en realitat són "elàstiques". Vull dir que depenen en gran part del comportament de les persones que les protagonitzen.
Per exemple, podriem interpretar aquesta profecia d'Avraham diguent que "la terra que no els pertany" és la mateixa Terra Promesa, que en aquell moment només era "promesa" i encara no els pertanyia. Si tots els descendents d'Avraham,fins que arribàs l'hora adequada, s'haguéssen comportat com "turistes" i no com els amos del país, hagués bastat amb això per 'complir' la primera fase de la profecia – i una interpretació així hagués estat completament correcta. I diuen els Savis que aquest era un dels motius de les queixes de Iossef, que veia que els seus germans majors se comportaven com si el país fos ja propietat seva, i amb això auto-decretaven la seva pròpia expulsió del país per arribar a una altra "terra que no els pertanyi"! és veritat que altres termes de la profecia no se poden explicar tan fàcilment en aquest sentit, però aquest és el poder del profeta: el de poder interpretar el significat de les visions.

La Sibil·la

El poder d'interpretar les profecies abans que se compleixin, no és cosa de berbes! No se tracta d'una sibil•la que canta unes paraules fosques, amb significat equívoc i que, sigui com sigui, sempre tendrà la raó.
L'elasticitat de les profecies té un limit molt clar: el de l'autenticitat del missatge, que es pot captar a diferents nivells i que depèn del comportament del subjecte per tal de verificar-la en un sentit més lleu o més greu.
El llegat jueu dels vint-i-quatre Llibres que formen el 'Tanakh' – la Bíblia Jueva – comprèn moltes profecies que foren interpretades durant secles per les sibil·les romanes, els teòlegs cristians, en contra del Poble d'Israel. Les apariències durant dos mil anys els donaven la raó.
Al cap i a la fi, tanmateix, la realitat és la que dóna la raó a l'intèrpret.
Les profecies que parlen del retorn del Poble d'Israel a la seva Pàtria després d'un llarg exili, no necessiten cap intèrpret per tal de ser enteses en els darrers cent anys i sobretot d'ençà l'any 5708 (1948), en què rebé l'independència l'estat format pels veritables jueus, Fills d'Israel, i no els pseudo-"fills d'Israel", com els agrada denominar-se els cristians.

Falsos Conceptes

No ens ha d'extranyar gens que els costi molt als cristians desfer-se'n d'aquesta concepció bi-mil·lenària que s'els ha esmicolat en mans d'aquells parracs de la Humanitat, d'aquelles pelleringues de Poble, escampats arreu del planeta, perseguits i torturats per tots els altres pobles, que compleixen la profecia al peu de la lletra en el moment en què funden l'Estat d'Israel. I el Vaticà no sap com comportar-se amb aquest nou estat, i senyala el fet de ser un estat llec i procura fer la traveta a qualsevol possibilitat de seguir duguent a terme aquelles profecies que encara no ens ha llegut complir.
Una de les característiques d'Israel, contraposat a l'actitud de son germà bessó Essau, és la de la paciència. Els anys i els segles que van passant no ens fan perdre l'esperança. Al contrari, a la trobada entre els dos germans, a la paraixà anterior (Gèn 33, 13), Ia'qóv li diu al seu germà que no pot anar al mateix pas d'ell, ja que els infants són tendres i si els vols fer marxar a pas de soldat moriran tots. Essau té pressa, no sap esperar que les coses estiguin a son bon punt: les pren quan té gana, com feu amb el plat de llenties de Ia'qóv. Per això quan li envia els missatgers, diuen els Savis que li envià un mantell porprat, significant que Essau podia prendre el regnat abans; que el torn de Ia'qóv ja vendrà més tard, quan "pugin els salvadors al Monti-Sion per a jutjar la Muntanya d'Essau, i el regnat serà del Senyor" (Ovadià [Abdies] I, 21). I Rabí Içhaq Abrabanel cita la traducció de Ionatan ben-Uziel, que se tracta de la Gran Ciutat d'Essau, i Radaq afegeix diguent que és la ciutat de Roma (el turó vaticà).

Favoritisme i manca de comunicació

2007-12-12T13:28:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waiéixev (Gènesi 37:1-40:23)

Enveges i calúmnies

Els nostres savis es trobren en la necessitat de recalcar que tots els fills de Ia'qóv eren bones persones. Tots i cadascun d'ells.
Ja que el qui llegeixi la nostra paraixà podria arribar a altres conclusions.
El problema principal sembla ser el de la gelosia. Quan els germans veuen que en Iossef ha rebut de son pare una túnica de franges de colors, se posen gelosos i decideixen matar-lo. Ah, i els somnis que els relata.

Uf! Quina novel∙la tan barata!

Convendria tornar llegir tota la novel∙la des del començament, per tal d'entendre-ho millor.
La Torà no ens explica de quin color eren les túniques dels germans. No perquè no ens interessi, sinó per una altra causa. Cada germà tenia la seva especialitat en la vida. Un era bo en botànica i l'altre en astronomia. Per això un vestia una túnica roja i l'altra verda o groga.
En Iossef tenia tots els colors; era bo en totes les assignatures.
Això no és motiu de cap enveja, a que la gent no té enveja d'aquells que reconeix que són millors, sinó d'aquells que reben favors sense cap motiu especial.
Sembla que el tema de les calúmnies ja és molt més seriós. La Torà diu que en Iossef visitava els seus germans que pasturaven les ovelles, i quan tornava a casa, li contava son pare les males accions que aquells feien.
Els savis expliquen que no se tractava de males accions, sinó de discusions filosofals.
M'explicaré.

Degollat i viu

El judaisme no és una religió proselitista, en el sentit que tothom tengui l'obligació de complir els 613 Manaments de la Torà, però sí en el sentit que tothom ha d'arribar a reconèixer la Potestat Divina, i complir, o millor dit, evitar la transgressió dels 7 Manaments Noaics (dels Fills de Nóah = Noè). Un dels manaments és el de no menjar un animal, o el membre d'un animal, que encara és viu. Aquest manament existeix, com és clar, també en el judaisme. Però hi ha una gran diferència. Pels Noaics, el significat de "viu" és el que donen els metges, i actualment crec que significa que el tronc encefàlic ha deixat de funcionar. En canvi, pels jueus el que compta és el moment de la degolladissa, encara que l'animal encara estigui "viu". Ja coneixeu, segurament, els relats dels caps guillotinats que segueixen declarant que són innocents. Pels jueus això no importa: el fet que estigui degollat ja basta, en un animal, per poder menjar la seva carn.
I això és el que feien els germans de Iossef: degollaven els animals i ràpidament tallaven un tros de carn del coll, el rebetjaven per llevar la sang, i el menjaven cruu, cosa que està perfectament permesa segons la Halakhà (Legislatura Rabínica). Ho feien perquè, així ho asseguraven, el menjar carn d'un animal viu dóna més força que la d'un animal mort.
Iossef no n'estava d'acord. És veritat que els Patriarques complien tots els Manaments de la Torà per voluntat pròpia, abans que fos entregada a Moixé al Mont Sinai, però això, deia Iossef, no els permetia alleugerar de les condicions dels Noaics. El fet de complir voluntàriament unes normes més altes encara no els convertia en "Fills d'Israel" en contraposició als "Fills de Nóah". Aquest títol el rebrem només al Mont Sinai.
Segons Iossef, el que feien els germans era menjar carn "trifa", carn que no està "rabinada" (és l'expressió que usaven els jueus mallorquins de l'Edat Mitjana per dir que era "caixer", o "kosher", o sia 'apte').
Per tant Iossef apel∙lava a la instància superior, a son pare, per tal que pronunciï son veredicte. Pels germans, no eren més que calúmnies.

El "favorit"

De totes maneres, crec que el que els germans sentien cap a Iossef no era enveja sinó por. Una por cerval.
Fixau-vos: Avraham arribà amb el seu cunyat Lot a la Terra Promesa, però quan es trobà que no n'era apte, es separà d'ell. Dels fills d'Avraham, Ixma'el, Içhaq i els fills de Qturà (Cètura), només romangué el fill de Sarà. Dels dos fills de Içhaq, Ia'qóv i Essau, només un rebé la benedicció i la herència.
Ara Ia'qóv té dotze fills, i sembla com si Iossef, pel fet de ser fill de Rahel, la "favorita", vulgui engegar a dida els altres onze.
Tot concorda: ell és el "favorit", té una túnica especial, calumnia els seus germans, té somnis megalòmans...
En Iossef, creuen, els vol prendre la seva identitat, la seva herència i, així, la seva pròpia vida. I per tant, en defensa pròpia, no tenen més remei que eliminar-lo: matar-lo, llençar-lo al pou o vendre'l a la caravana que davalla a l'Egipte.
Un error fatal, tot mirant l'actuació dels germans. Això encara no els converteix en criminals, en assassins o en traficants d'esclaus.
Un error basat en una horrorosa manca de comunicació entre els membres de la família, deguda a uns recels i uns estigmes infundats.

Una persona compromesa

2007-12-12T13:22:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waïxlàh (Gènesi 32:3 – 36:43)

Una figura mundana

La figura de Ia'qóv és una de les més interessants de la Torà. Tant son pare com son avi eren personatges més "espirituals", que no s'aficaven en les intrigues mundanes.
El seu avi Avraham era un personatge tan "gran", tan "gegantí", que acaparava tota la humanitat dins la seva personalitat. El Senyor podia dir que "totes les famílies del Món se beneïen en ell" (cf. Gèn. 12, 3). Els Savis diuen que si un vaixell que viatja de Gàlia a Hispània i no naufraga, és gràcies a les oracions d'Avraham. La gent de Hevron diu que ell és el "príncep del Senyor" entre ells (Gèn 23, 6).
Son pare Içhaq era un personatge tan espiritual que estava molt per damunt la problemàtica d'aquest Món. Tot era massa "petit" per a la seva atenció. He sentit a dir de persones que han passat un accident greu, sobretot aquells que han tengut 'mort clínica', que quan s'en recuperen, ja no tornen ser les mateixes persones que eren abans: ja les coses prenen un altre caire, molt més seriós i responsable; s'ha acabat el temps de berbes! El pare Içhaq, també, tengué un "accident" greu, quan son pare Avraham el fermà de mans i peus i el col•locà sobre l'Altar, i no és d'extranyar que, a més de tota la seva personalitat responsable que ja poseïa abans, se li afegí un nou caire després de l' "Aquedà" – el 'sacrifici'.

Esquivar els problemes

Ia'qóv és molt diferent. És una persona que no 'esquiva' els problemes, i pot ser i tot que els desitja… És un personatge "involucrat" en el que s'esdevé al seu voltant.
La veritat és que començà la seva 'carrera' com persona molt casolana, en comparació amb el seu germà, que era caçador ja des de petit. Però en aquells anys que feu a casa tengué pemps per aprendre coses que els altres no aprenen ni amb llargs anys d'experiències. Els Savis diuen que en aquells primers anys no feu més que estudiar. Això el posà en condicions d'enfrentar-se amb els reptes que la vida li presenta. Entre parèntesi direm que foren molts d'anys d'estudis: segons la tradició dels Savis, que se pot comprovar si ens fixam en el que diu el texte, Ia'qóv tenia 77 anys quan arribà a Haran, i fins aquell moment no havia fet més que estudiar!
Talmud i "halakà"[1] encara no n'hi havia. El que Ia'qóv estudià eren estudis que venien de l'experiència humana o que havia heretat dels seus avantpassats (en realitat diuen els Savis que estudià amb Xem, un dels tres fills de Nóah[2] , que coneixia el món d'abans del Diluvi, i que havia rebut 'lectures' de Metuixélah[3] , el qual havia conegut a Adam…). Una preparació d'aquest caire sens dubte el pot preparar per qualsevol esdeveniment, i no sé si una persona de la nostra era podria arribar a tal quantitat iqualitat de coneixements en 'tan poc' temps.
En el Llibre dels Proverbis el Rei Xlomó comença diguent que està programat per tal de "donar astúcia als inexperts, al jove, coneixement i cautela" (Prov. 1, 4). I les males llengues poden pensar i dir que se tracta d'un llibre maquiavèlic, destinat a convertir la persona en un astut i sagàç, digne representant dels "protocols dels Savis de Sió", que trama mil teranyines per tal d'apoderar-se del Món.
Res més lluny de tal cosa!

Acampar o millorar?

Una petita mostra ens la dóna el mateix Ia'qóv quan torna de son exili forçat i arriba a la ciutat de Xkhem. El text emprat en hebreu "waíhan et pné ha'ir" pot tenir significats diversos, ja que l'arrel "het" "nun" "he" significa 'acampar', i vol dir que Ia'qóv acampà en front de la ciutat (=et pné ha'ir – 'a la cara de la ciutat'). Però se pot considerar que l'arrel és només "het" i "nun" (= Hen, gràcia, favor), i si és així significarà que 'embellí', millorà, l'aspecte de la ciutat (= la cara de la ciutat). Els Savis ho interpreten diguent que els establí un mercat, una moneda i uns banys. Mil anys més tard els romans convertiren els banys en el símbol de la civilització, ja que no se tractava tan sols de fomentar l'higiene sinó que se convertí en un club on se trobaven els ciutadans i discutien els temes d'actualitat.
Jo crec que la ciutat de Xkhem, com les altres ciutats cananees, era una ciutat d'egoïstes, que cadascú se preocupava només del seu cercle més propà. Jo els imagin llençant els fems al carrer, si és que hi havia carrers per unir una casa amb l'altra. Les monedes de canvi i el mercat tenen també una meta semblant, ja que quan el canvi se fa a commutació resulta molt difícil, i més si no hi ha un mercat fixe, i la societat queda atrofiada a un nivell primitiu – a un nivell cananeu.
És clar que els cananeus podran convertir qualsevol societat en un lloc perillós pels visitants i pels propis habitants, com ja en verem la mostra a Sdom i 'Amorà (Sodoma i Gomorra), però de totes maneres la persona humana és bàsicament sociable, i quan aquesta qualitat està atrofiada senyal que la malaltia és radical i necessita cura immediata. Tots els estudis de Ia'qóv, tota l'astúcia i sagacitat que ha après, no poden esser emprats tan sols per l'ús personal-individual.
El compromís d'un individu com Ia'qóv amb la societat en què viu implica que se llevi la son dels ulls i trobi els llocs en els que pot ajudar: tant en la millora del medi ambient, com en l'higiene, l'art, la vida social, la medicina, etc, etc…

[1] Les normes de conducta segons la legislatura judaica.
[2] Noè
[3] Matussalem

Cal que neixin flors a cada instant

2007-12-12T13:20:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28:10 – 32:2)

Somnis

El relat de la paraixà de Waiecé comença amb una imatge surrealista: Ia'qóv jeu en un bres de pedres i somia en escales i en àngels.
Se tracta d'un fugitiu, d'una persona perseguida pel seu germà, a qui ha estafat i que ara el vol matar.
Tot el que té és un bastó a la mà.
I els seus somnis.

Descarrilat

Segons la Tradició jueva, que es bassa principalment en els versets escampats arreu el relat de la vida de Ia'qóv, aquest tenia ja 77 anys quan arribà a ca el seu oncle i futur sogre Lavan.
El text no ho diu. Bé, ho diu, però d'amagat.
Anys més tard, quan el Faraó li pregunta quina edat té, just el moment en què ell arriba a l'Egipte, Ia'qóv li diu que en té 130. En Iossef en tenia 30 quan començà el seu càrrec de virrei, i n'han passat set d'abundància i dos de fam, o sia que ara en té 39. I per tant, Ia'qóv en tenia 91 quan naixé Iossef (130 – 39 = 91). I també sabem que Iossef naixé al final dels catorze anys que Ia'qóv treballà per casar-se amb Rachel (i Leà), per tant podem dir que en tenia 77 quan arribà a Haran.
En el moment en què arriba aquest vellet a casa de Lavan, podríem esperar, com de fet esperava l'amfitrió, que passàs una temporadeta de vacances de franc i després se'n tornàs a ca seva.
Però no. El comportament de Ia'qóv no anava pels rails mundans. Ell n'era el continuador i sustentador d'unes idees, d'uns ideals, que suposaven un outbid, una millor oferta.
El seu oncle el pren per betzol i per descarrilat. És clar.

Fe no és somiar

L'endemà de bon matí, s'aixeca Ia'qóv i surt amb el ramat del seu oncle cap a les millors pastures, alliberats ja del jou que restringia l'ús del pou d'aigua, i poc a poc el converteix en el millor ramat de la comarca.
Al cap d'un mes de feina "de franc", el seu oncle, avergonyit, li diu: "no pel fet de ser familiars has de treballar de franc; digués-me quin és el teu sou". Vol dir, que durant un mes el deixa treballar sense piular.
El nebot vol casar-se amb la pubil∙la. Bé, no amb l'hereva, sinó amb la filla més joveneta. Aquest és el sou que demana. L'oncle espavilat en vol treure profit i el deixa treballar set anys i al cap del temps acordat donar-li gat per llebre. Ho fa, sabent que el nuvi no se n'afluixarà, i farà altres set anys de bon profit per l'hisenda de Lavan.
Efectivament.
No, no és que Ia'qóv sigui tan betzol que no ho entengui. Però ell no lluita amb les mateixes armes. L'estafa i l'engany són armes ultimatives, que s'usen només quan no hi ha més remei, i només per salvar-se d'aquells que les empren com arma bàsica.
Ia'qóv té fe, primerament en ell mateix. Les armes de Ia'qóv són l'espolsar-se la son de bon matí i anar a fer feina. La seva fe no és somiar, sinó vint anys de glaç hivernal, d'insolació estiuenca, d'insomni nocturn...

-tips

El Talmud presenta l'hipòtesi que podríem exigir aquests estàndards de qualsevol obrer llogat a una possessió o masia, així com els hem vists amb Ia'qóv. Però el Talmud diu que el Patriarca obrava segons unes pautes i uns arquetips efectivament outbids. No es pot convertir en estereotip que obligui tota la societat. De totes maneres, si que es pot convertir en una mostra, en un prototip al qual podem (hauríem d')aspirar.
D'aquesta manera el nostre Patriarca vol construir la seva família i el Poble que n'ixi.
Els somnis van convertint-se en realitat; poc a poc, a cada instant, van naixent les flors.
Cal que neixin flors a cada instant. A força de suor i de mal d'esquena i d'arrugues al front i de mans seques i de nits en vetla. I de somnis i d'outbids.
Quan torna a casa, el bastó que era tot el seu cabal s'ha convertit en dos campaments: "Mahanaïm".

L'Ovella Dolly

2007-12-12T13:12:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Waiecé (Gènesi 28, 10 – 32, 2)

6LL3

El dia 5 de juliol de 1996 naixia a l'Institut Roslin d'Edimburg, Escòcia, l'ovella 6LL3, millor coneguda com l'Ovella Dolly. El que tenia d'especial era el fet d'esser el primer mamífer clonat satisfactòriament a partir d'una cèl·lula adulta.
Els científics escocesos, dirigits pel doctor Ian Wilmut, van transferir el nucli d'una cèl·lula somàtica (d'una gràndula mamària) en un oòcit denucleat que fou fusionat i esdevengut en un embrió. Els científics esperaven poder reproduir animals modificats genèricament per a produir proteïnes terapèutiques en la seva llet.
El mètode de clonació consisteix en aïllar la seqüència d'ADN que se vol clonar i implantar-la en un microorganisme emprat com vector de la clonació (normalment en una bactèria) de manera que quedi com el seu nucleoide. Si s'injecten aquestes bactèries, clonades d'insulina per exemple, a una persona diabètica, podran produir la proteïna d'insulina humana.

ADN

L'àcid desoxiribonucleic (ADN) conté quatre bases nitrogenades: La timina, l'adenina, la guanina y la citosina, i constitueix el material genètic dels organismes juntament amb l'àcid ribonucleic, que conté les mateixes quatre bases, només que canvia la timina amb l'uracil. Aquests dos són els components químics primaris dels cromosomes i el material del qual estan formats els gens.
La herència i la variació constitueixen la base de la genètica. En l'investigació moderna, l'estudi de la genètica ens proporciona les eines més importants per poder investigar la funció dels gens i l'anàlisi de les interaccions genètiques. L'informació genètica dels organismes resideix generalment en els cromosomes, en els quals està emmagatzemada en la seqüència de les molècules de l'àcid desoxiribo-nucleic (ADN).
Tot això, aquestes ciències tan modernes i futuristes, ja eren conegudes i practicades en temps dels Patriarques, (l'any 2199 de la Creació) fa tres mil cinc cents seixanta vuit anys.
El nostre Pare Ia'qóv treballa amb els ramats del seu oncle i sogre Lavan. La retribució al seu treball és, en primer lloc, la mà de la seva filla Rahel. Però resulta que aquest Lavan és un trampós i que en lloc de donar-li na Rahel li donà na Leà, que segons la tradició jueva era la germana bessona major de Rahel. En poques paraules, com ja sabem, es casà Ia'qóv amb les dues germanes, cosa que en aquells temps encara estava permès (abans de l'entrega de la Torà), i d'elles dues, junt amb les seves dues esclaves Bilhà i Zilpà (que segons la tradició jueva eren igualment germanes bessones, filles de Lavan i d'una esclava), van nèixer els dotze fills que es convertiren en pares i dirigents de les dotze tribus d'Israel.
Després d'haver complit el seu deute amb Lavan, set anys per Rahel-Leà i altres set anys per Rahel, començà altres sis anys de treball per guanyar un sou que li permetés tornar al seu país, a la Terra Promesa, amb un capital que li abastàs per alimentar la seva família.

Les tècniques de Ia'qóv

Ia'qóv té una tècnica especial per a produir uns ramats saludables i forts que se reprodueixin de manera correcta: segons els colors que havia acordat amb l'oncle-sogre. O bé clapat o tacat entre les cabres, o bé brun entre els moltons. Les clapes i les taques poden ser grans o petites, i poden ser a llocs especials, com davora les potes.
Per aconseguir-ho, Ia'qóv col·loca troncs de castanyer, d'àlber i d'ametler, segons el color que desitja, i els escorxa segons el dibuis que vol aconseguir en els seus ramats, i els col·loca justa davant els abeuradors, amollant els mascles a l'hora que les femelles van abeure, de manera que en el moment en que elles bevien els mascles s'apariaven i elles alçaven el cap i veien els trocs escorxats: això els feia impacte just en el moment de l'acoblament. I aquest impacte era tan fort que repercutia en els fills, que sortien dels dibuixos i dels colors que desitjava.
Els Savis diuen que la persona humana, i valguen totes les diferències, convé que tenguin a l'hora d'acoblar els pensaments en el que desitgen: no en els colors o en les condicions físiques dels fills, sinó en les capacitats morals i espirituals. Que per això el text que parla del naixement dels dotze fills de Ia'qóv va acompanyat del text que parla de les tècniques que emprà per aconseguir un ramat, per ensenyar-nos que l'ADN humà pot esser influenciat pels pensaments dels pares en el moment de la creació d'un nou fill.

Ajut o molèstia?

Això ens pot ajudar… i també ens pot desanimar, ja que una persona pot arribar a la conclusió que, si ja està classificat segons el seu ADN, ja no pot fer res per rectificar-lo en cas de no ser un dels més afavorits…
Per tant ens convé fixar-nos en un detall molt important de la paraixà. Quan Ia'qóv crida les seves dones per consulta, abans de tornar a la seva pàtria (Gèn 31, 4), els conta que després d'haver fet tots els possibles per aconseguir que les cabres i ovelles surtin del color que desitjava, de sobte tenia un somni en què un àngel li deia que les cries no sortirien així com ell volia, sinó d'un altre color i forma, ja que el Senyor "veu el que Lavan fa" (Gèn. 31, 12), que canvia les condicions del pacte. Segons el que diu la Torà, resulta que en sis anys li canvià les condicions cent vegades! (Gèn. 31, 7). O sia, que el Senyor ja sabia que Lavan li canviaria les condicions i, malgrat els esforços que Ia'qóv feia per tal que les cries fossin, diguem, amb taques grans, el Senyor feia que sortissin amb taques petites, ja que la darrera condició en vigor seria aquesta.
Això ens ensenya, entre altres coses, que al cap i a la fi, tots aquests esforços humans, amb tota la seva importància, no resten en absolut el poder que té el Senyor de fer els canvis necessaris per tal que una persona que s'ho mereix tengui totes les possibilitats genèriques per assolir els resultats més òptims en la seva vida.
Això va principalment per aquelles persones que comencen el trajecte des d'un punt desafavorit, familiar, social, religiós o espiritual. No hi ha res perdut. Se pot arribar tan o més lluny que els que han començat "més amunt". Tot depèn de si la persona, pels seus fets i esforços, s'ho mereix o no.

L'home llop

2007-12-12T13:09:00.000+01:00

Comentari a la Paraixà de Lekh-Lkhà (Gènesi 12, 1 – 17, 27)

El Terror dels déus

Ja ha viscut ja Humanitat una època fosca i terrible. Ja ha viscut baix el terror del llibertinatge nat d'una llibertat mal parida i mal educada que en lloc de donar alegria i obrir els horitzonts, ens engruna com una armella inquisitorial.
La fosca més negra és quan l'esperit no coneix cap esperança, quan l'ànima està tancada dins l'incertitut de la lluita folla dels déus.
El Món de l'idolatria pagana presentava un panteó anàrquic, on els déus lliuraven una lluita infinita i impredecible, on Posidó es barallava amb Zeus, o Bà'al amb Moth, o Ra amb Osiris, o Tutatis amb Belenos, i mai no sabien quin d'ells guanyaria...
Això posava l'home en una posició impossible, ja que no sabia mai aqui li "convenia" adorar o presentar ofrenes. En cas d'equivocar-se i demanar el favor del déu perdedor, el déu guanyador podria enfadar-se amb ell i fer-li perdre la collita o enviar-li una malaltia inesperada. La disbauxa arribava a tots nivells, individuals i socials. Les normes de comportament ja no depenien de les directrius morals: en tot cas depenien del déu que havies pres com patró i protector – el déu de la guerra o de la fecunditat; moltes vegades el pobre home no sabia què fer i vagava d'un déu a l'altre, segons el clima. El lema era: "cadascú amb la seva veritat personal". Una perspectiva esquizofrènica, d'escissió mental.

L'home llop

El politeïsme proclamava la disseminació de les idees: cadascú amb la seva teoria, cadascú amb la seva veritat, i no els preocupava en absolut la idea d'un món esmicoiat, on cada home es converteix en un llop envers de l'altre, per tal de protegir les seves pertinences o les seves veritats. Una lluita infinita entre els déus patrons i els homes patrocinats. Impossible saber qui guanyarà.
Era la materialització del càstig que van rebre a la Torre de Babel: o el càstig ho era de l'idea que els havia conduït a construir la Torre. Déu és una idea humana mal∙leable segons les necessitats personals, flexible i adaptable segons les més modernes idees de la societat de consum. Divinitats personals que podies penjar al coll com l'estampa d'un sant, o que podies posar a dalt del prestatge, com els pancracis que asseguren l'èxit dels negocis.
Com és possible que un sol déu hagi creat tant el foc com el gel? Per força han de ser déus diferents.

Llum llevantí

Davant aquesta corrent cultural i religiosa s'alçava una figura especial, que declarava que el Creador no és una creació humana, ma∙leable segons les teves necessitats. La Creació té les seves directrius, les seves metes. El Creador no és un artista avorrit que construeix móns pe manca d'altre ocupació. Ni tampoc és un Big Bang cec que feu un món rodó per tal que pogués rodolar tot solet, sense més ajuda de les matèries primordials, sense un Frederic Hoyle que li digui com expandir-se i sense un Sigmund Xlomó Freud que li digui com evol∙lucionar.
La figura d'Avraham s'alçava per proclamar que el Creador segueix connectat al món, que atorga corda llarga a l'home per tal que arribi a la gran meta: a ses conclusions per evolució llarga i penosa, no per coacció sinó per convenció. Avraham explica que tenim l'obligació de trescar i trobar les connexions de totes les criatures i de tots els fenòmens universals amb el Creador i amb aquesta meta que Ell hi ha implantat. Els Savis Jueus ho denominen el "ihud" – la Unicitat del Creador, o sia, demostrar que tota la Creació, tot l'Univers, és una "empresa" enfocada a una meta única.

Manaments intrusius.

Si podem acceptar el principi del "ihud", de demostrar que tot l'Univers està enfocat cap una meta determinada, no hi ha més remei que reconèixer que són necessàries unes pautes de comportament que ho abarquin tot.
Els Manaments de la Torà abarquen, efectivament, tots els aspectes de la vida humana. Moltes vegades això sembla massa intrusiu, massa impertinent. Efectivament, pot afirmar-se que no hi ha tema de la vida en què la Torà no hi expressi la seva opinió i hi dicti el comportament adequat. No, no és una llista de lleis seques i antiquades: és una xarxa de debats sobre les condicions socials, sicològiques, personals, etc, amb la corresponent constel∙lació de possibilitats d'actuació segons les normes morals, socials, iàtriques, religioses compreses en el Talmud i en la compilació jurídica jueva.
L'home se confronta amb els reptes de la vida, i quan no té a bastament clara la "jerarquia" dels valors, quan no coneix les possibilitats d'acció i de reacció, quan no controla les seves forces físiques i psíquiques, - roman desesperat, i "resa" que "qualcú" li mostri la solució, que "qualcú" li desfaci l'embull.
Això és la vida. Això és la Torà, el Talmud... Tot surt d'aquestes premisses, d'aquest descobriment d'Avraham, en contra de l'actitut i del concepte esquizofrènic de la resta del món.
És el començament d'un nou tipus de vida, i el judaisme el denomina amb el nom de nostra Paraixà: Lekh-lkhà – vés te'n!, comença a caminar!

La base de la família

2007-12-12T12:50:00.001+01:00

Comentari a la paraixà de Haié Sarà (Gènesi 23:1 – 25:18)

L'atenció pel fill

L'enterrament de Sarà fou un aconteixement clau a la vida del nou Poble que s'estava forjant.
Sarà moria sense veure continuïtat a la seva família. Havia esperat moltíssim fins que havia nascut aquell fill tan desitjat no tan sols per ella sinó per tota la Humanitat. Havia crescut rebent la millor educació que els seus pares li podien haver donat.
La seva mare, en un acte dràstic, havia allunyat les persones que haurien pogut desviar el bon camí d'aquell fill: l'esclava Hagar que havia estat entregada al seu marit per tal que, criat sobre el breç de la senyora, obrís el fill la possibilitat que la senyora rebés l'embaràs que tant desitjava, havia estat expulsada junt amb aquell fill que li havia nascut. Sarà no volia que el petit esclau que havia nascut en circumstàncies tan especials, no discutís en cap moment la primacia del fill de la senyora ni provàs tampoc d'usurpar un lloc que no li pertocava. El veritable primogènit d'Avraham creixia dins un hivernacle, protegit de mals vents i de l'intempèrie.
Segons la tradicio jueva, el sacrifici de Içhaq [Isaac] fou quan aquest ja tenia trenta set anys. No era un mocós que no comprenia l'actuació del pare, ni era emportat per un progenitor sanguinari que, enfoscat per una visió apocalíptica, estava decidit a degollar un infantó indefens. La tradició jueva segueix diguent que en el moment en que el pare agafava el ganivet, la mare "veia" en directe el que passava i rebia un infart. Lògic.
Sense tenir temps de recuperar-se'n del trauma del (quasi-)sacrifici de Içhaq, Avraham arriba a Hevron per arranjar l'enterrament de la seva esposa.
En poques paraules, el pare Avraham se trobava que la mare única que podia dur al Món un fill com el que ell esperava – era morta, i el fill que d'ella havia nascut – havia estat molt a prop de ser mort igualment.
Quins pensaments li vengueren en aquells moments tan crucials? El futur del seu treball vitalici havia estat a punt d'anar en orris!
No és d'extranyar que li passàs pel cap que la terrible prova del Sacrifici de Içhaq fos també un càstig per no haver cuïdat de trobar-li una companya que estàs al seu nivell. En un curt parèntesi de cinc versets al final de la paraixà anterior, la Torà ens revela que aquesta companya efectivament ja era al Món: Rivcà [Rebeca].

Com trobar la parella?

De totes maneres, tampoc no és cosa de posar un anunci damunt el diari diguent que ha de mester una nora que sigui la mare dels seus néts. Ja en el relat de l'enterrament podem veure que Avraham estava molt ben considerat entre els habitants del país, i si posàs bandereta en alt significant que esperava la visita d'una alcavota o d'una matrimoniera, segurament no el farien esperar massa per tenir una llarga cua de pretendentes.
Avraham no espera un matrimoni així.
Ah, si. Podrieu dir que, tammateix, l'emparellament vé del Senyor, tal i com van dir els familiars de Rivcà un poc més tard (Gèn. 24, 50). I què més li fa si això vé després d'un llarg viatge de l'administrador de la casa d'Avraham amb deu camells carregats de regals, o si vé de mans d'una vella arrugada que fa els tràmits entre el fill del rei i Na Ventafocs? I la veritat és que des del moment en què la persona decideix casar-se amb la parella que ha trobat – ha de referir-se a ella com si no hi hagués cap altra possibilitat al Món. Però de totes maneres tenim l'obligació de fer tots els possibles per trobar la persona més adequada. Aquelles, o aquells, que s'enamoren 'a primera vista' i se casen sense mirar més prim, que no se queixin més tard si resulta que s'han casat amb un desgraciat o amb un que les fa desgraciades. Per lo vist, s'ho mereixen. I no ho dic per mala llet, sinó perquè si efectivament s'han casat amb una persona negativa, això vol dir que ells mateixos, al manco en aquell moment, estaven en posició negativa.
De totes maneres puc dir que he vist parelles que han començat molt malament i han conseguit com parella sortir-ne i viure feliçment en un estat molt millor. No és necessari 'rompre' quan un dels dos comença una vida millor. El verset que diu que l'emparellament vé del Senyor és vàlid tant si se tracta de bona gent com si no, tant si comença un procés d'amillorament com si al contrari.

Carrera folla

És mal d'entendre, i més mal de complir: l'institució del matrimoni és molt més important que no la carrera política d'un dels cònjuges, o la carrera social i àdhuc la "carrera" espiritual. Això no vol dir que la gent no tengui més remei que 'estancar-se', sinó que ha de dirigir molta energia en el sentit de conservar i fomentar la seva vida familiar de manera que, com família i no com individu, pugui seguir la seva "carrera". Que massa vegades aquesta "carrera" és una carrera folla en què no importa si s'atropella els altres que no 'comprenen' la meva importància.
El matrimoni és el primer pont que la persona construeix fora de la seva pròpia personalitat en direcció a la resta de la Humanitat. Moltes vegades la persona creu que podrà rectificar la societat, però no és capaç de viure una vida constructiva i construïda amb la seva parella. No és ridícul?
Quan Içhaq, que no ha fet res en absolut per "guanyar-se" la dona que arriba de l'estranger, veu que ella se comporta igualment que la seva difunta mare, la reconeix com la seva parella estimada. Ja que, tammateix, ell si que s'ha esforçat en rebre una dona així, encara que no la conegués personalment. I així com ella també, és clar, s'havia esforçat per merèixer-se un marit d'aquesta envergadura.

Emigracions

2007-12-12T12:37:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Lekh-lkhà (Gènesi XII 1 – XVII 27)

Pasteres i barcasses

Aquest darrer estiu l'imatge dels banyistes que intentaven ajudar els immigrants exhausts que acabaven d'arribar en una de les barcasses "negreres" a la platja de les Canàries va recórrer tot el món. Les consciències comencen a despertar-se.
Arriben en pasteres o en altres tipus de vaixells immigrants del Senegal, Guinea, Costa d'Ivori, Mali i Gàmbia. A part dels Marroquins que ja no poden travessar la tanca de Melilla i proven d'arribar a Menorca o a diferents costes llevantines d'altra manera.
El Consorci d'Entitats per a l'Acció Integral dels Immigrants, junt amb la Creu Roja, la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, l'Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migracions i el Moviment per a la Pau el Desarm i la Llibertat, fan tots els possibles per tal de facilitar l'arribada i l'estància dels subsaharians a Europa.

Els africans, desesperats amb l'estat de pobresa i de dictatura en els països en què naixeren i espantats davant la possibilitat que la vigilància se faci més i més estreta i "o ara o mai", s'embarquen en vaixells dins l'Atlàntic per tal d'evitar les rondes de la policia i arriben a les Canàries amb la seguretat que al cap d'algunes semanes arribaran a la Península i aquells que no siguin repatriats per manca de papers segurament podran començar una nova vida al Continent Europeu.

La fam de les patates

Hi ha dos tipus principals d'Emigració: la dels poderosos i la dels pobres.
La dels poderosos com els Gots que invadiren l'Imperi Romà, o els Musulmans que invadiren la Península Ibèrica, o l'Horda Blava de Batú que arribava fins a les murades de Viena. Aquests volien ampliar la seva egemonia, per tal de trobar noves fonts de riqueses, nous llocs d'expansió.
La dels pobres, com els irlandesos i els italians que omplien els Estats Units d'Amèrica a finals del segle denou i començaments del vintè i els mexicans d'avui, o els jueus russos i polonesos que emigraven al Nou Continent (USA i Argentina) fugint dels pogroms de casa seva, i d'altres que no són tan conegudes.
Més d'un milió d'irlandesos morien de fam a l'Éire, en el gran desastre de la fam de les patates, entre el 1845 i 1849, i altres milió i mig fogiren al continent americà per guanyar uns pocs dòlars que salvassin la vida als familiars que romanien a la pàtria verda.
Els països rics tanquen les fronteres per evitar que els nous immigrants causin una explosió demogràfica que faci devallar el nivell de vida i que transtorni el tarannà local. Els organismes que defenen els drets humans recolzen la nova emigració declarant que els milions d'euros o de dòlars que s'inverteixen en evitar l'emigració els podrien invertir en amillorar l'economia dels països africans (o de Mèxic) de manera que els habitants no tenguin necessitat d'emigrar en massa.

La paraixà de Lekh-lkhà parla de dues emigracions. Quan la Torà diu que Avram abandona la seva terra nadal de Haran per establir-se en el País que el Senyor li atorga, parla igualment dels cananeus i hittites que en el mateix temps s'estan assentant en el mateix lloc.

Els Hittites

Aquí no se tracta d'una emigració com la dels subsaharians ni tampoc una invasió com la dels tàrtars. Era una emigració pacífica al país que el Senyor li havia destinat.
Els Savis diuen que després del Diluvi Nóah havia repartit els tres continents del Vell Món entre els seus tres fills, atorgant Europa als fills de Iéfet (Jafet), Àfrica als fills de Ham (Cam) i Àsia als fills de Xem (Sem). El mateix Xem, fent via, ja havia adelantat el seu viatge i s'havia establert a Jerusalem que en aquell temps era denominada Xalem (Salem) – és el famós Rei Malkicédeq (Rei de Justícia) que cel·lebrà la victòria d'Avram sobre els quatre exèrcits que atacaren les ciutats de la Vall (al capítol 14). Xem s'havia assentat just davora la Base de la Creació, la Pedra de Xtià (que actualment esà custodiada baix la cúpula daurada i que era la base del Temple de Jerusalem) i allà havia fundat la ciutat de Xalem.

Emigració espiritual

L'emigració d'Avram era una emigració religiosa, espiritual. La Torà ens ensenya que el Món no és igualitari: ni en el temps, ni en els habitants ni en el lloc. Hi ha llocs més sants que els altres, hi ha gent més santa i hi ha dies més sants. En part, aquesta santedat és imposada pel Creador, però en part també depèn de l'obra humana. El Creador santificà el dia setè, Xabbat; l'home pot santificar els dies festius, ja que el Tribunal té el poder de decidir quan comença el mes i per tant quin dia serà el festiu. El Creador decidí quin lloc és més sagrat que l'altre, on és la Terra Santa; l'home pot santificar un edifici declarant que d'aquí endavant serà dedicat al Culte del Senyor. El Creador consagrà la família d'Avraham, però qualsevol persona pot, per voluntat pròpia, adherir-se al Poble Jueu. Anant a la Terra Promesa, Avram se convertia en Avraham, rebia el Manament de la circumcisió i fundava el Poble del D-éu d'Avraham (Salm 47, 10).
L'elecció d'Avraham per aquesta tasca depenia fundamentalment del comportament d'aquest "aspirant", que venia acompanyat del seu nebot i cunyat, Lot. Lot hagués pogut ser un dels Patriarques, si no hagués abandonat la carrera a mitjan curs. Igualment Essàu, que era fill legítim de Içhaq (Ixmael era fill de l'esclava, però pot ser que ell també hagués pogut formar part del Poble Elegit, com se pot veure del cap. 17, vers. 20). No era pel fet de viure en aquest lloc determinat el que els convertia en elegits, sinó el seu comportament, que estava sotmès a una duríssima crítica divina. Tres generacions foren necessàries per tal de formar el nucli fundador d'aquest Poble.

Intrusos i ciutadans

Els cananeus i el hittites i les altres famílies de Cnà'an, que eren descendents de Ham i havien d'anar a Àfrica, "aparcaren" a la Terra Santa i la convertiren en la Terra de Cnà'an. Just en el mateix temps en què Avram hi arribava – era una de les "proves" que li feia el Senyor – els estrangers se convertien en ciutadans d'una manera il·lícita.

En aquesta primera prova Avram havia de comportar-se com un immigrant, malgrat que no feia més que prendre possessió de la seva heretat. Havia d'acoplar-se a les lleis del país, que no sempre concordaven amb les seves normes de conducta i àdhuc les contradeien.
I més que els altres eren tan immigrants com ell mateix. Quin dret "humà" tenia ell que no tenguessen els cananeus? Com explicar el dret "diví" a una gent que no entenen el llenguatge del Senyor, de la santedat i del crèdit?
Avraham se comporta amb els immigrants cananeus i amb els "intrusos" ([Plixtim] Filisteus = usurpadors o invasors) com si fossin els amos del país que el Creador li havia atorgat a ell, fins que aconsegueix que ells mateixos el considerin digne i creditor de ser ciutadà del país.

Vegetarianisme

2007-12-12T12:31:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Nóah (Gèn. VI 9 – XI 32)

Els omnívors

Hi ha una sèrie d'animals, com són els óssos, els porcs, alguns rosegadors, com les rates, ratolins i esquirols, les guineus, molts dels primats, l'estruç, les gavines i les gallines, els corbs i els coloms domèstics, que tenen una propietat especial en comú: són omnívors.

Això significa que són capaços de menjar (quasi) qualsevol cosa. Ja que n'hi ha que són carnívors, que només mengen carn i no li faran cas a la fruita, i n'hi ha que són frugívors (que només mengen fruita), herbívors (menjadors d'herbes), insectívors, detritívors (que s'alimenten de desperdicis, o d'organismes en descomposició), i àdhuc hematòfags (que s'alimenten de sang, com són les famoses anòfels, les caparres, les puces, les sangoneres i els vampirs). Així, doncs, els omnífers són capaços, en teoria, de menjar l'aliment de qualsevol altre grup.
En teoria l'home sembla estar dins el grup dels primats omnívors. No és necessari explicar que la majoria de les persones humanes, i sobretot els xinesos, els tailandesos i alguns francesos, són capaços de menjar tota casta d'animalons, a part de les verdures i les fruites. No tan sols el comte Dràcula s'alimenta de sang: són molts els productes en els què la sang n'és ingredient important, com són les butifarres i les sobrassades. També n'hi ha molts que gusten de menjar la sang frita, i tant les sectes satàniques i els "homes-llops" com els cristians catòlics a la missa (quan converteixen el vi en sang, segons ells diuen) fan servir la sang com ingredient de culte.

L'home vegetarià

Els vegetarians afirmen que no, que l'home no és omnívor sinó vegetarià. I que si avui en dia menja de tot, això va en contra de la seva natura. Altres diran que no, que la natura humana exigeix menjar carn amb l'arròs i la lletuga, i que per tant l'home és omnívor.
I la Torà, què en diu de tot això? On es pot trobar la seva opinió?
Els partidaris dels bistecs segurament citaran els sacrificis que s'oferien al Temple de Jerusalem i que els Cohanim [=Sacerdots], després de cremar-ne part damunt l'Altar, n'havien de menjar tota la resta.
Els vegetarians segurament aportaran els primers versets de la Torà (Gènesi I, 29) que diuen que, quan el Senyor creà l'home li donà "totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters que fan llavor". I en aquest capítol no en diu res de la carn…
Com poden compatir aquests dos texts?
Els Savis expliquen que, efectivament, l'home no fou creat com omnívor sinó com vegetarià. Estava planetjat que menjàs "herbes que fan llavors" i "arbres fruiters". Però el Món és actiu, i l'home està destinat a desenvolupar-lo. I pot passar que, en lloc d'anar cap envant, de vegades fa marxa enrere.

La primera caiguda

El segon capítol explica la primera "caiguda". Quan era al Jardí d'Éden, al Paradís, el Senyor el col•locà allà per cultivar-lo i guardar-lo. I li atorgà els fruits de tots els arbres per menjar, llevat dels fruits de l'Arbre de la Sabiduria del Bé i del Mal. De moment l'home és frugívor = menjador de fruita.
El que té d'especial la fruita d'entre la resta del regne de la Flora, és que l'home el pot fruir sense necessitat d'acalar-se: basta que alci la mà i agafi la fruita, mentres que per menjar la verdura és necessari que "baixi" a l'altura de les herbes.
Efectivament, després del "pecat original", i per demostrar que amb el que havia fet havia davallat del nivell en què havia estat creat, el Senyor li diu que a partir d'aquell moment "menjaràs l'herba de la terra" (Gèn. II, 18). El Midràix diu que quan sentí això, l'home es va commoure profundament: "jo i l'ase hem de menjar de la mateixa pastera?". Quan sentí això, significant un nivell mínim de penediment, el Senyor li digué: "amb la suor del teu front menjaràs el pa" (id. id. 19).
Els Savis donen dos significats, que depenen de l'exegesi de l'Arbre de la Sabiduria del Bé i del Mal. Una interpretació diu que aquest "arbre" era una espiga de blat; hi ha altres interpretacions que diuen que era una figa, un gra de rem… Segons aquestes darreres interpretacions (que no consideren que el blat sigui un "arbre") podem dir que la "rectificació" significava que tanmateix romania amb el decret de menjar "herba de la terra", el blat, però no juntament amb l'ase sinó que després d'una llarga sèrie d'onze treballs [= la suor del teu front] el podia "alçar" i convertir en pa, que ja no és un aliment d'animals. Segons la primera interpretació, que diu que el blat és un "arbre", la "rectificació" significa que, per mor de l'home, el blat "davalla" al nivell d'herba de la terra i l'home el treballa per tal de fer-lo retornar al nivell d'arbre.
Aquí entra el motiu del "pecat de la Terra", ja que en el primer capítol, versets 11-12, el Senyor diu a la Terra que "produeixi la vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit que té llavor a la terra». I fou així. La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit que tenen llavor". El Senyor volia "arbres fruiters", que vol dir que l'arbre mateix és fruita, i no tan sols que produeix fruita = que en podem fruir no tan sols dels resultats (la fruita) sinó també "del camí" (l'arbre). El càstig fou que de la terra en sortirien espines i cards, o que el blat davallàs al nivell d'herba.

La segona caiguda

El final de la paraixà de Breixit, al capítol sisè del Gènesi, ja parla de la decadència del gènere de l'"Homo". La Torà no dóna massa exemples. Però més endavant, dins la paraixà de Nóah (Gèn. Cap. IX, 3) el Senyor permet als supervivents del diluvi que mengin "tot allò que es mou i té vida vos servirà d'aliment, com la verdura…"
Aquest permís, diuen els Savis, prové de la "segona caiguda" en què l'home "havia corromput la seva conducta a la terra" (Gèn. VI, 12). La corrupció consistia en fer mal ús del Món: tudaven els materials (talant arbres "perquè si"), tudaven l'esperma (masturbant-se o fent el coit monosexual o amb animals), tudaven els animals (matant-los per menjar-ne la carn, que ho tenien prohibit, en lloc d'usar-los només pel treball)…
Per tal de corregir aquesta caiguda, el Senyor permet que l'home mengi la carn dels animals, però hi posa condicions. Està prohibit menjar carn d'un animal que encara no és mort, i està prohibit menjar-ne la sang.

Els Sacrificis

Més tard, quan els Fills d'Israel construeixen el Tabernacle i el Temple, la sang de les ofrenes és la part més important del sacrifici, és el moment del perdó, en el moment en què la sang és vessada damunt l'Altar. En realitat, els sacrificis apareixen molt abans del Temple, en temps d'Avraham (Gèn. XII, 7), o abans, en temps de Nóah (Gèn. VIII, 20) i, si voleu, ja en temps dels primers sers humans (Gèn. IV, 4). Però en aquells temps eren tots els sacrificis eren Olà = "holocausts", o sia que els cremaven completament sobre l'Altar, mentres que al Tabernacle apareixen els sacrificis Xlamim = "de comunió", que l'home participa en el consum de la carn de l'ofrena. Menjar la carn se converteix en una "miçvà" – un precepte, un acte positiu.
Després de la destrucció del Temple, diuen els Savis que la taula pren el lloc de l'Altar. Sobretot quan se tracta de l'àpat de Xabbat o de les festivitats. Però també quan una persona se comporta… com una persona, i no com un animal. Quan sap que l'acte de menjar significa transformar els membres del regne de la Flora o de la Fauna en part de la Persona Humana i en fa ús correcte i no els tuda. Quan alça l'aliment al nivell humà i no quan davalla ell al nivell dels animals o de les plantes.

El Futur

Sabem que l'home acabarà rectificant totes les caigudes. No sabem exactament quan serà, ni com. És de suposar que primer serà eliminada la necessitat de menjar carn i més envant acabarem essent frugívors. Però, quan?
Hi ha una gran polèmica sobre el funcionament del Temple en el futur. Hi haurà sacrificis d'animals o no? Els que recolzen la tesi dels sacrificis animals consideren que la rectificació, en què l'home se re-convertirà en vegetarià, serà només després de la reconstrucció del Temple. Els altres diuen que l'home pot arribar al Vegetarianisme per compte propi, abans de la venguda del Messies i de la reconstrucció del Temple.
Segons la primera tesi, no serveix de res ser vegetarià o veganià: tanmateix a les verdures els manquen aminoàcids. Quan arribi el moment adequat ho podrem fer sense problemes. La segona tesi opina que podem fer el camí caminant: hi ha tofu i el seità que ens proveïran dels aminoàcids essencials. És un fet consumat que hi ha milers de vegetarians que viuen bé i per molts d'anys…

La prohibició és al llibre del Deuteronomi, cap. XX, verset 19: "no tudis [els arbres]". I d'aquí s'aprèn a tots els altres materials.

Quina diferència hi ha entre l'home i l'animal?

2007-12-12T12:25:00.000+01:00

Comentari a la paraixà de Breixít (Gèn. I 1 – VI 8)

Fugir de la responsabilitat

Quina diferència hi ha entre l'home i l'animal? Els científics s'han plantejat aquesta pregunta més d'una vegada, tal com també ho han fet els filòsofs. La resposta a aquesta pregunta reflexa normalment la tendència del que la formula, ja que aquells que no volen prendre gaire responsabilitats sobre els propis actes, preferiran dir que la diferència és marginal, mentres que aquells que reconeixen l'importància dels fets humans s'estimaran més dir que la diferència és substancial.
Tant uns, els científics, com altres, els filòsofs, han fet mil experiments per demostrar les seves conclusions; experiments per demés interessants amb resultats sorprenents, sens cap dubte.
A l'hora de legir els primers capítols de la Torà per força ha de tornar surgir aquesta pregunta, ja que no són pocs aquells que actualment posen per model de conducta els instints animals, o que se permeten fer tot allò que el seu cos (animal) els exegeix.

Tot és fútil

La veritat és que la resposta que ens dóna el gran Savi, el Rei Xlomó (Salomó) ens ressulta completament inesperada: "la superioritat de l'home per sobre l'animal és nul·la, ja que tot és fútil" (Cohélet [Eclesiastés] 3, 19).
No és aquest l'únic lloc en què el Rei Xlomó ens deixa bocabadats. Així mateix sembla que aquí s'ha passat una mica!
Els Savis (posteriors) d'Israel ja s'han afanyat per rectificar la mala impresió d'aquest verset i, incloent-lo en l'oració matinal, li afegiren una conclusió que és mala de veure a l'original: "…tot és fútil; a part de l'ànima pura, que retrà comptes davant el Rei de Reis".
Però la veritat és que el Rei Xlomó se refereix, en els versets anteriors, als esdeveniments o als incidents que els poden ocórrer. Els homes, com els animals, poden caure malalts, reben l'influència del fred o de la calor, i al final se converteixen en pols, del que provenen. El fet que una persona se comporti perfectament des del punt de vista ètic o moral (seguint els dictats de l'ànima), no el salvarà ni de la mort ni del grip (quasi-)anual.
L'ànima pertany a un altre estrat. Tant, que pot ser no tenim els mots adequats per parlar-ne. No són miracles el que l'ànima ha de fer pel cos; vull dir, que si l'home se comporta segons els dictats de l'ànima no hem d'esperar que pugui caminar per damunt la mar o que pugui entrar dins el foc sense cremar-se. No són els atributs de l'ànima.

Dues "iod".

La Creació de l'home fou doble: la Creació del cos i la de l'ànima, representades en el text hebreu en dues "iod" en el verb "waiícer" (= formà), mentres que en el que es refereix als animals hi ha una sola "iod"; el significat bàsic no canvia, però l'esotèric és quasi oposat. L'animal té un sol instint, mentres que la persona humana en té dos: un instint animal i un instint espiritual.
Per desgràcia el vocabulari català és equívoc, ja que "ànima" sembla més a "animal" que no a "esperit". En aquest sentit els animals no tenen ànima. En hebreu hi ha mots diferents pels diferents significats: la "néfeix" és l'esperit de vida comú tant pels animals com per les persones humanes. Els homes tenen, a demés, altres quatre tipus d'"esperits": "rúah", "nxamà", "haià" i "iehidà", cadascun més alt que l'anterior, de les que s'en ocupa la ciència cabbalística.
Els Savis expliquen que aquestes dues "iod" representen les dues creacions: la del cos i la de l'ànima. A demés, l'arrel del verb "waiícer" [="iod", "çàdi", "reix"] crea el mot "iécer" que és l'emprat per significar els 'instints'. En realitat significa que l'home té dos instints: "iécer tov" i "iécer ra" – el bon instint i el dolent.
El "iécer ra" és el que causa l'inclinació humana al comportament que actualment es denomina 'natural', 'lliure': és el mal instint, que no ens permet diferenciar-nos dels animals, que no permet que l'ànima, l'esperit, influeixi sobre la persona. Creu que l'esperit és una gran molèstia i que viuria millor sense ell.
El "iécer tov" és el que ens encoratja a fer conviure el cos amb l'ànima, l'esperit amb la matèria. L'esperit no vol anul·lar la matèria, ja que sense ella no podrà fer res. Tampoc no la vol ofegar ni restringir, sinó que la vol guiar per tal que pugui desenvolupar-se al màxim. Ho podem comparar als exercicis que fa un atleta per tal de poder arribar a acompliment més perfecte. És clar que si fa els exercicis i les dietes sense recordar el motiu, li poden causar gran molèstia, però quan té la meta clara, no li ha de saber greu abstenir-se de menjar greix…
L'entrenament començà, segons el compte jueu, fa cinc mil set cents seixanta set anys i encara no l'hem acabat. A vegades sembla que tot el que hem fet fins ara no ha servit de res i que l'enemistat entre el cos i l'ànima és cada vegada més forta. Jo crec que, al contrari, la matèria se n'adona que no pot funcionar sense l'esperit i està fent els darrers intents de viure "independentment" d'ell. Tant a nivell particular com a nivell universal. La formació està a punt d'acabar; a continuació començarà un Altre Món, el de la pràctica en que funcionen, com haurien d'haver fet de tot d'una, ambdós en plena harmonia.